Cap d'any

 

Amb l'alegria i la bona cara que es mereix, enterrem aquest 2022 i calcem-nos, que el 2023 ja treu el nas. Que us sigui lleu.

Txutxe

 La foto té mala hòstia però també gràcia. La publica l'Avui del 27/11/2022. Però em deixa el rau-rau de la incògnita: Va saltar i remenar la cua quan li va donar la llaminadura?

Crisi d'identitat

 Soc aquí per demanar-vos ajut. I consell. Perquè no sé qui soc. Breu, estic patint una crisi d'identitat.

Si res no li escau, posa-li blau. 

 

 Si res ni li escau, posa-li blau. Ja heu vist que ho he intentat, però no me n´he sortit. Per això m'he passat al verd: verd, on l'amor es perd.

Retorno als orígens, ves què hi hem de fer. 

Així vaig néixer i així he de morir. 

Que qui perd els orígens, perd la identitat. 

I per molt camaleó que et fingeixis, mai no passaràs de ser un projecte d'elefant.

Mig borni i camacurt.

Però feliç, íntimament i discretament feliç.

I sí, ho sento, com una llombriç.

I que el bon Fabra m'ho perdoni.

L´únic disney suportable

Alegria

 Ja es deu notar per la ganyota dels titelles que no hi cabo en mi de l'alegria que em corprèn. 

A deu dies vista de la ingesta de castanyes, moniatos i panellets, veure els meus consemblants deambular en calça curta i samarreta m'aboca a una perplexitat que ja depassa la meva capacitat d'adaptació. 

És un pas més en el camí de l'assumpció que ja no sóc d'aquest temps. Se m'agreix el caràcter, vès què hi farem. Dia rere dia noto que la distància que em separa de la resta de la humanitat es va estirant i tendeix a l'infinit.

Em torno repatani i m'aferro a les quatre certeses que han aconduït el meu viure. I cap d'elles no sembla encaixar en el pandemònium que em veig obligar a observar.

Afortunadament, des de la distància. Per sort, em amena soledat.

Deixeu-m'ho rematar amb un alegre poema de Joan Vinyoli:

                        JOC

            M'he tornat una bola de billar

            de vori que rodola empesa sempre

            pel tac sinistre i dolorosament,

            topant contra les bandes del rectangle,

            és repel·lida amb seca violència,

            sense parar.

                                No puc ja més, retira'm

            del feltre verd, jugador empedreït,

            deixa'm sentir com van caient les hores,

            com cessen el soroll i el moviment,

            com, inactiu, el vori es fa de cera,

 que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

Com heu pogut comprovar, per sort tinc amics fidels que, com jo, ocupen el seu lloc en algun prestatge.

No ens tragueu la pols si no és per fer-vos companyia. 

Onades de calor

Tinc el cor encongit i els porus de bat a bat. Els regalims de suor amaren la meva clepsa, la meva esquena i altres parts de la meva anatomia que us estalvio per mor del respecte que em mereixeu. 

Visc, com tots els meus conciutadans, immers en el flagell contumaç dels homes i dones del temps que ens deixuplinen amb averanys de mal pair i mapes d'un roig encès que ens anuncien un esverat apocalipsi tèrmic que ens ha de convertir en efímers bassalets salabrosos que s'empassarà el terra ressec. És així i no hi ha res adir.

Però amb tot no em puc estar de confessar que vaig fent la viu-viu sense massa extremituds. És veritat que mai no em passaria per la taperola anar a ajeure'm a ple sol a la vora de la mar. Qualsevol lloc amb aigua, sol i sorra ha de ser evitat com la pesta. Així m'ho va ensenyar la meva àvia i jo sempre he obeït els ensenyaments dels meus majors. De nit, descomptades algunes tombarelles maldestres buscant allò que en diuen la positura, dormo com un angelet. Remullat, però angelet.

