Només per als teus ulls

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster, Escrit per al silenci.

Petit conte idiota (8)

L’actriu porno seu al banc i fa mitja mentre la nena, tan rosseta i riallera ella, es gronxa.

L’actor porno passeja el gos amb un full de diari plegat a la butxaca, amatent a recollir els excrements del ca segons mana l’ordenança municipal i aconsellen els bons costums.

L’actriu porno i l’actor porno, d’aquí tres hores, s’acoblaran disciplinadament a la llum inclement dels focus i s’arquejaran segons una geometria de luxúria fantasiosa.

L’actriu porno i l’actor porno es veuen i es miren, però no se saluden.

La nena rosseta deixa el gronxador i corre enjogassada. S’ajup a la vora del gos i l’amanyaga.

Un llamp de rebuig travessa els ulls de l’actriu porno i el somriure de l’actor porno es glaça.

La nena, tan rossa ella, deixa el gos i corre darrere el reclam d’una papallona un pèl publicitària i oportuna.

El gos s’espolsa i refà un rínxol desendreçat per la carícia extemporània.

L’actriu porno completa la passada i l’actor porno tiba la corretja i allisa el diari a la butxaca.

D’aquí tres hores, la nuesa serà més ofensiva i l’obscenitat menys suportable. Sexe i amor són, algunes vegades, companys insuportables.

Epitafi

Qui en vida s'avorria,
vegetava i no es movia
pensa ara, mig moixet,
que molt i molt li plauria
un agradós passeget.

Cosa que ben clar li mostra
(i us ho diu mirant el sostre)
que en matèria de xalar
l'experiència bé ho demostra
val més l'ara que el demà.

Aprofiteu doncs la lliçó:
i no deixeu passar ocasió;
que, cantades les absoltes,
cap pietat pels poca-soltes.

Mossèn Borra

Si mai us vaga de fer-li una visita, podeu entrar per la capella de santa Llúcia i, tot just arribeu al claustre, aixequeu el nas de terra i en veureu la tomba: ajagudet i amb el gosset fent-li de coixí als peus, fa temps que hi reposa.

Jo li suposo una glacial indiferència per la caterva de guiris malendreçats que deambul·len per allí. Solen anar amb l'ull tenaçment enganxat al visor de la càmera per emmagatzemar les empremtes d'allò que no saben mirar quan ho tenen davant.

Si més no, ell que té el privilegi de reposar en alt, s'estalvia el fregadís de les xancletes per damunt de les lloses dels sepulcres on deuen remugar els ossos d'estadants més mal endreçats.

També li voldria suposar una mirada més benèvola en ocasió de l'última visita que li he fet. No tant per mi, com per la companyia. Un hom, en la seva modèstia, també té luxes dels quals no se sap estar de presumir.

Hi tornaré algun dia. Als amics, és de llei que se'ls faci visita de tant en tant.

Fins aleshores, l'imaginaré amb els ulls mig clucs i qui sap si repassant la tornada final del poema que li va dedicar Ausias March:

Toni amic, vostra carn és ja fem
e, sens la gota, haveu bon esperit:
si no hi pensau, restareu escarnit,
que per ser fresc lo cos, l'esperit crem.

Diumenge

Escric assegut al balcó d'un diumenge més, disposat a veure passar les hores i pensant si les ompliré d'algun mester profitós o si, com no és inhabitual, quan endreci la desferra del dia hauré d'abocar a la galleda l'escombraria d'unes hores perdudes.

Darrere meu, una finestra. Al meu voltant, llibres. Davant, un casset que em regala l' Stabat mater de Vivaldi. I dintre meu?

DE SOBTE ÉS CLAR

De sobte és clar. L'amor és la victòria
que m'ha de destruir. Com em gangrena
el cor la soledat, com em destrossa
en els vidres del crepuscle la hiena
desolada i sagnant. A l'edat roja
només l'amor deslliura de la freda
cova del temps. He conegut la glòria
d'estar desesperat i la misèria
del benestar que dóna la derrota.
Entre runes de llàgrimes us deixo
cartes i versos, ombres que diran
fins a on he estimat. Així potser,
al més desemparat dins una dona,
solitari, seré per sempre amant.

Dintre meu ara ja hi tinc alguna cosa més. Només m'ha calgut allargar la mà i obrir a l'atzar Els primers freds de Joan Margarit per trobar-me les paraules que he copiat. Són a la pàgina 137 i ara deixaré que m'acompanyin mentre enfilo la resta d'aquest diumenge que, molt em temo, ja no donarà cap més profit.

Sant Jordi

Una de les metàfores més endreçadetes per a designar els qui tenen la sort d'haver ensopegat el recte camí de la vida és anomenar-los "rata de biblioteca".

És cert que l'animal en qüestió bascula entre fames oposades: moure's entre la repugnància i la simpatia no augura una posició còmoda en el món dels afectes.

A mi, la veritat, és que -llibres a banda- l'animaló en qüestió em sembla més aviat amable. Juguen a favor seu el fet de circular per zones d'ombra, demostrar una tenaç resistència a les malures, una capacitat reproductiva fora mesura i l'atàvica pugna que sosté amb el meu altre amic animal: el gat.

