Hipode d'Ambulacri

La sentència més coneguda d'aquest eminent peripatètic és la que diu: "El pensament recolza en la força dels meus peus".

El migrat, encara que selecte, grup dels deixebles que va ser capaç de resisitir les doctes i dilatadíssimes passejades del mestre va decidir d'oferir-li en homenatge una estàtua que van encarregar en secret a Polictos, que excel·lia per la fidelitat majestàtica de les seves obres.

Quan van rebre de l'escultor l'encàrrec, es van mostrar contents i admirats de l'exactitud del retrat i de l'alè de serena fermesa que havia arrencat de la pedra. Fets els elogis de rigor i satisfet l'estipendi -un pèl onerós, tot s'ha de dir- amb què l'impuls d'admiració havia escurat les seves bosses, van haver de decidir com lliurarien el present a Hipode.

El debat va ser llarg i farcit d'enrevesats arguments que contraposaven la vanitat amb la modèstia i el desitjat agraïment amb el temut menyspreu. Sotmesa a votació la proposta final, van optar per confrontar el mestre per sorpresa amb la seva representació pètria. Van triar un esbarjós planell on al capvespre solia aconduir-los per a la reflexió de la posta, cloenda que convenia al tarannà un punt melangiós del filòsof.

La reacció va ser fulminant. Contraposant la fredor del gest amb la fúria del braç, amb un mall que sinistrament els operaris havien oblidat a l'empara d'un pi va engrunar sense pietat la figura.

Només els peus han quedat per a la posteritat.

I també les seves paraules paradoxalment lapidàries: "De mi només tindreu la imatge d'allò amb què m'heu demostrat que sou capaços de pensar".

Fins aquí, la bella història. De les conseqüències que n'extragueu n'heu de ser, per força, els únics responsables.

Bonica cançó

Quand j'aurai du vent dans mon crâne
Quand j'aurai du vert sur mes os
P'tête qu'on croira que je ricane
Mais ça sera une impression fosse
Car il me manquera
Mon élément plastique
Plastique tique tique
Qu'auront bouffé les rats
Ma paire de bidules
Mes mollets mes rotules
Mes cuisses et mon cule
Sur quoi je m'asseyois
Mes cheveux mes fistules
Mes jolis yeux cérules
Mes couvre-mandibules
Dont je vous pourléchois
Mon nez considérable
Mon cœur mon foie mon râble
Tous ces riens admirables
Qui m'ont fait apprécier
Des ducs et des duchesses
Des papes des papesses
Des abbés des abbesses
Et des gens du métier
Et puis je n'aurai plus
Ce phosphore un peu mou
Cerveau qui me servit
A me prévoir sans vie
Les osses tout verts, le crâne venteux
Ah comme j'ai mal de devenir vieux...

(Mai que en tingueu l'oportunitat escolteu aquesta bonica cançó. Serge Reggiani hi posa la veu, Boris Vian les paraules. El plaer serà vostre, com sempre és meu quan m'hi encanto.)

Humor vitri

Perquè quedi constància que fins i tot quan l'humor és vitri la llum el travessa.

Si més no això es dedueix d'aquesta bonica il·lustració.

Per constatar, que no quedi.

Petites satisfaccions

M'assabento per la premsa que Serveis Funeraris de Barcelona ha signat un acord amb la companyia Orthometals perquè faci la recollida dels residus metàl·lics procedents de les cremacions. Aquest acord permetrà que els metalls recollits siguin reciclats per empreses europees que compleixin les disposicions obligatòries per a aquesta finalitat. Així doncs, ja no caldrà inhumar-los a la fossa comuna dels cementiris de Montjuïc i Collserola.

Notícies com aquestes són les que contribueixen a donar un sentit confortable a la meva existència.

Tots tenim la nostra petita reserva de curiositats idiotes. En el meu cas algunes giren al voltant de l'esfera macabra. Ves què hi hem de fer, ningú no és perfecte.

Veureu, una de les que em burxava era com se les componien els forenses per establir la datació d'una defunció correlacionant l'estat del cos i les condicions en què havia estat conservat. D'acord amb els meus nuls coneixements en aquesta matèria no podia sinó deduir que l'únic procediment amb fonamentació objectiva podia ser seguir amb rigor experimental l'evolució dels processos de corrupció en condicions i medis diversos. El procediment em semblava lògic però se'm feia difícil imaginar la logística de l'estudi en qüestió.

