Quien con momias se acuesta...

MÒMIA X MÒMIA

MÒMIA AL QUADRAT

aimarededéusinyor......

21 de març

Potser diria el vent,

o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer

i a les places,

i sabria el so de l'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em repondria l'alba.

El telégrafo, les boles de foc i la Comuna de París

El dilluns 27 de març del 1871, "El telégrafo: diario de avisos, noticias y decretos" publicava aquesta gasetilla:

"Dicen de Burdeos que el viernes por la noche se descubrió en el horizonte, de Norte a Sur, un cuerpo luminoso de 50 centímetros de diámetro que arrojaba llamas de su centro, y chispas, que extendiéndose hacia un lado, formaban una larga cola. Se movía el cuerpo con mucha lentitud, y era tal la intensidad de su foco luminoso que se oía como el chisporroteo de un cohete. Llegado al sur, el foco se extinguió, después de producir una fuerte detonación, quedando en el cielo, en la dirección que seguía, un rastro luminoso, que se amortiguó poco a poco, durando próximamente 20 minutos. El observador refiere que jamás se ha visto una cosa parecida y que fue el espectáculo verdaderamente sorprendente."

Com és evident aquesta notícia no tindria cap interès per a mi (i estic segur que tampoc per a vosaltres, amables lectors, que com jo mateix sou gent poc donada a fabulacions i banalitats) si no fos per les evidents implicacions que té en els fets  que sacsejaren París aquell any 1871.

Deixo doncs aquesta informació a disposició de qualsevol historiador i/o revolucionari que vulgui tirar endavant una línia d'investigació que connecti La Comuna amb alguna hipotètica intervenció extraterreste.

Espero frisós les vostres notícies.

Comuns i...

Si fos llord (que no ho sóc) diria que estic que no cago d'ençà que he sabut que la senyora alcaldessa de Barcelona ha registrat el nom de "Comuns" per al nou partit polític que treu el nas a l'horitzó.

Confio que sigui el principi de la fi d'aquest maleït llenguatge políticament correcte (nens i nenes, nyors i nyores, ciutadans i ciutadanes, dilluns i dillunses, pilots i pilotes i anar fent).

Perqué si el nom registrat es concreta, què haurem de dir: 

Comuns i .... comunes?

Ce n'est pas possible, mon dieu de la France!!!!!

Una mica de números per fer càbales. (Feliç 2017)

Com que la cosa dels processos i les independències fa unes giragonses que de vegades fan de mal seguir, he decidit tirar pel dret i anar a la cosa segura: la guematria.

Com sap tothom, la coincidència numèrica de la suma dels caràcters de dues paraules ens revela una analogia necessària entre elles.

D'acord amb l'equivalència més comunament acceptada entre l'alfabet hebreu i el català resulta que:

2017 = 2+0+1+7 = 10 = 1+0 = 1

iNDePeNDènCia = 40+4+80+50+4+50+60 = 190 = 1+9+0 = 10 = 1+0 = 1

PuIGDeMoNt = 80+400+300+4+40+50 = 19 = 1+9 = 10 = 1+0 = 1

Incontrovertible.

(I si la guematria fa figa, no patiu. Ja trobarem una altra via.)

Doncs això, feliç 2017.

De processos, paraules i fronteres

Pels qui caminem d’orella, els carrers s’han tornat més perillosos des que hi ha cotxes elèctrics. Fins aquí, quan caminaves per la calçada –costum ben normal si les voreres són de fireta– el rum-rum del motor t’advertia que t’havies de fer a un costat. Ara, però, com que se t’acosten en silenci i amb traïdoria t’has de refiar de la bondat natural del xofer que, o bé s’avé a avançar al teu pas o bé t’adverteix amb un discret toc de botzina.

Pel que tinc entès, en castellà d’aquesta mena de vehicles amenaçadors en diuen “matapalomas” o “matasuegras”. No em consta, de moment, que hi hagi en català una denominació equivalent.

He pensat, posat a malbaratar alguns segons de la meva plàcida existència, que “pelacoloms” podria ser una alternativa plausible. En el cas de les sogres, però, hauríem d’esquivar l’”espanta-sogres” (literal, però inadequat amb tota evidència) i anar a raure en un hipotètic “pela-sogres”, que mantindria la simetria amb els coloms.

