Atesa la bonica estratègia de l'oposició al govern de l'estat penso jo que aquest deu ser el desideràtum que els obri les portes del relleu.
I no és tant que m'amoïni com a estratègia de desgast, sinó com a pràctica habitual de neteja quan ja tinguin la paella pel mànec.
És per això i per no res més que afegiré una bonica melodia a aquesta deposició potser un poc forçada per les calors estivals.
Heus-los ací, la parella ideal.
Carn i ungla? Cul i merda?
Indestriablement units pel misteri de no poder saber quin és la carota i quin la cara.
Somniats per un insomne i perseguits pels replecs del silenci més estrident.
Aixoplugats en tres-cents trenta-tres culs de got llardosos d'alguna taverna oblidada.
Silenci i devoció.
Seguint la ruta de tantes victòries que ens han de conduir a la debacle final.
Resant el rosari amb denes de carcanades exhumades de sepulcres blanquejats.
La felicitat és ben bé això.
Sentir com la canadura es va fonent per revelar l'íntim secret de l'arquitectura que ens sustenta.
I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen
les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis
menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de
tan distingida audiència.
Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho
amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan
predir que a can Racú ja van fent atots.
L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la
política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista.
Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa
gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures
empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si
pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els
pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc
fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que
cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.
La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n
refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li
fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts
anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!
I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió
de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que
més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.
I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un
milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.
I bon profit.
Bicèfala per bicèfala, no em negareu que la de dalt fa cangueli i la de sota és la mar de mona.
Si mai puc arribar a triar bandera, faré mans i mànigues perquè aquesta sigui la meva.
Al país dels meus somnis hi sereu tots benvinguts.
El tèrmit rosega la
biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de
fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els
culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben
llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o
“Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la
incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi
val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la
teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc
la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.
I anem fent. Fent
la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.
Perquè el desguàs s’ho
empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.
Sobretot la mort.
Dijous 14 de juliol
Je me suis arrossegué pendant dècades regurgitant una nouvelle que és una merdessèque lligada amb un cordill i je considère tal dia com aujourd’hui que és arribada l’hora de prendre una decisió, c’est à dire, de faire un coup de tête.
J’ai dit et je rubrique
El jo de moi-même
Divendres 15 de juliol
Però ja ha passat un dia i estic una mica més deshidratat i de tot el que escrivia ahir, avui se me’n fot. El que sí que mantinc encara i que ahir no en vaig dir res és que m’agrada escriure a mà, vull dir amb ploma.
J’ai écrit et je rubrique
Dimecres 27 de juliol
To morrow will be another day. To morrow you’ll shave me. To morrow. Tus morros.
Aquest verà he descobert què vol dir viure en un perpetu bany maria. No paro de rajar. Les nits són un suplici i vaig rebregant llençols humits.
Afortunadament, la gata fa els seus esgarips a hores convingudes i això alegra la vigília.
J’ai écrit et je rubrique (mentre j’escolte un disc de Marin Marais) (Jordi Savall est qui rasque la viole).
Prends châtaigne, mon vieux.
Diumenge 31 de juliol
Nihil novo sub sole. Però sole és llenguado. I de llenguado a Llenguadoc només hi va una lletra. Perquè jo he estat a Tolosa i hi vaig escriure “sota l’ombra esponerosa de Sant Serní de Tolosa”. Només aquest vers (et c’est comme ci i no hi ha res a riposter) justifica una existència. I sort d’això, perquè de la resta (littéraire, evidemment) no me’n refio ni un pèl.
La gata (que is very very clever) (i perhaps sensitive) ha captat des de sota el llit les vibracions de la poque-solte, o del nonsense, o del què sé jo que no sé res. I miola. A la seva manera desesperada, per donar-me a entendre que més val que plegui. Que si no es té res a dir, el millor és callar.
J’ai escrit et je rubrique.
Diumenge 7 d’agost
Si sis scies scient sis cigars, sis cents sis scies scieront sis cents sis cigars.
Regla de tres, exacta i precisa.
What annoys an oister? A noise annoyed annoys an oister.
No es pot dir amb més precisió. Si parléssim només amb embarbussaments desterraríem els malentesos.
J’ai érit et je rubrique.
Dilluns 8 d’agost
Cada dia que passa em fa més angúnia trepitjar el carrer. Faig camí cap a l’agorafòbia? Diria que no, tot i que en un cert grau jo diria que ja la pateixo. I en frueixo, que tot és qüestió de punts de vista.
J’ai écrit et je rubrique (que del maó en diuen brique)
Dijous 11 d’agost
En aquesta fausta diada de l’11 d’agost he canviat l’orientació de la meva taula (mea mensa), cosa que faig de tant en tant. No se m’amaga que és un canvi que dissimula altres canvis (changes) que podria fer. Però és el cas que cap canvi que vagi més enllà de l’epidermis no m’interessa.
Dit això, deixaré constància que la calor desaforada i sostinguda que hem de comportar me touche la poire i non de qualsevol manière sinon que ho fa a deux mains, amb la qual cosa tinc la cosa dels baixos encetada, escaldada i perfectament inútil per a cap altra cosa que no sigui l’abocament d’orins a la tassa de vàter, tot i que amb escassesa perquè la big quantitat de water que expulso via porus m’eximeix de visitar el comú amb assiduïtat.
I això.
J’ai écrit et je rubrique (que a banda de diamants, cors i trèbols tenim les piques) (és idiota, però no hi ha res a dir.)
J’ai écrit et je rubrique (que si cou és com que pique)
Divendres 12 d’agost
Je suis un peu mouche perquè c’est la deuxième fois (sí, la segona) que je m’achète un book que ja he llegit o que juraria que ja he llegit.
Il n’y a res a faire, però ça me touche les couilles. Però si fos une personne méthodique i m’apuntés les lectures això no passaria.
O sí, perquè compro els llibres sense to ni so, a empentes i rodolons, aquí caic i allà m’aixeco, i tant pis, c’est comme ça i if la Mila does midó, I se’n fot.
J’ai écrit et je rubrique (comme el fill d'en Dominique)
Dijous 1 de setembre
Août is death i september ja ha tret el nouse. Aquest verà que ja ha passat (és un dir) serà recordat comme la shit més big du monde mundial. Ahir va fer una bona pluja i avui la vida és més vivible. No tinc confiança que duri massa, tinc per mi que aviat començaré a rajar com la Fontana de Trevi. O les Fonts de Montjuïc. O l’aixeta de la cuina. I és que gat escaldat de l’aigua tèbia fuig. I moi je suis una gat escaldé.
I perquè consti je rubrique (et je me rasque perquè ça pique)
O, com qui no ho vol, tenir aspiracions de pintura moderna i dir-se filla d'un geni incomprès fins que van descobrir-lo marxants espavilats.
O tenir aspiracions d'ombra i enyorar bells cossos adolescents que interposen cabrioles entre la lluna i el mur.
Un taca de tinta ho pot tot. Fins morir en el silenci i fingir que no existeix.
.JPG)
