Trivium

Hi ha moments que em pren una mena d'enyorança que no me la sé acabar.

És el que tenim les mòmies.

Exclusiva!

Unionista celebrant les últimes embranzides 

mediàtico-jurídico-policíaco-polítiques:

Ni ximple ni imbècil...

...enze. Ni més ni menys.

Any 1988:

Any 1997:

Any 2015:

1997-1988= 8

"u séase": havent transcorregut 9 anys arribaren a la bella conclusió que un "enze" dissuadiria l'hipotètic lector de gratar-se la butxaca, mentre que un "ximple" enllaminiria de tal manera el comprador que no el deixaria sortir de la llibreria sense el bonic títol a la butxaca.

2015-1997= 16

"u séase (bis)": han hagut de transcórrer 16 anys perquè alguna ment esmolada determini que "confabulació" entrebanca menys que "conxorxa".

Els lectors catalans que, a diferència dels castellans no són ni enzes ni imbècils, s'adapten sense moure ni una parpella als canvis de títol.

Un cop has travessat l'Ebre (ja em diràs tu quina pena més gran) t'has de passar la vida llegint "La conjura de los necios".  I  si et vaga de saltar-te alguna bassa, fins i tot pots tirar-te coll avall "A confederacy of duces", que no fa mal a ningú.

Sigui 1988, 1997 o 2015.

I és que jo, ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot.

Obsedits com estem a aplanar els camins i a estalviar esforços perquè suposem que tot déu ha de ser tan inútil com nosaltres mateixos, acabarem circulant per un paisatge tan pla com l'encefalograma d'un espectador de Tele 5.

Que esteu avisats.

Ara, vosaltres mateixos. Trieu: o enzes o imbècils.

Abans i després

Abans:

Després:

Tot i que no tinc massa clar si el temps i l'esforç invertit han valgut massa la pena.

Ni abans, ni després.

Nerval i Rimbaud

De petit em feien aprendre poemes de memòria. Aquesta és una pràctica que em sembla que va de baixa. Conté dos elements que segons com sembla que hagin perdut crèdit: poema i memòria. De tota manera m'és ben igual.

D'aquest poemes me'n queden fragments pel cap. Per exemple aquest:

Je suis le Ténébreux, - le Veuf, - l'Inconsolé
Le Prince d'Aquitaine à la Tour abolie:

I d'aquí no passava.

Doncs avui m'he decidit a repescar el poema sencer de Nerval. I a compartir-lo:

Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,
Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :
Ma seule Étoile est morte, – et mon luth constellé 
Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

La fleur qui plaisait tant à mon cœur désolé, 
Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie. 
Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ; 
J’ai rêvé dans la Grotte où nage la Syrène…

Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,

Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,

Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?

Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron :
Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée

I de passada afegir-hi la recitació de Jean Vilar:

I per acabar-ho d'amanir i passar pàgina, un altre poema on he arrbat per associació d'idees. Aquest és de Rimbaud i el canta Léo Ferré:

Doncs ja està.

De toros, barreres, inicis, finals i perspectives

Diuen que hi havia una vella que es resistia a morir i que ho feia perquè no volia renunciar a veure'n cada dia una de nova.

Doncs és el cas que avui li donaria la raó.

Assegut a la porta de la meva cabana, he vist passar per davant del meu nassarró el cadàver del meu enemic.

El que fa més gràcia, però, és que ell encara no sap que és un difunt.

I aquesta és la sort del pacient: poder comptar les bocades del nàufrag sense moure ni una pestanya.

I perquè ens faci santa companyia, una mica de música:

Un perill

El perill per a un artista és de creure que tot el que fa val. No és bo de creure's perfecte: és una malaltia de l'esperit que cal curar i guarir sense tardança. També, l'escriptor, el pot vèncer l'urc. Quina tristesa! "Els néts - sentim dir, si fa no fa - hereten la barba de l'avi i el gec del pare."

J.V. Foix,  97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.

Dos i set fan nou

DOS

SET

NOU

Aniversari

És llàstima, bonica, que no t'hagis

gaudit avui d'aquesta meva força

darrera, de l'alegre dansa

del teu humil i segur servidor.

Passen amunt del cel lentíssims núvols,

i el vell escarabat, i veus estranyes

del vent, i moltes hores buides,

quan sóc fora del temps.

Després vindran els corbs, als quals agraden

el ulls, sobretot: abans de perdre'ls,

assenyat ballarí, mira, mira

aquest teu món, l'estimada, petita,

senzilla terra que tan bé domines

des de l'altura d'una fràgil branca.