Per tot això i alguna cosa més em declaro amic de l'home dels molts sols que us retrato ut supra. Els suporta sense tòrcer el gest i això em mereix respecte. Com venia a dir aquell irlandès de l'absurd, l'important de ser home és que t'escaldin a base de bé però sense moure mai una parpella.

Dents

Criden l'atenció les dents pel color vermell i perquè no se sap si pugen o baixen (jussanes o sobiranes, que diria aquell). Però la gràcia del ninot -si em permeteu el punt de vista- rau en la manca de closca i l'eterna cua de lluç que s'escapa de la inexistent orella esquerra. O també rau en l'aire tristoi que provoca l'ull dret que cau i l'esquerre inundat de fosca.

Cadascú hi veurà el que bonament podrà. Però a mi no se'm separarà de la massacre de negres indesitjats que van perpetrar els gendarmes marroquins per delegació de les nostres pors i dels nostres fàstics. 

Podem matar-ne tants com vulguem. O deixar que s'ofeguin. O ignorar-los mirant cap a qualsevol banda que ens sembli aquietadora.

Però és inútil.

L'única pregunta que no sabria respondre és si les onades fosques del sud ens submergiran abans, al temps o després que haguem d'apagar el llum per l'èxit esclatant del canvi climàtic.

 

Titelles

La meva memòria és flaca. Més que flaca, prima. Com el paper de fumar. Smoking. I no us penseu que ha estat fàcil arribar al nirvana de l'oblit. Anys de contracció al noble exercici d'esborrar records m'han elevat a la categoria de poder mirar enrere i no topar-me amb cap altra cosa que un erm sorrenc, aspirant a desert, bo per a no perdre-hi ni un instant.

És així. I no hi ha res a dir.

A ca meva, com que els pares tenien clar (i que el bon Déu els ho recompensi!) que havent satistet el deure de sostre i escudella no calia adornar-se amb tendreses ni magarrufes, em vaig estalviar tota expansió sentimental i/o festiva que altres plançons de la meva generació van haver de comportar.  Això fa que el meu primer contacte amb els titelles vingués de la mà de la lletra impresa, ja prou granadet, quan freqüentava els escrits del senyor Esppiu.

Potser per això els meus titelles tenen un cert aire seriós, fins diria un pèl tràgic, segons les circumstàncies. Però em fan companyia, com me'n van fer Pudentil·la Closa o Pulcre Trompel·li o Nicolau Mutsu-Hito en el seu moment.

M'inquieta però que de vegades m'adoptin un caient com de pel·lícula barata de terror, d'aquelles que ets fan sustus i es queden tan amples. 

 Fet i fet, però, no m'hauria d'inquietar. Així que faci el clic a Publica i el post s'arrengleri al lloc que li pertoca jo ja n'hauré esborrat la memòria i tot tornarà a lloc.

Roda el món i cou el forn

 

L'OS NICOLAU
Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil!

Per placetes i carrers
fan ballar l'ós Nicolau,
orb i semiparalític.

—Parunyó, mou el pinré
bustaró, després el can.
Panipen, queleraló!

Les puces se l'han cruspit
gairebé de viu en viu.
Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,
llunyans rostres, nits de calma,
resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguí
veure barques i mestrances,
estudis d'antics pilots.

Època d'ametlles toves
segons fórmules papals.
Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,
vinguda de Vallgorguina
a parlar polit francès.

I l'altiva sor Ephrem,
que penjà de sobte els hàbits,
ja ningú no sap per què.

—Prou, et dic. L'ós ballador
amb les urpes arreplega
els vailets que no són bons.

Se'ls emporta lluny de casa,
a la fosca del seu cau,
d'on no tornaries mai.

Menja nens amb safanòria.
Es beu la sang a galet,
glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.
Xurriaques i tambor,
pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.
Comença de nou la dansa,
que miren ulls divertits.

