divendres, 21 d’octubre del 2022

Alegria


 Ja es deu notar per la ganyota dels titelles que no hi cabo en mi de l'alegria que em corprèn. 

A deu dies vista de la ingesta de castanyes, moniatos i panellets, veure els meus consemblants deambular en calça curta i samarreta m'aboca a una perplexitat que ja depassa la meva capacitat d'adaptació. 

És un pas més en el camí de l'assumpció que ja no sóc d'aquest temps. Se m'agreix el caràcter, vès què hi farem. Dia rere dia noto que la distància que em separa de la resta de la humanitat es va estirant i tendeix a l'infinit.

Em torno repatani i m'aferro a les quatre certeses que han aconduït el meu viure. I cap d'elles no sembla encaixar en el pandemònium que em veig obligar a observar.

Afortunadament, des de la distància. Per sort, em amena soledat.

Deixeu-m'ho rematar amb un alegre poema de Joan Vinyoli:

                        JOC

            M'he tornat una bola de billar

            de vori que rodola empesa sempre

            pel tac sinistre i dolorosament,

            topant contra les bandes del rectangle,

            és repel·lida amb seca violència,

            sense parar.

                                No puc ja més, retira'm

            del feltre verd, jugador empedreït,

            deixa'm sentir com van caient les hores,

            com cessen el soroll i el moviment,

            com, inactiu, el vori es fa de cera,

 que fondrà, al capdavall, la mà del foc.


Com heu pogut comprovar, per sort tinc amics fidels que, com jo, ocupen el seu lloc en algun prestatge.

No ens tragueu la pols si no és per fer-vos companyia.