Knowles

Espriu

Arres

deu anys

horror?

i ara

simplement

ganes d'exercir d'elefant

Associació d'idees....

escatològica i poca-solta, naturalment.

Però què hi voleu.
Hom té les seves fílies.
I les seves fòbies.

Algun publema?

Parets

Les parets velles tenen l'innegable mèrit que deixen aflorar els estadants que les habiten.

De respecte no n'hi ha, però. Vegeu la nul·la misericòrdia i l'escassíssim criteri estètic de l'instal·lador de l'aire condicionat.

En justa correspondència, els beneficiaris de la fresca mecànica viuen en el perpetu esglai dels gemecs que esmicolen la seva tranquil·litat a hores evidentment intempestives però molt ben triades.

I jo, que sempre he sabut posar-me al costat de qui mereix el meu afecte, no em vull estar de fer-vos conèixer l'aspecte cert i contrastat del fantasma del compressor:

De res.

Barbat

No vote

THE NEW FRAGANCE OF

JOHN HERRERA

Aaaaaai, aaaai, ai, ai...

...caaaaanta i no llooooores..... porque cantando se alegran, sielito lindo, los corasoooones!!!!!!!!

(Jo, és que n'estic una mica fins al capdamunt de dalt de tot.)

(I no serà que hi ha una mica massa de paraules i una mica massa poc de fets?)

(De tant que ens escoltem, no em fa por que ens quedem sords, el que m'acolloneix és la paràlisi.)

(Devem tenir el melic encetat de tant mirar-nos-el.)

(A mi m'agrada més la metàfora fullada que les lioneses de crema.)

Eps, però no passa res!

To morrow you will shave me. (Sembla que ja estic a punt per tocar el dos a Austràlia.)

De paelles, de mànecs i del bonic refranyer

-O sigui que dius que tenen la paella pel mànec?
-Esclar, i poden posar pals a les rodes. I en posaran tants com puguin...
-D'on dedueixes que se'ns hauria d'arronsar el melic...
-I tant! La resta... fer volar coloms!
-O sigui que, segons tu, és hora de plegar veles?
-O això o acabar fugint amb la cua entre cames.
-Doncs mira, saps què et dic, que si la cosa la redueixes a una qüestió de paelles, mans i mànecs, jo penso que el que cal ja és serrar el mànec i esdevenir cassola. Al capdavall, on és el tall? Al mànec o a la cassola?
-Com se't veu la de sota! Així que grates, barra lliure a l'egoisme insolidari!
-Per?
-I què en farem del mànec?
-Home, si vas a veure, jo et podria descriure diverses estratègies de consolació. Però no voldria entrar en terrenys, diguem-ne, llefiscosos...

Ai, ai, ai...

Hauré de fer visita al meu ossari particular 

perquè sembla que tenen ganes de sortir a prendre la fresca.

Bé, al capdavall, quants més serem, més riurem!

zwitterió

Molècula que conté un grup àcid i un grup bàsic que, per transferència intramolecular d'un protó de l'un a l'altre, es presenten ionitzats simultàniament, un amb càrrega aniònica i l'altre amb càrrega catiònica.

Evolució

J.V. Foix

Perquè no sigui dit. Que de tant en tant és bo de refugiar-se en paraules sàvies:

EL DIFÍCIL ENCONTRE

Ets i no ets, i visc del propi engany,

Sóc i no sóc, i palpo inútil borra,

Miro el florir de l’impossible tany

I el nom que et dius damunt la vasta sorra.

Per calls perduts i en pregones garites

Cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades

Clamo combat, i adjuro un contrincant,

I en mortes fonts enyoro ocells i fades

O en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

En vall ventós, entre fòssils i nacres,

Em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva

L’altre i no és? On és l’Etern Present?

Oh flam encès de cap a cap de riba!

Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

En les remors de la nit, per les platges,

Adoro el Res en múltiples imatges.

Calella de Palafrugell, juny de 1939

Polifem

-Cíclop, ¿em preguntes l'il·lustre nom? Vaig a dir-te'l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste, 

m'has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m'anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m'acompanya.

D'on se segueix i ens ho van dir fa molts i molts anys que no convé refiar-se de Ningú.

I menys si es dóna el cas que només tens un ull i t'exposes que te'l facin a la brasa.

Per bé que ja sabeu, petits amics, que per passar a la història dels herois i reconquerir el casal no convé tant fincar-se en la veritat com valer-se de l'astúcia i ser destre en l'engany.

Tingueu-ho ben present doncs tots els que heu posat proa a Itaca i aneu amb el lliri a la mà.