A la gàbia. Muts.

Aixecava la persiana de la mà d'Estellés.

I avui resulta que tanquen els repetidors i que el País Valencià es queda sense mitjans audiovisuals en català.

Segueixo amb la persiana oberta. Ara a mig pal.

I reprenc Estellés, per allò que avui toca:

Closa la mà
que té la pedra.
Mai no es sabrà.

Passen les nits,
passen els cels,
els infinits.

Closa la mà
que té la pedra
que et ferirà.

Passa la cort,
galans i dames.
Torna la mort.

Calles i evoques
mentre murmuren
diverses boques.

Oh gran dissort.
Gira la dansa.
Guanya la mort.

Mare de terra, 1992.

(No oblido Vinyoli, però temps hi haurà.)

Persiana amunt

Per consell del meu confessor i guia espiritual (vid. ut supra) reprenc aquestes anades i vingudes a la falda d'Eumolp.

Com que aquest any tocarà fer memòria de Joan Vinyoli, jo us engaltaré una cita d'Estellés:

[...] em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,

els peixos implacables de cada nit que em van

assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,

mentrestant faig açò o allò i que de nit surten

de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen

els meus talons, els ulls, el baix ventre, l'esquena...

Es bo.

I punt.

Tanquem la paradeta

Marçal

Doncs resulta ser que a a dos pams del nas hi tenia La germana, l'estrangera de Maria-Mercè Marçal. He intentat recordar quan el deuria comprar. També he intentar esbrinar per què mai no m'havia vagat ni de fullejar-lo.

Preguntes perfectament inútils. Ni en sé la resposta ni, en el fons, tinc cap interès especial a obtenir-la.

Per allò que no sigui dit, l'he obert a l'atzar, una acreditada tradició que de tant en tant m'obsequia amb una sorpresa interessant.

Heus-la ací:

Víctima i assassí

van fer un pacte de sang

abans d'entrar plegats

en la dansa de la mort.

I així, després,

tot fou, només, un suïcidi.

M'ha semblat simpàtic. Una mica pretensiós, potser. Però té l'avantatge de la brevetat i m'ha fet somriure.

Se m'ha acudit que podria fer-ne un bonic comentari. Però m'ha fet una mandra enorme i, en comptes d'escriure'l, he optat per pintar-lo:

I d'aquesta discreta manera he ocupat un matí de desembre. Del dia 29. Un després del 28 i un abans del 30. 

Car bé hem d'acceptar que en qüestió de calendaris, les sorpreses no sovintegen.

2013 s'esllangueix

Estava especulant amb això dels bons propòsits i no sé si decantar-me:

a) per deixar de fumar

b) per guanyar una mica de pes

c) per apuntar de dret al cor de segons qui

S'admeten suggeriments.

(En el benentès que tots sabem que en la vida

 -i també en la mort- 

tot es redueix a un delicat equilibri de 

paelles, 

mànecs 

i punys.)

Doncs això...

Bones festes des de la cripta.

Proposta de Dicnoari

Atès que el respecte més escrupolós a la llibertat del noutadans a l'hora de prendre la denonoó llur en aquests moments de tanta transcendènnoa, vull proposar que, no més no durant un període trannotori, l'autoritat competent, novil o militar (no s'escau), acordi la suprenoó dels termes següents del Dicnoari de la llengua catalana:

sicosi

siderosi

silicosi

sil·lepsi

simbiosi

símfisi

simposi

sinapsi

sinàpsids

sincondrosi

sincrasi

sindèresi

sindesmosi

sineurosi

singènesi

singènesi

singenèsic

sinopsi

sinostosi

sínquisi

síntesi

sinuositat

sinusitis

Cas que no es fano, entendré que un hipotètic resultat afirmatiu de la consulta és fruit de l'hàbil manipulanoó dels noutadans i, evidentment, recorreré al Tribunal Constitunoonal.

Que en prenguin nota.

AssoCIaCIó

Era tan evident la referènCIa, que no he sabut reSIstir la temptaCIó de fer-la:

En fi, que un hom té les seves debilitats.