Com seran les coses, però, que un bon dia va caure a les meves mans un novel·lot policíac intitulat La granja de cuerpos. Amb totes les reserves que fan al cas -però sense massa empatx perquè la inquietud que em provocava la curiositat tampoc no és de les que et roben el son- vaig donar per bona la confirmació de la meva hipòtesi gràcies a l'amè escenari de part de la trama ideada per Patricia D. Cornwell, el qual no era altre que un diguem-ne laboratori on es procedia a les observacions que jo m'havia plantejat com a la hipòtesi més plausible.

I què, direu? No res, evidentment. Les hores segueixen el seu curs.

Però és que avui és divendres. El dia és clar i fa un vent impertinent i tenia una estona.

I si us pregunteu què hi fa la deliciosa senyoreta encapçalant aquesta divagació abolutament prescindible us he de dir que res de res, però que mal que mal he pensat que l'agrairíeu més que no una altra que consonés amb el contingut de la parida.

Ho veieu que considerat que sóc?

El misteri de la poma

Això no és una poma. Aquesta evidència ja la va establir fa anys un il·lustre pintor el nom del qual, ara mateix, no recordo. Cert que podria fer un esforç per establir la paternitat de l'afirmació, però és que estic molt mandrós i em fio prou de la vostra vasta cultura perquè supliu aquest lapsus que ara mateix se'm produeix.

Amb tota evidència, aixó no és una poma. És, naturalment, la representació de la poma. Fidel, cert. Encara més diria: exacta. O potser podria afegir, fins i tot, fotogràfica? Doncs afegim-ho. Mandrós, sí; però generós, també. I no us escatimaré l'adjectiu que us faci feliços.

Encara que, ara que hi atino... És la vostra felicitat l'objectiu d'aquestes paraules? O dit d'una altra manera: poden fer-nos feliços les paraules?

Jo sóc dels qui pensa que sí. A veure, reflexionem-hi.

Construïm el nostre univers a cops de paraules, o amb carícies de paraules, o amb la imprecisió de les paraules, o amb l'empatx de paraules. Sigui com sigui, podríem considerar-nos humans sense paraules? Us estalvio la resposta: no.

Vindreu doncs a les meves si afirmo que és amb les paraules que construïm també la nostra felicitat, atès que aquesta forma part de tot allò que construïm.

Ara, és clar, us preguntareu si la vostra felicitat forma part del projecte de les meves paraules. Ah, amics... heus ací un misteri gran.

Misteri? Com el de la poma, és clar.

Com sempre passa, arriba un moment que la cinta tanca el vuit i ja estem situats en territoris topològics un pèl desconcertants d'aquells que desmenteixen la nostra percepció i ens obliguen a fer-nos amics de Moebius.

Del qual, per cert, només coneixo el nom. És el meu destí, just em sona però poca cosa més.

Per alleujar el meu desconcert m'acolliré al que deia l'altre i acceptant que the proof of the pudding is in the eating em limitaré a mossegar la poma i a esperar que m'expulsin del Paradís.

Que ja cansa tanta confusió entre el Bé i el Mal.

Victòria

Potser és el somriure, potser el rellotge o les motllures de la porta.

També el vermell que llisca de la densitat de la sang a la transparència de la tinta xinesa.

O potser els anys: pols, cendra o ossada per sempre ben disciplinada. Vés a saber.

La vida, però hi és, i els ulls que se la miren i un dia que s'acaba.

Un més, un menys.

Omnes vulnerant, ultima necat.

Utsupra

El meu amic Utsupra va néixer ja fa anys, quan encara els pèls de marta lliscaven i s'abeuraven en bassiols bigarrats. El vaig deixar reposar un temps prudent en la fosca del cartipàs per veure si ens oblidàvem l'un de l'altre i no va ser així. No sé ell, però a mi de tant en tant em prenia la dèria de reveure'l i li feia curtes visites.

Com que em va semblar que no hi posava mala cara, un bon dia el vaig treure a la llum i com és de llei el vaig empresonar entre fusta i vidre. Un pensament de rondineig potser sí que vaig sentir, però naturalment vaig obviar-lo i d'aleshores ençà que tenim col·loquis assidus. No hi ha dia, us ho puc ben jurar, que no el visiti a quarts de sis del matí i li concedeixi una llambregada i un bon dia que topa, això és ben cert, amb la glacial indiferència de l'interfecte en qüestió. Ja se sap, però, que dels fill no te'n pots esperar gran cosa.

