Si el miràveu de prop potser intuiríeu un cert desassossec. Amb la vista baixa fa com si llegís, i potser ho fa, però triga a passar les pàgines i tampoc no està per mirar con s'obren i es tanquen les portes i puja gent i baixa gent i el vagó renova la carn.
Els escorxadors esmolen les dents i es preparen per a l'àpat de cada dia. Quina engruna hi deixarà avui no ho sap, però té el pressentiment del ossos obscenament exposats a la vista de tothom i és el pudor, potser, que el fa redreçar-se una mica i dibuixar un intent de posat més tibat.
Les mans, que ara ja van pel seu compte, descorren la cremallera i el llibre s'amaga al ventre pansit de la cartera damunt la qual fins ara reposava.
S'aixeca. Deu estar a punt de baixar. D'esma es planta al davant de la porta que s'obre. No fa el pas, però. Ha dubtat un moment. Just a l'instant que la porta es tancava ha tret el braç i ha deixat caure la cartera a l'andana.
Torna a seure i si el miràveu de prop veuríeu que un petit somriure li ha florit als llavis.
Si escoltéssiu a més, sentiríeu el cruixir del full que passa i com comença a escriure en el blanc desafiant del volum per estrenar.
Els escorxadors esmolen les dents i es preparen per a l'àpat de cada dia. Quina engruna hi deixarà avui no ho sap, però té el pressentiment del ossos obscenament exposats a la vista de tothom i és el pudor, potser, que el fa redreçar-se una mica i dibuixar un intent de posat més tibat.
Les mans, que ara ja van pel seu compte, descorren la cremallera i el llibre s'amaga al ventre pansit de la cartera damunt la qual fins ara reposava.
S'aixeca. Deu estar a punt de baixar. D'esma es planta al davant de la porta que s'obre. No fa el pas, però. Ha dubtat un moment. Just a l'instant que la porta es tancava ha tret el braç i ha deixat caure la cartera a l'andana.
Torna a seure i si el miràveu de prop veuríeu que un petit somriure li ha florit als llavis.
Si escoltéssiu a més, sentiríeu el cruixir del full que passa i com comença a escriure en el blanc desafiant del volum per estrenar.
.JPG)
2 comentaris:
Saps, de vegades he pensat i he sentit com el metro abandona les vies i es desplaça inmaterialment sense cap mena d'estranyesa. És com si s'iniciés un viatge sense destinació, sense final, perpetuo mobile.
Quan obro els ulls me n'adono que tot segueix el seu ordre establert, que la porta vomita gent, i torna engolir-ne, i que tard o d'hora una veu m'anunciarà el final del meu trajecte. Si sabessis quants de cops m´he quedat seguda dient-me... què passaria si ara no et moguessis?
L'atzar sempre juga els daus amb mà sàvia.
Publica un comentari a l'entrada