—No queris el trajatoi.
Si et repasso pajories,
busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,
fins que caiguis sense forces.
Aleshores, a dormir.

Ha ballat l'ós Nicolau
on jo vull que se m'enterri:
a Sinera, prop del mar.

* Dins el llibre "Les Cançons d´Ariadna" (1949)

27 d'abril 1972

21 de març

 

Potser diaria el vent,

o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer

i a les places,

i sabria el so d el'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em respodria l'alba.

Dibuix

No soc massa de reflexionar sobre el que dibuixo. Al cap i a la fi no és més que un entreteniment que m'acompanya des de fa molts anys i que m'ha servit i em serveix per passar el temps sense un excessiu sentiment de malbaratar-lo.

No fa gaire i sense saber massa com vaig aparcar la imatgeria bigarrada i m'he decantat per aquesta mena de cares que, per dir-ho pietosament, no traspuen una excesiva alegria. Vist tot el que anem comportant concloc que no vaig tan malencaminat, els temps no donen per cap somriure. 

No sé què em durarà la ratxa. Per saber, no sé ni si faré més ninotets. Ni tampoc si els trauré a passejar per aquí.

A banda de dibuixar, ja es veu que sóc un home de certeses...

De ple en el set

ESCOLTO LA SECRETA...

Escolto la secreta

harmonia de l'aire

i l'ardor que tremola

d'unes grans aigües lliures.

Ales i danses! Déus

que ara passen i canten

altes músiques! Llum

dels ulls sagrats i verges!

Estic sol en aquestes

ombres i sento caure

ones de sang, enmig

d'una alba trista i aspra.

Paraules que vénen del 36. Escrites a Barcelona. I que porto al meu cementiri particular en un homenatge al poeta. Us en podria dir el nom, el com i fins i tot el perquè. 

Però ho deixaré a la vostra discreció, a la vostra curiositat o a la vostra galvana.

Si no sou llegits, encomaneu-vos a Sant Google.

Si sou honestos, llegiu.

Si el coneixeu, oferiu-li els vostres respectes.

Des del set us n'estaré reconegut.

A un del set

Com era més que previsible no m'he sabut estar de temptar la sort abans d'hora. 

I a l'altra banda del forat -petit o gran, tant és- només m'hi esperava un mirall. 

I el que hi he vist no m'ha agradat.

Per sort, ara que ja no hi soc el mirall ha tornat a emmudir.

No seré pas jo qui li insufli el verb.

El silenci sempre serà la més aquietadora de les carícies.

A sis de set

 Rebo aquest missatge del meu cuc emissari.

Estic inquiet.

No sé quin forat em correspon.

Forat de cuc

 A catorze dies vista d'assolir el set m'han vingut ganes d'anar a un altre univers. 

Per una simple qüestió de logística he comprès que necessitava un forat de cuc.

Com que no l'acabava de trobar, he optat per convocar un cuc i encarregar-li que el busqui.

Si se'n surt, seguiran notícies.

Tria i remena

 Tant si ets de castanya com d'allouín segur que t'escauen les fantasmes:

Bon profit!

Selfies

La veritat és que no sóc massa de selfies, més que res perquè tinc la certesa que quan em van tombar a les oposicions de fotogènia van prendre una decisió justa, precisa, equitativa i saludable.

No se m'amaga que això que dic contradiu que una imatge meva de mi mateix encapçali aquest blog que fa anys que s'arrossega i que -no se m'amaga pas, ans al contrari- llangueix sense aturador des del 2005.

Pot servir-me d'excusa que disset anys enrere era prou eixelebrat per exhibir-me, ni que fos de forma prou inintel·ligible, acompanyant la divisa que vaig robar al senyor Espriu i la frase que vaig demanar en préstec a l'albardà que m'enamora.

Pecats de joventut, podria dir, si no fos un oxímoron en algú com jo que ja va néixer vell i que per comptes de bressol s'adormia en un taüt.

