dimarts, 7 de maig del 2019

L'orgue de Barbarie

Quan et vaig enllestir no sabia què fer de tu. No sabia si conservar-te o fer-te desaparèixer discretament. O relegar-te a l'oblit, que ve a ser el mateix. Però hi havia alguna cosa en tu que em retenia. Sigui com sigui, han anat passant els dies fins que l'atzar m'ha revelat quin sentit tenies.


Feia temps que no me l'escoltava i vaig triar Serge Reggiani per acompanyar la tarda. Anava recordant les músiques i les lletres fins que va arribar L'orgue de Barbarie


És curiós com havent-lo sentit tantes vegades, havia passat per sobre del recitat sense parar-hi massa esment. Però vet ací que aquesta vegada hi vaig posar més atenció i vaig entendre el lligam que hi havia entre jo mateix de mi mateix, el dibuix que havia engiponat, el senyor Reggiani i el poema de Jacques Prévert. I atesa la descoberta no m'he pogut estar de compartir-la. I per això m'he atrevit a fer una mica de traducció per si a algú li pot ser de profit.

L'orgue de barbarie   
Moi le joue du piano,
disait l'un.
Moi le joue du violon,
disait l'autre
Moi de la harpe, moi du banjo,
moi du violoncelle,
moi du biniou...moi de la flûte,
et moi de la crécelle
Et les uns les autres parlaient, parlaient,
parlaient de ce qu'ils jouaient.
On n'entendait pas la musique,
tout le monde parlait,
parlait, parlait,
personne ne jouait.
Mais dans un coin un homme se taisait:
"Et de quel instrument jouez-vous monsieur
qui vous taisez et qui ne dites rien?"
lui demandèrent les musiciens.
"Moi je joue de l'orgue de Barbarie,
et je joue du couteau aussi",
dit l'homme qui jusqu'ici
n'avait absolument rien dit.
Et puis il s'avança le couteau à la main
et il tua tous les musiciens
et il joua de l'orgue de Barbarie
et sa musique était si vraie
si vivante et si jolie,
que la petite fille du maître de la maison
sortit de dessous le piano
où elle était couchée endormie par ennui.
Et elle dit:
"Moi je jouais au cerceau,
à la balle au chasseur,
je jouais à la marelle,
je jouais avec un seau,
je jouais avec une pelle,
je jouais au papa et à la maman,
je jouais à chat perché,
je jouais avec mes poupées,
je jouais avec une ombrelle,
je jouais avec mon petit frère,
avec ma petite sœur,
je jouais au gendarme
et au voleur,
mais c'est fini, fini, fini.
Je veux jouer à l'assassin,
je veux jouer de l'orgue de Barbarie."
Et l'homme prit la petite fille par la main
et ils s'en allèrent dans les villes,
dans les maisons, dans les jardins.
Et puis ils tuèrent le plus de monde possible
après quoi ils se marièrent
et ils eurent beaucoup d'enfants.
Mais…
L'aîné apprit le piano,
le second le violon,
le troisième la harpe,
le quatrième la crécelle,
le cinquième le violoncelle,
et puis ils se mirent à parler, parler,
parler, parler, parler…
On n'entendit plus la musique
et tout fut à recommencer!
L’orgue de maneta   
Jo toco el piano,
deia l’un.
Jo toco el violí,
deia l’altre.
Jo l’arpa, jo el banjo,
jo el cel·lo,
jo la gaita… jo la flauta,
i jo el xerrac.
I els uns i els altres parlaven, parlaven,
parlaven del que tocaven.
No se sentia la música,
tothom parlava,
parlava, parlava,
ningú no tocava.
Però en un racó un home callava:
“I quin instrument toqueu vós, senyor,
que calleu i no dieu res? ”,
li van demanar els músics.
“Jo toco l’orgue de maneta,
i també faig anar el ganivet”,
va dir l’home que fins aquí
no havia dit res de res.
I aleshores va avançar ganivet en mà
i va matar tots els músics
i va tocar l’orgue de maneta
i la seva música era tan de veritat,
tan viva i bonica,
que la nena petita de l’amo
va sortir de sota el piano
on s’havia ajagut i dormia l’avorriment.
I va dir:
“Jo feia anar la rutlla,
tirava a matar amb la pilota,
jugava a la xarranca
jugava amb un galleda,
jugava amb una pala,
jugava a papes i a mames,
jugava a tocar i parar,
jugava amb les nines,
jugava amb una ombrel·la,
jugava amb el meu germanet ,
amb la meva germana petita,
jugava a lladres
i a serenos,
Però s’ha acabat, acabat, acabat.
Vull jugar a assassinar
i fer girar la maneta de l’orgue.”
I l’home va agafar la mà de la nena
i se’n van anar per ciutats,
cases i jardins,
I van matar tanta gent com pogueren
i després es van casar
i van tenir molts fills.
Però...
El gran va estudiar piano,
el segon el violí,
el tercer l’arpa,
el quart el xerrac,
el cinquè el cel·lo,
i després es van posar a parlar, parlar,
parlar, parlar, parlar…
Ja no es va sentir la música
i tot va tornar a començar!

