Tria i remena

 Tant si ets de castanya com d'allouín segur que t'escauen les fantasmes:

Bon profit!

Selfies

La veritat és que no sóc massa de selfies, més que res perquè tinc la certesa que quan em van tombar a les oposicions de fotogènia van prendre una decisió justa, precisa, equitativa i saludable.

No se m'amaga que això que dic contradiu que una imatge meva de mi mateix encapçali aquest blog que fa anys que s'arrossega i que -no se m'amaga pas, ans al contrari- llangueix sense aturador des del 2005.

Pot servir-me d'excusa que disset anys enrere era prou eixelebrat per exhibir-me, ni que fos de forma prou inintel·ligible, acompanyant la divisa que vaig robar al senyor Espriu i la frase que vaig demanar en préstec a l'albardà que m'enamora.

Pecats de joventut, podria dir, si no fos un oxímoron en algú com jo que ja va néixer vell i que per comptes de bressol s'adormia en un taüt.

Però ve el temps que tot roda i arriba a una bona fi i fa uns dies, remant entre les imatges que convocava el bonic sintagma "dansa de la mort", em vaig topar amb els amens gravats que us ofereixo.

Ho faig amb un cert pudor. I més després de comprovar, mirall en mà, que qui va servir de model a l'artista morbós no podia ser altre que el meu bessó que em va precedir alguns segles.

Cap per amunt:

O cap per avall:

O fent bonic parella:

 

Fruïu doncs de tan belles imatges i que tingueu motiu per a una greu reflexió que us acosti, com el rellotge, a una bona mort.

Dedicat als tifes

 Quan vaig cometre l'error d'obir-me una finestra a Instagram, no vaig saber preveure que hauria de suportar la irrupció d'instantànies de plats de diversa índole i consideració. 

No puc acabar d'entendre que hi hagi gent que suposi que ningú pugui tenir interès a contemplar les menges que ingereixen. Descartada aquesta motivació, no em queda altra alternativa que assumir que l'objectiu és presumir de... De què? De refistolats? De tenir bon païdor? De ser uns perfectes imbècils?

D'aquesta mena de gents, a casa meva sempre se n'ha dit "que fan el tifa". 

I és per això, que en honor d'aquesta mena de fauna que pul·lula per les xarxes us ofereixo el que seria el meu àpat ideal.

Excuso dir-vos qui posaria a la cassola. No voldria que us poguéssiu sentir al·ludits.

PROVA 1

 

Guardarem aquest document amb el nom de PROVA 1

Encara que no serveixi per res.

Guardar és la primera providència. No la segona. La primera.

Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Per bé que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència.

Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Ens hi tornarem a posar

Entrar a una llibreria era el que feia amb més tranquil·litat. Era l’única mena de botiga on no sentia cap mena d’amenaça i on no li dolia pagar i on res no li semblava massa car. Li agradava passejar entre els taulells i els prestatges i deixar lliscar la vista per les portades o els lloms. Les vegades que no tenia cap títol en cartera esperava que algun senyal li revelés quin havia de ser triat. Podia ser qualsevol detall: el color de la coberta, el gruix del volum, la il·lustració... I si li quedava algun dubte l’esbandien el pes, el gruix, el tacte, l’olor... Ara només tenia un repte pendent: llegir algun dels sis mil volums que havia anat portant fins a casa i havia anat arrenglerant amb ordre impecable als prestatges de la biblioteca.

Resistència a l’invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és la gràcia de les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar. Diem bé, sembla, nomes sembla... Perquè va arribar el moment que el Conducator va haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. I no els critico la decisió. Ni gens ni mica.

Sense massa pressa

Mirava de travessar els carrers sense massa pressa però procurant que no es notés. Triava els carrers més amples, amb preferència els de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i tenir la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va clavar els frens i va fer un cop de volant.

