Basté, Clapés, el milió i jo

Fa molt de temps, sigui per obra i gràcia de Jean Paul Le Chanois o de Robert Lamoureux, Papa, maman, la bonne et moi van venir a gronxar-se en aquesta meva tercera circumvolució del lòbul frontal de la qual m’enorgulleixo.

I vet ací que de tant en tant m’impel·leixen a expel·lir (noteu com s’acaramullen les geminades!) bufs de veu (John Roscelin dixit) que si eixissin d’orificis menys dignes no gosaria exhibir davant els ulls i menys encara els narius de tan distingida audiència.

Però és el cas que havent arribat l’hora dels adeus, m’ha llegut de fer-ho amb una lletra que perfili en negre sobre blanc els motius diversos que em fan predir que a can Racú ja van fent atots.

L’amic Basté, eximi creador de la brillant imatge “la futbolització de la política”, li ha arribat l’hora d’emprendre el camí de la tietització del periodista. Cada cop que el sento me’l veig com la mare de Psicosi amb la perruca guerxa gronxant-se al balancí desgranant fílies i fòbies: que si innocents criatures empresonades a les xarxes; que si víctimes del mòbil i la depredació; que si pistolers desbocats tirotejant Balmes amunt, Balmes avall; que sort que tenim els pantans a vessar i demà farà sol solet vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc fred, i que si el tac i que si el tic i que si el toc... En fi, que cansa i que cada dia em recorda més a l’exímia Encarna Xanxes.

La rateta Clapés, rosega que rosega. Algú li va furtar el formatge i no se’n refarà mai. Sort en té de la tropa de despropòsits amb què s’embolcalla i li fan de corifeus. Val dir, però, que li tinc un respecte: any i anys i per molts anys repetint-se com la ceba i encara no l’han foragitat a cops de gorra. Chapeau!

I no us penseu que m’oblido de la joia de corona, el pernil de l’entrepà, l’histrió de pa sucat amb oli. Però no el voldria distreure. La dura percaça del sol que més escalfa no és que valgui una missa, val un tríduum pel cap baix.

I tot plegat a què ve? A una simple fórmula de matemàtica elemental: érem un milió. I menys u perquè m’esborro, us heu quedat en 999.999.

I bon profit.

Ad mortem festinamus

 Però no cal que sigui necessàriament disfressats de pelleringues i exhibint carcanades. 

Val més fer-ho amb cara amable, somrient i -si estem de sort i és possible-en bona companyia.

I si hem de fer el camí sols, estalviem-nos les nostàlgies.

Tot el que hem viscut és feix de llenya per a una bona pira.

I una bona música per fer-nos companyia.

El més feliç dels animals

 No és ben bé aquest, tot i que des que va virar al blau

li tinc una devoció especial.

El més feliç dels animals ets tu, i també tu, 

i cada un de vosaltres.

Jo en quedo al marge. No sé si perquè no em reconec animal

o perquè m'horroritza la possibilitat

de ser feliç.

En tot cas. amanim-ho amb una bonica

cançó:

De res.

Hitoshi

El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.

El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.

Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic. 

Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!

Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.

Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.

Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.

Alternativa

 Volia ser drac i em vaig quedar en aquesta mena de mig camí que ara veieu. Però no hi fa res perquè així m'he garantit una llarga supervivència. Passen anys i passen cavallers i com que no em reconeixen jo vaig fent la viu-viu.

I si alguna vegada em veig en un destret, convoco algun amic com aquest per acabar d'embolicar la troca.

No falla mai.

Feliç Sant Jordi!

Caps

 

Bicèfala per bicèfala, no em negareu que la de dalt fa cangueli i la de sota és la mar de mona.

Si mai puc arribar a triar bandera, faré mans i mànigues perquè aquesta sigui la meva.

Al país dels meus somnis hi sereu tots benvinguts.

Passat Nadal, Reis...

Però perquè no us penseu que el meu calendari ha embogit no m'estaré de desitjar-vos bona Pasqua!