Una mica més d'acròstics

Si descartem els d'Ambroise Delone i el de Françoys Marthe, Villon treu el nas en tres acròstics més, els que es dedica a si mateix.

Dels tres, el que em fa més peça és el que tanca la Ballade des contre vérités:

Voulez vous que verité vous die?

Il n'est jouer qu'en maladie,

Lettre vraye qu'en tragedie,

Lasche homme que chevaleureux,

Orible son que melodie,

Ne bien conseillé qu'amoureux.

Ja em sembla bé això de fer-se present mig d'amagat entre els versos propis. Els dóna un no-sé-què de familiar i d'amigable, una mena de complicitat que em fa patxoca.

Ve a ser com la que estableix Espriu amb el lector quan remet a l'amic François quan tanca Petites cobles d'entenebrats dient:

Em dic Salom, fill de Sinera

Contempo el buit, mirant enrera.

I temps enllà, tan sols m'espera

desert, tristor d'hora darrera.

perquè ens ressoni el famós Quatrain:

Je suis Françoys, dont il me poise,

Né de Paris, emprès Pontoise,

Et d'une corde d'une toise

Sçaura mon col que mon cul poise.

Tot això són banalitats, evidentment. Sense elles, però, trobo que el camí de la vida seria una mica més rost.

Com deia la meva àvia: "Que trista és la vida del pobre manxaire".

I jo gosaria afegir: "Tothora ajupit i amb el cul enlaire".

Alabat sia Déu!

Una mica de Foix

A tu, reflex d'un altre tu en clausura,

Nu sense estany en pradell immortal,

Una en el flam, mes, de tan casta, impura,

Redol ombrós en vila sense hostal:

¿Imploraré ma pròpia captura

Agemolit, com si una mà cabdal

M'assenyalés fora clos i segura

El continent clarós que ignora el mal?

Si el real és la pura coneixença,

Tu no ets tu -singular accident,

Rastre imprecís en boscatge inclement-.

Ets tu i en mi, externs a l'hora tensa,

Solc d'absolut d'una Alta Complaença

Crema el Perfet amb flamejar de ment.

L´únic que m'inquieta del poema és que la Núria, per comptes de Mestres, es digués Cantaolzella.

Estaríem ara especulant sobre una variant de sonet difícil de documentar?

Ens hauríem decantat per la pastisseria industrial per comptes d'assaborir panellets d'obrador acreditat?

I és que davant d'un sonet amb acròstic inclòs, mai no saps quins pensaments pots fer.

La pregunta

Retorno molt breument a aquesta finestra per suggerir una possible pregunta per a la consulta que aviat se'ns farà.

(Jo, que sóc de mena innocentota, ho plantejaria com una qüestió de sí o no, que és el que em sembla més senzill, directe i eficaç. Però com que veig que el que ens agrada és embolicar la troca i gronxar-nos en els circumloquis que ens acompanyin al caire de l'abisme, voldria fer aquesta proposta per si a a algú li serveix de consol o entreteniment.)

En el context actual i vistes les circumstàncies,

(ben sospesats els pro i els contra, considerant el producte interior brut, el dèficit fiscal, l’index de preus al consum, la prima de risc, la sobirania tranversal, diagonal i  esbiaixada, i –cas que s’escaigui– les clàusules del Compromís de Casp i del Tractat de Tordesillas):

Vostè està d’acord que Catalunya sigui:

Un estat independent
Un estat independent dintre d’Europa
Un estat independent fora d’Europa
Un estat normalillu, arregladet, vaja, com els altres
El Triangle de les Bermudes
Una regió simpàtica i amable amb llengua vernacla i botifarra amb mongetes
Una colònia de Klingon
El somni de Milton
Casa meva (que és cas vostra, si és que hi ha hi ha cases d’algú)
No sé massa què, però m’és igual

 (Entre els encertants del resultat de la consulta se sortejarà una estada de quinze dies amb totes les despeses pagades al balneari de Karlovy Vary.)

