Déu hi faci més que nosaltres...

 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.

Cec

La ceguesa és un do per als endevins. Podeu preguntar-ho a Tirèsies i us ho confirmarà. O no, perquè l'home és vell i està cansat d'augurar desgràcies. I a més no es pot estar que l'acompanyin, ho facin Ismene o Eumolp. I això no deixa de ser-li un embaràs, mal que li pesi. 

Podeu també adreçar-vos al ram dels amanuenses o escrivans, altrament dits escriptors (no els privarem pas de l'orgull ni l'autoestima). Qui crea, crea. Ho faci de pollí, de rossí o ja macerat pel brou decantat pels anys. Potser aleshores us respondrà un Borges, o potser un Camilleri, tot fent un parèntesi en el dictat que agrairan els qui dibuixen les paraules, siguin secretàries, secretaris i/o dictàfons.

O potser val més que us adreceu al qui refilen o teclegen i aixi us les haureu amb un José Feliciano, un Stevie Wonder o un Tete Montoliu. Qui sap si entre arpegis i octaves us faran avinent el secret que percaceu.

Jo, però, me n'estaria. Ni en el futur, ni en la lletra, ni en la nota hi ha res que us pugui fer entendre que no hi ha resposta per a l'absència de llum.

Així ho va saber Isaac Sagi Nehor mentre rememorava els ensenyaments d'Abraham ben David De Posquières tancat en el negre silenci de la fosca.

 Així és i així us ho he dit.

Mirades

 Sempre que us miro penso si no sou vosaltres els monstres.

Enquestes 2021

 Heus ací com es cuina l'enquesta que dóna per guanyador qui la paga.

2021

 

Cultura deu rimar amb sabrosura

A mesura que passen els anys em torno més rondinaire. Això és cosa certa i que jo mateix puc certificar. Perdo la paciència i cada dia estic més a prop de firar-me un trabuc per fer neteja de l'allau d'incompetències que algun dimoni desvagat es complau a abocar al damunt meu.

Hi ha vegades que amb quatre mecàguns arribo a posar pau al meu ànim trasbalsat. Sol ser el cas quan m'he de barallar amb els obrefàcils de llaunes i envasos diversos, que ja he arribat a la conclusió que han estat dissenyats per sàdics i fabricats per inútils per fer impossible que puguem disposar del producte sense arriscar-nos, pel cap baix, a una angina de pit.

Hi ha però coses que encara em treuen més de polleguera. Sóc molt de ràdio i no hi ha dia que la senti -i fins i tot l'escolti- una colla d'hores. Doncs veureu, estic per deixar-ho córrer. Entre la progressiva infantilització i meliquisme del radiofonista de capçalera i la banalització galopant dels opinadors de torn, estic per esborrar-me del rengle dels oïdors.

I això encara, que els que ja fa vessar el got és que posin darrere un micròfon i el deixin enllardar les ones un pàjaru que és capaç de fer una petita crònica sobre la reobertura dels cinemes en tal dia com avui i rematar-la amb l'esment dels cinemes "trufau" (sic) de Girona.

Ja sé que tothom ha començat algun dia. N'hi ha, però, que farien bé d'acabar per no perpetrar més disbarats. O fer una mica de cultura, que mai fa nosa.

Ratratu autèntic del Sars Cov 2

Atès que li he d'agrair la restricció dels contactes socials (beneït aïllament!) i cansat que me'l representin com una mena de bunyol tentaculat, no m'he sabut estar de demanar-li que em fes l'obsequi de posar per a un retrat. No cal ni dir que hi ha accedit de bon grat. Els virus, tot i que no es publiqui, tenen també el seu punt d'orgull i de coqueteria. 

Admeten, naturalment, que no poden tenir massa bona premsa, que això de posar cap per avall tot un món i de facturar a l'altre barri qui sap la gent, no els ha de valer massa popularitat. Amb tot, ho troben injust: al capdavall no han nascut per a germanetes de la caritat i fan la seva feina sense dolenteria. Són el que són i fan el que han de fer. Mal que ens pesi als humans. 

M'ha dit el meu model que mentre campen a cor què vols gràcies a l'obstinada tossuderia de bona part de la població, que fa tot allò que no convé perquè pensen que a ells no els tocarà, ja li va bé que se'l conegui tal com és. 

Està convençut que si el mireu sense prejudicis li trobareu un punt d'atractiu. I no us diré que no. He hagut de forçar molt la vista per fer-ne el retrat però, mal m'està el dir-ho, crec que me n'he sortit prou bé.

Fins que la farmacopea no ens posi a la sang tota la bateria de pegats que ens ha de permetre sobreviure'l, feu-li un racó al vostre imaginari i admeteu que mal per mal, podria ser més lleig.