També m'empeny a mostrar-li afecte una taca de salvatgia que deshonora el meu tenaç curriculum pacífic: en una ocasió vaig caçar-ne una amb un instrument horrible i traïdor. Aquesta mort -diria que de moment és l'única que em puc retreure- la portaré sempre com un pes en la consciència i qui sap si darrere d'aquestes paraules no s'hi amaga una inútil recerca de desgruege i de pau interior.

Sigui com sigui, quan la que il·lustra aquesta petita digressió va néixer al full blanc no ho va fer amb una destinació precisa. Simplement sorgia del no res per empènyer alguna hora morta per la canal del temps perdut.

És el cas, però, que en la immediatesa del Sant Jordi m'ha suggerit que podria treure-la una mica a la fresca. Xiuixiuejadora o telepàtica m'ha vingut a dir que havent-li posat aquesta mena de flor a les mans i aquesta mena de disfressa que li dóna un caient d'àngel batraci, potser faria un bon paper com a portadora d'ofrena.

I és per això que aquí la deixo. Acompanyant el silenci d'aquestes paraules i amb l'honest desig que el dia que s'apropa us sigui motiu de felicitat, benestar i alegria.

Amics

Em vanto sovint de no tenir cap amic.

Com en tot el que dic o faig hi ha un punt de veritat i un punt d'exageració retòrica. Els que hem optat per viure de part de dins, ja les tenim aquestes coses: interposar la veritat entre nosaltres i allò que els altres poden arribar a creure's és una bella manera de tenir el personal entretingut.

Avui, però, em pot una embranzida de sinceritat i estic disposat a concedir que sí que en tinc, d'amics. Dels vius, és clar, no en diré ni mitja paraula. El dret a la intimitat és l'última frontera que mai no gosaria de trepitjar.

Però dels difunts sí que em sento amb llibertat de parlar-ne. I més encara si són amics dels que a mi em plau de comptar al rengle de la meva fidelitat, ço és, els que jo he decidit que ho siguin sense cap empatx, perquè només a mi em competeix de triar-los.

Complicat? No: estic parlant de Vicent Andrés Estellés.

El considero el meu amic perquè va tenir la gentilesa de dibuixar amb paraules un món que em plau de transitar:

ELLA

I era, tan sols, l'amor que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

Amb amistats com aquesta, qui en voldria d'altres?

Meditació felina

Una certa cara

Una certa cara d'astorament fa la meva reina. Perquè és una reina, no ho dubtéssiu, que ha fugit d'una baralla per inventar on, havent comportat les exigències del rei i declinat els requeriments inelegants i libidinosos d'un patge impertinent, ja no hi havia res que la hi retingués.

Ha fet oposicions a vitrall, i ha guanyat plaça en propietat, però té un fons de cul de mal seient i la immobilitat la incomoda i per això s'ha llençat a l'aventura.

Voldria descobrir horitzons, conèixer terres llunyanes... Això sí, on no hagin aplicat mai l'esglai net de la guillotina, perquè ella és molt seva i creu fermament que els colls han estat creats per unir tronc i cap, i sosté que qualsevol interposició, ultra inoportuna, ha de ser per força dolorosa.

S'ofereix per fer companyia i conversar els capvespres. Només necessita domassos, canelobre i copes de cristall, però garanteix lleugeresa, ironia i afabilitat.

Si us convé l'oferta, no ens trigueu. Ella n'estarà encantada i j o em trauré una responsabilitat del damunt.

Renata Palubinskas

Me l'he trobada en un passeig per la xarxa.
Cosa que m'instrueix sobre les bondats de la vacança.
Per si us abellia de fer-li una visita, aquí en teniu l'adreça:

http://renatapalubinskas.com/gallery.htm

I un nou enigma: quin dels tres personatges em resulta més seductor?

Guerau de Liost

Avui, un cop pentinats tots els meus gats i empès encara per la manca de feina, m'he dedicat a l'únic esport que em permeto: la caça del llibre desconegut.

Com que la meva biblioteca s'ha fet a cop de rampells, la tinc convenientment desendreçada i mai no he comès l'error de llegir tots els llibres que l'atzar m'ha firat, de tant en tant deixo lliscar la vista pels lloms i així puc descobrir algun volum o volumet que dorm el son dels justos.

Li trec la pols, el fullejo i el retorno al bressol.

Avui li ha tocat el torn a una antologia de Guerau de Liost, poeta que mai no he llegit i el nom del qual, quan se'm presenta, només em suscita tres associacions: Noucentisme, Montseny i ametistes. I anar fent.

Com que no està de més ampliar horitzons, he tallat els fulls (no ho havia fet encara i és del 80!) i he fet veure que llegia algun poema.

He sobreviscut, que no està malament, i us en porto un que mira, m'ha fet una certa patxoca:

QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA

Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.

L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.

Del conjunt de la totalitat del poema, us diré que em quedaria amb un vers en concret, que és el que m'ha decidit a fer-vos de copista.