Dels fills, i de moltes altres circumstàncies, és clar. Tanmateix jo sóc dels convençuts que per recollir s'ha de sembrar i que cal invertir amb tenacitat i perseverança en els altres, sabent de cert que allò que te'n retorni mai no s'ha de considerar com un dret adquirit sinó com un propina de la divina providència. I bé, no em va tan malament com això...

Sempre que el veig penso que és un ull dintre d'un ull observat per un ull. I que fa el posat sorneguer, surant en aquesta perpètua indefinició suspesa a què el va condemnar l'atzar. S'ho pren bé, n'estic segur, perquè coneix el secret de l'equilibri i també perquè ha descobert que és en la durada del viatge i no en l'arribada a port que hi ha el secret de l'aventura.

Utsupra és savi. Per això fa llengotes i se'n riu per sota el nas de tot el que li passa pel cap, que són moltes coses. L'únic que no em fa peça és que estic convençut que és cada dia a quarts de sis que el seu somriure es perfila més burleta i una lleu vibració de sarcasme sacseja tota les seves extremitats.

Què hi hem de fer si en sóc devot.... Paciència i no grunyatis!

Laberint

Sempre he sentit una mena com de fascinació pels laberints. Vagi per davant que mai de la vida se m'acudiria de visitar-ne cap, la meva fràgil psicologia no em permet aventures tan agosarades. Tot i amb això, reconec que no em faria res de despendre alguna part del temps que em queda dissenyant envitricollats recorreguts que no menessin enlloc. Perquè cas que m'hi posés, crec que optaria per la reducció a l'absurd dels meus plànols i els faria sempre de tal manera que qui gosés emprendre la feixuga tasca de trobar la sortida quedés irremissiblement condemnat a no arribar-hi.

En aquest projecte només topo amb dos inconvenients: un, que no sé si és posssible; i dos, que cas de ser-ho, no veig com resoldre la manera d'alliberar el meu recorregut de les restes un pèl desagradables dels intrèpids visitants.

Etimològicament parlant, sempre m'ha semblat un plat de difícil ingesta trobar l'arrel de la denominació en la destral de dos tallants. Tot i acceptant el parentiu de lábrys i laberint i admetent que la duplicitat de la fulla ens pugui remetre a la sistemàtica disjuntiva en l'elecció de camí, no li acabo de veure el què a l'ètim proposat. Bé, és així i en deixo constància. Però com que no tinc alternativa em quedo amb aquesta possibilitat.

Pel que fa als pares de l'artefacte, sempre li tindré una simpatia especial a Ícar. I simplement pel fet que em sembla una estupenda lliçó de modos (apresa al preu d'un patac de dimensions considerables i conseqüències nefastes) que mai no s'ha d'estirar més el braç que la màniga. Home com sóc de prudència acreditada, tinc per mi que en el lloc de l'eixelebrat en qüestió, jo hauria mantingut la cera sense estovar durant tot el trajecte perquè de menut ja havia après que s'ha de ser boncreient i caut.

Tampoc no em puc oblidar del meu amic mig brau que passejava la seva solitud inclement pels passadissos de Creta. Tot i la devoció que li porto a Ariadna, només puc reconèixer a Teseu la gràcia d'haver abreujat el patiment de l'híbrid, condemnat com a tal a no poder trobar mai el seu lloc i a ser eternament incomprès.

El que ja no puc empassar-me és fer del laberint una metàfora de la vida. Per aquí no hi passo. Potser perquè mai no he concebut la vida com un embolic vagament geomètric on m'hagi vist constret a trobar la sortida. Aquesta representació m'imposaria dues clàusules que em repugnen. Una, que hi ha un pla en el devenir d'un home; dues, que cal avançar cap a un objectiu preestablert en l'assoliment del qual es troba justificació al trajecte. I aixó, amics meus, no va amb el meu tarannà.

Jo veig la vida com un arbre. Que primer travessem de l'arrel fins a les branques i més tard recorrem des de la capçada fins a la terra.

I això és tot. Amb laberint o sense, viviu en pau amb vosaltres mateixos. I no hi donem més voltes.

Límits

És molt probable que m'erri, però vaig barrinant fa estona que qui més qui menys es talla l'Univers a la pròpia mesura. Pel que a mi fa, diria que amb el pas dels anys les tisores se'm tornen més esmolades i em costa menys sacrificar vores i excrecències. I en això no hi veig cap empobriment, ans al contrari. És un guany cert, en el límit del qual espero arribar a una bona mort havent salvat només l'essencial.