Bona educació

 I sí, en vaig fer cas, perquè ho deia el facebook i jo vull ser un bon pare. I mira, res no anava a l'hora, però jo duro que duro, que en l'educació no hi ha com perseverar i no hauria suportat que anys a venir el nen em mirés amb mala ganya. I no que no m'hi mirarà, mal que em pesi, perquè jo el veia venir l'autobús i veia que el nen feia un pas endavant, i li vaig dir "sisplau, fes una passa enrere" i no em feia cas, i el bus s'acostava, i jo vaig insistir (sense alçar la veu, déu mos en guard) "nen tira enrere, que no tinguem un..."

el disgust no el vaig arribar a dir, però el tenim, i tant que el tenim...

que el van haver de recollir amb un cabasset, com us ho dic.

Ha passat un mes...

...i la cosa no millora.

 Només em queda esperar que déu hi faci més que nosaltres...

I?

M'ho miri per on m'ho miri

sempre acabo fent mala cara.

 

Sor Adela i la pandèmia

Ferran Patxot va publicar amb el pseudònim de Sor Adela una trilogia que us convindria de tenir en compte. No dic jo que us la llegiu, que no fa al cas, però sí que reflexioneu serenament sobre la seqüència a què ens conviden els seus títols: Las ruinas de mi convento (1851), Mi claustro (1856) i Las delicias del claustro y Mis últimos momentos en su seno (1858).

Perquè la cosa ve a ser així: de primer la pandèmia ens ha ensorrat en la misèria, de segon hem pogut descobrir les virtuts del confinament i ara mateix estem en camí de descobrir com en som de feliços topant de cap contra quatre parets.

Això els que les tinguin, que com a la història dels tramusos sempre hi ha els que s’han de conformar amb les pellofes i viure al ras.

Doncs això.

El gust per la lectura

Fa uns dies sentia a la ràdio un bonic programa on doctíssimes veus dissertaven sobre el com i de quina manera es podia encarrilar un nen o un adolescent al recte camí de la lectura.

Tot el que deien em semblava prou bé. Però vaig trobar a faltar un apunt: si voleu que la canalla llegeixi, feu-los tastar les delícies de l'avorriment.

Un individu avorrit amb un llibre a l'abast té molts números a la rifa d'esdevenir un lector.

Això i que no me'ls estoveu amb aquest sentimentalisme tronat de voler que visquin sempre entre núvols de sucre i coixins de xocolata.

Amb tantes emocions navegant per l'éter tinc por que les neurones no s'arronsin definitivament.

I si ha de ser així, la veritat és que m'és ben igual.

Tal fareu, tal trobareu.

Barcelone

Sóc de poc sortir, potser seria més exacte dir que sóc de gens sortir. El cancell de ca meva fa frontera amb el no-res, cosa que explica prou bé que no m'atregui massa llençar-me a travessies més aviat amb pocs o nuls al·licients.

Dit de manera més concisa, m'ho he de pensar molt per baixar a Barcelona. Reconec que fa uns anys, m'hi arriscava alguna vegada perquè a la porta de la FNAC hi havia algú que em cridava amb més força que els llibres. Però la roda del temps tot s'ho menja i no hi ha res, avui per avui, que em faci anar més enllà de la plaça del Diamant.

Aquesta meva Barcelona d'ara m'és tan llunyana com la que us reporto tot seguit. Ve de l'any 1955 i us arriba de la mà de Boris Vian. 

Ja sé que és altament improbable, però si sabés que me l'havia de trobar, encara m'arriscaria a rodolar Rambla avall.

Que "lo cortés no quita lo valiente", que deia la meva àvia navarresa.

Instruccions per fer un punt de llibre

L'última vegada que vaig treure el nas aquí va ser per fer el ploricó. Com que sempre busquem els culpables fora de casa, jo li penjava la llufa de la meva sequera lectora a  això del corona virus. Mentida podrida: qui no llegeix és perquè no vol, o li fa mandra, o s'encanta en la contemplació d'aquest melic tan bufó amb què el bon déu ens ha obsequiat a cada un de nosaltres mateixos.

Superada aquesta fase i tirades totes les pilotes fora, ara vull emprendre una nova fase de lector. Vull fer honor a allò que deia l'àvia de la meva amiga: "Llegir fa tonto". Sentència que sempre em ve al cap quan faig un capmàs dels llibres que he llegit i del nivell de la meva "espavilamenta".

I per encetar aquesta nova etapa que em submergirà en qui sap les lectures que endraparé, he pensat que em feia falta l'estri indispensable: un punt de lectura.

I aprofito l'avinentesa per obsequiar-vos amb aquest dibuixet que, convenientment imprès i degudament enganxat en una cartolina ad hoc, us permetrà trobar la petja de l'indret precís on vau abandonar l'únic plaer digne d'aquest nom.

Potser la figura us semblarà una mica trista. Me n'he de disculpar, en aquesta mala època en què ens toca de subsistir, qualsevol alegria em semblaria obscena. Mal que us pesi.

Estigueu bonets.

Víctimes col·laterals

D'ençà que ha començat l'enclaustrament, se m'ha mort la capacitat de lectura. No sabria dir per què, però el fet és net i clar. 

