A casa teníem cama
turca i si vèiem que algú anava de baixa dèiem que anava de capa caída.
També obríem les ampolles amb sacatapos i si escrivíem alguna carta
l’enviàvem amb un sello i a mi, que era el menut, em tocava anar-la a
tirar al busson. Cert és que vam esquivar el cenissero i el metxero.
No en va a casa gastàvem mistos i l’únic que fumava era l’avi que cargolava la
cigarreta amb caldo de gallina, val a dir “Ideales”, fins que deuria
prosperar una mica i es va passar al “Rumbo curt”.
Coses de la
memòria, ja veieu.
Tanmateix, a casa
no “ens quèiem”. Quèiem i prou. I si s’esqueia, rebíem un clatellot o una
galtada, no una colleja. I si els diumenges ens mudàvem una mica i un
cop empolainats ens ruixàvem amb colònia, no dèiem que oloràvem bé sinó
que fèiem bona olor. Si la mare ens preguntava si havíem comprat el pa, li
responíem que no, que encara “n’hi havia” al calaix i que aniríem al forn
l’endemà i “en portaríem” quatre barres... i la torna, evidentment.
Fet i fet, jo no
vaig trepitjar el castellà fins als set anys. L’escola era en francès i la casa
i el carrer eren en català. Però com que a l’horitzó es perfilava el
Bachillerato i havíem de fer l’examen d’Ingreso, cap a aquesta edat van
començar a encarrilar-nos cap a horitzons més imperials.
Va ser aleshores
que en un projecte d’immersió avant la lettre alguna ment brillant de la
família va decidir que un dia a la setmana parlaríem a casa en espanyol.
Afortunadament érem gent de seny i l’experiment no va arribar a durar ni una
hora. El ridícul era tan evident i estrepitós que vam tornar a la normalitat i
vam confiar que l’escola i la ràdio (l’avi ens engaltava “el parte” cada dia a
l’hora de sopar) farien el fet.
Tot això ve a tomb
perquè fa dies que contrasto “gandula” amb “tumbona”. A banda de considerar
que, en qüestions de mandra, català i castellà ens parlen en femení (no sé si
atribuir-ho a maldats de l’heteropatriarcat o a misteris de l’etimologia que se
m’escapen), veig en el contrast una ombra de la distància que separa el
“sinvergüneza” del “pocavergonya”.
Em direu que són
matisos sense massa transcendència, i hauré de concedir-vos que teniu força
raó. Però avui que ja l’agost crema els seus darrers cartutxos, una discreta
disquisició sobre els noms dels mobles que acullen la nostra galvana m’ha
semblat una bonica i amena manera de passar pàgina abans de submergir-nos en el
setembre.
En el benentès que
a la França dels francesos en dirien “chaise longue”. I bé haurem d’acceptar
que no hi ha debat possible..
.JPG)
