Señor Paco, siau!

Embellecían el vergel de la Inmaculada Virgen María, Señora Nuestra, tres hermosos capullos llenos de vida y de halagüeñas esperanzas. La Santísima Virgen desde el cielo les sonreía, la tierra empezaba a aspirar sus perfumes y el claustro de la Enseñanza se felicitaba complacido por los óptimos frutos que esperaba. Mas ¡ay! ¡contra todo presagio rugió un viento huracanado, tronchó sus vástagos, y... secáronse para siempre los tiernos pimpollos al soplo fatal del beso de la muerte!

El capullo que us contempla (vull dir el que teniu més amunt, no fos cas que hi hagués algú amb vosaltres en aquests moments que llegiu i provoquéssim malentesos) no és altre que la germana Lluïsa Artigas i Castelltort, que va néixer el 5 de juliol de 1894 i traspassà la tardor del 1918 víctima de l'epidèmia de grip d'aquell any infaust (el 20 d'octubre, per ser del tot precisos). I el fet ha quedat per sempre més registrat a les pàgines d'un llibret que m'honoro de tenir entre els meus i que de tant en tant repasso.

Es tracta doncs d'una més d'entre la multitud que ja ha obtingut resposta a l'interrogant que només es tanca quan s'acompleix aquesta única certesa amb què ens dipositen en aquest món de mones. Interrogant que, sigui dit de passada, no em treu ni una engruna de son.

Però és el cas que ahir nit un veí que teníem mig adoptat ha emprès el seu últim viatge. Demà l'acompanyarem al seu últim estatge: quatre ulls escarransits per tot bagatge de comiat i molt de silenci.

És així i no hi ha més.

Simplement constatar que en això dels trànsits a l'ultratomba hi ha de tot, com a les rebaixes del Corte Inglés.

I a mi que em plau de constatar-ho.

Sportsman

Com que m'ha vingut així com de sobte una fúria esportiva que no em conec i això em causava una molt fonda inquietud després de consagrar un vida a l'olímpic menyspreu per a qualsevol activitat física que vagi més enllà de passar les pàgines d'un llibre, traginar una copa fins als llavis o perfilar la bèstia de dues esquenes, m'he submergit en la recerca d'icones revellides que poguessin aixoplugar aquesta dèria que em feia desconegut als meus propis ulls de mi mateix.

Per sort me n'he sortit i a més amb nota. Si puc lligar l'hoquei amb l'Edat que m'enamora, encert per partida doble.

Veges tu, dilecta amiga, que fins en un temps tan allunyat com aquest hauríem pogut coincidir a l'encalç d'una pilota.

Com ens hem de veure.... hips!

Contradient Sèneca

Pel que sembla ser no estic massa d'acord amb segons quins filòsofs quan afirmo que la meva llibertat s'assenta en l'acurada selecció dels meus esclavatges.

Aital descobriment no deixa de satisfer-me perquè em reafirma en una de les meves debilitats, ço és, no coincidir amb les opinions emeses sigui fa centenars d'anys sigui la vigília mateixa. I aquesta flaca em confirma en una altra de les meves servituds predilectes: portar la contrària sistemàticament.

És per això que avui vinc aquí per contradir-me a mi mateix.

Perquè ara és el moment que m'abelliria desgranar un rosari de dicteris contra els fats perseguidors (Aribau dixit) que m'han tingut tot el cap de setmana amb el dogal al coll i la bola al turmell. Ai, com em plauria de lliscar pel llis pendent de l'aucompassió i deixar-me agombolar per la llefiscosa sonsònia del jo-no-m'ho-mereixo.

Doncs res, amic, no tan sols t'ho mereixes sinó que tu mateix t'ho has buscat. I no hi ha res més a dir, que ja està bé de projectar més enllà de les misèries pròpies les culpes del que se't fa difícil d'empassar.

Tant lament i tanta trampa ja fa escudella. (Àvia dixit.)

Doncs això.

