Carn de vas

Potser un toc primaveral m'ha fet deturar-me en la perifèria, però la rotunda contundència dels pits de la gentil senyoreta m'ha retornat a la realitat de la carn -la carn vol carn, ja ho va dir el poeta- i m'ha portat fins a la ganyota: ironia, sarcasme, burla...? No sabria dir-ho, ni crec que sigui del tot necessari. Potser no era més que l'encarcarament que imposa l'arbitrària arquitectura vegetal i la inclemència de la sessió fotogràfica que s'allargava més enllà del que la model tenia previst. Vés a saber.

Però la reflexió no era tampoc aquesta. M'adono que aquest espai se m'està omplint d'imatges que giren al voltant d'un únic melic i això comença a repugnar-me. Certament he d'imposar-me un retorn a les ossades.

Són, amb tota evidència, més essencials i duradores. El que les encoixina no deixa de recordar-me el títol d'un llibre de poemes que mai no he arribat a llegir, però que sempre m'ha semblat definitiu: "Carn de vas". Si més no perquè va ampliar el meu lèxic i em va fornir un deliciós exemple per il·lustrar els conceptes d'hiponímia i hiperonímia i, de retruc, aconsellar-me un volt per qualsevol d'aquests claustres que ens permeten de fer ressonar les nostres passes per damunt d'insomnes estadants de la tenebra.

I ja veieu, hauria pogut enfilar per la via primaveral i he acabat circulant per la fosca. Com a mi m'agrada.

És allò que deia una de les meves diverses àvies: "Genio y figura, hasta la sepultura".

Que en pau descansi i que per molts anys se'ns hagi avançat.

21 de març

I

Tries els records
com el cirurgià expert
que vessant de sang
separa vasos i vísceres.

I tu, xop d'enyor,
arrengleres silencis.

II

Flairem vells perfums
i enterbolim els ulls foscos de nit.
De bat a bat
neguem tota esperança.

Florim.

III

Potser diria el vent,
o les cases i els arbres.

Em deturaria al carrer
i a les places,
i sabria el so de l'aire
i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent
i em respondria l'alba.

Aspectes

Qui més qui menys, tots gastem dues cares. Aquesta veritat numismàtica ha donat peu a mites i variacions literàries.

Un servidor, que en altres ocasions s'ha mostrat fervent partidari de la hipocresia com a contribució indispensable a la bona entesa entre els humans i al manteniment de la pau social, no pot mostrar-se contrari al fet de disposar d'un mínim repertori facial per atendre les molt diverses avinenteses que ens depara l'atzar quotidià.

I ara em direu: amb dues ja n'hi ha prou? I jo que us repondré: si no teniu com jo un bagul farcit d'alternatives, doncs us hi haureu de conformar.

Però és el cas que tinc la sort de poder manifestar-me de mil diverses maneres. I, amb tota evidència, la meva tria no es decanta per cap de les dues alternatives septentrionals. Jo sóc més de la cosa austral, ves què hi hem de fer.

I aquí teniu la meva autèntica aparença. (Si més no per avui, que demà ja serà un altre dia.)

Celebració

M'arriscaria a dir que "dona treballadora" és una expressió redundant; però ja que hem fet de les commemoracions un hàbit social prou arrelat, no voldria deixar passar la data sense expressar els meus millors desitjos a totes les dones treballadores (i, és clar, a tu en especial) i deixar-los en forma d'una d'aquestes imatges que tant em plauen una mena de pista sobre una bella manera de celebrar l'efemèrides.

Admiració, fervor i reverència.

Apunt autobiogràfic

Una de les moltes vocacions frustrades que col·lecciono és la d'inventor. No cal dir que se'm va despertar de la mà del Dr. Franz de Copenhague i que va alimentar alguns intents de gran ambició com la màquina de fer ous ferrats, que -no hi pot haver massa dubte- estava directament inspirada en l'artilugi que encapçala aquestes paraules.

Els intents que vaig fer, si no van arribar a la fi pràctica que m'hauria garantit una fortuna incalculable i l'admiració agraïda de tots els beneficiaris de la meva apotació al benestar universal, sí que m'han deixat el record de la benvolent atenció que hi posava la meva amable progenitora quan sotmetia a la seva docta consideració el fruit de l'esforç infantil.

