Guardarem
aquest document amb el nom de PROVA 1
Encara
que no serveixi per res.
Guardar
és la primera providència. No la segona. La primera.
Per
arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou,
ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de
pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat
al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta
consideració.
Segons
costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que
acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som
arqueòlegs. Per bé que ben mirat (i això no es pot fer si no és
des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic
d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència.
Fins
i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici
propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més
lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal
venuts, trauran algun ventre de pena.
Però
si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no
acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina
sotjada tothora per ulls impertinents?
Ens
hi tornarem a posar
Entrar
a una llibreria era el que feia amb més tranquil·litat. Era l’única
mena de botiga on no sentia cap mena d’amenaça i on no li dolia
pagar i on res no li semblava massa car. Li agradava passejar entre
els taulells i els prestatges i deixar lliscar la vista per les
portades o els lloms. Les vegades que no tenia cap títol en cartera
esperava que algun senyal li revelés quin havia de ser triat. Podia
ser qualsevol detall: el color de la coberta, el gruix del volum, la
il·lustració... I si li quedava algun dubte l’esbandien el pes,
el gruix, el tacte, l’olor... Ara només tenia un repte pendent:
llegir algun dels sis mil volums que havia anat portant fins a casa i
havia anat arrenglerant amb ordre impecable als prestatges de la
biblioteca.
Resistència
a l’invasor
Des del post de comandament,
això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el
búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de
ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i
sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de
déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un
bon tip! Però és la gràcia de les masses, que sembla que mai no
s’hagin d’acabar. Diem bé, sembla, nomes sembla... Perquè va
arribar el moment que el Conducator va haver d’acceptar que les
legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles
que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en
pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les
comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més
l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. I no els critico la
decisió. Ni gens ni mica.
Sense massa pressa
Mirava de travessar els
carrers sense massa pressa però procurant que no es notés. Triava
els carrers més amples, amb preferència els de dues direccions, i
s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències
i tenir la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva
estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de
trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels
quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que
va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va clavar els frens i va
fer un cop de volant.
Ens hem de veure més
sovint
Això
és el que solem dir quan ens acomiadem d’algú
que representa que fa
segles que no veiem
i que ens hem trobat a la impensada. Cinc minuts escassos de conversa
forçada rebuscant en la memòria algun tòpic escaient,
esquivant qüestions que podrien ser delicades i que ens deixarien
amb els peus a la galleda i cara de tòtil, forçant la banalitat al
límit del que és suportable per arribar a aquell punt en què tirem
del em sap greu però
t´he de deixar, que
s’ha de dir mentre amb
l’índex fas uns copets a l’esfera del rellotge, senyal inequívoc
que ja fas tard a una cita imprescindible. I és aleshores quan surt
a la palestra l’inevitable m’he
alegrat de veure’t. I tant, jo també, i ens hem de veure més
sovint, i tant, i tant, et truco, d’acord, em farà molta il·lusió.
Però mai no li diràs que tant de bo que no faci. Ni tampoc no li
diràs que no tens ni la més remota idea de qui és i que has passat
els minuts més estúpidament idiotes de la teva vida.
.JPG)