Dels gats i les virtuts del català

Com és de tots (i de totes, naturalment) sabut, en un sermó predicat a la catedral de Barcelona l'any 1597, Onofre Manescal va deixar perfectament establert que la major virtut del català és ser llengua curta:

"Pero [el català] és llengua curta. Si vol dir que no tenim tants vocables com los castellans, és no saberla, puys és fertilíssima. Si entenen qu·és curta perquè no és comuna, y no la entenen tots, té rahó, però això és molta alabança de nostra llengua, `Dicticiliaque pulchra´, digué l'altre, las cosas millors no són fàcils sinó dificultoses, y per ser-ho tant la nostra llengua, la sabem tan pocs. Si vol dir que és curta perquè los vocables no són tan llarcs com los d'altres llenguas, acerteu, però esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga".

Repetim-ho i, genuflexos (i genuflexes, naturalment), destaquem-ho en negreta: "esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga". Seguint la petjada del mestre Manescal afirmem que mai s'ha dit més gran veritat de forma tan concisa.

Si no us (i us, naturalment) sap greu, jo voldria afegir una altra virtut. Més petita, si voleu, però per a mi molt significativa (i que crec que un manescal no podria més que abonar).

Compareu si no: "gallet" vs. "gatillo".

Puc admetre que es desmereixi, ni que sigui en diminutiu, un gall. Al capdavall, pel que jo en sé, a ca nostra el pelem per Nadal i n'oferim un bon tall a la tia Pepa.

Però el que va és enllà de tota comprensió humana és que s'estigmatitzi un gat. I, per a més inri, cadell. Aixó sí que no ho puc passar per alt.

Com tots els amants (i les amants, naturalment) dels felins entendran perfectament.

Així sia.

Ovidi

Cadascú té les devocions que té. Les que vol. O potser les que pot. Que al capdavall és ben igual perquè el món sempre gira cap per avall com el que és, una baldufa que mai no ha après de modos.

Tot això ve a tomb perquè avui fa vint-i-cinc anys que va morir Ovidi. 

Quan se'n va algú que estimo penso com és d'absurd que passi avall la bona gent mentre els fills de puta se la campen  a cor què vols. Però és així. Ho vaig pensar fa vint-i-cinc anys i ho penso ara. 

Per a mi, Ovidi va ser sempre el més gran. El seguien, per ordre de preferència, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet. De Serrat, ni parlar-ne. I en Raimon venia a ser com una medecina que calia empassar-se, però que tenia un regust que no m'acabava de fer el pes. I amb en Llach m'hi vaig trobar anys més endavant, amb el so de les campanes i amb el fons de mort.

Però res, tot és cendra i només cendra. Tan o més inútil que aquesta lletania que no porta enlloc.

Deixem doncs que parli qui ho ha de fer.

Toc-toc

Ha nascut tot just avui, però s'ha entestat a afegir-se a la col·lecció de calcomanies que van prenent possessió de la pantalla. 

No li veia massa el per què fins que he lligat caps i he entès que de cua d'ull s'havia encaterinat de la Tic-tac. 

"No hi tens res a pelar", li he dit. "Ets molt i molt lleig, gairebé monstruós". 

"I tu que n'has de fer?", m'ha replicat. "D'on has tret que la bellesa és condició per a buscar la felicitat?"

Davant d'aquest argument he callat, no hi havia res a dir.

I he fet el que em demanava, afegir-lo a la roda. No he tingut cor de dir-li que, per molt que s'hi obstini i intenti fer piruetes per acostar-s'hi, lliscaran sempre separats. L'una dessota i l'altre damunt.

Les paral·leles no es troben ni a l'infinit.

Tic-tac

 El pas dels anys ens pren algunes coses i n'accentua altres.

 Però quan arriba el moment, en essència, seguim sent els mateixos.

Per a bé o per a mal.

Ubicumque coquuntur fabae

Profecia

Diuen que al dos mil i vint

tot girarà molt fi,

que ens aniran oferint

moltes copetes de vi.

I quan anem ben bufats,

estufats i obnubilats,

ens clavaran fins al moll

la llufa sens fer soroll.

Cap d'any

Convé que així que arribi 

el 2020 sàpiga quin és el seu destí

Bon any!

En Matteo, la mort i la gata espavilada

Crec que ja he dit alguna vegada que tinc una flaca molt especial per en Matteo Salvatore. Avui m'he topat amb aquesta cançó que, mira que bé, ajunta dues altres devocions que gasto: els gats i la mort. A més, amb la lletra que va sortint en pantalla m'he pogut rescabalar de les habituals aproximacions que he de fer al sentit del que canta (aproximacions que tenen més de bona intenció que d'èxit, tot s'ha de dir).