A desgrat que no és per bona sinó per mala que la Pasqua més gloriosa de les lletres catalanes m'ha demanat de fer-vos companyia;

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia, 

formatge ullat, cruel fisonomia,

amb més puntes i grops que té l'arada.

D'alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Us estalvio els tercets. Si els voleu, feu visita a Francesc Vicenç Garcia i completeu el tast de la monja gravada de verola.

Però no us quedeu aquí. Animeu-vos i regaleu-vos una bona estona de lectura. 

Si París valia una missa, el Rector es mereix algunes hores del vostre temps.

De res.

Ara ve Nadal

Si Nadal s'acosta, el gall tremola, La tia Pepa s'ho mira i es llepa els bigotis a l'avançada. No sap encara el tall que li pertoca, però dona per bona la tria, la faci qui la faci. Al capdavall se sap vella i poc estimada i fa temps que ha decicit no fer cap fàstic al que del cel li baixi. Perquè com tothom sap, les coses bones baixen del cel. Que és -com tothom sap també- aquest lloc misteriós on s'amaguen tots els benifets i que, tot ple de núvols blancs i flonjos, ens espera per quan sigui l'hora i ens assignin el nuvolet que ens correspon, juntament amb el kit angelical (túnica, ales i corona). Per això cal que sempre estigueu al cas de la talla que gasteu, no sigui cas que trabuqueu la xifra i us passeu l'eternitat arrossegant la túnica, amb unes ales que us vagin balderes i la corona de mig gairell.

Sigueu al cel o a l'infern (que el bon Déu us l'estalviï!) cal anar sempre ben forjat. Les aparences ho són tot. Per elles us jutjaran i per elles es decantarà la balança en favor o en contra vostra. Una bona màscara i una millor disfressa us ha de permetre ocupar aquest lloc de privilegi que sens dubte sabeu que mereixeu. Sigueu més que Long Chaney! Que les seves mil cares quedin desbordades pel vostre tarannà camaleònic. Aprengueu a aparentar allò que l'altre vol que vós sigueu. Traïu tot principi que us allunyi del guany que voleu. No passeu cap pena d'abjurar de tots els principis que en veu ben alta i ferma proclameu que jureu respectar. 

Sigueu com els temps que ens agombolen i que ens conviden a fitar l'únic horitzó que ens convé. Feu del vostre melic el centre de l'univers i gireu obstinadament al seu voltant, com el bou junyit a la sínia. I més encara, no deixeu entrar al cercle que ha limitat cap altre que aquell que hagi entès que l'única veritat que ha de servir és la dels vostres interessos. I un cop tots reunits, alceu un mur impenetrable que ningú pugui travessar.

Si teniu sort, quan arribi la fi del món trigareu un instant més que els altres a desaparèixer. Aquesta serà la vostra recompensa.

Cara o creu

Tantes cares i una sola creu. La dels temps que corren. Amb sàdics que destralegen i maten a preu fet per a major glòria del seu egotisme desenfrenat. Mentiders compulsius que les deixen anar com -diuen- que fan les ases amb els pets. I nosaltres que ens ho empassem des de la nostra covarda i amable comoditat. Regurgitant algun plat ben cuinat i pontificant a la sobretaula amb cafè, copa i puro.

Tantes cares i tots tan culpables. Que no cal prémer el botó ni guiar el dron carregat de mort, ni contemplar el vol esvelt del missil portador de malvestat. Tots culpables pel sol fet de respirar, que no hi ha coartada per a tots els que diem que no, que no pot ser, que sembla mentida, que és inconcebible, que tant de bo... 

Però un cop dit això, reconciliats amb nosaltres mateixos perquè ens sentim al costat bo de la història, anem cap al llit i mirem de caure en un son profund perquè demà ens espera un nou dia.

Nou dia per a qui? Perquè tots els dies són vells, arrossinats, tristos, grisos i perduts.

Hi havia aquell que anava a la recerca del temps perdut. Inútil comesa.

El temps és irremissiblement perdut. Com el món. Com tots nosaltes.