Ens hem de veure més sovint

Això és el que solem dir quan ens acomiadem d’algú que representa que fa segles que no veiem i que ens hem trobat a la impensada. Cinc minuts escassos de conversa forçada rebuscant en la memòria algun tòpic escaient, esquivant qüestions que podrien ser delicades i que ens deixarien amb els peus a la galleda i cara de tòtil, forçant la banalitat al límit del que és suportable per arribar a aquell punt en què tirem del em sap greu però t´he de deixar, que s’ha de dir mentre amb l’índex fas uns copets a l’esfera del rellotge, senyal inequívoc que ja fas tard a una cita imprescindible. I és aleshores quan surt a la palestra l’inevitable m’he alegrat de veure’t. I tant, jo també, i ens hem de veure més sovint, i tant, i tant, et truco, d’acord, em farà molta il·lusió. Però mai no li diràs que tant de bo que no faci. Ni tampoc no li diràs que no tens ni la més remota idea de qui és i que has passat els minuts més estúpidament idiotes de la teva vida.

I seguit

 I punt, i punt... 

Anem a veure, que ja em tens una mica tip de tanta poca-solta. Quatre o cinc dies comptats que fas veure que publiques el que hauríem de considerar parides de via estreta i ja et deus pensar que ets, pel cap baix, el geni de la llàntia.

De la llàntia, potser sí, però no de la que freguen als contes per fer sortir el geni, sinó de la que et condecora perquè et tremola el pols i la cullera t'obsequia amb uns amens esquitxos que ja et deuen haver portat al nivell de mariscal.

Però no hi fas res, estic disposat encara a tenir paciència amb tu. Embruta tantes pantalles com vulguis que me les empassaré com tantes altres píndoles amargants que m'he tirat coll avall. 

Al capdavall, mai ens podràs arrossegar a tanta misèria com ens enfanguen, dia rere dia, les notícies de l'actualitat.

Hipotètic epitafi

...i punt.

 

Cansament

 En tinc el pap ple i no sóc una gallina.

Naufragi

 

Quan va saber que l'última rata  els havia abandonat va saltar del vaixell amb una gran pena per tots els mariners i viatgers que s'hi quedaven.

Justícia

 De tant espiar pel forat del pany hi ha caigut i ha mort trinxat per mecanismes inclements.

Recompte

 Va deixar la feina de comptable quan va perdre dos dits en un accident.

Conte

 Va matar el Senyor Marquès perquè n'era el majordom i li calia ser conseqüent. 

Mandres

Com que de natural em pot la galvana, he decidit que ja no pinto més. Regiro racons més o menys polsosos i miro de trobar algun ninotet que estigui disposat a passar algunes hores a l'aparador.

Els qui ara us miren (conques buides, naturalment, no fos cas que...) arrosseguen tanta pols que he estat a punt d'admetre'ls a la meva cripta. Però comptat i debatut he pensat que fóra millor airejar-los que no tenir-los tancats per qui sap lo temps.

Perquè he vingut a pensar que en aquestes hores de desori pandèmic, quan la rifa del vaccí cotitza ben alt i on fins els més ignars poden dir la seva, jo crec que no hi ha més solució digna que mirar-se al mirall de l'únic futur cert i creuar els dits perquè no tingui massa pressa a arribar.

I si arriba, que sigui amb tot de colorets.

Déu hi faci més que nosaltres...

 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.

Cec

La ceguesa és un do per als endevins. Podeu preguntar-ho a Tirèsies i us ho confirmarà. O no, perquè l'home és vell i està cansat d'augurar desgràcies. I a més no es pot estar que l'acompanyin, ho facin Ismene o Eumolp. I això no deixa de ser-li un embaràs, mal que li pesi. 

Podeu també adreçar-vos al ram dels amanuenses o escrivans, altrament dits escriptors (no els privarem pas de l'orgull ni l'autoestima). Qui crea, crea. Ho faci de pollí, de rossí o ja macerat pel brou decantat pels anys. Potser aleshores us respondrà un Borges, o potser un Camilleri, tot fent un parèntesi en el dictat que agrairan els qui dibuixen les paraules, siguin secretàries, secretaris i/o dictàfons.

O potser val més que us adreceu al qui refilen o teclegen i aixi us les haureu amb un José Feliciano, un Stevie Wonder o un Tete Montoliu. Qui sap si entre arpegis i octaves us faran avinent el secret que percaceu.

Jo, però, me n'estaria. Ni en el futur, ni en la lletra, ni en la nota hi ha res que us pugui fer entendre que no hi ha resposta per a l'absència de llum.