Equus malignus

Diuen les males llengües que el món de l'Alta Edat Mitjana era d'una violència primària, exacerbada, potser desmesurada, qui sap si en estat pur.

A mi em van explicar -i m'agrada de creure-m'ho- que el gran avenç en el terreny de la cavalleria va ser atinar a lligar la sella al ventre del cavall de manera que muntador i muntura formaven un bloc compacte. Si a més hi afegim quilos i quilos de greix, ronya i ferro i projectem aquests centaures l'un contra l'altre, la topada devia ser per sucar-hi pa (i passar la baieta, sigui dit de passada): esquitxos de sang i altres substàncies més o menys líquides, i estelles d'ossos devien deixar els borns o els locus amoenus de torn fets uns "campos d'Agramante", com deia la meva àvia. I què no dir del peons -pagesots, no calia més- que pul·lulaven pels camps de batalla per rematar la feina? Un bon coltell introduït per l'escletxa de l'elm i un contundent cop al pom, i clac!, ull i cervell a fer punyetes i un altre cavaller a fer companyia a Nostre Senyor. Com ha de ser, faltaria més.

Com va ser que de tot aquest podrimener en va néixer una de les literatures més exquisides de l'occident europeu no us ho sabria pas dir, però és així i només cal que dediqueu alguns minuts a Raimbaut d'Aurenga o a la comtessa de Dia per comptes de perdre el temps buscant en la modernitat exemples més alts de refinament líric.

Amb tot, no és la poesia el que em fa escriure aquestes ratlles. És que fullejant un llibre d'aquests que agafo quan ja estic fins als pebrots (ja em passareu per alt la grolleria) d'ajupir el cap per treure'm la feina de sobre, he ensopegat amb la imatge que teniu aquí al damunt. I no m'he pogut estar de fer-me un fart de riure quan he tingut l'encert de mirar la carona que li van pintar al cavall de la dreta.

Mireu-vos-la bé. Amb un pinta com aquest, tinc per segur que el Cavaller Verd deuria fer-se un nom. Tot un nom, sí senyor!

O no?

Una mica

Una mica cansat, una mica emprenyat; una mica enyorat, una mica fotut. Moltes miques fan un molt, ja se sap, però ara més em sento un rosari de miques que no un tot que camini en la mateixa direcció.

Setmana dispersa, d'anar fent, una mena d'autòmata sense una programació massa definida però que compleix per inèrcia i satisfà les obligacions que té contretes. No sé si es nota massa, ni en el fons no sé ni si m'importa, però sóc com una carcassa buida que circula pels llocs habituals i que aconsegueix que el reconeguin com el que es creuen que sóc. Tot va, doncs, segons els paràmetres previstos.

I feliços ells, feliç jo. O potser no, que de vegades fa més ràbia que altres.

Que un hom es cansa de parar l'orella i atendre les múltiples cares de l'egoisme circumdant.

Fins quan?

Que potser ja està bé de goma i de contorsionisme i convé obrir el calaix dels punts i repartir-los sobre les is.

Moments

Segueixo tirant de Ponç -espero que ningú no es molesti- i trio aquest perquè trobo que lliga amb la coincidència de tres fets que aquests dies m'acompanya.

Un, que estic llegint El torn de La Torna, el llibre que posa els punts sobre les is a la "brillant" actuació perpetrada per l'Albert Boadella quan es va apropiar per la patilla de l'obra que havien creat col·lectivament en el seu moment Els Joglars. A mesura que el vaig llegint i retrobo episodis mig enterrats en la memòria em ve com un tuf de podrit que Déu n'hi do.

Dos, que m'assabento que la fiscalia demana una multa de 21.600 euros per a Pepe Rubianes per les seves respostes a l'entrevista que li van fer al programa El club de TV3.

Tres, que els magistrats han decidit que De Juana Chaos segueixi complint condemna i mori a la presó amb la consegüent alegria del franquisme sociològic tan simpàticament representat pels senyors del PP i altres cavernícoles ad hoc.