Això m'ha permès topar-me amb amb el fragment que tradueixo,

Gata traïdora,

has robat les salsitxes una a una

com la mort

s'emporta els cristians.

que conté una de les comparacions més precises i divertides amb què mai m'he topat.

Us la regalo. Si tendiu a cedir a la transcendència us recomano que de tant en tant repasseu la cançó.

Passareu un bona estona i us anireu vacunant contra el perill, sempre nefast, de prendre-us massa seriosament.

De res.

Jornada de reflexió

Que déunostrossinyor ens agafi ben confessadets.

Corona

Quan de menut feia els primers dibuixos i volia pintar un cap o una cara se'm plantejava un problema que ara és difícil de concebre. Veureu, jo feia una mitja circumferència més o menys apatatada i hi plantava ulls, nas, boca, orelles i fins i tot, si els records no em traeixen, celles. Tapava l'olla així guarnida amb un garbuix de guixots que volien semblar cabells, i em quedava tan ample.

O no tant... Veureu, sempre em quedava la recança que sota els cabells que remataven la meva figura la closca quedava sense tapadora. I si jo em palpava la clepsa, per sota dels cabells hi tocava una volta dura que m'estalviava d'anar perdent cervell. Jo crec que no ho acabava d'entendre i que sempre em va quedar una mena de corcó que de tant en tant encara m'assalta.

Passa, però, que en alguns dels dibuixos que faig ara he canviat el garbuix de cabells per una mena de corona que em serveix per rematar la figura.

I això m'inquieta. Dec tenir un rerefons monàrquic que no m'acabo de conèixer i que aflora per via de subconscient? Jo crec que no, però els anys van fent pòsit i cada dia que passa em sento menys procliu a fer afirmacions taxatives.

Quan això em passa em tanco a una habitació i, no massa fort per no esverar ningú, canto la Marsellesa. La vaig aprendre de petit i encara me la sé nota per nota i lletra per lletra. Cadascú exorcitza els fantasmes com bonament poc i, per bé que estic segur que el meu ritual no serveix per res, no me'n sabria estar.

I menys, a penes passat un dia que la tropa dels Borbons, Borbones i Borbonetes han vingut a ca meva a demostrar que si no és voltats de bastos i espases no poden repartir oros ni buidar quatre copes.

I és que no són res.

S'accabadora

No coneixia el personatge, ni la pràctica és clar, però me'ls he trobat pels volts d'aquests dies mortuoris i m'ha fet il·lusió i m'ha semblat bo de compartir:

Cadascú s'ho pot agafar per la punta que li abelleixi. Pel que fa a mi, prima la cosa artesanal i ben encaixada en els costums i les tradicions. Ara que tot ho enllestim en ambients estèrils i ben controlats, em sento més a prop dels sards i les seves maneres de fer que no dels còctels de drogues indolors dispensats sota control mèdic.

I és que sóc, ho confesso, un pèl primitiu.

Pensament

Us ben juro que m'ho miro amb atenció

i amb ganes de treure'n l'entrellat,

però tinc la sensació que cada dia tinc més

cara d'enze.

I el que és pitjor, que vaig veient

que va més enllà de la cara.

Enze per enze, enze al quadrat.

Nostàlgia

A ma mare li agradava cantar. M'explicava que de nena es comprava els cançoners amb les cançons de moda. I se les deuria aprendre. Més endavant, i amb l'ajuda de la ràdio, es va fer amb un repertori força assortit de tonades. Allò de les gardenias i els angelitos negros s'alternava amb els señorita hace rato que la espero i els labios de rubí. En fi...

Però tenia un repertori més amagat amb el que de tant en tant m'obsequiava. I avui, no sabria dir com m'ha vingut al cap una d'aquestes tonades que ma mare em cantava de petit. Deu ser cosa dels anys. O de la tardor. O ves a saber per què. 

No sé si tenir por...