Però ara és el cas que remenant fulls web de dubtosa solvència moral he ensopegat amb una mena d'artilugis que m'han abocat al desconcert i a la meditació profunda:

Si enlloc del discret TBO m'haguessin caigut a les mans publicacions tan atinades com aquesta, la meva vocació d'inventor hauria quedat frustrada? S'hauria produït algun desgavell entre els meus progenitors i l'evidència sicalípica dels invents que llur plançó hauria arribat a produir empès per models tan edificants com aquest?

En fi, en això dels fututibles i més si són a pilota passada poc hi podem resoldre.

El que si que m'ensumo és que -ai, las- la meva infantesa hauria pogut ser mot i molt més divertida.

Quasi conte idiota

Senyor Déu, si no li fa res li diré de vostè perquè el vós m'engavanya i el tu m'obligaria a una familiaritat que em repugna.

Cregui'm que m'ha ben fotut: una vida consagrada a l'ateisme, un ateisme sòlid, sense fisures, de pedra picada, i ara va i resulta que la dinyo i se m'imposa l'evidència que vostè existeix.

Bé, no hi ha res a fer, la vaig cagar. Ho admeto i demano disculpes.

És més, estic disposat a pagar amb tots els treballs que l'eternitat m'amaneixi l'error comès (que si anem a mirar, tampoc n'hi ha per tant, una simple discrepància de punt de vista). Només li demano una cosa: no abusi, que ara ja sé que vostè és gran i jo poqueta cosa. Però entengui que fins els esquitxos de no-res tenim una certa dignitat i que deixar-me per sempre més amb rinxolets daurats, galtones rosades i aletes blanques assegut en un núvol amb cara de tòtil no demostra sentit de l'humor sinó una mena de sadisme burleta que no li escau.

O sigui, que si no és massa molèstia i no hem de sortir de la cosa popular del cartó pedra, faci'm el favor de traslladar-me a alguna caldera vacant. Li admeto l'oli bullent i la persistència de les forques, però dispensi'm del ridícul.

Això sí que no ho puc suportar.

No té més

entre l'esglai i la fetilleria
la jove m'incita a la beneiteria

com que n'estic fins al capdamunt
vaig, la penjo... i punt

i si algú hi té res a dir
que ho faci: l'espero aquí

Concilieu, concilieu

ara que la cosa va de conciliació a can educació i que això de les classes diuen que començaran abans però que a canvi els nens i nenes i altres especímens de difícil classificació tindran una setmaneta a febrer per manipular les penjarolles paternes m'he quedat tranquil i satisfet i no davant la pensada de qui l'ha tinguda sinó sentint i llegint les diverses opinions que tan bonica iniciativa ha suscitat la més galdosa de les quals ha estat afirmar que aquesta mesura col·laborarà amb eficàcia a lluitar contra el fracàs escolar que assola la nostra amena nació eps i qui ho ha dit ho ha dit seriosament i jo diria que s'ho creia i tot

vist tot això he decidit fer oposicions a carxofa en la confiança que si les guanyo i el ram de l'hortalissa em dóna aixopluc me les hauré amb congèneres més ben dotats neuronalment que els que no tinc més remei que comportar dintre del gènere al qual pertanyo ara per ara

i els punt i les comes i altres galindaines us els poseu vosaltres que avui és divendres i estic mandrós

Uxoricidi i musiquetes

L'arribada d'unes caixes que han domit el son dels justos durant uns anys en un guardamobles, el subsegüent remenar i la inevitable tria del que és prescindible i pot anar a morir a la molt lamentable promiscuïtat de les escombraries (recony, quina seqüència!) m'han retornat a la memòria una cançoneta amb què la meva àvia paterna contribuïa a la meva formació moral i intel·lectual.

La lletra (la música, afortunadament us l'estalvio) deia així:

Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer,
la hizo a pedazos, y la fue a vender.

La gente que la compraba creía que era tocino
y era la mujer de don Juan Tiroliroliro.

Considerat el fons moral de la qüestió, he arribat a fer-me creus dels camins per on intentava encarrilar-me la meva digníssima antecessora.

Tot i això, em reconforta haver de reconèixer que les influències que rebem en la infantesa no determinen els nostres comportament adults: us puc donar testimoni fefaent que mai no m'ha passat pel cap simplificar la meva vida matrimonial usant d'un mètode tan expeditiu (amén de lucratiu) com l'aplicat pel simpàtic Tiroliroliro.