Jo, que sóc fidel seguidor de la COPE perquè crec que no es poden ignorar els brams d'ase, començo a estar una mica inquiet. Fins ara em pensava que era cosa de l'edat això de recordar el passat: ja se sap que quan un posa anys va canviant la memòria a curt termini per la de més llarg recorregut. Però començo a sentir una inquietud cada cop més consistent a mesura que el panorama d'aquest racó de món en què m'ha tocat de viure es va deixatant i va adquirint una consistència apegalosa, magmàtica, quitranada.

Fet i fet, cada dia se'm fa més carregós deambul·lar-hi i assistir a la mena d'esperpent en què s'està convertint l'espectacle polític que ens serveixen (tant si mires més enllà de l'Ebre com si prescindeixes dels veïns obligats). La veritat és que si reunís el valor suficient i no tingués el cul tan llogat, ficaria quatre rampoines en una maleta i m'exiliaria per temptar la sort d'un horitzó més racional i discret.

De moment m'he de conformar, però, amb les petites alegries. Com la d'avui, per exemple, quan la Míriam després d'haver-se fet pregar una mica ha condescendit a treure el violí de l'estoig i ens ha ofert als seus companys de curs i a mi uns minuts de música.

Ha estat una petita benedicció i li'n vull donar les gràcies.

Jerigonzo

La bonica paraula amb què encapçalo aquest mig acte de contricció me la va regalar una senyoreta teleoperadora que s'obstinava l'altre dia a encolomar-me una oferta de línia telefònica o connexió ADSL -ara no podria dir ben bé de què es tractava.

Ella em parlava en castellà i jo, que el xampurrejo, anava trampejant la situació com podia tot i que, ho confesso, de tant en tant intercalava una falca catalana per temptejar si podíem anar com a mínim cap al bilingüisme passiu.

El diàleg per a besugs (ella entestada a arrancar-me un sí i jo obstinat a fer-li entendre que no) va acabar amb una certa brusquedat quan va i em diu: "Y por qué me hablás en jerigonzo si vós sabés que no lo entiendo?"

Veient que el diàleg tenia poques perspectives jo, que aquests dies vaig emmurriat i una mica curt de paciència, li vaig etzibar un eixut "moltes gràcies, bona nit" i vaig tallar la comunicació.

A pilota passada, però, em sento obligat a regraciar la meva desconeguda interlocutora. Si fins ara anava atabalat en això del nom de la llengua i ja no sé si dir-ne català, valencià, balear, bacavès o rosalbacavà, heus ací que ja tinc el problema resolt: jerigonzo!

La veritat, sona bé. I amb una mica de voluntat estic disposat a admetre que té aromes de multiculturalitat i transversalitat.

Adopteu-lo i propagueu-lo, farà fortuna.

Calia

Fa dies que em ronda pel cap penjar-vos aquesta imatge perquè, què hi voleu, us tinc tirada. I és de llei que us obsequiï amb alguna cosa bona de tant en tant.

No és la primera vegada que Joan Ponç s'instal·la en aquestes pàgines. Jo, ho dic ho proclamo, li tinc una devoció i una admiració molt altes.

I una enveja profunda. De fet de fet, alguna cosa barataria per poder dibuixar una mica com ell. Però no és el cas i no hi dono més voltes. Ho accepto, amb disciplina i un somriure.

Com em surt de fer-ho.

Cercles

...ara em podria proclamar republicà de tota la vida i barrar finestres i porticons i fins i tot barrejar cianur amb les garrofes per imaginar els recargolaments dels camells desafiant l'astorat esglai dels monarques amb el turbant de gairell i preguntant-se com s'enfilarien al proper balcó però amb tota evidència no ho faré perquè un cop l'any és bo sentir-se devot de Lluís XVI i ignorar les guillotines de la raó i a més em plau de donar-me la benvinguda de nou a aquest pou que he decidit que seguiria omplint a poalades de disbarats ja que si vas a mirar res no hi ha de més dolç que allò que fem sense més raó que perquè ens ve de gust i no treu cap a res i em segeueixen enllaminint les llepolies...

o, resumint: feliços nosaltres que som un en la distància (com era evident, però em calia dir-ho)

i .

