Una mica de Foix

A tu, reflex d'un altre tu en clausura,

Nu sense estany en pradell immortal,

Una en el flam, mes, de tan casta, impura,

Redol ombrós en vila sense hostal:

¿Imploraré ma pròpia captura

Agemolit, com si una mà cabdal

M'assenyalés fora clos i segura

El continent clarós que ignora el mal?

Si el real és la pura coneixença,

Tu no ets tu -singular accident,

Rastre imprecís en boscatge inclement-.

Ets tu i en mi, externs a l'hora tensa,

Solc d'absolut d'una Alta Complaença

Crema el Perfet amb flamejar de ment.

L´únic que m'inquieta del poema és que la Núria, per comptes de Mestres, es digués Cantaolzella.

Estaríem ara especulant sobre una variant de sonet difícil de documentar?

Ens hauríem decantat per la pastisseria industrial per comptes d'assaborir panellets d'obrador acreditat?

I és que davant d'un sonet amb acròstic inclòs, mai no saps quins pensaments pots fer.