...perquè comencen a venir per totes bandes i jo sóc i em sento fràgil, com una flor que treu el nas (observeu que deu ser una flor tirant a monstruosa, ja em direu, amb nas) en un prat que tot déu es veu amb cor de sollar (aquí heu d'imaginar el so de les botes que trepitgen ferm a ritme d'"et donarem pel sac") i deixar-ho tot tan pelat com es vanava de fer-ho Attila, el galdós precedent dels defoliants amb què els amics americans van ruixar aquell país que ara podem visitar amb intencions més o menys culturals. Però és que no som res, i jo menys que tots vosaltres, perquè estic cansat de veure-les venir (per la dreta, per l'esquerra, per dalt i per baix) i de veure com qui més qui menys fingeix que té plans magnífics per treure'ns d'aquesta mena de pou que ens xucla des de fa prou anys i ens demana que fem confiança i que anem a engruixir els rengles dels fidels a les causes que cal defensar....

...però arriba l'hora que penses que ja està bé, que ja n'hi ha prou, i que siguin els uns o siguin els altres, ets tu que hauràs d'anar pel món amb una mà al davant i l'altra al darrere....

...i és que si anem a mirar, entre ensenyar impúdicament les vergonyes i girar-s'hi definitivament d'esquena i fer el camí cap al no-res amb la mica de dignitat que encara ens queda, potser aquest és l'últim atot que ens queda per jugar.

Laus Deo.

Xanet-xanet fins al canyet

Escorrialles

En això estem. Amb els ulls plorosos. Fent el cor fort. Com si diguéssim perquè ens creiem que estem a l'alçada de les circumstàncies. Ja va dir Machado que és més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que "au dessus de la marée". Però a nosaltres ens és ben bé igual perquè estem disposats a fer veure que entenem aquella sentència que ve a dir que l'art és "un fruit qu'on mange sans y toucher". Que potser ho va escriure Simone Weil. Però que a mi m'és ben igual. Perquè el món camina de dret a la seva destrucció i aquesta em sembla una bella manera de posar en solfa totes les-bones-intencions-de-què-l'infern-és-empedrat. Com les d'aquesta vaileta que travessa els mars en vaixells de plutòcrates per no empestar el cel i que ens fa tanta il·lusió perquè la trobem tendra i lluitadora i capaç de desafiar no sabem massa què però que ens ajuda a fer una bona digestió quan ens sentim enfitats. Ah, amics, la bona consciència... Quant de mal que fa!

Com que s'acabin les vacances, que d'això va tot aquest sense sentit.

Ara

Jo sóc el present, l'ara. D'això no en tinc cap dubte. M'estic al mig, per força i per gust, perquè m'agrada fugir de tot extrem. Equilibri i mesura. O sigui, immobilisme. Fixar-ho tot tal com està i negar-se al canvi, recepta segura d'avançar cap al no-res. Decadència i dissolució. M'agrada.

Tinc però la inquietud -crec que ja ho tinc dit en algun altre lloc- que no sé on posar passat i futur. Entenc que la convenció és que el passat miri a l'esquerra i el futur a la dreta, i veig que lliga amb els signes del temps, però no m'agrada la idea, carregat de prejudicis com estic.

Buscarem doncs una sortida i conclourem que no hi ha ni passat ni futur sinó uns ulls que tant a dreta com a esquerra miren el seu present. I que se senten al mig. Perquè els agrada fugir de tot extrem. Perquè són partidaris de l'equilibri i la mesura. De l'immobilisme, doncs. De la decadència i de la dissolució.

Potser l'esperança l'hauríem de buscar en la cara oculta? Com en una lluna qualsevol? 

Però no, ni darrere del full ni darrere de la pantalla hi ha res. Com a molt, una fusta o plaques i connexions. És a dir, no res que ens ajudi a completar el misteri.

Res a dir

Lectures refrescants

Si l'estiu us convida a posar-vos en remull (que els déus us confonguin!)

acompanyeu-vos d'alguna lectura lleugera

com ara aquesta.

Perquè no perdeu mai de vista els perills que us sotgen

des de les profunditats.

               En la planura abonançada
               un gran peix que Iahvé prop de mi féu saltar,
               d'una bocada,
               mig cloent els ulls, m'envià.
               Jo, quan la nau vela a Jaffa prenia
               -els folls cantaven, reien els ardits-.
               amagatall per al meu cor volia;
               però Déu trabucà ma traïdoria
               i aní a l'amagatall per als sentits:
               i en el ventre del peix romania,
               alliberada l'ànima, tres dies i tres nits.

                                             Josep Carner, Nabí

Sàvia reflexió

Passatemps 2

Passatemps

quins

Temperatures

Ni fred...

Ni calor...