Vist des de fora dec semblar fins a cert punt peculiar. Faig bandera de la misantropia i elogi de l'enclaustrament. Proclamo que no hi ha res a cinc minuts de casa que mereixi el meu interès. És cert que baladrejo aquestes proclames amb el punt just d'ambigüitat perquè qui les sent pugui pensar que jugo un cop més al joc que m'enamora i que és no ser mai pres seriosament.

Qui m'escolta entén per error que casa meva és un punt material, circumscrit en un espai concret, i m'imagina -com jo vull- amb el passaport a la boca sempre que em veig constret a sortir a l'estranger.

La meva casa, però, no és aquesta.

La meva casa sóc jo. I tu, amb tota evidència.

No dubto que ho sabies. Però em calia dir-ho.

Qüestions perifèriques

Diuen els estudiosos que la imprecisió del traç, aquesta com mena de boirina que enterboleix la imatge, és la troballa més afortunada de l'autoretrat.

Jo no ho entès mai, la veritat. A mi sempre m'han semblat més notables dues qüestions perifèriques però per a les quals no tinc resposta. Una, com se les componia l'artista per fer-se la manicura? L'altra és si la planta que emergeix del llom arrela a terra o a l'aigua.

Però ja se sap que en matèria d'observacions, sempre és bo que hi hagi diversitat de parers.

A banda d'aquestes disquisicions perfectament negligibles, he de confessar que li porto una certa devoció a la pintura. Més que res perquè he de confessar la meva debilitat pel felins. Grans o petits, salvatges o casolans, els reconec el mèrit de la indiferència i la delicadesa en la tria dels seus afectes. I, és clar, la subtilesa amb què ens estalvien el peatge de fer-los evidents.

Mal que mal, sempre em quedaré amb la distant sornegueria dels gats i abominaré de la llagoteria enervant dels gossos.

Culpables i innocents

No sé si heu estat temptats alguna vegada de viatjar al passat. Jo sí. De fet, posats a triar m'hauria abellit força de veure transcórrer els meu dies en aquella tòpica Edat Mitjana de castells, princeses i trobadors.

Tot i que el forçat destí culinari d'un Guillem de Cabestany no m'omple de goig si el contemplo des del fons de la cassola, penso que no hauria estat malament llanguir en alguna estança discretament agençada a l'espera d'empènyer alguna bella dama a fer el cop de cap a favor de les meves aspiracions havent-me-les treballades a cops de llaüt i rima.

Ja sé, ja sé, és fer volar coloms, però què hi voleu, un hom té les seves debilitats...

És el cas, però, que el més lluny que he pogut remuntar-me en l'escala dels meus avantpassats és aquest bon senyor que he reclamat per il·lustrar aquesta -i ja em passareu l'associació escatològica- deposició d'avui.

A mi, què hi voleu, em fa pensar en Búffalo Bill. Ho he d'escriure així perquè jo vaig mamar aquesta parcel·la del meu imaginari infantil en castellà. En el fons de la meva memòria essencial es barregen le Petit Poucet, en Pere Virolet i les pàgines de la Miscelánea Juvenil de Selecciones, on vaig descobrir a través d'un capítol de dedicat a Anita Oakley la figura d'un Bill Cody ja convertit en empresari de circ.

En quatre pàgines mal comptades (tres per ser més exactes, de la 16 a la 18) em vaig assabentar que hi havia una cosa que se'n deia derrota: "Corría el año 1885, y el gran espectáculo del Oeste, montado por Búffalo Bill había logrado convencer al famoso Toro Sentado, jefe de los sioux, de que entrara a formar parte del espectáculo. Y esto sin que hubieran pasado aún diez años desde que los sioux de Toro Sentado exterminaran toda una columna de caballería americana. Se decía que el propio Toro Sentado había arrancado la cabellera al coronel Custer, que mandaba las tropas".

D'aleshores ençà no he pogut deixar de sentir-me sioux. Per això em causa un íntima incomoditat haver-me de reconèixer en aquests bigotis i aquesta mosca que, ja em permetreu la vanitat retrospectiva, tenen el seu punt d'elegància.

Però no us penséssiu que aquest sentiment lleument incòmode em pertorbarà massa estona. Déu me'n guard! Just el temps necessari per arribar al final d'aquesta línia i escriure el punt i final.