Així ho va saber Isaac Sagi Nehor mentre rememorava els ensenyaments d'Abraham ben David De Posquières tancat en el negre silenci de la fosca.

 Així és i així us ho he dit.

Mirades

 Sempre que us miro penso si no sou vosaltres els monstres.

Enquestes 2021

 Heus ací com es cuina l'enquesta que dóna per guanyador qui la paga.

2021

 

Cultura deu rimar amb sabrosura

A mesura que passen els anys em torno més rondinaire. Això és cosa certa i que jo mateix puc certificar. Perdo la paciència i cada dia estic més a prop de firar-me un trabuc per fer neteja de l'allau d'incompetències que algun dimoni desvagat es complau a abocar al damunt meu.

Hi ha vegades que amb quatre mecàguns arribo a posar pau al meu ànim trasbalsat. Sol ser el cas quan m'he de barallar amb els obrefàcils de llaunes i envasos diversos, que ja he arribat a la conclusió que han estat dissenyats per sàdics i fabricats per inútils per fer impossible que puguem disposar del producte sense arriscar-nos, pel cap baix, a una angina de pit.

Hi ha però coses que encara em treuen més de polleguera. Sóc molt de ràdio i no hi ha dia que la senti -i fins i tot l'escolti- una colla d'hores. Doncs veureu, estic per deixar-ho córrer. Entre la progressiva infantilització i meliquisme del radiofonista de capçalera i la banalització galopant dels opinadors de torn, estic per esborrar-me del rengle dels oïdors.

I això encara, que els que ja fa vessar el got és que posin darrere un micròfon i el deixin enllardar les ones un pàjaru que és capaç de fer una petita crònica sobre la reobertura dels cinemes en tal dia com avui i rematar-la amb l'esment dels cinemes "trufau" (sic) de Girona.

Ja sé que tothom ha començat algun dia. N'hi ha, però, que farien bé d'acabar per no perpetrar més disbarats. O fer una mica de cultura, que mai fa nosa.

Ratratu autèntic del Sars Cov 2

Atès que li he d'agrair la restricció dels contactes socials (beneït aïllament!) i cansat que me'l representin com una mena de bunyol tentaculat, no m'he sabut estar de demanar-li que em fes l'obsequi de posar per a un retrat. No cal ni dir que hi ha accedit de bon grat. Els virus, tot i que no es publiqui, tenen també el seu punt d'orgull i de coqueteria. 

Admeten, naturalment, que no poden tenir massa bona premsa, que això de posar cap per avall tot un món i de facturar a l'altre barri qui sap la gent, no els ha de valer massa popularitat. Amb tot, ho troben injust: al capdavall no han nascut per a germanetes de la caritat i fan la seva feina sense dolenteria. Són el que són i fan el que han de fer. Mal que ens pesi als humans. 

M'ha dit el meu model que mentre campen a cor què vols gràcies a l'obstinada tossuderia de bona part de la població, que fa tot allò que no convé perquè pensen que a ells no els tocarà, ja li va bé que se'l conegui tal com és. 

Està convençut que si el mireu sense prejudicis li trobareu un punt d'atractiu. I no us diré que no. He hagut de forçar molt la vista per fer-ne el retrat però, mal m'està el dir-ho, crec que me n'he sortit prou bé.

Fins que la farmacopea no ens posi a la sang tota la bateria de pegats que ens ha de permetre sobreviure'l, feu-li un racó al vostre imaginari i admeteu que mal per mal, podria ser més lleig.

Bona educació

 I sí, en vaig fer cas, perquè ho deia el facebook i jo vull ser un bon pare. I mira, res no anava a l'hora, però jo duro que duro, que en l'educació no hi ha com perseverar i no hauria suportat que anys a venir el nen em mirés amb mala ganya. I no que no m'hi mirarà, mal que em pesi, perquè jo el veia venir l'autobús i veia que el nen feia un pas endavant, i li vaig dir "sisplau, fes una passa enrere" i no em feia cas, i el bus s'acostava, i jo vaig insistir (sense alçar la veu, déu mos en guard) "nen tira enrere, que no tinguem un..."

el disgust no el vaig arribar a dir, però el tenim, i tant que el tenim...

que el van haver de recollir amb un cabasset, com us ho dic.