Si abandonem el terreny de l’automoció i ens quedem en el camp fèrtil de les paraules, trobarem el ressò d’altres dissonàncies que ens poden fer pensar. És el cas que a les Espanyes, on com acabem de veure opten per la liquidació d’aus i parentes, hi tenim també el “sinvergüenza”, tipus freqüent que convé sovintejar tan poc com es pugui. A les Catalunyes, en canvi, hi habita el “pocavergonya”. D’on es dedueix que on ells fan cau i net, nosaltres hi reservem una engruna de discreció o honradesa.

Tot això ve a tomb perquè en aquests últims revolts del Procés (sí, és clar, en majúscula) i davant de les andanades de diàleg que disparen les bateries del país veí, tinguem tots ben entès que no hi ha acord possible entre colles que estableixen tan nítides fronteres entre la manera d’anomenar petites coses sense importància.

Fronteres per fronteres, posem-les com cal.

Tombeau

Quan l'he vist campar a Le blog du Lutin d'Ecouves he tingut clar que havia de fer-lo meu. I de passada posar en coneixement d'algun entrant escadusser que me l'he trobat tot buscant música de Robert de Visée:

D'aquest compositor no en tenia cap idea (com de tantes altres coses), per bé que miro de freqüentar Marin Marais i Michel Richard Lalande. 

Afortunadament avui he reprès la lectura del llibre Estranya forma de vida de Ferran Mateu i m'he topat amb les paraules (pàgines 186-187) que m'han dut fins aquí: "Gràcies a De Visée, i d'una manera recargoladament indirecta, he arribat a entendre per què no resulta exagerat afirmar que el Romanticisme fou una enorme errada històrica, una catàstrofe cultural".

Et voilà!

Aprofito per recomanar molt sincerament el llibre d'en Mateu. Reconforta llegir-lo en un panorama que tendeix a volar força arran de terra. Estil gallina, vaja.

Emigrants

L'he trobat avui, m'ha agradat i he pensat que estaria bé compartir-lo.

Epitafi retallable

D'aquí a no res passaré a engruixir l'exèrcit dels jubilats. 

Davant meu s'estén fins a l'horitzó una immensitat d'obres, i ja tinc disposats al paraigüer de l'entrada de casa la boina i el gaiato, eines indispensables per encarar aquest tram del camí.

Per commemorar aquesta fausta circumstància he dedicat una estona de lleure a fer-me un punt de llibre. Sempre és bo a l'hora de buscar la pàgina per reprendre la lectura trobar alguna referència que ens recordi quatre tòpics essencials.

Per si a algú més li pogués fer servei el meu punt, aquí el teniu. 

Un cop d'impressora i un parell de tisorades... et voilà!

Des res.

Un bon dia...

...per recordar Goya.

O per recuperar una instantània més d'estar per casa:

Doncs això.

I mira que costa poc d'entendre!

Deu haver dit...

...jo vaig passant.

Ti pongas como ti pongas

Fa molts anys, a França o a Itàlia (ara no sabria dir-ho), em vaig firar una bonica carpeta amb reproduccions de gravats de Picasso. La vaig comprar pel nom de l'artista, no cal dir-ho, i perquè en aquells moments era una peça més en el meu particular trencaclosques antifranquista.

He guardat els gravats perquè sóc rateta. Llençar qualsevol rampoina equival a privar-me d'alguna peça més o menys indispensable de la meva estropellada anatomia.

El cas és, però, siguem sincers, que les vegades que he fullejat els gravats sempre he arribat a la mateixa conclusió: "Desastre estètic i pèssima adquisició".

Avui que m'assabento que el Tribunal Crostitucional ha obert la porta a la represa de les corrides a casa nostra, he pensat que em podia rescabalar de la fatal inversió que vaig fer in illo tempore i he enllardufat un dels gravats amb una nota de color ad-hoc perquè m'ha semblat una discreta manera de posar-me a les banyes del brau: o et barrina un fill de puta amb pica o t'esclafa aquesta baluerna sòpita i emètica que gravita sobre el teu llom.

Miro de continuar esperant que arribarà l'hora que ens espolsarem les mosques del damunt. 

No crec en paradisos artificials, no. Però és que ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot de tifes ortopèdiques.

Doncs això.

La cosa del temps

Aquest matí (gràcies sien donades als òrgans rectors que han propiciat aital benefici) he pogut tenir un tast de l'elasticitat del temps.