Circumstàncies

Aquí on el veieu ja estava disposat a esdevenir present amb una decidida vocació de futur. Era, però, ràpid aprenent, i no li va costar deduir que en qüestió de posats més valia optar per la convenció. Així que el dit de l'operador va prémer el botó de la càmera va adoptar aquesta càndida aparença.

Probablement sabia que anys a venir algú el rescataria de l'oblit i duria l'impudícia al límit de la indecència per exhibir-lo sense que ell se'n pogués defensar. I ja se sap que en això de les servituds no hi ha pitjor indefensió que haver dormit molts anys al cul d'una capsa esbalandrada. Quan n'ha sortit i s'ha vist constret a plegar-se als designis del seu jo inevitablement revellit, ha esbossat un somriure discret.

Tanmateix aquest detall ha escapat a la tecnologia i us haureu de conformar a veure'l com el van congelar en els temps de l'avior. En això hi haurem guanyat tots. Uns, perquè us podreu entendrir en la rotunditat de les galtes. Altres, perquè potser us preguntareu quines imatges podien en aquells moments travessar el seu pensament que li donaven aquest posat tan seriós. I jo mateix, que ja em perdo en lentes divagacions sobre el pas del temps i altres ximpleries.

Que si ho anem a mirar, això últim és el que ens fa seguir al peu del canó. Si més no, així ho penso. I així us ho dic.

Més barrets

Ateses les circumstàcies sorrenques de l'última visita em va semblar adient donar prioritat al contingut icònic i minimitzar l'aditament literari en el benentès que com deia aquell "a buen entendedor pocas palabras bastan".

Però no he pogut defugir el meu esprit de l'escalier i em racava l'eixutesa del text.

Si a això afegim que he renunciat (quin mal cap, valga'm Déu) al meu esport preferit i que els meus ulls ja no vessaran més llàgrimes, em calia un ornament més afable per traçar frontera entre aquest abans i aquest després vital de tanta transcendència.

Cercant, cercant, m'ha semblat adequat rescatar aquesta bonica imatge de la meva improbable última reencarnació i sotmetre-la a l'escrutini dels vostres ulls i criteri.

Sigueu-me, us ho prego, clements. Només recordant com es clavaven immisericordes les barnilles de la cotilla en les meves carns fràgils, dono per ben pagat el goig de contemplar-me retrospectivament com a peu de llum de tan ampul·losa pantalla.

Que potser us havia semblat barret? Ai, ai, ai, quina poca vista!

Perspectiva

Snif.

Confessió

He d'admetre que en determinats moments del meu deambul·lar per aquest món de mones en què tinc el dubtós honor de subsistir, cada dia em vaig assemblant més a la gàrgola de referència.

El fet en sí no el considero excessivament rellevant, però un comentari que m'han fet aquest mati em porta a pensar que potser m'excedeixo a l'hora d'adoptar aquest posat petrificat i que arribarà el moment que el meu entorn haurà de triar entre ignorar-me o girar-se a contemplar Sodoma en flames per assimilar-se al meu tarannà.

Si m'admetessin un consell (debilitat que molt sincerament no els recomano) jo els decantaria per cedir a la tafaneria. En determinades circumstàncies, una pirueta pels territoris del clorur sòdic és la porta que obrim a paradisos interns de consistència molt més mòrbida.

En fi, que Déu us conservi bonets.

Vides exemplars

Si mai teníeu la intenció d'autocompadir-vos observeu atentament l'exvot i traieu-ne les conclusions de rigor.

Epístola

Posats a demanar, jo espero l'impossible, i no perquè cregui en la màgia sinó perquè tinc proves fefaents que en qüestió de meravelles els prodigis em sovintegen.

Pretenciós? Potser. Però faig meva la sentència que algú em va ensenyar i que repeteixo: "La modèstia és la virtut de qui no en té cap altra". I si he de ser Paó, ho seré amb tots els ets i tots els uts. I que se'm reconegui.

He acarat miralls per multiplicar silencis, però no sóc de mena redundant i puc bastir palaus on us convido. A les cambres que agenço hi senyoreja la paradoxa: l'ara és el sempre; la immediatesa, distància; l'absència, companyia.

Potser no ens banyarem mai a les mateixes aigües, però sempre tindrem un riu on submergir-nos.