La primera víctima ha estat L'ala esquerra. Em trobava a la pàgina 86 i me les prometia molt felices: després d'haver-me encallat tres vegades a la pàgina 76, creia que finalment em tiraria coll avall la novel·la d'en Cartarescu. Doncs res de res. De cua d'ull em miro Solenoide, comparo els gruixos i això m'anima a no llençar la tovallola per a una cinquena represa.

Els viatges amb el Charley se m'han quedat a la llinda. Just quan anava a encetar la Segona Part i ja m'enfilava al Rocinante mirant de no destorbar ni en Charley ni l'Steinbeck, pataplaf!, ve el virus i em mata l'interès pel viatge.

El Crim a la botiga de joguines no m'ha sabut massa greu d'avortar-lo. Tot i que li anava reconeixent un simpàtic humorisme, la novel·la d'Edmund Crispin se m'anava fent... com dir-ho... enganxifosa. O sigui que E.P.D.

Com que sóc de mena tossuda, ara estic intentant grimpar per Boulder. M'hi empeny la devoció que li porto a l'Eva Baltasar d'ençà que em va seduir amb Permagel. Crec que faré el cim, però no hi fa res, sé que hi tornaré més endavant i l'assaboriré amb més consciència. Ara per ara només em veig amb cor de certificar que l'espera fins a l'aparició del llibre ha valgut la pena.

Cantades les absoltes a la cosa del llegir, se m'ha animat la cosa del dibuixar. 

Des que vaig passar el forrellat, cada dia acabo un dibuixet d'aquests que porten poca feina i són vistosets. Quan els enllesteixo, els planto a l'instagram on no fa massa vaig obrir un ramal nou de la meva cripta. Alguns els comparteixo també aquí i altres els reservo només per a aquesta finestra.

Com el que he plantat a dalt de tot. Que té un cert aire mortuori, com convé a aquestes infaustes dates

Estigueu bonets.

I qui ho sap...?

Àngel?

Dimoni?

Sempre acaben sent dues cares de la mateixa moneda.

Apreneu, operadores!

Ateses les circumstàncies, no puc deixar de manifestar el meu agraïment al meu proveïdor de serveis telefònics per haver-me instal·lat sense cost aquest terminal que em connecta amb el sol interlocutor operatiu.

Només espero no haver-lo de despenjar.

I en el mentrestant, una mica de musiqueta per amenitzar l'espera.

Que Déu hi faci més que nosaltres!

A caseta

La veritat sigui dita: a mi, això del confinament, no em representa res. Acostumat com estic a no posar els peus al carrer si no és per raons d'estricta necessitat, haver-me de quedar a casa no m'ha representat cap canvi notable d'hàbits. 

Potser per això se'm fa difícil d'empassar la logorrea dels nostres ínclits radiofonistes (sí, he de confessar que sóc un addicte a la ràdio) quan per activa o per passiva fan de l'enclaustrament una mena de poema èpic de circumstàncies.

Per ajudar-los a passar les tristes hores els deixo aquesta bonica peça del Llibre Vermell.

Ad mortem festinamus...

(Podria traduir-ho, però com que teniu tant de temps, espavileu-vos.)

L'únic remei conta la pandèmia

Si teniu por del virus, arruixeu-lo amb una mica d'aquesta música.

Pirarà, això va a missa!

Dels gats i les virtuts del català

Com és de tots (i de totes, naturalment) sabut, en un sermó predicat a la catedral de Barcelona l'any 1597, Onofre Manescal va deixar perfectament establert que la major virtut del català és ser llengua curta:

"Pero [el català] és llengua curta. Si vol dir que no tenim tants vocables com los castellans, és no saberla, puys és fertilíssima. Si entenen qu·és curta perquè no és comuna, y no la entenen tots, té rahó, però això és molta alabança de nostra llengua, `Dicticiliaque pulchra´, digué l'altre, las cosas millors no són fàcils sinó dificultoses, y per ser-ho tant la nostra llengua, la sabem tan pocs. Si vol dir que és curta perquè los vocables no són tan llarcs com los d'altres llenguas, acerteu, però esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga".

Repetim-ho i, genuflexos (i genuflexes, naturalment), destaquem-ho en negreta: "esta és entre altres una grandesa de la nostra llengua, que essent curts los vocables la significació és llarga". Seguint la petjada del mestre Manescal afirmem que mai s'ha dit més gran veritat de forma tan concisa.

Si no us (i us, naturalment) sap greu, jo voldria afegir una altra virtut. Més petita, si voleu, però per a mi molt significativa (i que crec que un manescal no podria més que abonar).

Compareu si no: "gallet" vs. "gatillo".

Puc admetre que es desmereixi, ni que sigui en diminutiu, un gall. Al capdavall, pel que jo en sé, a ca nostra el pelem per Nadal i n'oferim un bon tall a la tia Pepa.

Però el que va és enllà de tota comprensió humana és que s'estigmatitzi un gat. I, per a més inri, cadell. Aixó sí que no ho puc passar per alt.

Com tots els amants (i les amants, naturalment) dels felins entendran perfectament.

Així sia.