Gel:

L'orgue de Barbarie

Quan et vaig enllestir no sabia què fer de tu. No sabia si conservar-te o fer-te desaparèixer discretament. O relegar-te a l'oblit, que ve a ser el mateix. Però hi havia alguna cosa en tu que em retenia. Sigui com sigui, han anat passant els dies fins que l'atzar m'ha revelat quin sentit tenies.

Feia temps que no me l'escoltava i vaig triar Serge Reggiani per acompanyar la tarda. Anava recordant les músiques i les lletres fins que va arribar L'orgue de Barbarie: 

És curiós com havent-lo sentit tantes vegades, havia passat per sobre del recitat sense parar-hi massa esment. Però vet ací que aquesta vegada hi vaig posar més atenció i vaig entendre el lligam que hi havia entre jo mateix de mi mateix, el dibuix que havia engiponat, el senyor Reggiani i el poema de Jacques Prévert. I atesa la descoberta no m'he pogut estar de compartir-la. I per això m'he atrevit a fer una mica de traducció per si a algú li pot ser de profit.

L'orgue de barbarie    Moi le joue du piano, disait l'un. Moi le joue du violon, disait l'autre Moi de la harpe, moi du banjo, moi du violoncelle, moi du biniou...moi de la flûte, et moi de la crécelle Et les uns les autres parlaient, parlaient, parlaient de ce qu'ils jouaient. On n'entendait pas la musique, tout le monde parlait, parlait, parlait, personne ne jouait. Mais dans un coin un homme se taisait: "Et de quel instrument jouez-vous monsieur qui vous taisez et qui ne dites rien?" lui demandèrent les musiciens. "Moi je joue de l'orgue de Barbarie, et je joue du couteau aussi", dit l'homme qui jusqu'ici n'avait absolument rien dit. Et puis il s'avança le couteau à la main et il tua tous les musiciens et il joua de l'orgue de Barbarie et sa musique était si vraie si vivante et si jolie, que la petite fille du maître de la maison sortit de dessous le piano où elle était couchée endormie par ennui. Et elle dit: "Moi je jouais au cerceau, à la balle au chasseur, je jouais à la marelle, je jouais avec un seau, je jouais avec une pelle, je jouais au papa et à la maman, je jouais à chat perché, je jouais avec mes poupées, je jouais avec une ombrelle, je jouais avec mon petit frère, avec ma petite sœur, je jouais au gendarme et au voleur, mais c'est fini, fini, fini. Je veux jouer à l'assassin, je veux jouer de l'orgue de Barbarie." Et l'homme prit la petite fille par la main et ils s'en allèrent dans les villes, dans les maisons, dans les jardins. Et puis ils tuèrent le plus de monde possible après quoi ils se marièrent et ils eurent beaucoup d'enfants. Mais… L'aîné apprit le piano, le second le violon, le troisième la harpe, le quatrième la crécelle, le cinquième le violoncelle, et puis ils se mirent à parler, parler, parler, parler, parler… On n'entendit plus la musique et tout fut à recommencer!

L’orgue de maneta    Jo toco el piano, deia l’un. Jo toco el violí, deia l’altre. Jo l’arpa, jo el banjo, jo el cel·lo, jo la gaita… jo la flauta, i jo el xerrac. I els uns i els altres parlaven, parlaven, parlaven del que tocaven. No se sentia la música, tothom parlava, parlava, parlava, ningú no tocava. Però en un racó un home callava: “I quin instrument toqueu vós, senyor, que calleu i no dieu res? ”, li van demanar els músics. “Jo toco l’orgue de maneta, i també faig anar el ganivet”, va dir l’home que fins aquí no havia dit res de res. I aleshores va avançar ganivet en mà i va matar tots els músics i va tocar l’orgue de maneta i la seva música era tan de veritat, tan viva i bonica, que la nena petita de l’amo va sortir de sota el piano on s’havia ajagut i dormia l’avorriment. I va dir: “Jo feia anar la rutlla, tirava a matar amb la pilota, jugava a la xarranca jugava amb un galleda, jugava amb una pala, jugava a papes i a mames, jugava a tocar i parar, jugava amb les nines, jugava amb una ombrel·la, jugava amb el meu germanet , amb la meva germana petita, jugava a lladres i a serenos, Però s’ha acabat, acabat, acabat. Vull jugar a assassinar i fer girar la maneta de l’orgue.” I l’home va agafar la mà de la nena i se’n van anar per ciutats, cases i jardins, I van matar tanta gent com pogueren i després es van casar i van tenir molts fills. Però... El gran va estudiar piano, el segon el violí, el tercer l’arpa, el quart el xerrac, el cinquè el cel·lo, i després es van posar a parlar, parlar, parlar, parlar, parlar… Ja no es va sentir la música i tot va tornar a començar!