Jo m'hi he entretingut una estona. Espero que algú més també.

dimecres, 24 d’abril del 2019

Paraules


M'havien dit que no ho fes, que era un perill que calia evitar. Quan hi caus és un forat negre que t'engoleix. Que no en surti la llum no m'inquieta, perquè estic molt avesat a caminar a les palpentes.

Però ho he fet i m'he deixat embolicar per les paraules. 

I ara són com una mena de fulard o de bufanda o de tapacolls o què sé jo, que no m'importa ni m'inquieta, que les portaré fins on em duguin.

Que espero que sigui fins arran del penya-segat per fer el que toca.

Que els acudits ens il·luminin.

Un pas endavant.

dilluns, 15 d’abril del 2019

Ulls


De tu m'interessa la mirada i aquesta mena d'ullals que podrien fer sospitar una tirada al vampirisme. La sang, però, està tan esbravada que algun metge de capçalera benèvol t'hauria de receptar un complement alimentari que et donés un color més sanitós. 

Si tornem a la cosa dels ulls, en tens un en espiral i l'altre que no se sap si és un insecte camuflat o una fulla que algun vent desorientat fa anar amunt i avall. Si els agafem en conjunt et fan bascular entre estràbic i borni. Fet i fet, la cosa importa poc. Pel que hem de veure, podríem passar sense ulls. I sense orelles. També sense boca.

Ja ho proclamaven els simpàtics simis: ni veure, ni sentir, ni parlar.

Aquest és el secret. La resta, són trons.

dimecres, 13 de març del 2019

Amic Gérard


                                               Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,
                                               Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :
                                               Ma seule Etoile est morte, – et mon luth constellé
                                               Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

                                               Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,
                                               Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,
                                               La fleur qui plaisait tant à mon coeur désolé,
                                               Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie.
                                               Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?
                                               Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ;
                                               J’ai rêvé dans la Grotte où nage la sirène…
                                               Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron:
                                               Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée
                                               Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

dijous, 7 de febrer del 2019

Ai, ma mare...


Com que sembla que a mesura que et fas més vell refresques la memòria més llunyana, heus ací que avui m'ha vingut al cap que ma mare -en un d'aquells escassos moments que li vagava de cedir a la tendresa- em deia "ravatxolet", apel·latiu que sempre em va deixar a la inòpia.

Resulta que ara m'adono que potser volia encarrilar-me per un camí molt més contundent que els que m'ha convingut de transitar. I és per això que, tot i que ja sé que vaig tard, m'he decidit a prendre unes lliçons de cant. 

Qui sap si fent quatre galls aconseguiré rescabalar la meva progenitora de tanta decepció:


dimarts, 29 de gener del 2019

Mira, mira...


...tot això és el que ve.

divendres, 25 de gener del 2019

Tutti quanti


Doncs ja hi som tots. 
El refugi, aïllat en el desert. 
El 2019, parant la mà a tota misèria 
que se li vulgui oferir. 
I qui sotaescriu afinant el posat d'enze 
amb què està disposat a sobreviure 
en aquesta mena de món 
que cada vegada se li fa més aliè.