Tra(d)icions

Considerada en el seu conjunt i fins i tot escrutada amb la fredor minuciosa d'un microscopi, la meva vida tendeix a l'ensopiment i a la monotonia.

Potser en podria atribuir una part de culpa a l'escassa atenció que els meus progenitors van concedir al conreu de les tradicions més nostrades. Jo, ho he de confessar, vaig lliscar per la totalitat de la meva infantesa ignorant que existia el Tió i que quatre garrotades ben administrades podien provocar-li un alleujament intestinal altament gratificant per a l'emergència d'aquestes emocions que ens estoven el cor i ens tornen flonjos, beatífics i un pèl -ja em perdonareu l'epítet- ataujanats.

Malgrat aquest dèficit que ja he fet tard per rescabalar, resulta que no em puc estar a les meves velleses d'assitir aquests dies al ritual que fa al cas, atès que en la perifèria de la meva tribu hi ha hagut arriscats especímens que s'han consagrat al noble art de la reproducció i bé cal participar de les seves expansions sentimentals. És el cas, doncs, que no em queda altre remei que activar els músculs risoris per compondre una imatge a l'alçada de les circumstàncies i fins fer boca de rap perquè puguin considerar-me del cor dels qui entonen una misteriosa sonsònia per acomboiar el ritme de les bastonades evacuatòries.

Tot plegat em produeix una enorme confusió, perquè la meva formació cartesiana no s'avé sense grinyols amb aquesta tirada escatològica i estrident amb què en aquest racó de món solem adornar les nostres alegries.

Ara, això sí, que quedi clar encara que em costi l'exili: jo, del caganer, en passo.

Siguem savis...

...i prenguem exemple de qui ha entès l'únic remei per a sobreviure en l'erm llefiscós que ens amaneix el calendari.

I sàpigues, Veu, que estic plenament d'acord amb les paraules que vas dictar. La matèria dels somnis es complau en el silenci.

Temptacions

A veure, Geperut, de temptacions d'autocompadir-nos en tenim tots i no és la contemplació de les pessigolles que li fan a una màrtir i verge (doblement màrtir, doncs) que ens en dissuadiran. Altrament, pel coneixement que tinc de la teva dimensió real, no ets el més indicat per fer una deposició d'aquesta índole. En els annals del meliquisme autocompassiu m'han dit persones de molta confiança que hi tens plaça assegurada i de rellevància conspícua.

O sigui que menos lobos caperucita i a veure si esmoles el teu enginy que últimament el que escrius és ensopit, poc interessant, vacu i perfectament prescindible. No t'ha passat pel magí retornar als pinzells i abandonar les tecles? Jo crec, sincerament, que hi sortiríem guanyant. Tu, perquè t'entretindries en soledat i nosaltres perquè ens estalviaríem la lectura d'aquesta mena de despropòsits amb què t'entestes a crucificar-nos.

De fet, de les teves entrades només salvaria aquestes fotografies que de tant en tant posen un punt de nostàlgia eròticofestiva al teu bloc. Les senyoretes tenen un cert encant i animen el cotarro, que diria aquell.

I acabo. Desitjant-te un Nadal ple joia i alegria. I amb moltes expressions de part de la Veu, que és qui m'ha demanat que t'adrecés aquestes paraules. A ella mateixa li feia una mandra còsmica treure el nas i, a més, crec que ja et dóna per vagament perdut per a la república de l'intel·lecte.

No et sàpiga greu. Les coses són com són i t'has d'entrenar a acceptar-les. En última instància, si et costa d'empassar, sempre et pots compadir una mica de tu mateix.

Consolació

Per si teníeu la temptació d'autocompadir-vos.

