Foc

Girar els ulls cap endins

per veure la meitat del no res.

Mig món que ja s'enruna

i l'altre mig tot encès.

Distància a la llum

La meva geografia personal s'està decorant amb una dimensió que potser ja havia transistat però que ara se m'imposa amb una evidència insolent.

Que tinc una tirada al món subterrani, queda fora de dubte: mòmies, sarcòfags, taüts, làpides i cementiris, bonica panòplia... Però amb un denominador comú: la immobilitat. O, per ser més exacte, la quietud.

Ara, però, tiro de túnel, que és per essència dinàmic. El túnel es fa per travessar-lo. De llum a llum i excavant obstinadament.

En un obscur racó de la memòria tinc emmagatzemat el tub digestiu del cuc de terra, el segment que separa la ingesta de la deposició. Obscura però benèfica tasca que aireja la terra, l'esponja i la prepara perquè llevi fruits esponerosos.

És una coartada feble, però ajustada a les molt modestes aspiracions que en aquest moment m'atorgo.

I que sigui a fi de bé.

Cinta

La conjunció Möbius-Escher havia d'infantar necessàriament formigues? Probablement sí. No hi ha res gratuït: l'interrogant, ultra retòric, és perfectament superflu.

Acceptat aquest principi, extrapolem: hi ha alguna pregunta que no en sigui, de retòrica? Malgrat això, res no contradiu al meu modest entendre que el de qui es pregunta és terreny més sòlid que el de qui només afirma.

Segon axioma arxivat, avancem: del no res abolut a la més absoluta misèria.

Un cop hem transmutat la recta en segment, ja ens hi reconeixem: els territoris que no aspiren a l'infinit són més còmodes perquè els podem sospitar humans.

Deixem per a l'infinit la delicada màquina que enganya les paral·leles i els fa creure que es tallen.

I ara ja estem en condicions de retornar al principi, és a dir, de reclamar-nos de la nostra autèntica condició de llucets a la paella, situació que sempre m'ha semblat la metàfora més exacta de l'infern: mossegant-nos la cua i comportant el suplici de l'oli portat a l'estat d'ebullició.

Al costat d'això, Pere Botero, un aficionat.

Com és de llei.

Retallons

Si anem a mirar, tots venim a ser el mateix: un patchwork engiponat amb més o menys fortuna que persegueix una molt difícil harmonia.

Que se'ns veuen les costures? Evidentment, i gosaria dir que és una sort. Fugiu de les pells llises com de la pesta, és el meu consell.

Les geografies que m'interessen són les que tenen entrebancs, és a dir, història.

Potser és per això que de tant en tant em faig alguna esgarrinxada -pretendre que tall em semblaria un pecat d'immodèstia- perquè en la recomposició del trencaclosques em pugui tornar a sentir encantat d'haver-me conegut.

El mateix de sempre, però una engruna renovat.

I en això estic.

Lil·liput

Per sort o per desgràcia no he tendit mai a prendre'm massa seriosament. Això no obsta perquè de tant en tant em preguin uns fogots que m'enterboleixen el seny i aleshores corro el risc d'aixecar grans onades.

Són aquells moments en què perdo la distància tan necessària per reconèixer-me com a formiga i fins puc arribar-me a confondre amb un escarabat. Un animaló que em repugna, amb tota evidència, però que cada dia em cau més simpàtic. Per una banda, perquè ells hereteran la terra; i en segon lloc perquè li tinc destinat un lloc de preferència en la novel·la que mai no escriuré, com a únic interlocutor plausible d'un complex monòleg interior i alhora arma mortífera d'una de les morts més belles i desolades que he estat capaç d'imaginar. I, creieu-me, en matèria de morts imaginades -pròpies i alienes- en tinc el cul pelat.

Bé, sigui com sigui, tornem a les tempestes. Com que tinc consistència de suro, faig equilibris a la cresta de les ones. En el mentrestant hi ha al meu voltant especímens que boquegen, altres amb ulls desorbitats, alguns que profereixen esgarips dignes de millor causa i altres, afortunadament, que segueixen ajaguts a la platja, torrant-se al sol i enllardufant-se de llet de coco i altres delícies variades.

I arriba el moment que retorno a mi i m'aplico la sentència justa: "Res no val un rot de gitano". La veritat és que m'agrada perquè conté en essència la justa mesura de racisme políticament incorrecte que justifica bona part de les expressions nostrades.

Podria demanar perdó per haver-la escrita. De fet, demanar perdó és un dels esports que practico amb més assiduïtat i diligència.

Però avui no em ve de gust. Si inspiro i expiro una mitjana de setze vegades per minut (ho acabo de comptar rellotge en mà) acabaria fent-me pesat per reiteració. I això no, que m'horroritza.

Equivocat, potser. Plom, mai!

Alta política

Jo sóc carn de petit comerç. Puc afirmar amb la cara ben alta que encara és hora que trepitgi una gran superfície. Eps, i espero passar a millor vida sense haver-me perdut pels laberints del consum adotzenat.

No cal que digui, doncs, que sento un tendre enyorament pels adroguers i adrogueres, una digníssima professió ja extinta en la seva versió nostrada, tot i que ara té una versió ètnica alternativa -la paquistanesa- que exerceix amb eficàcia la seva funció, però sense aquell punt de complicitat en el diàleg que feia tan esbarjosa l'adquisició d'un quilet de patates o d'un paquet de farina.

És per això que estic abocat al desconcert més profund des que un adroguer ocupa l'alcaldia de Barcelona. Perquè no em direu que el senyor Hereu no és l'arquetip de l'adroguer de barri. O sigui, que me'ls treuen de prop de casa i me'ls posen a la Casa Gran? Vejats miracle!

Per això entenc molt bé els morros d'en Portabella. Els mossos a qui no deixen despatxar més que cigrons quan es deleixen per llescar la catalana, de tant en tant toquen el botet i s'hi volen fer ser. És clar que corren el perill de quedar-se escombrant durant un quants anys. I més quan l'amo té una dependenta ditxaratxera, multicultural i transversal, que quan veu un pèsol, un enciam o un manat de cebes perd l'oremus. Estic segur que li tindrà els llautons de la botiga que enlluernaran.

Hi ha una cosa, però, que el senyor Hereu s'hauria de fer mirar. Cada vegada que me'l retraten té més cabell i menys arrugues. No fa bé, no, no. La botiga perd solera si cada cop que hi entres has de fer una regressió temporal per situar-te. No sé si jo mateix estic massa disposat a trobar-me un dia darrere del taulell un xavalet rodanxó que per fer-me el compte s'hagi d'ajudar amb els dits.

I res, que són quatre dies, i tres ja els hem consumit.

In memoriam

Saber marxar sense estridències és una virtut que va escassa. Anava a dir que com totes les virtuts, però no voldria semblar excessiu en aquest discret recordatori d'un artista efímer. Mai no va cedir. Tant és així, que aquest és l'únic testimoni del seu pas pel món. Segur com estava que no seria comprès, va renunciar a explicar-se, per estalviar als altres un esforç que estava condemnat d'antuvi al fracàs.

Et dono fe que ningú no et recordarà. Ni jo mateix.

Iaies

Com la majoria de mortals puc acreditar dues àvies. Una, navarresa; l'altra valenciana. Cada una a la seva manera em van induir els gust per les històries.

Cadascú té la infància que li ha tocat de viure. La meva em sembla apassionant: va ser d'una immobilitat física absoluta. L'aventura més agosarada que recordo és una expedició als gronxadors del passeig de Sant Joan. Emportat per un rampell que encara no acabo d'entendre vaig intentar una tombarella a una mena de barres paral·leles. El resultat, el previsible: em van fallar les mans i em vaig clavar de cap a terra. Febrada i dos dies de llit. Perfecte.

Atès el perfil, no ha d'estranyar ningú que el que recordi siguin les històries que inventava la iaia Maria i el consultori de l'Elena Francis que sentia amb la iaia Lluïsa mentre jugàvem a la brisca.

La veritat és que no sé qui guanyaria en un concurs d'imaginació, si la meva antecessora o els guionistes de la Francis. Sigui com sigui estic perfectíssimament equipat per a la ficció lacrimògena. I això és un avantatge que no es paga amb pessetes quan es travessa una època diguem-ne peculiar.

O t'ho prens tot a xacota o et refugies en el records. O les dues coses, clar, que és el millor.