Ha passat un mes...

...i la cosa no millora.

 Només em queda esperar que déu hi faci més que nosaltres...

I?

M'ho miri per on m'ho miri

sempre acabo fent mala cara.

 

Sor Adela i la pandèmia

Ferran Patxot va publicar amb el pseudònim de Sor Adela una trilogia que us convindria de tenir en compte. No dic jo que us la llegiu, que no fa al cas, però sí que reflexioneu serenament sobre la seqüència a què ens conviden els seus títols: Las ruinas de mi convento (1851), Mi claustro (1856) i Las delicias del claustro y Mis últimos momentos en su seno (1858).

Perquè la cosa ve a ser així: de primer la pandèmia ens ha ensorrat en la misèria, de segon hem pogut descobrir les virtuts del confinament i ara mateix estem en camí de descobrir com en som de feliços topant de cap contra quatre parets.

Això els que les tinguin, que com a la història dels tramusos sempre hi ha els que s’han de conformar amb les pellofes i viure al ras.

Doncs això.

El gust per la lectura

Fa uns dies sentia a la ràdio un bonic programa on doctíssimes veus dissertaven sobre el com i de quina manera es podia encarrilar un nen o un adolescent al recte camí de la lectura.

Tot el que deien em semblava prou bé. Però vaig trobar a faltar un apunt: si voleu que la canalla llegeixi, feu-los tastar les delícies de l'avorriment.

Un individu avorrit amb un llibre a l'abast té molts números a la rifa d'esdevenir un lector.

Això i que no me'ls estoveu amb aquest sentimentalisme tronat de voler que visquin sempre entre núvols de sucre i coixins de xocolata.

Amb tantes emocions navegant per l'éter tinc por que les neurones no s'arronsin definitivament.

I si ha de ser així, la veritat és que m'és ben igual.

Tal fareu, tal trobareu.

Barcelone

Sóc de poc sortir, potser seria més exacte dir que sóc de gens sortir. El cancell de ca meva fa frontera amb el no-res, cosa que explica prou bé que no m'atregui massa llençar-me a travessies més aviat amb pocs o nuls al·licients.

Dit de manera més concisa, m'ho he de pensar molt per baixar a Barcelona. Reconec que fa uns anys, m'hi arriscava alguna vegada perquè a la porta de la FNAC hi havia algú que em cridava amb més força que els llibres. Però la roda del temps tot s'ho menja i no hi ha res, avui per avui, que em faci anar més enllà de la plaça del Diamant.

Aquesta meva Barcelona d'ara m'és tan llunyana com la que us reporto tot seguit. Ve de l'any 1955 i us arriba de la mà de Boris Vian. 

Ja sé que és altament improbable, però si sabés que me l'havia de trobar, encara m'arriscaria a rodolar Rambla avall.

Que "lo cortés no quita lo valiente", que deia la meva àvia navarresa.

Instruccions per fer un punt de llibre

L'última vegada que vaig treure el nas aquí va ser per fer el ploricó. Com que sempre busquem els culpables fora de casa, jo li penjava la llufa de la meva sequera lectora a  això del corona virus. Mentida podrida: qui no llegeix és perquè no vol, o li fa mandra, o s'encanta en la contemplació d'aquest melic tan bufó amb què el bon déu ens ha obsequiat a cada un de nosaltres mateixos.

Superada aquesta fase i tirades totes les pilotes fora, ara vull emprendre una nova fase de lector. Vull fer honor a allò que deia l'àvia de la meva amiga: "Llegir fa tonto". Sentència que sempre em ve al cap quan faig un capmàs dels llibres que he llegit i del nivell de la meva "espavilamenta".

I per encetar aquesta nova etapa que em submergirà en qui sap les lectures que endraparé, he pensat que em feia falta l'estri indispensable: un punt de lectura.

I aprofito l'avinentesa per obsequiar-vos amb aquest dibuixet que, convenientment imprès i degudament enganxat en una cartolina ad hoc, us permetrà trobar la petja de l'indret precís on vau abandonar l'únic plaer digne d'aquest nom.

Potser la figura us semblarà una mica trista. Me n'he de disculpar, en aquesta mala època en què ens toca de subsistir, qualsevol alegria em semblaria obscena. Mal que us pesi.