Homenatge a la carpa

i és hora que dius ara vull escriure i penses de què i penses també que tant li fa que no és ni el què ni el com ni el perquè que és el fet en si mateix que escriure és l'única manera que coneixes de fer emergir l'illa per ajeure't una estona i sentir l'aspror de la sorra i l'escalfor del sol petites hores per concedir-te una mica de repòs després de la travessa que t'ha buidat una mica més i ja et comencen a inquietar les reserves encara que confies en el bon déu que ets tu mateix i la teva obstinada disciplina de supervivència troncs que sempre esperes que suraran i on et podràs aferrar per arribar a alguna riba hospitalària és a dir a un parèntesi més a una altra treva que consisteix a no pensar a no considerar de cara les coses i a triar una vegada més el biaix la distància el sarcasme la sornegueria la ironia la lucidesa i totes aquestes maneres de no encarar la pura i dura realitat que ja són molts anys un entrenament consistent tenaç persistent obstinat que t'ha dotat de la flexilbilitat del cuir i això et permet fingir que les ferides no existeixen o vantar-te de les cicatrius i acaronar-les amb els dits i comptar-les i arringlerar-les com a fites per perfilar els camins de la desmemòria benèfica virtut que et fa peix i et permet una vida circular boquejant i redescobrint el món cada tres segons víctima de la innocència perseverant a esperar una engruna de simetria en els qui voldries com tu però s'obstinen a ser com ells són autocomplaents i panxacontents ultrasatisfets d'haver-se conegut i embadocats en la pròpia meravella de ser portadors i alhora melic de l'univers i és l'hora que dius i bé ara ja he escrit i penses i què i et preguntes si hem avançat i et dius idiota i resols que res no hauria canviat si no haguessis escrit i penses no sí que hauria canviat series uns minuts més vell però si no ho haguessis fet ara no podries invertir el camí del cursor i rellegir i tornar a considerar que tot plegat és un disbarat i que tal dia farà un any

Vaguetats

Com que tenia feina pendent i a més d'una certa urgència he pres la decisió més sàvia: no fer-la. Bé cal que de tant en tant em desmenteixi a mi mateix i m'ignori, i em concedeixi una petita llibertat condicional.

Per aprofitar el temps guanyat he fullejat un llibre fins que he ensopegat amb aquestes paraules. Diuen així:

Incitació a la posteritat

Si mai no pots escriure ni estimar,
no perdis el temps buscant llocs per morir:
basta la cambra d'un hotel barat.
Ordena que no et passin cap avís
i paga dues nits per endavant.
Barrejats amb alcohol, t'has de servir
tres grams de Vesperax o Tofranil
i, en cas de cianur, un quart de gram.
Seràs un mort de luxe, perquè el crim
dóna el rang de poeta maleït.
Deixa escrita una nota desolada.
Millor encara, un poema inacabat.
A l'escenari buit, el raig d'un focus
caurà per tu. És la posteritat.

Són de Joan Margarit. Les he llegides de mig gairell i de seguida m'han captivat. A mi, és que el sarcasme em sembla una eina potent per tocar de peus a terra. A més es parla de morts i d'aquestes coses que es veu que em van. Malgrat això no sóc especialment morbós. Bé, no ho sé, però sense matisar massa diria que m'ha fet exclamar (en silenci i cap a dins, ben entès): "Que malparit". I bé, això me'l fa simpàtic. Perquè en qüestió de simpaties i antipaties, barra lliure, no?

I si no, podem fer com el savi antic. Que què feia? "Es gratava la panxa i es mirava el melic". (A. Camilleri, El primer cas de Montalbano, El Balancí 544, Barcelona 2006, p. 256)

Acato

Don Illán dijo que bastaba con esta prueba, le negó su parte de las perdices y lo acompañó hasta la calle, donde le deseó feliz viaje y lo despidió con gran cortesía.

Nota: De fet no el tenia al costat. Però he aixecat la vista i és el primer que m'ha cridat des del prestatge que tinc davant per davant. Vistos els resultats, potser li hauria valgut més restar mut. Però sóc de mena obedient i si em manen obrir un llibre per la pàgina 123 i copiar la cinquena frase jo vaig i ho faig. I amb molt de gust.