Jo m'hi he entretingut una estona. Espero que algú més també.

Paraules

M'havien dit que no ho fes, que era un perill que calia evitar. Quan hi caus és un forat negre que t'engoleix. Que no en surti la llum no m'inquieta, perquè estic molt avesat a caminar a les palpentes.

Però ho he fet i m'he deixat embolicar per les paraules. 

I ara són com una mena de fulard o de bufanda o de tapacolls o què sé jo, que no m'importa ni m'inquieta, que les portaré fins on em duguin.

Que espero que sigui fins arran del penya-segat per fer el que toca.

Que els acudits ens il·luminin.

Un pas endavant.

Ulls

De tu m'interessa la mirada i aquesta mena d'ullals que podrien fer sospitar una tirada al vampirisme. La sang, però, està tan esbravada que algun metge de capçalera benèvol t'hauria de receptar un complement alimentari que et donés un color més sanitós. 

Si tornem a la cosa dels ulls, en tens un en espiral i l'altre que no se sap si és un insecte camuflat o una fulla que algun vent desorientat fa anar amunt i avall. Si els agafem en conjunt et fan bascular entre estràbic i borni. Fet i fet, la cosa importa poc. Pel que hem de veure, podríem passar sense ulls. I sense orelles. També sense boca.

Ja ho proclamaven els simpàtics simis: ni veure, ni sentir, ni parlar.

Aquest és el secret. La resta, són trons.

Amic Gérard

                                               Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,

                                               Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :

                                               Ma seule Etoile est morte, – et mon luth constellé

                                               Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

                                               Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,

                                               Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,

                                               La fleur qui plaisait tant à mon coeur désolé,

                                               Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie.

                                               Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?

                                               Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ;

                                               J’ai rêvé dans la Grotte où nage la sirène…

                                               Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron:

                                               Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée

                                               Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

Ai, ma mare...

Com que sembla que a mesura que et fas més vell refresques la memòria més llunyana, heus ací que avui m'ha vingut al cap que ma mare -en un d'aquells escassos moments que li vagava de cedir a la tendresa- em deia "ravatxolet", apel·latiu que sempre em va deixar a la inòpia.

Resulta que ara m'adono que potser volia encarrilar-me per un camí molt més contundent que els que m'ha convingut de transitar. I és per això que, tot i que ja sé que vaig tard, m'he decidit a prendre unes lliçons de cant. 

Qui sap si fent quatre galls aconseguiré rescabalar la meva progenitora de tanta decepció:

Mira, mira...

...tot això és el que ve.

Tutti quanti

Doncs ja hi som tots. 

El refugi, aïllat en el desert. 

El 2019, parant la mà a tota misèria 

que se li vulgui oferir. 

I qui sotaescriu afinant el posat d'enze 

amb què està disposat a sobreviure 

en aquesta mena de món 

que cada vegada se li fa més aliè.

Et voilà! C'est tout!

Progressa adequadament

Refugi

Vista la fila lamentable que fa el 2019, amb aquesta mena de trista sardina travessada a la boca, he optat per dibuixar-me un refugi i tinc decidit instal·lar-m'hi així que els primers símptomes de l'hecatombe que es perfila a l'horitzó treguin el nas.

Covardia? Sense cap mena de dubte. Amb unes gotes d'angúnia i un pensament de fàstic. Que en qüestió de misèries m'atorgo la llibertat més absoluta.

Per que fa a la resta de la humanitat, que faci el que li convingui. Ni em manca ni espero que em faci visita.

Fet i fet, l'única nota de pentagrama que em desperta una certa simpatia és la que comparteix el nom amb una estrella.

I per anar fent boca, una mica de música:

2019

               

Ves què hi hem de fer...

És així

Els meus peixos són savis. I algun me n'ha sortit d'il·lustrat. 

Fem cas, doncs, del consell que ens dóna per festes i llegim les paraules de Montserrat Abelló.

Que són justes i ens han de fer pensar:

                              ENS ENCERCLA UN ODI ANCESTRAL

                                     Ens encercla un odi ancestral

                                     que aniquila els anhels 

                                      més purs.

                                      Quins moments més durs,

                                      més mesquins

                                      ens ha tocat de viure!

                                      L'asfalt de la ciutat

                                      ho envaeix tot i busquem

                                      llibres entre les runes.

                                      I tanmateix escrivim

                                      amb el temor que

                                      se'ns perdin    les paraules.