Podria dir quin, és clar, però m'ho callaré i així, si us ve de gust, podeu jugar a encertar-lo.

Passem pàgina

Agraïu l'exemple i feu com ella.

Mireu de lluny i amb posat calm el que ja és passat.

De tan petit, costa de veure.

A què treien cap tants esgarips?

I jo em pregunto...

era estrictament necessari?

Intriga

La gràcia dels miralls rau en la duplicació. Si els encares amb la precisió adequada, pots obtenir fin i tot un plus de multitud i una ficció d'infinitud.

Conserven, evidentment, la discreció de no revelar-nos què s'hi veu quan no hi som davant i la bondat de retopar-nos només el que hi volem veure.

Potser és per totes aquestes coses que els tinc una certa devoció.

En les meves devocions sóc certament mesurat, llevat d'una que no és lloc ni moment de proclamar.

Per cert, que de tots els interrogants que em suscita la imatge no és el menor poder apreciar la qualitat de les pintures que adornen el vestidor de la senyoreta.

Tinc per cert que ens il·lustrarien sobre els mars interiors per on naveguen els seus pensaments.

O navegaven, és clar, perquè a hores d'ara els seus encants són pols i els seus pensaments, cendra.

Com ha de ser.

Itinerari

La poesia pot ser moltes coses: interpretació del món, eina de coneixement, camí d'introspecció, possibilitat de gaudi, instant de retrobament... Què sé jo, que no sé res?

Però no cal saber gran cosa per reconèixer un poema o un poeta. La simple voluntat de llegir-lo, potser:

DESEMBRE DEL 1903

I si del meu amor no puc parlar -
si no dic res dels teus cabells, dels ulls, dels
llavis;
amb tot, la teva cara, que guardo dins l'ànima,
el so de la veu teva, que guardo en el cervell,
els dies de setembre que ocupen els meus somnis,
m'emmotllen i matisen les frases, les paraules,
sigui quin sigui el tema, el pensament que
expresso.

Això va escriure Cavafis el gener de 19o4, Joan Ferraté ho va traduir el 1975 i jo ho copio el febrer del 2008.

Un dels molts itineraris possibles.

En Jaume (contribució)

Sembla ser que fa 800 anys. Que sí, que fa 800 anys. Celebrem-ho.

Jo, que sordejo, acabo de descobrir llegint els papers que no va néixer "en un paller" sinó a Montpeller.

Estic que no hi cabo. I ho volia compartir, no fos cas que hi hagués algú que, com jo, hagués fonamentat tota la seva baixa autoestima patriòtica deduint que la molta llana al clatell que gastem els catalans derivava de la poca categoria del bressol reial i de la inevitable associació dels orígens del monarca amb això dels masos, la palla i el bestiar.

Ja ho deia, aquell, que no es volia morir: sempre se n'aprèn una de nova!

Noblesse oblige

Portada per un rampell d'una excessiva benevolència una dama de blau (http://thesilverbluesea.blogspot.com/) ha tingut la desmesura d'assignar una distinció a aquest pobre geperut.

No li ho discutiré. Els designis del senyor són inescrutables i en matèria de judicis -com en tantes altres coses- acato, no qüestiono.

Agraeixo, això sí el gest. I m'aplico a satisfer les condicions que se m'indiquen, és clar que fins al llindar de les meves més que discretes posssibilitats. També en això, com en tantes altres coses, opto per ser terminal.

Aquest premi ha estat creat per Eseya http://arteypico.blogspot.com/

Les regles del premi són les següents:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

literraturres

no sóc excessivament devot de Brossa, per bé que la seva fidelitat a la truita a la francesa sempre me l'ha fet simpàtic i també puc acreditar que sec en un balancí

estic fins al capdamunt de dalt de tot d'Espanya

sóc, en última instància, un apàtrida amb carnet d'identitat mentider

per això m'ha pres de repescar un poema del poeta que feia poesia poètica

per constatar que els anys no passen

visca la conferència episcopal

i visca la mare que els va parir

Segon prestage

S'ha estat al segon prestage molt de temps. Ha tingut la paciència sàvia que tant admiro, però avui m'ha demanat que l'en baixés i que l'obrís just per la pàgina 33.

Ho he fet, obedient com sóc, i deixo que parli:

Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.

Així parlava Joan Fuster a Escrit per al silenci.

I a mi que em plau rescatar-l'en.

Visita

LXXXI

Així com cell qui·s veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar,
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi qui vaig afanys passant
e veig a vós bastant mos mals delir:
Desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.

De tant en tant és bona una visita als amics, i jo -que sóc polit de mena- he volgut avui passar a saludar en March, que feia temps que tenia abandonat. L'he trobat bé, en bona forma com sempre, i hem passejat junts una estona.

A l'hora del comiat m'ha dit que si volia prendre alguna cosa i per no desaïrar-lo (l'home té un caràcter que déu n'hi do i per no res s'enfila com una carabassera) m'he endut aquest poema per tres motius: és breu, m'agrada i fa patxoca.

I per això el planto aquí.