Et voilà! C'est tout!


dijous, 24 de gener del 2019

dissabte, 12 de gener del 2019

Refugi


Vista la fila lamentable que fa el 2019, amb aquesta mena de trista sardina travessada a la boca, he optat per dibuixar-me un refugi i tinc decidit instal·lar-m'hi així que els primers símptomes de l'hecatombe que es perfila a l'horitzó treguin el nas.

Covardia? Sense cap mena de dubte. Amb unes gotes d'angúnia i un pensament de fàstic. Que en qüestió de misèries m'atorgo la llibertat més absoluta.

Per que fa a la resta de la humanitat, que faci el que li convingui. Ni em manca ni espero que em faci visita.

Fet i fet, l'única nota de pentagrama que em desperta una certa simpatia és la que comparteix el nom amb una estrella.

I per anar fent boca, una mica de música:


dijous, 10 de gener del 2019

2019

               

dilluns, 31 de desembre del 2018

dilluns, 24 de desembre del 2018

És així


Els meus peixos són savis. I algun me n'ha sortit d'il·lustrat. 

Fem cas, doncs, del consell que ens dóna per festes i llegim les paraules de Montserrat Abelló.

Que són justes i ens han de fer pensar:

                              ENS ENCERCLA UN ODI ANCESTRAL

                                     Ens encercla un odi ancestral
                                     que aniquila els anhels 
                                      més purs.

                                      Quins moments més durs,
                                      més mesquins
                                      ens ha tocat de viure!

                                      L'asfalt de la ciutat
                                      ho envaeix tot i busquem
                                      llibres entre les runes.

                                      I tanmateix escrivim
                                      amb el temor que
                                      se'ns perdin    les paraules.

                                                              Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, 2006.

dimecres, 12 de desembre del 2018

Els meus ninots i jo


Els meus ninots i jo estem tristos.
És una manera com qualsevol altra d'estar.
Ens fem companyia.
Jo me'ls miro mentre es van formant i qui sap si ells em miren a mesura que neixen.
No els preguntaria mai què pensen.
Vés a saber quina resposta podrien donar.
Si no vols pols, no vagis a l'era.
Però potser valdria la pena que els preguntés si estan d'acord a il·lustrar aquestes paraules que ara escric.
Aquest mateix que ara ens acompanya penso que em diria que no, que el silenci és més bona companyia que la buidor de les paraules.
I penso que té raó.
Com podria rescabalar-lo?
Amb la música:


dilluns, 3 de desembre del 2018

Volum 9


                                                         Conformitats

                                                     No podien posar
                                                     el mort dins el taüt.
                                                     Començà a plorar;
                                                     es posà cabut.

                                                    Quan tancaven, treia
                                                    un braç, una mà.
                                                    Alçava la tapa
                                                    fent força amb el cap.

                                                    La mare li deia:
                                                    -No siguis així...
                                                    El pare li deia:
                                                    -No plores més, fill...

                                                    Li posaren el cap
                                                    novament al coixí.
                                                    -Mare, vindrà a veure'm?
                                                    -Clar que hi vindré, fill...

Poema d'Estellés recuperat.
De L'ofici de demà.
Al Volum 9 de l'obra completa.
Que fa temps vaig deixar i va oblidar el camí de tornada.
Avui l'he comprat de nou.
Ara descansa al costat dels seus altres nou companys.

I jo que n'estic content.

Que, en un dia pintat de gris pels vents que bufen del sud, no està de més una alegria.

dijous, 8 de novembre del 2018

Jonàs


Cansat que cada vegada que posava el peu a la sorra, el mar comencés a bullir de balenes disposades a engolir-lo, Jonàs va créixer i créixer i créixer tant, que a hores d'ara ja pot travessar totes les mars i algun oceà xanet-xanet, amb els peus a terra i la clepsa arran d'onatge. Això no li estalvia, però, que algun peixot tossut li nedi a cau d'orella i miri d'inflar-li el cap amb històries de terribles naufragis i derelictes tenebrosos que, diu,  potser li abelliria de visitar. 