Estigueu bonets.

Víctimes col·laterals

D'ençà que ha començat l'enclaustrament, se m'ha mort la capacitat de lectura. No sabria dir per què, però el fet és net i clar. 

La primera víctima ha estat L'ala esquerra. Em trobava a la pàgina 86 i me les prometia molt felices: després d'haver-me encallat tres vegades a la pàgina 76, creia que finalment em tiraria coll avall la novel·la d'en Cartarescu. Doncs res de res. De cua d'ull em miro Solenoide, comparo els gruixos i això m'anima a no llençar la tovallola per a una cinquena represa.

Els viatges amb el Charley se m'han quedat a la llinda. Just quan anava a encetar la Segona Part i ja m'enfilava al Rocinante mirant de no destorbar ni en Charley ni l'Steinbeck, pataplaf!, ve el virus i em mata l'interès pel viatge.

El Crim a la botiga de joguines no m'ha sabut massa greu d'avortar-lo. Tot i que li anava reconeixent un simpàtic humorisme, la novel·la d'Edmund Crispin se m'anava fent... com dir-ho... enganxifosa. O sigui que E.P.D.

Com que sóc de mena tossuda, ara estic intentant grimpar per Boulder. M'hi empeny la devoció que li porto a l'Eva Baltasar d'ençà que em va seduir amb Permagel. Crec que faré el cim, però no hi fa res, sé que hi tornaré més endavant i l'assaboriré amb més consciència. Ara per ara només em veig amb cor de certificar que l'espera fins a l'aparició del llibre ha valgut la pena.

Cantades les absoltes a la cosa del llegir, se m'ha animat la cosa del dibuixar. 

Des que vaig passar el forrellat, cada dia acabo un dibuixet d'aquests que porten poca feina i són vistosets. Quan els enllesteixo, els planto a l'instagram on no fa massa vaig obrir un ramal nou de la meva cripta. Alguns els comparteixo també aquí i altres els reservo només per a aquesta finestra.

Com el que he plantat a dalt de tot. Que té un cert aire mortuori, com convé a aquestes infaustes dates

Estigueu bonets.

I qui ho sap...?

Àngel?

Dimoni?

Sempre acaben sent dues cares de la mateixa moneda.

Apreneu, operadores!

Ateses les circumstàncies, no puc deixar de manifestar el meu agraïment al meu proveïdor de serveis telefònics per haver-me instal·lat sense cost aquest terminal que em connecta amb el sol interlocutor operatiu.

Només espero no haver-lo de despenjar.

I en el mentrestant, una mica de musiqueta per amenitzar l'espera.

Que Déu hi faci més que nosaltres!

A caseta

La veritat sigui dita: a mi, això del confinament, no em representa res. Acostumat com estic a no posar els peus al carrer si no és per raons d'estricta necessitat, haver-me de quedar a casa no m'ha representat cap canvi notable d'hàbits. 

Potser per això se'm fa difícil d'empassar la logorrea dels nostres ínclits radiofonistes (sí, he de confessar que sóc un addicte a la ràdio) quan per activa o per passiva fan de l'enclaustrament una mena de poema èpic de circumstàncies.

Per ajudar-los a passar les tristes hores els deixo aquesta bonica peça del Llibre Vermell.

Ad mortem festinamus...

(Podria traduir-ho, però com que teniu tant de temps, espavileu-vos.)

L'únic remei conta la pandèmia

Si teniu por del virus, arruixeu-lo amb una mica d'aquesta música.

Pirarà, això va a missa!

Dels gats i les virtuts del català

Com és de tots (i de totes, naturalment) sabut, en un sermó predicat a la catedral de Barcelona l'any 1597, Onofre Manescal va deixar perfectament establert que la major virtut del català és ser llengua curta:

"Pero [el català] és llengua curta. Si vol dir que no tenim tants vocables com los castellans, és no saberla, puys és fertilíssima. Si entenen qu·és curta perquè no és comuna, y no la entenen tots, té rahó, però això és molta alabança de nostra llengua, `Dicticiliaque pulchra´, digué l'altre, las cosas millors no són fàcils sinó dificultoses, y per ser-ho tant la nostra llengua, la sabem tan pocs. Si vol dir que és curta perquè los vocables no són tan llarcs com los d'altres llenguas, acerteu, però esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga".