Amén.

El nostre pa de cada dia.

El tèrmit rosega la biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o “Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.

I anem fent. Fent la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.

Perquè el desguàs s’ho empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.

Sobretot la mort.

Vaga a l'obaga

Prou cansats de viure a l'ombra i de coure's a foc lent

van els mestres a la vaga, tots plegats, fent-se el valent.

Ja me'ls criden a capítol, de  promeses reben mil.

Uns escolten i s'ho pensen, altres van fent la viu-viu

Ben llegida la cartilla i sospesant el que s'hi cou

dues colles es despengen i ja estan per dir que prou.

Una ratio un pèl més curta i un sou que serà més gran

fan prou feix perquè s'accepti la proposta que rebran.

També tenen molt en compte que si van a pasturar

amb canalla ben desperta i amb ganes de xalar,

algun extra a la paga la nòmina engreixarà.

Hi ha però qui no subscriu un conveni tan joiós

i com que és el cap de colla i amb el seu cul seu quan vol

pensa allargar la batalla fins que pugui dir que prou.

Esperem doncs amb paciència i vivint en santa pau

que la història no s'acabi com el magnífic sarau.

Laus Deo.

Anys i panys

El dibuix que teniu aquí al damunt és del 1985. Em va venir a trobar una d'aquestes tardes que decideixes fer endreça i neteja i que remates amb tot l'escampall entestat a retornar a carpetes i arxivadors per seguir criant pols i alimentant peixets de plata (Lepisma Saccharina pels amics).

Alguna cosa li deuria veure a l'engendre que em va portar a amnistiar-lo de la fosca i la humitat i convidar-lo a compartir alguna engruna de la contaminació que ens va embetumant els pulmons. 

Però quan me'l mirava no em semblava especialment content. I això m'inquietava. "De malagraïts l'infern n´és ple. El trec a passejar i em fa morros. Si l'estripava li donaria una bona lliçó..."  

Però què hi voleu, tinc el cor tendre i em pot més la pietat que la crueltat i vaig cometre l'error d'interrogar-lo.

 "No t'adones -em va respondre- que em veig pansit, que groguejo, que no puc dissimular els anys que em pesen. M'hauria estimat més que no destorbessis el meu repòs. Per què, a més, m'has privat de la companyia d'altres gargots que tenen la sort encara de dormir el son dels justos? Val realment la pena que una nostàlgia mal entesa i perfectament inútil com la teva m'hagi condemnat al suplici de la llum?"

Hauria pogut ignorar els retrets, fins i tot concedir-li una engruna de raó en la diatriba, però el que em va acabar els quartos és que titllés la meva nostàlgia d'inútil. 

I va ser aleshores que vaig decidir el càstig que es mereixia i el vaig emborratxar de coloraines i difuminats. I no satisfet encara vaig decidir que l'exposaria a la vergonya pública.

No tinc cap dubte que això li haurà servit d'escarment.

Nihil novo

Ara que els therians passegen les seves ínfules anaimalístiques per xarxes i carrers, potser val la pena reclamar la presència de l'amic Peire Vidal qui, per l'amor que portava a la Louve de Penaultier, s'abillà amb pell de llop i es feu caçar.

No importa saber si aital feliç (per dir-ne alguna cosa) idea li valgué (a banda d'una descomunal esterracada) la correspondència de la dama, però pot servir d'esquer perquè aquests que se senten gossos, lleons o zebres es posin a la cua dels senglars per la banda de Collserola. Un cop enllestida la feina en pro del control de la pesta porcina potser algun cartutx desnortat els farà retrobar la passió per la humanitat. 

Mentrestant podeu entretenir-vos abb aquesta bella cançó del trobador de marres:

Docs això.

Seguiu la fletxa...

 

i arribareu al futur.

Estiu 25. Fragments.