La meva indubtable submissió a la llei i l'ordre establert sempre m'han decantat o pel divorci o per la conseqüència.

Cosa que en matèria de convivència i ordre social no deixa de ser potser més anodí , però també d'un grau de civilitat exemplar.

I és que cada dia em sento més noucentista, ves què hi hem de fer.

Rodes

Quan el bon Déu va decidir dotar-me de dues cames ben rematades per dos peuets que no us els acabaríeu va segellar el meu destí: qualsevol desplaçament que fes a una velocitat superior a la que l'ús moderat de les meves extremitats em permetés, només l'encararia com una obligació, mai com una devoció.

És per això, i només per això, que enceto l'any 9 amb una imatge que em fa patxoca perquè despulla la bicicleta dels seu ús locomotor -ergo, la nega- però li concedeix la categoria de peanya i la corona amb una d'aquestes senyoretes que m'acompanyen en el meu deambul·lar discret per aquest dietari molt prescindible i una mica poca-solta que m'entesto a mantenir a major glòria de l'únic emploi du temps que em sembla digne: el sacrifici.

Heus-nos doncs una vegada més concentrats a enfilar paraules per fer-ne un amable collaret d'hores mortes.

Em dono (i us dono) la benvinguda a aquest any. Serà, sens dubte, un bon any. Miraré de lliscar-hi fi i de fer-vos visita amable en benefici de la mútua felicitat.

Si anem a mirar, les circumstàncies que ens envolten sembla que s'entestin a augurar-nos tossudament un bitllet per a la desesperança. Però m'hi nego. Si més no avui, que és dia 17 de gener, i que faig una estona de temps per enfilar la meva ruta tropical consuetudinària.

(Aquesta última observació només la poden desxifrar uns ulls. I us diré que són les úniques finestres per on puc i vull veure passat, present i futur.)

Perquè la mel em perd.

...i, és clar, calia el complement.

Era, és clar, inevitable....

...i que sant Copiright m'ho perdoni, que són dies de pau i harmonia.

O no...

Publicitat gens encoberta

Avui m'he firat aquest bonic llibre la portada del qual alegra aquest raconet.

A l'hora de triar-lo han jugat quatre incitacions que passo a referir:

a) que l'hagi escrit un senyor que es diu Tuson

b) que tingui una bonica portada

c) que la cosa vagi de metàfores (es subtitula "La invasió de la metàfora")

d) -i aquesta ha estat la definitiva-: que la primera frase del primer capítol digui: "Hi ha qui et dóna un aglà per fer-te cagar un roure".

A mi, que la famosa teoria de la plusvàlua de l'amic Karl em va enlluernar en el seu moment i em va precipitar a moltes (però moltes, eh!) hores de sapientíssimes i encara més inútils cogitacions, una síntesi popular com aquesta m'hauria anat la mar de bé.

Però ja se sap que en matèria de saviesa popular, o tens les àvies que pertoquen, o has de sirgar amb les que el destí t'ha posat a l'abast.

Per això me l'he comprat.

Ara, és clar, només cal que trobi forces per llegir-lo en uns dies que la galvana em pot.

Creueu els dits en benefici del meu creixement intel·lectual.

A més veure!

El guaita

L'he reclamat de nou i li he disfressat la color perquè em vigili la banda esquerra.

Fa uns dies que de darrere la pantalla m'arriba un inquietant murmuri que no acabo d'identificar.

Sóc home caut i té instruccions precises: així que la presència es concreti, abandonarà la creu i em vindrà a buscar.

No és per res que va ser creat.

Diàleg improbable

-I a vostè qui la pentina?
-Ai filleta, ja ningú... Ho havia intentat, ho havia intentat, però totes les pentinadores se'm quedaven de pedra, ja em dirà vostè. Al capdavall he optat per l'estil natural, quedi com quedi. Que si vas a mirar, no em cal ni el vent per despentinar-me.
-Doncs res, estigui boneta i disculpi la molèstia.
-Estigui boneta i a conservar-se.
-Bon Nadal.
-En companyia dels seus, i tant.

El llibreter assassí

Diuen els entesos que un dels pocs mites romàntics ambientats a Barcelona és el del llibreter assassí. De fet corre per ca meva un llibret de Ramon Miquel i Planas (La llegenda del llibreter assassí, Montesinos Editor, Barcelona 1991) que en el seu moment em vaig llegir i que posa a la menuda la història truculenta i ens permet de resseguir la versió que Flaubert va extreure de tan o tan poc edificant història -segons el punt de vista, és clar.