Repetim-ho i, genuflexos (i genuflexes, naturalment), destaquem-ho en negreta: "esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga". Seguint la petjada del mestre Manescal afirmem que mai s'ha dit més gran veritat de forma tan concisa.

Si no us (i us, naturalment) sap greu, jo voldria afegir una altra virtut. Més petita, si voleu, però per a mi molt significativa (i que crec que un manescal no podria més que abonar).

Compareu si no: "gallet" vs. "gatillo".

Puc admetre que es desmereixi, ni que sigui en diminutiu, un gall. Al capdavall, pel que jo en sé, a ca nostra el pelem per Nadal i n'oferim un bon tall a la tia Pepa.

Però el que va és enllà de tota comprensió humana és que s'estigmatitzi un gat. I, per a més inri, cadell. Aixó sí que no ho puc passar per alt.

Com tots els amants (i les amants, naturalment) dels felins entendran perfectament.

Així sia.

Ovidi

Cadascú té les devocions que té. Les que vol. O potser les que pot. Que al capdavall és ben igual perquè el món sempre gira cap per avall com el que és, una baldufa que mai no ha après de modos.

Tot això ve a tomb perquè avui fa vint-i-cinc anys que va morir Ovidi. 

Quan se'n va algú que estimo penso com és d'absurd que passi avall la bona gent mentre els fills de puta se la campen  a cor què vols. Però és així. Ho vaig pensar fa vint-i-cinc anys i ho penso ara. 

Per a mi, Ovidi va ser sempre el més gran. El seguien, per ordre de preferència, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet. De Serrat, ni parlar-ne. I en Raimon venia a ser com una medecina que calia empassar-se, però que tenia un regust que no m'acabava de fer el pes. I amb en Llach m'hi vaig trobar anys més endavant, amb el so de les campanes i amb el fons de mort.

Però res, tot és cendra i només cendra. Tan o més inútil que aquesta lletania que no porta enlloc.

Deixem doncs que parli qui ho ha de fer.

Toc-toc

Ha nascut tot just avui, però s'ha entestat a afegir-se a la col·lecció de calcomanies que van prenent possessió de la pantalla. 

No li veia massa el per què fins que he lligat caps i he entès que de cua d'ull s'havia encaterinat de la Tic-tac. 

"No hi tens res a pelar", li he dit. "Ets molt i molt lleig, gairebé monstruós". 

"I tu que n'has de fer?", m'ha replicat. "D'on has tret que la bellesa és condició per a buscar la felicitat?"

Davant d'aquest argument he callat, no hi havia res a dir.

I he fet el que em demanava, afegir-lo a la roda. No he tingut cor de dir-li que, per molt que s'hi obstini i intenti fer piruetes per acostar-s'hi, lliscaran sempre separats. L'una dessota i l'altre damunt.

Les paral·leles no es troben ni a l'infinit.

Tic-tac

 El pas dels anys ens pren algunes coses i n'accentua altres.

 Però quan arriba el moment, en essència, seguim sent els mateixos.

Per a bé o per a mal.

Ubicumque coquuntur fabae

Profecia

Diuen que al dos mil i vint

tot girarà molt fi,

que ens aniran oferint

moltes copetes de vi.

I quan anem ben bufats,

estufats i obnubilats,

ens clavaran fins al moll

la llufa sens fer soroll.

Cap d'any

Convé que així que arribi 

el 2020 sàpiga quin és el seu destí

Bon any!

En Matteo, la mort i la gata espavilada

Crec que ja he dit alguna vegada que tinc una flaca molt especial per en Matteo Salvatore. Avui m'he topat amb aquesta cançó que, mira que bé, ajunta dues altres devocions que gasto: els gats i la mort. A més, amb la lletra que va sortint en pantalla m'he pogut rescabalar de les habituals aproximacions que he de fer al sentit del que canta (aproximacions que tenen més de bona intenció que d'èxit, tot s'ha de dir).