Dijous 14 de juliol

Je me suis arrossegué pendant dècades regurgitant una nouvelle que és una merdessèque lligada amb un cordill i je considère tal dia com aujourd’hui que és arribada l’hora de prendre una decisió, c’est à dire, de faire un coup de tête.
J’ai dit et je rubrique
El jo de moi-même

Divendres 15 de juliol

Però ja ha passat un dia i estic una mica més deshidratat i de tot el que escrivia ahir, avui se me’n fot. El que sí que mantinc encara i que ahir no en vaig dir res és que m’agrada escriure a mà, vull dir amb ploma.
J’ai écrit et je rubrique

Dimecres 27 de juliol

To morrow will be another day. To morrow you’ll shave me. To morrow. Tus morros.
Aquest verà he descobert què vol dir viure en un perpetu bany maria. No paro de rajar. Les nits són un suplici i vaig rebregant llençols humits.
Afortunadament, la gata fa els seus esgarips a hores convingudes i això alegra la vigília.
J’ai écrit et je rubrique (mentre j’escolte un disc de Marin Marais) (Jordi Savall est qui rasque la viole).
Prends châtaigne, mon vieux.

Diumenge 31 de juliol

Nihil novo sub sole. Però sole és llenguado. I de llenguado a Llenguadoc només hi va una lletra. Perquè jo he estat a Tolosa i hi vaig escriure “sota l’ombra esponerosa de Sant Serní de Tolosa”. Només aquest vers (et c’est comme ci i no hi ha res a riposter) justifica una existència. I sort d’això, perquè de la resta (littéraire, evidemment) no me’n refio ni un pèl.
La gata (que is very very clever) (i perhaps sensitive) ha captat des de sota el llit les vibracions de la poque-solte, o del nonsense, o del què sé jo que no sé res. I miola. A la seva manera desesperada, per donar-me a entendre que més val que plegui. Que si no es té res a dir, el millor és callar.
J’ai escrit et je rubrique.

Diumenge 7 d’agost

Si sis scies scient sis cigars, sis cents sis scies scieront sis cents sis cigars.
Regla de tres, exacta i precisa.
What annoys an oister? A noise annoyed annoys an oister.
No es pot dir amb més precisió. Si parléssim només amb embarbussaments desterraríem els malentesos.
J’ai érit et je rubrique.

Dilluns 8 d’agost

Cada dia que passa em fa més angúnia trepitjar el carrer. Faig camí cap a l’agorafòbia? Diria que no, tot i que en un cert grau jo diria que ja la pateixo. I en frueixo, que tot és qüestió de punts de vista.
J’ai écrit et je rubrique (que del maó en diuen brique)

Dijous 11 d’agost

En aquesta fausta diada de l’11 d’agost he canviat l’orientació de la meva taula (mea mensa), cosa que faig de tant en tant. No se m’amaga que és un canvi que dissimula altres canvis (changes) que podria fer. Però és el cas que cap canvi que vagi més enllà de l’epidermis no m’interessa.
Dit això, deixaré constància que la calor desaforada i sostinguda que hem de comportar me touche la poire i non de qualsevol manière sinon que ho fa a deux mains, amb la qual cosa tinc la cosa dels baixos encetada, escaldada i perfectament inútil per a cap altra cosa que no sigui l’abocament d’orins a la tassa de vàter, tot i que amb escassesa perquè la big quantitat de water que expulso via porus m’eximeix de visitar el comú amb assiduïtat.
I això.
J’ai écrit et je rubrique (que a banda de diamants, cors i trèbols tenim les piques) (és idiota, però no hi ha res a dir.)
J’ai écrit et je rubrique (que si cou és com que pique)

Divendres 12 d’agost

Je suis un peu mouche perquè c’est la deuxième fois (sí, la segona) que je m’achète un book que ja he llegit o que juraria que ja he llegit.
Il n’y a res a faire, però ça me touche les couilles. Però si fos une personne méthodique i m’apuntés les lectures això no passaria.
O sí, perquè compro els llibres sense to ni so, a empentes i rodolons, aquí caic i allà m’aixeco, i tant pis, c’est comme ça i if la Mila does midó, I se’n fot.
J’ai écrit et je rubrique (comme el fill d'en Dominique)

