Roda el món i cou el forn

 

L'OS NICOLAU
Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil!

Per placetes i carrers
fan ballar l'ós Nicolau,
orb i semiparalític.

—Parunyó, mou el pinré
bustaró, després el can.
Panipen, queleraló!

Les puces se l'han cruspit
gairebé de viu en viu.
Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,
llunyans rostres, nits de calma,
resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguí
veure barques i mestrances,
estudis d'antics pilots.

Època d'ametlles toves
segons fórmules papals.
Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,
vinguda de Vallgorguina
a parlar polit francès.

I l'altiva sor Ephrem,
que penjà de sobte els hàbits,
ja ningú no sap per què.

—Prou, et dic. L'ós ballador
amb les urpes arreplega
els vailets que no són bons.

Se'ls emporta lluny de casa,
a la fosca del seu cau,
d'on no tornaries mai.

Menja nens amb safanòria.
Es beu la sang a galet,
glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.
Xurriaques i tambor,
pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.
Comença de nou la dansa,
que miren ulls divertits.

—No queris el trajatoi.
Si et repasso pajories,
busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,
fins que caiguis sense forces.
Aleshores, a dormir.

Ha ballat l'ós Nicolau
on jo vull que se m'enterri:
a Sinera, prop del mar.

* Dins el llibre "Les Cançons d´Ariadna" (1949)

27 d'abril 1972

21 de març

 

Potser diaria el vent,

o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer

i a les places,

i sabria el so d el'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em respodria l'alba.

Dibuix

No soc massa de reflexionar sobre el que dibuixo. Al cap i a la fi no és més que un entreteniment que m'acompanya des de fa molts anys i que m'ha servit i em serveix per passar el temps sense un excessiu sentiment de malbaratar-lo.

No fa gaire i sense saber massa com vaig aparcar la imatgeria bigarrada i m'he decantat per aquesta mena de cares que, per dir-ho pietosament, no traspuen una excesiva alegria. Vist tot el que anem comportant concloc que no vaig tan malencaminat, els temps no donen per cap somriure. 

No sé què em durarà la ratxa. Per saber, no sé ni si faré més ninotets. Ni tampoc si els trauré a passejar per aquí.

A banda de dibuixar, ja es veu que sóc un home de certeses...

De ple en el set

ESCOLTO LA SECRETA...

Escolto la secreta

harmonia de l'aire

i l'ardor que tremola

d'unes grans aigües lliures.

Ales i danses! Déus

que ara passen i canten

altes músiques! Llum

dels ulls sagrats i verges!

Estic sol en aquestes

ombres i sento caure

ones de sang, enmig

d'una alba trista i aspra.

Paraules que vénen del 36. Escrites a Barcelona. I que porto al meu cementiri particular en un homenatge al poeta. Us en podria dir el nom, el com i fins i tot el perquè. 

Però ho deixaré a la vostra discreció, a la vostra curiositat o a la vostra galvana.

Si no sou llegits, encomaneu-vos a Sant Google.

Si sou honestos, llegiu.

Si el coneixeu, oferiu-li els vostres respectes.

Des del set us n'estaré reconegut.

A un del set

Com era més que previsible no m'he sabut estar de temptar la sort abans d'hora. 

I a l'altra banda del forat -petit o gran, tant és- només m'hi esperava un mirall. 

I el que hi he vist no m'ha agradat.

Per sort, ara que ja no hi soc el mirall ha tornat a emmudir.

No seré pas jo qui li insufli el verb.

El silenci sempre serà la més aquietadora de les carícies.

A sis de set

 Rebo aquest missatge del meu cuc emissari.

Estic inquiet.

No sé quin forat em correspon.

Forat de cuc

 A catorze dies vista d'assolir el set m'han vingut ganes d'anar a un altre univers. 

Per una simple qüestió de logística he comprès que necessitava un forat de cuc.

Com que no l'acabava de trobar, he optat per convocar un cuc i encarregar-li que el busqui.

Si se'n surt, seguiran notícies.

Tria i remena

 Tant si ets de castanya com d'allouín segur que t'escauen les fantasmes:

Bon profit!