Però ve el temps que tot roda i arriba a una bona fi i fa uns dies, remant entre les imatges que convocava el bonic sintagma "dansa de la mort", em vaig topar amb els amens gravats que us ofereixo.

Ho faig amb un cert pudor. I més després de comprovar, mirall en mà, que qui va servir de model a l'artista morbós no podia ser altre que el meu bessó que em va precedir alguns segles.

Cap per amunt:

O cap per avall:

O fent bonic parella:

 

Fruïu doncs de tan belles imatges i que tingueu motiu per a una greu reflexió que us acosti, com el rellotge, a una bona mort.

Dedicat als tifes

 Quan vaig cometre l'error d'obir-me una finestra a Instagram, no vaig saber preveure que hauria de suportar la irrupció d'instantànies de plats de diversa índole i consideració. 

No puc acabar d'entendre que hi hagi gent que suposi que ningú pugui tenir interès a contemplar les menges que ingereixen. Descartada aquesta motivació, no em queda altra alternativa que assumir que l'objectiu és presumir de... De què? De refistolats? De tenir bon païdor? De ser uns perfectes imbècils?

D'aquesta mena de gents, a casa meva sempre se n'ha dit "que fan el tifa". 

I és per això, que en honor d'aquesta mena de fauna que pul·lula per les xarxes us ofereixo el que seria el meu àpat ideal.

Excuso dir-vos qui posaria a la cassola. No voldria que us poguéssiu sentir al·ludits.

PROVA 1

 

Guardarem aquest document amb el nom de PROVA 1

Encara que no serveixi per res.

Guardar és la primera providència. No la segona. La primera.

Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Per bé que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència.

Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Ens hi tornarem a posar

Entrar a una llibreria era el que feia amb més tranquil·litat. Era l’única mena de botiga on no sentia cap mena d’amenaça i on no li dolia pagar i on res no li semblava massa car. Li agradava passejar entre els taulells i els prestatges i deixar lliscar la vista per les portades o els lloms. Les vegades que no tenia cap títol en cartera esperava que algun senyal li revelés quin havia de ser triat. Podia ser qualsevol detall: el color de la coberta, el gruix del volum, la il·lustració... I si li quedava algun dubte l’esbandien el pes, el gruix, el tacte, l’olor... Ara només tenia un repte pendent: llegir algun dels sis mil volums que havia anat portant fins a casa i havia anat arrenglerant amb ordre impecable als prestatges de la biblioteca.

Resistència a l’invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és la gràcia de les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar. Diem bé, sembla, nomes sembla... Perquè va arribar el moment que el Conducator va haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. I no els critico la decisió. Ni gens ni mica.

Sense massa pressa

Mirava de travessar els carrers sense massa pressa però procurant que no es notés. Triava els carrers més amples, amb preferència els de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i tenir la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va clavar els frens i va fer un cop de volant.

Ens hem de veure més sovint

Això és el que solem dir quan ens acomiadem d’algú que representa que fa segles que no veiem i que ens hem trobat a la impensada. Cinc minuts escassos de conversa forçada rebuscant en la memòria algun tòpic escaient, esquivant qüestions que podrien ser delicades i que ens deixarien amb els peus a la galleda i cara de tòtil, forçant la banalitat al límit del que és suportable per arribar a aquell punt en què tirem del em sap greu però t´he de deixar, que s’ha de dir mentre amb l’índex fas uns copets a l’esfera del rellotge, senyal inequívoc que ja fas tard a una cita imprescindible. I és aleshores quan surt a la palestra l’inevitable m’he alegrat de veure’t. I tant, jo també, i ens hem de veure més sovint, i tant, i tant, et truco, d’acord, em farà molta il·lusió. Però mai no li diràs que tant de bo que no faci. Ni tampoc no li diràs que no tens ni la més remota idea de qui és i que has passat els minuts més estúpidament idiotes de la teva vida.