Dijous 1 de setembre

Août is death i september ja ha tret el nouse. Aquest verà que ja ha passat (és un dir) serà recordat comme la shit més big du monde mundial. Ahir va fer una bona pluja i avui la vida és més vivible. No tinc confiança que duri massa, tinc per mi que aviat començaré a rajar com la Fontana de Trevi. O les Fonts de Montjuïc. O l’aixeta de la cuina. I és que gat escaldat de l’aigua tèbia fuig. I moi je suis una gat escaldé.
I perquè consti je rubrique (et je me rasque perquè ça pique)

Dansa

Una taca de tinta pot ballar i suggerir algun racó amagat d'una cova oblidada. 

O, com qui no ho vol, tenir aspiracions de pintura moderna i dir-se filla d'un geni incomprès fins que van descobrir-lo marxants espavilats. 

O tenir aspiracions d'ombra i enyorar bells cossos adolescents que interposen cabrioles entre la lluna i el mur.

Un taca de tinta ho pot tot. Fins morir en el silenci i fingir que no existeix.

Minotaure

Si hem de creure Espriu, quan Teseu va topar amb el Minotaure, va exclamar: "¡Qué peludo eres!" 

La resposta de l'engendre va ser: "Ink mry rmt". Després, vist que Teseu no les tenia totes i li tirava en cara que tothom el detestava, va suplicar: "Tw- íjï. tj sd. k wj". La súplica de poc va servir perquè Teseu era home d'idees fixes i anava per feina: "He vingut de lluny per destruir-te".

Qui més qui menys sap com va acabar la història. Com sap també la trista fi que va fer Ícar (guardeu-vos, fills meus, de l'eixelabrada supèrbia!). Dèdal, son pare, artesà de totes prendes que igual et feia una pista de ball, que una vaca de fusta o un laberint envitricollat, va acabar anant a petar a Sicília on encara va tenir esma de veure com escaldaven Minos.

En fi.

A mi, aquestes històries ni em van ni em venen. Són falòrnies d'un passat que cada dia és més remot. Si alguna vegada havia somniat submergir-me en això dels mites fins que harpies, tritons, esfinxs i sirenes em fossin familiars, ara hauria de dir "va a ser que no". (Si Teseu ha obert la porta a Cervantes no seré pas jo que se n'estigui.)

Amb tot, no em puc desfer del tot de vagues influències clàssiques, i en algun revolt del fil de tinta que neix d'una ploma desvagada s'hi fa present l'amic banyut. Admeto -com no pot ser d'altra manera- que li tinc una simpatia especial. Fet a parracs, tancat entre pedres i a la mercè del glavi inclement del portador d'un fil lliurat per una aranya... 

Mare de Déu, quin embolic!

Entre gandula i tumbona

 

A casa teníem cama turca i si vèiem que algú anava de baixa dèiem que anava de capa caída. També obríem les ampolles amb sacatapos i si escrivíem alguna carta l’enviàvem amb un sello i a mi, que era el menut, em tocava anar-la a tirar al busson. Cert és que vam esquivar el cenissero i el metxero. No en va a casa gastàvem mistos i l’únic que fumava era l’avi que cargolava la cigarreta amb caldo de gallina, val a dir “Ideales”, fins que deuria prosperar una mica i es va passar al “Rumbo curt”.

Coses de la memòria, ja veieu.

Tanmateix, a casa no “ens quèiem”. Quèiem i prou. I si s’esqueia, rebíem un clatellot o una galtada, no una colleja. I si els diumenges ens mudàvem una mica i un cop empolainats ens ruixàvem amb colònia, no dèiem que oloràvem bé sinó que fèiem bona olor. Si la mare ens preguntava si havíem comprat el pa, li responíem que no, que encara “n’hi havia” al calaix i que aniríem al forn l’endemà i “en portaríem” quatre barres... i la torna, evidentment.