I ara, la meva proposta: aneu al prestatge més alt que tingueu a casa, agafeu el volum que ocupi la tretzena posició començant a comptar per l'esquerra. Entre la pàgina 29 i 30 i trobareu totes les respostes als vostres interrogants. Paraula de geperut.

Petit lapsus

I ella tant mirar cap a la dreta amb aquest posat de llanguiment i resulta que mai no va descobrir que la vida sempre corre per l'esquerra.

Déu nos en guard d'un ja està fet.

Astronomies desenfocades

L'horitzó de vegades decideix variar la perspectiva i opta per fer la vertical. Qui li ho discutiria?

I és que el dia a dia no sempre es plega a aquesta estulta pretensió que tot llisqui als nostres peus com una plana còmoda i amable i decideix mostrar-nos la cara oculta de la lluna. I és aleshores quan reneguem de l'astronomia i pledegem a favor d'Amstrong i relativitzem la llargada de les passes i el difícil equilibri entre l'individu i la humanitat, una massa amorfa de la qual ens reclamem els qui no estem dotats del sentit de la trancendència.

Perquè, si vas a mirar, tot està dit. I perseverar en l'escriptura és una més de les moltes estupideses que ens fan vagament humans, dotats de raó i capaços de separar el gra de la palla. És a dir, aspirants a sedàs, que no som altra cosa, no us féssiu il·lusions. Que jo, d'il·lusions, no me n'he fet mai, i us recomanaria la mateixa disciplina.

Perquè, anem a veure, si no som capaços de reflexionar sobre la impossibilitat física (metafísica no ho sé, a mi aquestes profunditats em desborden) de tenir una perspectiva directa de la cara oculta de nosaltres mateixos i ens hem de conformar amb la contempació dels darreres d'altri, com podem pretendre el nosce te ipsum proclamat per antics imperatius?

Sí, és cert. Som un misteri insondable perquè no ens podem observar en la nostra integritat. Acceptada aquesta premissa, a què treu cap esgratinyar la nostra ànima a la percaça d'una veritat que fins en la pell ens és negada?

No som res. Cert. I alguns som menys que altres, com diria Boladeneu si no s'hagués perdut en les pàgines d'un llibre equivocat.

Límits

Els límits d'una cambra són precisos.
Els puc anomenar: parets, porta, finestra.
Puc també imaginar les fileres de rajoles i recitar de cor els quadres i els seus motius.
Ho puc fer amb els ulls oberts i a les fosques.
Tot això puc fer per no haver d'enfrontar-me al buit i a l'absència, per seguir dibuixant teranyines de silenci on sóc alhora aranya i festí.

El Sarsa

Cadascú té els records que té. Jo, que es veu que tendeixo a la superficialitat, no parlaré d'altres imatges que de les que conservo.

Una: l'admiració que em despertava veure com la seva córpora més que considerable, fent alguna giragonsa un pèl estrafolària, emergia del 600 amb què l'acompanyaven fins a la porta de l'escola.

Dues: l'habilitat amb què conservava la cendra penjada de la cigarreta ( Kool, un exòtic tabac americà mentolat) i l'anava a llençar a la paperera, a l'angle dret de l'aula. Només fumava, cert, quan fèiem examen i ell s'asseia a l'última taula, al fons de la classe, des d'on nosaltres crèiem que ens vigilava atentament.

Tres: la sorpresa que ens va causar saber que era anòsmic -així ens ho va dir, si més no- en gloriosa contradicció amb la més que notable mesura del seu nas.

Quatre: els reny descomunal que ens va clavar quan, astorat, va comprovar que cap de la vintena de galifardeus/ees sabia dir-li qui collons era Ghandi. Vergonya i oprobi.

Cinc: les moltes hores que ens va acompanyar en un passeig pels camins esbarjosos de la literatura francesa.

I així és. I com que així és, així ho he escrit. Perquè consti.