Selfies

La veritat és que no sóc massa de selfies, més que res perquè tinc la certesa que quan em van tombar a les oposicions de fotogènia van prendre una decisió justa, precisa, equitativa i saludable.

No se m'amaga que això que dic contradiu que una imatge meva de mi mateix encapçali aquest blog que fa anys que s'arrossega i que -no se m'amaga pas, ans al contrari- llangueix sense aturador des del 2005.

Pot servir-me d'excusa que disset anys enrere era prou eixelebrat per exhibir-me, ni que fos de forma prou inintel·ligible, acompanyant la divisa que vaig robar al senyor Espriu i la frase que vaig demanar en préstec a l'albardà que m'enamora.

Pecats de joventut, podria dir, si no fos un oxímoron en algú com jo que ja va néixer vell i que per comptes de bressol s'adormia en un taüt.

Però ve el temps que tot roda i arriba a una bona fi i fa uns dies, remant entre les imatges que convocava el bonic sintagma "dansa de la mort", em vaig topar amb els amens gravats que us ofereixo.

Ho faig amb un cert pudor. I més després de comprovar, mirall en mà, que qui va servir de model a l'artista morbós no podia ser altre que el meu bessó que em va precedir alguns segles.

Cap per amunt:

O cap per avall:

O fent bonic parella:

 

Fruïu doncs de tan belles imatges i que tingueu motiu per a una greu reflexió que us acosti, com el rellotge, a una bona mort.

Dedicat als tifes

 Quan vaig cometre l'error d'obir-me una finestra a Instagram, no vaig saber preveure que hauria de suportar la irrupció d'instantànies de plats de diversa índole i consideració. 

No puc acabar d'entendre que hi hagi gent que suposi que ningú pugui tenir interès a contemplar les menges que ingereixen. Descartada aquesta motivació, no em queda altra alternativa que assumir que l'objectiu és presumir de... De què? De refistolats? De tenir bon païdor? De ser uns perfectes imbècils?

D'aquesta mena de gents, a casa meva sempre se n'ha dit "que fan el tifa". 

I és per això, que en honor d'aquesta mena de fauna que pul·lula per les xarxes us ofereixo el que seria el meu àpat ideal.

Excuso dir-vos qui posaria a la cassola. No voldria que us poguéssiu sentir al·ludits.

PROVA 1

 

Guardarem aquest document amb el nom de PROVA 1

Encara que no serveixi per res.

Guardar és la primera providència. No la segona. La primera.

Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Per bé que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència.

Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Ens hi tornarem a posar

Entrar a una llibreria era el que feia amb més tranquil·litat. Era l’única mena de botiga on no sentia cap mena d’amenaça i on no li dolia pagar i on res no li semblava massa car. Li agradava passejar entre els taulells i els prestatges i deixar lliscar la vista per les portades o els lloms. Les vegades que no tenia cap títol en cartera esperava que algun senyal li revelés quin havia de ser triat. Podia ser qualsevol detall: el color de la coberta, el gruix del volum, la il·lustració... I si li quedava algun dubte l’esbandien el pes, el gruix, el tacte, l’olor... Ara només tenia un repte pendent: llegir algun dels sis mil volums que havia anat portant fins a casa i havia anat arrenglerant amb ordre impecable als prestatges de la biblioteca.

Resistència a l’invasor

Des del post de comandament, això de l’invasor queia molt lluny. Més que res perquè entre el búnquer i l’enemic s’hi havien estibat centenars de milers de ciutadans que estaven destinats a ser esmorzats, dinats, berenats i sopats per l’invasor quan a aquest li vingués el cuquet. I a fe de déu que quan la gana l’emprenia, no se n’estava i se’n feia un bon tip! Però és la gràcia de les masses, que sembla que mai no s’hagin d’acabar. Diem bé, sembla, nomes sembla... Perquè va arribar el moment que el Conducator va haver d’acceptar que les legions que els feien de coixí s’havien reduït a quatre píndoles que no servien ni d’aperitiu. I va ser aleshores que el búnquer en pes va optar per l’única alternativa plausible: obrir les comportes i deixar-se engolir per les aigües. S’estimaven més l’asfíxia que les queixalades de viu en viu. I no els critico la decisió. Ni gens ni mica.