Fet i fet, jo no vaig trepitjar el castellà fins als set anys. L’escola era en francès i la casa i el carrer eren en català. Però com que a l’horitzó es perfilava el Bachillerato i havíem de fer l’examen d’Ingreso, cap a aquesta edat van començar a encarrilar-nos cap a horitzons més imperials.

Va ser aleshores que en un projecte d’immersió avant la lettre alguna ment brillant de la família va decidir que un dia a la setmana parlaríem a casa en espanyol. Afortunadament érem gent de seny i l’experiment no va arribar a durar ni una hora. El ridícul era tan evident i estrepitós que vam tornar a la normalitat i vam confiar que l’escola i la ràdio (l’avi ens engaltava “el parte” cada dia a l’hora de sopar) farien el fet.

Tot això ve a tomb perquè fa dies que contrasto “gandula” amb “tumbona”. A banda de considerar que, en qüestions de mandra, català i castellà ens parlen en femení (no sé si atribuir-ho a maldats de l’heteropatriarcat o a misteris de l’etimologia que se m’escapen), veig en el contrast una ombra de la distància que separa el “sinvergüneza” del “pocavergonya”.

Em direu que són matisos sense massa transcendència, i hauré de concedir-vos que teniu força raó. Però avui que ja l’agost crema els seus darrers cartutxos, una discreta disquisició sobre els noms dels mobles que acullen la nostra galvana m’ha semblat una bonica i amena manera de passar pàgina abans de submergir-nos en el setembre.

En el benentès que a la França dels francesos en dirien “chaise longue”. I bé haurem d’acceptar que no hi ha debat possible..

Hipotètic avantpassat més o menys ressuscitat

Els designis del Senyor són inescrutables. 

Com ho són les giragonses que fan els dibuixos que perpetro. 

Aquest va néixer per aprofitar la bescara d'un full on havia començat un esbós d'autoretrat. Com és de tota evidència, el paper no va poder contenir la insuportable bellesa de la meva efígie i, sense pietat ni remissió, vaig abandonar la comesa. 

És el cas, però, que sóc de mena rata i em dolia esquinçar el full sense donar-li una segona oportunitat. Va ser aleshores que vaig girar el paper i el revers va acollir aquesta mena de bunyol apatatat que semblava justament condemnat a la brossa. 

La meva natura múrida va fer aleshores la segona embranzida i amb una mica d'aigua, un pensament d'aquarel·la i una mica de retoc a l'ordinador vaig aconseguir infantar aquest "hipotètic avantpassat més o menys ressuscitat". Perquè aquest va ser el nom amb què vaig abocar l'engendre a l'atzar de les xarxes per a gaudi o desplaer d'ulls devagats que hi ensopeguessin.

Ha anat fent el seu camí i dits amics li han adjuntat el petit cor que és de rigor. 

Accepto la gentilesa i la regracio, però no sé amagar una inquietud que m'aclapara: com diantre m'he pogut firar un avantpassat i mig ressuscitar-lo sense atorgar-li la gràcia d'unes esveltes orelles?

No m'ho sé acabar.

De fanals i mosques

 Això de quedar-se sense llum té la seva gràcia. Per a més d'un (o d'una o d'uni) ha representat fer-se càrrec de la pòpia fragilitat. 

Per a mi -que de tan fràgil que em sé visc de fa temps embolicat en plàstic de bombolles- no ha tingut més virtut que fer-me venir a la memòria una mena de versets que vaig aprendre qui sap quan i de qui sap qui.

Els transcric de manera més o menys fonètica:

Xo tenia un fanalé

i un grapaé de moque.

Se va trencar el fanalé 

i no vam quedà a le foque

xo, el fanalé i le moque

Sé que és poca cosa, que no fa per a una lírica més afinada, però què hi voleu, un hom ve d'on ve i cada cop té més clar que no l'enquimera saber on anirà a petar.

Però si teniu aspiracions i la cosa dels dípters us tira, feu-vos una passada pel Bestiari de Pere Quart. Amb Mosques i mosquits quedareu ben satisfets.