Dia quinze

Projecte de vitrall per a un hipotètic mausoleu

I per amanir-lo, una mica de Villon:

     La mort le fait frémir, pallir,

     Le nez courber, les vaines tendre,

     Le col enfler, la chair mollir,

     Joinctes et nerfs croistre et estendre.

     Corps femenin, qui tant es tendre,

     Poly, souef, si precieux,

     Te fauldra il ces maux attendre?

     Oy, ou tout vif aller es cieulx.

En companyia de Panero:

     Que el silencio y las voces de los hombres

     sean el único himno a mi tumba

     porque el hombre es sólo dolor

     y espuma en la boca

     y temblor en los labios

     cuando hablo, más vil aun que el hombre

     y la vida es sólo

     una larga espera de la muerte.

I unes gotes d'Espriu:

     L'aire resplendent

     arrela en el plany.

     Ales de la sang

     drecen la claror.

     De la llum a la fosca,

     de la nit a la neu,

     sofrença, camí,

     paraules, destí,

     per la terra, per l'aigua,

     pel foc i pel vent.

     Salvo el meu maligne

     nombre en la unitat.

     Enllà de contraris

     veig identitat.

     Sol, sense missatge,

     deslliurat del pes

     del temps, d'esperances,

     dels morts,

     dels records,

     dic en el silenci

     el nom del no-res.

I havent completat aquest tríptic curull d'alegre amenitat em puc retirar. S'acosta l'hora de ben dinar i mal estaria que havent dedicat una estona a Thanatos ara no anés a prendre cura d'Eros.

Que n'hi ha d'haver per a tothom i es deure de cortesia.

Estiguin bonets.