Sense massa pressa

Mirava de travessar els carrers sense massa pressa però procurant que no es notés. Triava els carrers més amples, amb preferència els de dues direccions, i s’aplicava a no mirar el semàfor per no veure les intermitències i tenir la temptació de caminar més viu. L’èxit de la seva estratègia va venir amb les rodes d’un autobús articulat nou de trinca. Ell va morir a l’instant. Per això no va poder gaudir dels quatre morts i vint-i-set ferits resultat de la bonica tombarella que va fer el bus quan el conductor, esglaiat, va clavar els frens i va fer un cop de volant.

Ens hem de veure més sovint

Això és el que solem dir quan ens acomiadem d’algú que representa que fa segles que no veiem i que ens hem trobat a la impensada. Cinc minuts escassos de conversa forçada rebuscant en la memòria algun tòpic escaient, esquivant qüestions que podrien ser delicades i que ens deixarien amb els peus a la galleda i cara de tòtil, forçant la banalitat al límit del que és suportable per arribar a aquell punt en què tirem del em sap greu però t´he de deixar, que s’ha de dir mentre amb l’índex fas uns copets a l’esfera del rellotge, senyal inequívoc que ja fas tard a una cita imprescindible. I és aleshores quan surt a la palestra l’inevitable m’he alegrat de veure’t. I tant, jo també, i ens hem de veure més sovint, i tant, i tant, et truco, d’acord, em farà molta il·lusió. Però mai no li diràs que tant de bo que no faci. Ni tampoc no li diràs que no tens ni la més remota idea de qui és i que has passat els minuts més estúpidament idiotes de la teva vida.

I seguit

 I punt, i punt... 

Anem a veure, que ja em tens una mica tip de tanta poca-solta. Quatre o cinc dies comptats que fas veure que publiques el que hauríem de considerar parides de via estreta i ja et deus pensar que ets, pel cap baix, el geni de la llàntia.

De la llàntia, potser sí, però no de la que freguen als contes per fer sortir el geni, sinó de la que et condecora perquè et tremola el pols i la cullera t'obsequia amb uns amens esquitxos que ja et deuen haver portat al nivell de mariscal.

Però no hi fas res, estic disposat encara a tenir paciència amb tu. Embruta tantes pantalles com vulguis que me les empassaré com tantes altres píndoles amargants que m'he tirat coll avall. 

Al capdavall, mai ens podràs arrossegar a tanta misèria com ens enfanguen, dia rere dia, les notícies de l'actualitat.

Hipotètic epitafi

...i punt.

 

Cansament

 En tinc el pap ple i no sóc una gallina.

Naufragi

 

Quan va saber que l'última rata  els havia abandonat va saltar del vaixell amb una gran pena per tots els mariners i viatgers que s'hi quedaven.

Justícia

 De tant espiar pel forat del pany hi ha caigut i ha mort trinxat per mecanismes inclements.

Recompte

 Va deixar la feina de comptable quan va perdre dos dits en un accident.

Conte

 Va matar el Senyor Marquès perquè n'era el majordom i li calia ser conseqüent. 

Mandres

Com que de natural em pot la galvana, he decidit que ja no pinto més. Regiro racons més o menys polsosos i miro de trobar algun ninotet que estigui disposat a passar algunes hores a l'aparador.

Els qui ara us miren (conques buides, naturalment, no fos cas que...) arrosseguen tanta pols que he estat a punt d'admetre'ls a la meva cripta. Però comptat i debatut he pensat que fóra millor airejar-los que no tenir-los tancats per qui sap lo temps.

Perquè he vingut a pensar que en aquestes hores de desori pandèmic, quan la rifa del vaccí cotitza ben alt i on fins els més ignars poden dir la seva, jo crec que no hi ha més solució digna que mirar-se al mirall de l'únic futur cert i creuar els dits perquè no tingui massa pressa a arribar.

I si arriba, que sigui amb tot de colorets.