És el cas que avui em dedicava a fullejar Les històries i llegendes de Barcelona de Joan Amades i m'he topat amb aquest gravat i una succinta referència a la llegenda. I posats que em permeto de suposar que potser no teníeu notícia de la qüestió, m'ha semblat que us en podria fer cinc cèntims i oferir-vos la imatge de l'última nit del llibreter, que va pagar amb la vida la seva desmesurada passió pels llibres.

L'esca del pecat -que el va portar a assassinar un competidor i a robar-li el tresor envejat- va ser un exemplar dels Furs de València. No podent-los adquirir per via pecuniària no va dubtar a saltar-se les lleis humanes i divines per posseir el volum que desitjava.

El que em sembla més interessant del cas, és que un cop detingut, jutjat i abans de ser degudament passaportat a l'altre barri, el llibreter no es dolia del delicte contra la propietat ni del de sang, detalls de poca substància, sinó del fet que a causa del rebombori causat per tota la història, es va saber que hi havia un altre exemplar dels Furs de marres, cosa que desproveïa de sentit la mort que havia perpetrat.

Moralitat: si mai estiguéssiu temptats de pelar algú per una peça única, informeu-vos bé abans: no fos cas que com al llibreter us expedissin cap a l'altre barri amb cara de babau!

Mao

El congost de Loushan

segons la melodia Yi Tx'in O

És fred el vent de ponent.
En el cel immens grallen els ànecs,
a la claror de glaç de la lluna a la matinada.
Claror de glaç de la lluna a la matinada
amb el percutir dels unglots dels cavalls,
i les trompetes somicant lleument.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,
que avui el travessarem un pas rere l'altre.
Un pas i un altre pas,
els pujols verds són com el mar,
i el sol es pon roig com la sang.

Febrer, 1835.

6-XII-85

Buscava uns apunts i m'he topat amb una carpeta d'aquelles que ja no saps ni que tens. Coses escrites fa anys.

Aquest full està datat: 6-XII-85. Diu així:

Eulàlia dosificava els amants amb una previsió geomètrica. Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos que en el moment precís li subministrava el plaer que demanava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al fàcil mercat que els temps li oferien.

Narcís havia estat un d'aquests. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès, trucada a la porta del pis.

De primer, l'extrema joventut del postulant l'havia descocertada. Després, havia enfollit amb l'experta delicadesa amb què l'havia posseïda. I, finalment, la va vèncer el misteri d'aquells ulls que engolien la llum amb una avidesa esglaiadora.

Fins que va comprendre que, si volia ser justa, no tenia cap altra sortida.

Va endur-se Narcís a la seva casa blanca de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i es va deixar estimar. A canvi, només li demanava el record d'un cos adolesent al contrallum de la lluna.

Ara ja no torna a la casa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari. Se serveix un copa de vi glaçat i s'asseu a contemplar l'immutable retorn de les ones. I imagina Narcís: serè, adormit en la fosca, a cinc pams sota terra.

Confessió

Si mai he estat per a vosaltres una mala companyia, fugiu de mi.

Com la noia que esquinça el llibre dolent i llença al foc les estampes escandaloses que li van deixar les seves companyes, esborreu la meva adreça del vostre ordinador.

Si, en canvi, considereu que no destorbo la pau del vostre esperit i que no seré jo precisament qui us acosti a cap lloc dolent o perillós, torneu sempre que vulgueu. Sereu benvinguts.

Encara que gosi proposar-vos alguna imatge torbadora, no us l'oferiria mai com a esca del pecat.

Ans al contrari. Penseu amb mi: "Sic transit gloria mundi".

Però mentre hi hagi "gloria" hi ha "mundus".

I això és el que compta. O no?

Memòries d'ultratomba

Eureka!

Hores i hores de tenaç recerca esmerçades a descobrir els secrets de la cuina d'un escriptor s'han vist retribuïdes per una desconcertant descoberta.

Aquest és l'instrument amb què François-René de Chateaubriand va escriure les seves Mémoires d'outretombe, de tan grata memòria.

Ara ja només ens queda resoldre un detall sense importància: com és que va trigar tant a divulgar-se el secret del bolígraf i a popularitzar-se aquest simpàtic estri d'escriptura.

Seguirem treballant.

En tindreu notícies.