Doncs sí

Ho volem tot, que ningú no es confongui.

Reciclatge

Com que comença un nou curs i tinc per costum fer-me una bonica agenda que m'acompanyi durant els mesos que han de venir, he mirat de triar una discreta  imatge que em faci companyia cada dia de cada dia (i les festes assenyalades també).

He regirat el meu bagul i a la fi he conclòs que podia reciclar aquest dibuixet que fa temps que hi descansava, amb el discret afegitó de les dues dates que ara el flanquegen.

Aquí tenim doncs l'amic que m'acompanyarà en els mesos a venir.

Tinc per mi que mantindrem alegres col·loquis. Si d'algun se'n derivés un corol·lari que valgués la pena de fer-vos arribar, em comprometo a transcriure'l amb la deguda diligència.

Perquè sembla que ha arribat hora que si ell s'exhibeix tal qual, jo ja he recuperat la carnadura indispensable per transitar per aquest món.

Que segueix essent de mones. Us ho certifico.

Ni Espanya ni França

Sembla que de mica en mica anem recuperant les formes. Encara que el procés és lent.  A data d'ahir em veia de tots colors i a dia d'avui faig un posat una mica esverat. Deu ser cosa de les lectures.

Malgrat el títol (que subscric per allò que sóc tenaçment obsolet i m'il·lusiona allò dels Països Catalans) hi ha coses dels nostres veïns del Nord o de l'Oest que em fan patxoca.

Aquí en va un tast:

Estavas, Lobilla, muy vergonçosa,

vendiendo la onrra del triste marido,

de rezios cojones tu seso vencido;

quesiste ser puta, mas no desseosa.

¡O siglo nuestro, edad trabajosa,

sí hallarían los que a esta buscassen

do desarrechar, si bien lo pagassen,

aunque toviessen la pixa samosa!

I un altre:

Coquillars enaruans a ruel

Mon ys vous chante que gardés

Que n'y laissez et corps et pel,

Qu'on fist Colin l'escailler

Devant la roe babiller;

Il babigna pour son salut;

Pas ne sçavait oignons peller

Dont l'amboureux luy rompt le suc.

Siguin de Villon o anònims, aquests versos m'entretenen.

Com aquests que vénen ara (que no diré de qui són, per allò dels centenaris i les discrecions):

Hadassa, la bella flassa,

si volies fer pipí,

per què t'has fixat en mi,

trist i pobre galiassa?

A mig camí de bagassa

i mulassa m'has mostrat

l'esca grossa del pecat

i, com gossa eixarrancada,

m'has llençat tota l'aiguada

pel meat esbalandrat.

I ja n'hi ha prou. Com que els teixits van creixent i els progressos de la neurociència ens auguren grans reconstitucions, no tinc cap dubte que d'aquí quatre dies tornaré a tenir cervell i podré lligar textos d'un més gran interès.

Fent dissabte

Tenia unes certes ganes de tornar a fer visita a Eumolp i de reprendre aquestes incursions períodiques  a la pantalla. Però en el combat entre l'acció i la galvana, aquesta s'ha mostrat fins ara implacable.

Per això he mirat de desempolsegar la casa i airejar els racons.

Sembla que de moment he aconseguit fer emergir la closca. Però la massa flonja que s'hi hostatja encara la tinc una mica rovellada.

Però un pas és un pas. Qui si sap si temps a venir trobaré esma per arrenglerar prou lletres per articular un discurs esbarjós.

No se sap mai.

De pudors i alternatives

No sé com se les ventilen els nascuts a Copenhague.

Aquí, avesats com estem a suportar tufs diversos i anar fent la viu-viu, tenim solucions diverses segons els possibles de cadascú.

Opció 1 - Per a gent adinerada i amant de les noves tecnologies

Opció 2 - Per a la pobrissalla que es manté fidel als valors de la tradició artesana:

Però ni amb aquestes. He hagut de renunciar a la televisió.

