Per sort o per desgràcia no he tendit mai a prendre'm massa seriosament. Això no obsta perquè de tant en tant em preguin uns fogots que m'enterboleixen el seny i aleshores corro el risc d'aixecar grans onades.
Són aquells moments en què perdo la distància tan necessària per reconèixer-me com a formiga i fins puc arribar-me a confondre amb un escarabat. Un animaló que em repugna, amb tota evidència, però que cada dia em cau més simpàtic. Per una banda, perquè ells hereteran la terra; i en segon lloc perquè li tinc destinat un lloc de preferència en la novel·la que mai no escriuré, com a únic interlocutor plausible d'un complex monòleg interior i alhora arma mortífera d'una de les morts més belles i desolades que he estat capaç d'imaginar. I, creieu-me, en matèria de morts imaginades -pròpies i alienes- en tinc el cul pelat.
Bé, sigui com sigui, tornem a les tempestes. Com que tinc consistència de suro, faig equilibris a la cresta de les ones. En el mentrestant hi ha al meu voltant especímens que boquegen, altres amb ulls desorbitats, alguns que profereixen esgarips dignes de millor causa i altres, afortunadament, que segueixen ajaguts a la platja, torrant-se al sol i enllardufant-se de llet de coco i altres delícies variades.
I arriba el moment que retorno a mi i m'aplico la sentència justa: "Res no val un rot de gitano". La veritat és que m'agrada perquè conté en essència la justa mesura de racisme políticament incorrecte que justifica bona part de les expressions nostrades.
Podria demanar perdó per haver-la escrita. De fet, demanar perdó és un dels esports que practico amb més assiduïtat i diligència.
Però avui no em ve de gust. Si inspiro i expiro una mitjana de setze vegades per minut (ho acabo de comptar rellotge en mà) acabaria fent-me pesat per reiteració. I això no, que m'horroritza.
Equivocat, potser. Plom, mai!
Són aquells moments en què perdo la distància tan necessària per reconèixer-me com a formiga i fins puc arribar-me a confondre amb un escarabat. Un animaló que em repugna, amb tota evidència, però que cada dia em cau més simpàtic. Per una banda, perquè ells hereteran la terra; i en segon lloc perquè li tinc destinat un lloc de preferència en la novel·la que mai no escriuré, com a únic interlocutor plausible d'un complex monòleg interior i alhora arma mortífera d'una de les morts més belles i desolades que he estat capaç d'imaginar. I, creieu-me, en matèria de morts imaginades -pròpies i alienes- en tinc el cul pelat.
Bé, sigui com sigui, tornem a les tempestes. Com que tinc consistència de suro, faig equilibris a la cresta de les ones. En el mentrestant hi ha al meu voltant especímens que boquegen, altres amb ulls desorbitats, alguns que profereixen esgarips dignes de millor causa i altres, afortunadament, que segueixen ajaguts a la platja, torrant-se al sol i enllardufant-se de llet de coco i altres delícies variades.
I arriba el moment que retorno a mi i m'aplico la sentència justa: "Res no val un rot de gitano". La veritat és que m'agrada perquè conté en essència la justa mesura de racisme políticament incorrecte que justifica bona part de les expressions nostrades.
Podria demanar perdó per haver-la escrita. De fet, demanar perdó és un dels esports que practico amb més assiduïtat i diligència.
Però avui no em ve de gust. Si inspiro i expiro una mitjana de setze vegades per minut (ho acabo de comptar rellotge en mà) acabaria fent-me pesat per reiteració. I això no, que m'horroritza.
Equivocat, potser. Plom, mai!
.JPG)
1 comentari:
El plom és verinós!
Publica un comentari a l'entrada