                                                              Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, 2006.

Els meus ninots i jo

Els meus ninots i jo estem tristos.
És una manera com qualsevol altra d'estar.
Ens fem companyia.
Jo me'ls miro mentre es van formant i qui sap si ells em miren a mesura que neixen.
No els preguntaria mai què pensen.
Vés a saber quina resposta podrien donar.
Si no vols pols, no vagis a l'era.
Però potser valdria la pena que els preguntés si estan d'acord a il·lustrar aquestes paraules que ara escric.
Aquest mateix que ara ens acompanya penso que em diria que no, que el silenci és més bona companyia que la buidor de les paraules.
I penso que té raó.
Com podria rescabalar-lo?
Amb la música:

Volum 9

                                                         Conformitats

                                                     No podien posar
                                                     el mort dins el taüt.
                                                     Començà a plorar;
                                                     es posà cabut.

                                                    Quan tancaven, treia
                                                    un braç, una mà.
                                                    Alçava la tapa
                                                    fent força amb el cap.

                                                    La mare li deia:
                                                    -No siguis així...
                                                    El pare li deia:
                                                    -No plores més, fill...

                                                    Li posaren el cap
                                                    novament al coixí.
                                                    -Mare, vindrà a veure'm?
                                                    -Clar que hi vindré, fill...

Poema d'Estellés recuperat.
De L'ofici de demà.
Al Volum 9 de l'obra completa.
Que fa temps vaig deixar i va oblidar el camí de tornada.
Avui l'he comprat de nou.
Ara descansa al costat dels seus altres nou companys.

I jo que n'estic content.

Que, en un dia pintat de gris pels vents que bufen del sud, no està de més una alegria.

Jonàs

Cansat que cada vegada que posava el peu a la sorra, el mar comencés a bullir de balenes disposades a engolir-lo, Jonàs va créixer i créixer i créixer tant, que a hores d'ara ja pot travessar totes les mars i algun oceà xanet-xanet, amb els peus a terra i la clepsa arran d'onatge. Això no li estalvia, però, que algun peixot tossut li nedi a cau d'orella i miri d'inflar-li el cap amb històries de terribles naufragis i derelictes tenebrosos que, diu,  potser li abelliria de visitar. 

Jonàs pensa que és un pesat i l'engegaria a dida, però és tan educat que va fent camí fingint que tot el que sent i mira de no escoltar és d'un gran interès. Sap que, gegant o nan, quan arribi a port seguirà el seu camí a peu sec, mentre que l'habitant dels mars, si vol anar-li al darrere, acabarà els seus dies boquejant, ja no per dir pocasoltades sinó per anar-se ofegant i regalar-li per sempre més el do del silenci.

Aniversaris

Fa un any de tantes coses, que jo recordaré que tenia dos ulls. Ara, borni i tot, gosaré mirar el futur amb un somriure. Si l'any vinent camino amb un bastó blanc, ja trobaré qualsevol altre motiu per a l'esperança.

Obrint el focus

Dies i dies intentant trobar el desllorigador del com i del perquè, i res. Sant Gat s'estava mut com una anxova (com era d'esperar perquè ja la portava al cap) i no em suggeria cap motiu que el justifiqués.

Fins que s'ha fet la llum, he agafat distància i s'ha fet evident la terna: Sant Gat, la Rata Maula i el Dimoni Botirell. I és que cal arribar al tres perquè tot prengui sentit:

Introducció, desenvolupament i conclusió...

Matí, tarda, nit...

Infantesa, maduresa, senectut...

Esmorzar, dinar, sopar...

Eufrosine, Talia i Aglae...

Reus, París, Londres...

Sang, suor i llàgrimes...

Animal, vegetal, mineral...

Masculí, femení, neutre...

Dilluns, dimecres i divendres...

Magenta, groc i blau...

Tesi, antítesi, síntesi...

Cap, tronc i extremitats...

Pare, Fill i Esperit Sant...

Presentació, nus i desenllaç...

Dimarts, dijous i dissabte...

Primer, segon i tercer acte...

Aquest, aqueix, aquell...

Bo, millor, òptim...

Blanc, negre, gris...

Present, passat, futur...

Midons, drutz i gilós...

...i les tres filles d’Helena, és clar.

Resumint, m'ha calgut bussejar fins al 2008 per trobar el desllorigador d'un gargot del 2018.

Que 10 anys no són res i a mi em van trobar al carrer.

Sant Gat

Deixo aquí el ninotet mentre m'invento el text que el va inspirar.