D'ençà que l'ínclit Aznar enllardufa allò que en diuen actualitat i sacseja als quatre vents els esquinçalls de les benes amb què s'embolica ell mateix i les seves idees arnades, així que premo el botó de qualsevol canal una intensa pudor de ranci envaeix tota la meva dolça llar.

I ja em perdonareu, però en qüestió de mòmies, encara hi ha categories. I mal que mal, m'estimo més les que callen i no emprenyen.

Ulisses

Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.

Lluernes i faristols fan garlandes

i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.

Barra els porticons. 

Defora, monstres suradors 

entelen els estels i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable

i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.

No hi ha fogueres, però crema el crit.

Milers d'espurnes fan riu com la sang.

Les sents?

Les hores llisquen pels angles de l'ombra

i amb elles s'esventren els baguls del record

i degoten encenalls.

Ara els miratges onegen

i els dàtils i els licors

perfumen la cambra.

Ajeu-te nua i contempla

com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre

es clivella perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.

(El temps s'obstina, com les maires, a mossegar-se la cua. Això fa que, ho vulguem o no, acabem sempre al punt de partida. Res a dir, les coses són com són, i sempre hi ha una tarda desvagada per retrobar vells papers. Però enganyar el destí és fàcil: basta moure unes peces, retocar alguns engranatges, perquè el mecanisme segueixi devorant implacable. Com ha de ser i li pertoca.)

Senyals de mort designants

Ara que es posa de moda traslladar la indignació a la porta de casa de qui la provoca...

Ara que d'això en diem "escrache" (paraula que es pronuncia com qui escup i que sembla que ve del lunfardo)...

Ara em plau de fer-vos avinent que aquesta mena de pràctiques tenen a casa nostra il·lustres precedents.

Ja al segle XV, els pagesos maltractats per les exaccions senyorials reaccionaven per aquests rodals amb revoltes quan es veien desposseïts dels drets sobre les terres que conreaven.

I perquè llurs enemics poguessin fruir d'un cert empetitiment de l'esfínter anal, els plantaven a la porta dels casals belles creus amenaçadores.

D'això se'n deia "senyals de mort designants".

No advoco pas per recuperar aital pràctica: sóc fervent defensor de la vida vegetal i mai no us proposaria el sacrifici de cap arbrissó i menys amb finalitats de dubtosa legalitat.

Sóc pacífic de mena i no m'agrada cridar.

Sí, però, que proposaria com a adaptació del terme (escratx o escraig no m'acaben de convèncer) un discret acrònim del tipus "semodé".

Té l'avantatge que esquitxa menys quan el diem i fins i tot el podem fer rimar amb el molt estès "sisepué".

Considereu-me la proposta. 

Dues tankes amb falena (i calavera de torna)

Per allò del Dia de la Poesia Catalana a Internet:

Màrius Torres - La mort

Com la falena

ve de lluny a la flama,

els ulls atònits

de la meva esperança

es cremen en la fosca.

Salvador Espriu - Psyché

Nua, vençuda

per l'esplendor de l'alba,

la viatgera

plena de crims, inútil

vol vacil·lant, falena.

Alternatives

La senyora Sánchez Camacho ens ha fet una crisi de confiança.

L'entenc.

Un cop ha comprovat que és capaç de compartir taula i centre floral amb un micròfon impertinent, un hom ja no es pot fiar ni de la pròpia ombra d'un mateix.

L'hauria d'aconsolar l'esbarjosa conversa mantinguda i el tresor de confidències amb què va amanir un àpat que, jo no en tinc cap dubte, deuria estar trufat de xiuxiuejos d'alt voltatge i subtils complicitats.

Ai las, el secret ja no es porta a ca nostra i tot ve que s'esbomba i ens posa en compromisos que fan de mal traginar.

La inquietud creix, l'amenaça es dispara.

L'entenc. I en aquesta tesitura crec que és de llei que reclami sentir-se agombolada per cossos afins que li donin el confort que necessita.

És per això que li n'ofereixo un repertori prou divers perquè triï a pler.

No tinc cap dubte que s'inclinarà per l'opció que més s'avé amb les seves preferències: