De bell antuvi confessaré que quan les circumstàncies m'han conduït als sepelis (fins ara de breu visita temporal, bé cal que ho aclareixi) mai no m'he estat de dedicar uns instants a l'observació del protagonista silent.
Vulgues que no, sóc fill d'una societat que s'obstina a exhibir amb un impudor obscè la mort -sobretot si és cridanera i llunyana- pels mitjans de comunicació, però que s'aplica amb tota diligència a allunyar-nos dels difunts immediats.
Dels artificis posats en circulació en benefici de la higiene societària, el que contemplo amb més circunspecció és el tanatori.
El mateix nom de l'artilugi m'enamora. Atès el grau d'ignorància filològica de la població emergent de les nostres aules, no em sé estar d'elaborar esbojarrades hipòtesis sobre l'origen que atorgarien a tan fausta paraula. Tinc per mi que un sector ben nodrit (probablement de sòlida formació manga) no deixaria de relacionar-lo amb l'Imperi del Sol Naixent i de rebuscar en els seus fons bibliogràfics l'autor o l'episodi que ha pogut donar llum al nom d'un servei tan agraït.
Perquè diguem-ho ras i curt: qui de nosaltres vol el mort a casa?
Tot i amb això, no em puc estar de recordar amb una certa complaença les vetlles de l'avior, els rituals de portes obertes, el misteri de la llum tremolosa dels ciris, i la presència d'aquells veïns, veïnes, parents i tutti quanti que aprofitaven l'avinentesa per departir amistosament i alleugerir el dolor (si és que n'hi havia, ara no siguem massa optimistes) del comiat forçós. I això sense oblidar que l'aigua de foc amb què es compensava en algunes contrades el gest d'amistat, esmolava les llengües i les estirava fins a territoris de sucoses confidències que podien aportar noves llums o noves foscúries per entendre el perfil del finat (o finada, no voldria ser políticament incorrecte).
Tinc per mi que aquesta vivència és ja escadussera.
Això fa que a la fi hagi pogut trobar algun aspecte positiu en el complex ritual de mort que aquests dies ens ha acompanyat.
No voldria semblar-vos agosarat, però qui sap si entre els beneficis que ens ha aportat el fet, no és el menor que molts i moltes hagin constatat in situ o escarxofats a la butaca que l'envàs que retornem quan l'ànima ens abandona (diuen) pot ser un digne objecte de contemplació.
Benvinguda sigui aquesta esperança.
Potser l'exemple condirà i en lloc de treure'ns el mort de sobre aprofitarem l'avinentesa per aproximar-nos amb respecte i reflexió (ni que sigui a compte d'altri) al llindar de l'única certesa amb què ens obsequia el nostre naixement.
Dels artificis posats en circulació en benefici de la higiene societària, el que contemplo amb més circunspecció és el tanatori.
El mateix nom de l'artilugi m'enamora. Atès el grau d'ignorància filològica de la població emergent de les nostres aules, no em sé estar d'elaborar esbojarrades hipòtesis sobre l'origen que atorgarien a tan fausta paraula. Tinc per mi que un sector ben nodrit (probablement de sòlida formació manga) no deixaria de relacionar-lo amb l'Imperi del Sol Naixent i de rebuscar en els seus fons bibliogràfics l'autor o l'episodi que ha pogut donar llum al nom d'un servei tan agraït.
Perquè diguem-ho ras i curt: qui de nosaltres vol el mort a casa?
Tot i amb això, no em puc estar de recordar amb una certa complaença les vetlles de l'avior, els rituals de portes obertes, el misteri de la llum tremolosa dels ciris, i la presència d'aquells veïns, veïnes, parents i tutti quanti que aprofitaven l'avinentesa per departir amistosament i alleugerir el dolor (si és que n'hi havia, ara no siguem massa optimistes) del comiat forçós. I això sense oblidar que l'aigua de foc amb què es compensava en algunes contrades el gest d'amistat, esmolava les llengües i les estirava fins a territoris de sucoses confidències que podien aportar noves llums o noves foscúries per entendre el perfil del finat (o finada, no voldria ser políticament incorrecte).
Tinc per mi que aquesta vivència és ja escadussera.
Això fa que a la fi hagi pogut trobar algun aspecte positiu en el complex ritual de mort que aquests dies ens ha acompanyat.
No voldria semblar-vos agosarat, però qui sap si entre els beneficis que ens ha aportat el fet, no és el menor que molts i moltes hagin constatat in situ o escarxofats a la butaca que l'envàs que retornem quan l'ànima ens abandona (diuen) pot ser un digne objecte de contemplació.
Benvinguda sigui aquesta esperança.
Potser l'exemple condirà i en lloc de treure'ns el mort de sobre aprofitarem l'avinentesa per aproximar-nos amb respecte i reflexió (ni que sigui a compte d'altri) al llindar de l'única certesa amb què ens obsequia el nostre naixement.
.JPG)
2 comentaris:
Començo el diàleg sincopat amb tu, si el vols, és clar. Encara que deixa'm vantar-me que fins i tot l'estàs esperant.
Jo no pertanyo, com bé tu saps a la generació manga, ni molt menys a la de l'avior, però he tingut la sort de viure aquesta mena d'àpats festius al meu país d'acollida.
Reunions multitudinaries de familiars, parents i amics que aprofiten la mort d'un d'ells -en altres casos l'esdeveniment és més afalagador- per reunir-se i contar-se le viscut i el recordat, amb la part que li pertoca al mort, a fe! i tot -i ara bé una part interessant- ben regat de bona cervesa i també com aquí hi diuen "aigua de la vida". Quin eufemisme més maco, oi?
La mort com única garantía a la vida... El cercle es tanca per tornar al punt zero. Un bes gran.
L'esperava. Amb tota evidència.
Per la resta, et diré que em sento cada dia més reconfortat per aquest país teu d'acollida. Sempre que me n'arriben indicis (de vegades de difícil intel·lecció, tot s'ha de dir) em semblen altament interessants.
No ho és menys el que ara m'indiques. Els detalls de la cervesa i de l'aigua de vida, per bé que accesoris, afegeixen un plus innegable d'atractiu a la commemoració.
Fet i fet, hi ha moments que considero les meves sòlides arrels amb un distanciament que fins ara no em sabia.
Publica un comentari a l'entrada