Jonàs pensa que és un pesat i l'engegaria a dida, però és tan educat que va fent camí fingint que tot el que sent i mira de no escoltar és d'un gran interès. Sap que, gegant o nan, quan arribi a port seguirà el seu camí a peu sec, mentre que l'habitant dels mars, si vol anar-li al darrere, acabarà els seus dies boquejant, ja no per dir pocasoltades sinó per anar-se ofegant i regalar-li per sempre més el do del silenci.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

Aniversaris


Fa un any de tantes coses, que jo recordaré que tenia dos ulls. Ara, borni i tot, gosaré mirar el futur amb un somriure. Si l'any vinent camino amb un bastó blanc, ja trobaré qualsevol altre motiu per a l'esperança.

dimecres, 17 d’octubre del 2018

Obrint el focus


Dies i dies intentant trobar el desllorigador del com i del perquè, i res. Sant Gat s'estava mut com una anxova (com era d'esperar perquè ja la portava al cap) i no em suggeria cap motiu que el justifiqués.

Fins que s'ha fet la llum, he agafat distància i s'ha fet evident la terna: Sant Gat, la Rata Maula i el Dimoni Botirell. I és que cal arribar al tres perquè tot prengui sentit:

Introducció, desenvolupament i conclusió...
Matí, tarda, nit...
Infantesa, maduresa, senectut...
Esmorzar, dinar, sopar...
Eufrosine, Talia i Aglae...
Reus, París, Londres...
Sang, suor i llàgrimes...
Animal, vegetal, mineral...
Masculí, femení, neutre...
Dilluns, dimecres i divendres...
Magenta, groc i blau...
Tesi, antítesi, síntesi...
Cap, tronc i extremitats...
Pare, Fill i Esperit Sant...
Presentació, nus i desenllaç...
Dimarts, dijous i dissabte...
Primer, segon i tercer acte...
Aquest, aqueix, aquell...
Bo, millor, òptim...
Blanc, negre, gris...
Present, passat, futur...
Midons, drutz i gilós...
...i les tres filles d’Helena, és clar.


Resumint, m'ha calgut bussejar fins al 2008 per trobar el desllorigador d'un gargot del 2018.

Que 10 anys no són res i a mi em van trobar al carrer.

divendres, 5 d’octubre del 2018

Sant Gat


Deixo aquí el ninotet mentre m'invento el text que el va inspirar.

dilluns, 24 de setembre del 2018

L'homenet


L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.

Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure la dona per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on la dona li va dir què tenia i què volia. I on es van barallar i ell la va maleir perquè no l'entenia ni la volia entendre. I se'n va anar irat, ple d'orgull i de fúria.

D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que l'home interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar el ressò del tall net del bisturí que l'ha esqueixat per sempre. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.

I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"

divendres, 31 d’agost del 2018

Lovecraft a la planxa

Sempre que netejo un calamar em recordo de Lovecraft. 

No sé si serà per la forma, la textura o l'aigua que tira avall les excrecències que no serien benvingudes al plat, però a la meva aigüera potser hi ressonen melodies obscenes i miro de no girar-me per no haver d'enfrontar-me a l'horror de Dagon o, molt pitjor encara, a Cthulhu, que no se sap mai si pot arrossegar-se més enllà de l'illa plena de podridura que l'hostatja.


Malgrat aquest panorama poc encoratjador, un cop enllestida la neteja i quan la planxa ja està prou roent, hi ajec el meu calamar i deixo que es cogui, però no massa, no fos el cas que l'espatlléssim.

Encabat el traspasso a la safata i li aplico una generosa ració d'all i julivert.

No en sóc massa partidari, de l'all, però he d'ametre el fonament literari de les seves virtuts: si per via visual i/o olfactiva pot esbandir els perills dels vampirs, no dubtarem ara que per via digestiva ens pot protegir de les abominables presències dels déus primigenis.

En fi, sigui com sigui, he d'admetre que des que faig petites incursions en el complex món de la cuina l'imaginari del calamar és molt més ric i divertit que el de l'entrecot. Davant d'un entrecot només sóc capaç d'imaginar que tragino una llesca de cadàver de bou.

És molt bo, però trobo que li falta una mica de morbo.