Ni Espanya ni França

Sembla que de mica en mica anem recuperant les formes. Encara que el procés és lent.  A data d'ahir em veia de tots colors i a dia d'avui faig un posat una mica esverat. Deu ser cosa de les lectures.

Malgrat el títol (que subscric per allò que sóc tenaçment obsolet i m'il·lusiona allò dels Països Catalans) hi ha coses dels nostres veïns del Nord o de l'Oest que em fan patxoca.

Aquí en va un tast:

Estavas, Lobilla, muy vergonçosa,

vendiendo la onrra del triste marido,

de rezios cojones tu seso vencido;

quesiste ser puta, mas no desseosa.

¡O siglo nuestro, edad trabajosa,

sí hallarían los que a esta buscassen

do desarrechar, si bien lo pagassen,

aunque toviessen la pixa samosa!

I un altre:

Coquillars enaruans a ruel

Mon ys vous chante que gardés

Que n'y laissez et corps et pel,

Qu'on fist Colin l'escailler

Devant la roe babiller;

Il babigna pour son salut;

Pas ne sçavait oignons peller

Dont l'amboureux luy rompt le suc.

Siguin de Villon o anònims, aquests versos m'entretenen.

Com aquests que vénen ara (que no diré de qui són, per allò dels centenaris i les discrecions):

Hadassa, la bella flassa,

si volies fer pipí,

per què t'has fixat en mi,

trist i pobre galiassa?

A mig camí de bagassa

i mulassa m'has mostrat

l'esca grossa del pecat

i, com gossa eixarrancada,

m'has llençat tota l'aiguada

pel meat esbalandrat.

I ja n'hi ha prou. Com que els teixits van creixent i els progressos de la neurociència ens auguren grans reconstitucions, no tinc cap dubte que d'aquí quatre dies tornaré a tenir cervell i podré lligar textos d'un més gran interès.