Big brother

Sóc aquí i em vigilo. Si em moc ni que sigui un pensament, em segueixo, m'escruto, valoro, computo, integro i informo.

Si aconsegueixo la immobilitat, exulto. Em passo desapercebut i, en conseqüència, sóc lliure.

No em pregunto en quin món visc, no m'interessa. Reflexiono, això sí, sobre alternatives i futuribles.

Ho resumeixo: "Si la Mila fa midó a mi re m'hi fa". I em responc: "No por mucho madrugar amanece más temprano". I si algú addueix que els matiners reben l'ajut de Nostre Senyor, jo els replico que qui roba una arrova de roba no roba l'arrova que roba la roba.

Al capdavall -o comptat i debatut- tot ho podem reduir a un discret equilibri de pesos i de mesures, cosa que ens situa en la tesitura de decidir si és més important la palla en l'ull propi o la biga en l'aliè. Qüestió crucial si atenem especialment a la dimensió de l'ull, la palla i la biga.

Ull per ull. Dent per dent.

I que cadascú se les compongui com bonament pugui, que el 2006 ja és arribat i encara som vius.

O no?

Carnadura

Ves qui ens havia de dir que els interiors que ahir exhibíem tinguessin uns exteriors tan gentils.

Com veieu, no em deixo portar per la foguerada i quan convé m'assossego i, si cal, m'excuso per la lletjor i ho compenso amb una presència més amable.

Bé és cert que el pintor dels ossos ha passat a la història i es cotitza a preus elevadíssims i de la bella i la probable bèstia retratatòria no se'n canta ni gall ni gallina. Però ja se sap que és llei de vida que els humans tendim a triar equivocadament i a enfundar-nos en territoris que vistos ens perspectiva es demostren per regla general força errats.

Sigui com sigui, més enllà de la cigarreta que els fa de comú denominador, icona per icona, aquesta és força més plaent. Mireu-vos-la amb un cert deteniment i admireu la composició. Tot i que un pèl forçada (l'arquitectura dels coixins és digna de millor causa) té una harmonia sinuosa que conjuga amb força equilibri seducció i innocència.

D'altra banda, cas que hi hagués un fetitxista entre vosaltres, quants de plaers no hauria de la complexa suavitat de la sabata, davant la qual es postraria empès per una adelerada reverència que sóc el primer a trobar civilitzada.

Pel que fa a l'aparat tèxtil, en la justa mesura: excessiu per la supèrflua nuesa amb què ens ofenen els moderns, però exacte per la textura sens dubte ecològica que els sectors més compromesos amb el conservacionisme no podrien deixar de lloar.

Jo em quedo, però, amb el somriure i la gràcia encarcarada amb què sosté la cigarreta. Atès que ben aviat de les senyoretes que fumen ja se'n dirà de qualsevol manera barroera, aquesta que acredita la immobilitat forçada pel magnesi no em deixa de semblar el paradigma dels bons vells temps que estem disposats a enterrar entre tanta misèria com ens aclapara.

Nostàlgic? Sí, és clar. Però al peu del canó.

Fums

Puc jurar amb tota solemnitat (amb la mateixa amb la qual me'n desdiria) que havia decidit abandonar els regnes d'ultratomba. Però què voleu que hi faci si els conjurats de la salut m'empenyen a reincidir?

Vaig abandonar la militància comunista quan van legalitzar el Partit. El meus motius, més que ideològics, eren de repatani i ja no trobava cap interès a circular a la llum del dia. És per això que ara que ja em sento a frec de tornar a figurar en els rengles dels clandestins, em vénen pessigolletes reconfortants.

Vaig aquests dies madurant idees contestatàries. L'última que em ronda pel cap és la de firar-me una bonica samarreta negra serigrafiada en un blanc llampant: "Sóc fumador, escup-me". Faria bonic, penso.

També especulo amb la possibilitat d'organitzar fumades-llampec a la porta d'algun hospital o d'alguna escola. Si administrem bé les noves tecnologies ens podem autoconvocar amb un "fuma'l" seguit de l'adreça i hora, i esfumar-nos així que les forces d'ordre públic (acompanyades dels bombers, espero) ens vinguin a salvar de nosaltres mateixos.

Sé, peró que no ho faré. Sóc massa respectuós dels drets dels meus enemics per fumar-los a la cara i em limitaré a suïcidar-me lentament en solitud i en silenci, això sí, repassant amb delectança tota la genealogia llur amb ànims decididament defecatoris.