Això m'ha permès topar-me amb amb el fragment que tradueixo,

Gata traïdora,

has robat les salsitxes una a una

com la mort

s'emporta els cristians.

que conté una de les comparacions més precises i divertides amb què mai m'he topat.

Us la regalo. Si tendiu a cedir a la transcendència us recomano que de tant en tant repasseu la cançó.

Passareu un bona estona i us anireu vacunant contra el perill, sempre nefast, de prendre-us massa seriosament.

De res.

Jornada de reflexió

Que déunostrossinyor ens agafi ben confessadets.

Corona

Quan de menut feia els primers dibuixos i volia pintar un cap o una cara se'm plantejava un problema que ara és difícil de concebre. Veureu, jo feia una mitja circumferència més o menys apatatada i hi plantava ulls, nas, boca, orelles i fins i tot, si els records no em traeixen, celles. Tapava l'olla així guarnida amb un garbuix de guixots que volien semblar cabells, i em quedava tan ample.

O no tant... Veureu, sempre em quedava la recança que sota els cabells que remataven la meva figura la closca quedava sense tapadora. I si jo em palpava la clepsa, per sota dels cabells hi tocava una volta dura que m'estalviava d'anar perdent cervell. Jo crec que no ho acabava d'entendre i que sempre em va quedar una mena de corcó que de tant en tant encara m'assalta.

Passa, però, que en alguns dels dibuixos que faig ara he canviat el garbuix de cabells per una mena de corona que em serveix per rematar la figura.

I això m'inquieta. Dec tenir un rerefons monàrquic que no m'acabo de conèixer i que aflora per via de subconscient? Jo crec que no, però els anys van fent pòsit i cada dia que passa em sento menys procliu a fer afirmacions taxatives.

Quan això em passa em tanco a una habitació i, no massa fort per no esverar ningú, canto la Marsellesa. La vaig aprendre de petit i encara me la sé nota per nota i lletra per lletra. Cadascú exorcitza els fantasmes com bonament poc i, per bé que estic segur que el meu ritual no serveix per res, no me'n sabria estar.

I menys, a penes passat un dia que la tropa dels Borbons, Borbones i Borbonetes han vingut a ca meva a demostrar que si no és voltats de bastos i espases no poden repartir oros ni buidar quatre copes.

I és que no són res.

S'accabadora

No coneixia el personatge, ni la pràctica és clar, però me'ls he trobat pels volts d'aquests dies mortuoris i m'ha fet il·lusió i m'ha semblat bo de compartir:

Cadascú s'ho pot agafar per la punta que li abelleixi. Pel que fa a mi, prima la cosa artesanal i ben encaixada en els costums i les tradicions. Ara que tot ho enllestim en ambients estèrils i ben controlats, em sento més a prop dels sards i les seves maneres de fer que no dels còctels de drogues indolors dispensats sota control mèdic.

I és que sóc, ho confesso, un pèl primitiu.

Pensament

Us ben juro que m'ho miro amb atenció

i amb ganes de treure'n l'entrellat,

però tinc la sensació que cada dia tinc més

cara d'enze.

I el que és pitjor, que vaig veient

que va més enllà de la cara.

Enze per enze, enze al quadrat.

Nostàlgia

A ma mare li agradava cantar. M'explicava que de nena es comprava els cançoners amb les cançons de moda. I se les deuria aprendre. Més endavant, i amb l'ajuda de la ràdio, es va fer amb un repertori força assortit de tonades. Allò de les gardenias i els angelitos negros s'alternava amb els señorita hace rato que la espero i els labios de rubí. En fi...

Però tenia un repertori més amagat amb el que de tant en tant m'obsequiava. I avui, no sabria dir com m'ha vingut al cap una d'aquestes tonades que ma mare em cantava de petit. Deu ser cosa dels anys. O de la tardor. O ves a saber per què. 

No sé si tenir por...