Amb el cul cosit a la cadira i la imaginació papallonejant a la recerca de terrenys més amables, he assistit a la meravella de les meravelles: tot és meravellós i  més que ho serà. I que per molts anys ho sigui. I els minuts eren hores; i les hores, dies. I les paraules vessaven implacables i m'anaven colgant sense misericòrdia.

Quan era petit, a l'estiu, em donaven unes ulleres i un tub. I em capbussava més feliç que una pelaia. Ara ja no hi ha tubs ( se'n diu snorkel, tros d'ignorant!). Però jo ja no em capbusso ni mai em capbussaria .

Em limito a intentar surar. Amb paciència i bona voluntat. I recordant sempre les paraules profètiques de la meva estimada professora de filosofia: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno".

Hola i adéu

L'UNA COSA O L'ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
                                                Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca el sentits.
                          No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

                 JOAN VINYOLI, VEN T D'ARAM

Brutal

Segons que sembla, el RACC no dóna massa crèdit al coeficient dels qui s'hagin de refiar dels seus consells:

Por eso, en el RACC te explicamos qué debes hacer si te has quedado “fuera de casa”.

1. Si alguien de tu familia, vecinos o amigos tiene copia, suele ser la solución más fácil. Llámale y quedad para pasar a recogerlas.
2. Si no es el caso, llama a tu seguro del hogar. Puede ser que cubra esta contingencia. Rápidamente vendrán y te abrirán la puerta.
3. Si nadie tiene copia de las llaves y tu seguro no cubre el cerrajero, seguro que alguien te dirá que trates de abrir con una radiografía o una tarjeta de crédito o que saltes por el balcón. Como lo más probable es que no tengas radiografías a mano, no es nada fácil abrir con una tarjeta y no vale la pena el riesgo de lastimarte, lo mejor será llamar a un cerrajero.

Jo, per si de cas, no surto mai de casa sense un obrellaunes a la butxaca.

Final d'agost

Els 8 errors

Calia?

Orient

Per molts noms que li pengin, jo en diré sempre la Plaça Orient. 

I és que -qui sap- dec tenir una certa tirada per Turquia: 

Una llunyana veu em crida

a jardins, palaus de silenci,

entre laberints de capvespre

i remotes músiques tristes.

Per les catifes setinades,

vàrem sentir cantar unes dones

i ens fugàrem entre les armes

-or i blau i vellut vermellíssim.

Entre el cel i les fulles, les fulles

deliraven de llum i peresa.

Cap a l'arc de les roses intactes,

marbres, pèrgoles i ones.

La veu de N'Aina presonera,

nua, per brolladors i estàtues.

I, pels tapissos de les cambres,

adolescents secrets i núvols:

-Un marbre dolç, sebastià de lliri,

rosa festejadíssima i covarda,

lladre de llum agònica, martiri

i engany de la fugida de la tarda.

I és que així ho pelava en Rosselló-Pòrcel, a Madrid, el maig del 36. 

Però és el cas que la Plaça dels Molts Noms és pretext d'altres poetes. Com per exemple:

ELS BÚFALS

Vés a la plaça de Rius i Taulet i entra en un bar a recordar els records. Tot d'una sentiràs un gemir de búfals que estan corrent per la plaça a tot córrer, menats pel teu pare i per mi. La teva mare, darrera el ramat foll, ens crida que atúrem els búfals i els fem tornar a la cleda. Però nosaltres ens hem entestat a dur-los a l'estació de Fontana i fer-los baixar fins al túnel del metro, perquè se'ns ha ficat al cap que hi passa per sota un riu i que després arribaran les pluges. Sort que ens ha aturat un semàfor. Tu, amb els teus ulls foscos i brillants, ho has vist tot sense temença.

Així ho fixava el Poeta l'any 1978.

I vet ací que, atret per l'innegable magnetisme de la Bella Llibretera, no fa massa vaig travessar la Plaça i en vaig sortir amb les paraules d'aquest home a la butxaca:

Nadie mañana recordarà que existo

que muevo mi mano sobre el papel

como una serpiente para horrorizar a los hombres

para quemar la lengua a los hombres

que se mueven lentamente sobre el papel

en donde yace el fantasma de mi pensamiento.

I és que si per a Enric de Navarra, París bé valia una missa, a mi ja m'està bé baixar de tant en tant a una Plaça que em dóna tan belles paraules.

(Escrit a Gràcia, a dos dies escassos que les hordes forànies envaeixin el meu barri, incitats pels mateixos convilatans, que estan entestats a fer del tòpic de la festa el malson de les ànimes quietes.)