Onades de calor

Tinc el cor encongit i els porus de bat a bat. Els regalims de suor amaren la meva clepsa, la meva esquena i altres parts de la meva anatomia que us estalvio per mor del respecte que em mereixeu. 

Visc, com tots els meus conciutadans, immers en el flagell contumaç dels homes i dones del temps que ens deixuplinen amb averanys de mal pair i mapes d'un roig encès que ens anuncien un esverat apocalipsi tèrmic que ens ha de convertir en efímers bassalets salabrosos que s'empassarà el terra ressec. És així i no hi ha res adir.

Però amb tot no em puc estar de confessar que vaig fent la viu-viu sense massa extremituds. És veritat que mai no em passaria per la taperola anar a ajeure'm a ple sol a la vora de la mar. Qualsevol lloc amb aigua, sol i sorra ha de ser evitat com la pesta. Així m'ho va ensenyar la meva àvia i jo sempre he obeït els ensenyaments dels meus majors. De nit, descomptades algunes tombarelles maldestres buscant allò que en diuen la positura, dormo com un angelet. Remullat, però angelet.

Per tot això i alguna cosa més em declaro amic de l'home dels molts sols que us retrato ut supra. Els suporta sense tòrcer el gest i això em mereix respecte. Com venia a dir aquell irlandès de l'absurd, l'important de ser home és que t'escaldin a base de bé però sense moure mai una parpella.