...perquè comencen a venir per totes bandes i jo sóc i em sento fràgil, com una flor que treu el nas (observeu que deu ser una flor tirant a monstruosa, ja em direu, amb nas) en un prat que tot déu es veu amb cor de sollar (aquí heu d'imaginar el so de les botes que trepitgen ferm a ritme d'"et donarem pel sac") i deixar-ho tot tan pelat com es vanava de fer-ho Attila, el galdós precedent dels defoliants amb què els amics americans van ruixar aquell país que ara podem visitar amb intencions més o menys culturals. Però és que no som res, i jo menys que tots vosaltres, perquè estic cansat de veure-les venir (per la dreta, per l'esquerra, per dalt i per baix) i de veure com qui més qui menys fingeix que té plans magnífics per treure'ns d'aquesta mena de pou que ens xucla des de fa prou anys i ens demana que fem confiança i que anem a engruixir els rengles dels fidels a les causes que cal defensar....

...però arriba l'hora que penses que ja està bé, que ja n'hi ha prou, i que siguin els uns o siguin els altres, ets tu que hauràs d'anar pel món amb una mà al davant i l'altra al darrere....

...i és que si anem a mirar, entre ensenyar impúdicament les vergonyes i girar-s'hi definitivament d'esquena i fer el camí cap al no-res amb la mica de dignitat que encara ens queda, potser aquest és l'últim atot que ens queda per jugar.

Laus Deo.

Xanet-xanet fins al canyet

Escorrialles

En això estem. Amb els ulls plorosos. Fent el cor fort. Com si diguéssim perquè ens creiem que estem a l'alçada de les circumstàncies. Ja va dir Machado que és més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que "au dessus de la marée". Però a nosaltres ens és ben bé igual perquè estem disposats a fer veure que entenem aquella sentència que ve a dir que l'art és "un fruit qu'on mange sans y toucher". Que potser ho va escriure Simone Weil. Però que a mi m'és ben igual. Perquè el món camina de dret a la seva destrucció i aquesta em sembla una bella manera de posar en solfa totes les-bones-intencions-de-què-l'infern-és-empedrat. Com les d'aquesta vaileta que travessa els mars en vaixells de plutòcrates per no empestar el cel i que ens fa tanta il·lusió perquè la trobem tendra i lluitadora i capaç de desafiar no sabem massa què però que ens ajuda a fer una bona digestió quan ens sentim enfitats. Ah, amics, la bona consciència... Quant de mal que fa!

Com que s'acabin les vacances, que d'això va tot aquest sense sentit.

Ara

Jo sóc el present, l'ara. D'això no en tinc cap dubte. M'estic al mig, per força i per gust, perquè m'agrada fugir de tot extrem. Equilibri i mesura. O sigui, immobilisme. Fixar-ho tot tal com està i negar-se al canvi, recepta segura d'avançar cap al no-res. Decadència i dissolució. M'agrada.

Tinc però la inquietud -crec que ja ho tinc dit en algun altre lloc- que no sé on posar passat i futur. Entenc que la convenció és que el passat miri a l'esquerra i el futur a la dreta, i veig que lliga amb els signes del temps, però no m'agrada la idea, carregat de prejudicis com estic.

Buscarem doncs una sortida i conclourem que no hi ha ni passat ni futur sinó uns ulls que tant a dreta com a esquerra miren el seu present. I que se senten al mig. Perquè els agrada fugir de tot extrem. Perquè són partidaris de l'equilibri i la mesura. De l'immobilisme, doncs. De la decadència i de la dissolució.

Potser l'esperança l'hauríem de buscar en la cara oculta? Com en una lluna qualsevol? 

Però no, ni darrere del full ni darrere de la pantalla hi ha res. Com a molt, una fusta o plaques i connexions. És a dir, no res que ens ajudi a completar el misteri.

Res a dir

Lectures refrescants

Si l'estiu us convida a posar-vos en remull (que els déus us confonguin!)

acompanyeu-vos d'alguna lectura lleugera

com ara aquesta.

Perquè no perdeu mai de vista els perills que us sotgen

des de les profunditats.

               En la planura abonançada
               un gran peix que Iahvé prop de mi féu saltar,
               d'una bocada,
               mig cloent els ulls, m'envià.
               Jo, quan la nau vela a Jaffa prenia
               -els folls cantaven, reien els ardits-.
               amagatall per al meu cor volia;
               però Déu trabucà ma traïdoria
               i aní a l'amagatall per als sentits:
               i en el ventre del peix romania,
               alliberada l'ànima, tres dies i tres nits.

                                             Josep Carner, Nabí

Sàvia reflexió