Primera providència

Encara que no serveixi per a res. Guardar és la primera providència. No la segona. La primera. Per arribar algun dia a algun port inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort, endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.

Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som arqueòlegs. Tot i que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala d’un lladre no hi fa cap diferència. Fins i tot seria preferible el lladre. Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o mal venuts, trauran algun ventre de pena.

Però si caus en les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?

Resurrecció

En qüestió de resurreccions no hi ha res com refiar-se dels experts:

Jesús digué:

-Traieu la llosa.

Marta, la germana del difunt, li diu:

-Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.

Li respon Jesús:

-No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?

Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué:

-Pare, et dono les gràcies perquè m'has escoltat. Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per a la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat.

Havent dit això, cridà amb tota força:

-Llàtzer, surt a fora!

I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu:

-Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.

M'hauria pogut acollir al patró d'Osiris, però és força més farragós. Per comptes de quatre dies al podrimener i pim-pam, hauria hagut de deixar-me aixecar la camisa per Seth i refiar-me de la paciència reconstructiva d'Isis. Quina fatiga!

I és que on hi hagi una mica de tradició judeocristiana, amb un pensament de voluntat, una engruna d'esteranyinador i quatre agulles d'estendre per si hi ha nassos massa sensibles podem anar fent via.

Companyia

Perquè hi ha dies que només els morts et fan companyia

Vingui per on vingui...

...que el bonjesús ens doni paciència i nostrossinyor ens faci forts.

2018

Sigues propici per a qui ha fet el bé

però implacable amb qui ha escampat el mal.

I si resulta

que el 2018 ve per l'esquerra?

Nadal 2017

Bufffffff...

Estic ictèric

Goya 2017

EL SUEÑO DE LA RAZÓN

PRODUCE MONSTRUOS

Equilibris

Màrius Torres

VARIACIONS

sobre un tema de Händel

                                          Les mans càlides i llargues

                                          arrenquen del clavecí

                                          velles tonades amargues

                                          d'esquelet de violí.

                                          Les mans rellisquen, serenes,

                                          amb la mecànica justa

                                          dels dits morts que passen denes

                                          d'un vell rosari de fusta.

                                                                                                                  Octubre de 1933

Au, vés!

M'hauria agradat dibuixar un basilisc, però em temo que m'ha sortit un pèl massa simpàtic a desgrat de la mena de calavera que li he plantificat enmig del pit. I per acabar-ho d'adobar, va i li clavo aquesta mena de plomall amb una certa aspiració d'arc de Sant Martí. 

Ves què li hem de fer si els montres que fabriquem se'ns assemblen massa i si a mesura que em faig vell m'estovo més, tot se'm fa més suau.

I és que, al capdavall, bé m'està el que va escriure en Ramon:

De suavetat

Suavetat és virtut filla de caritat, nada en paciència e humilitat.

Suavetat fa los hòmens forts, suaus, car aquells lliga amb caritat e paciència e humilitat; e per açò se lleixen menar als hòmens ergullosos, cruels e impacients amb la llur volentat, en tant que amb llur humilitat vencen l'ergull d'aquells; e, amb paciència, la ira d'aquells; e, amb caritat, la llur crueltat, en tant que ells domden amb la llur semblança. E a ço dóna eximpli lo lleó, qui és mans e suau a les bèsties petites qui usen amb ell de suavetat contra ergull  e contra ira, e amb ell han semblança en volentat.

O no?

Empès pel groc

Sempre és bo escoltar qui hi veu a ulls clucs.

I és per això que deixant de banda l'atzar he demanat al groc que decidís:

He hagut, però, de forçar la tria. Torres, Rilke, Kavafis?

No sé si l'he encertat, però me n'he anat de cara al grec.

 I aquí sí que he confiat de nou en la ventura, que m'ha guiat fins la pàgina 27.

Cosa que té la seva gràcia. O no...

                TROIANS

Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d'èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.

Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
Creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l'animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Mes quan arriba el moment crític,
la decisió i l'audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot al llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s'inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostra dies ploren.
Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

Escletxa

Fa tant de temps que no obro aquesta finestra que tot em diu que està més bé tancada. Hi ha, però, alguna cosa que em suggereix que puc deixar-hi una escletxa. No crec que hi entri el sol, són temps de fosca. (Anava a escriure de tenebra, però em reté un cert pudor.)

Sort que sempre tindré algun llibre per obrir a l'atzar i trobar-hi una resposta plausible:

Ay del hombre al que sitia el recuerdo
el recuerdo de las interminables noches
que repiten la pesadilla
la pesadilla atroz de vivir,
de vivir sin sueño, y sin arrimo
seduciendo a Dios, a Cordelia
con el aroma atroz de mi destino
porque huele mal la vida
huele y el mal es cierto
y la poesía
es la única verdad de la pesadilla.

Panero es sempre un ressò. Un refugi. Inhòspit, com han de ser els refugis.

Exacte

Urnes

Síííííííííííííí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ai, l'avi Florenci...

No, si encara haurem d'acabar entenent les previsions pecuniàries de l'avi Florenci....

Ves qui ens ho havia de dir.

Roda el món...

ROMANCE DE LA GUARDIA 

CIVIL ESPAÑOLA

Los caballos negros son.

Las herraduras son negras.

Sobre las capas relucen

manchas de tinta y de cera.

Tienen, por eso no lloran,

de plomo las calaveras.

Con el alma de charol

vienen por la carretera.

Jorobados y nocturnos,

por donde animan ordenan

silencios de goma oscura

y miedos de fina arena.

Pasan, si quieren pasar,

y ocultan en la cabeza

una vaga astronomía

de pistolas inconcretas.

I que consti: quan llegeixi aquest poema des de l'altra banda de la frontera, em seguiré traient el barret i fent les genuflexions que fan al cas.

Que no s'ha de confondre "el culo con las témporas", que deia aquell.

De vehicles i acudits arnats

El problema de la Iseta (deien) és que si topaves de cara es podia donar el cas que ja no en sorties, cosa que no deixava de ser empipadora ateses les dimensions d'aquest ou amb aspiracions de vehicle.

El problema de l'Iceta (tinc per mi) és que topi amb el que topi no s'immuta. Haig de pensar que deu ser pel gruix de les galtes que gasta i la consistència pètria que deuen tenir. De ciment armat, vaja.

Jo, que sóc vell i de memòria selectiva, li recomanaria que en tot cas no fes com el de l'acudit, que per evitar la terminació nefanda canviava el topònim Anoeta per Ano del Caudillo.

I és que "Ic del Caudillo" sonaria literalment horrible.

Com determinades actituds polítiques, d'altra banda.

Declinem, declinem, que el món s'acaba

(*)

Rosa rosa rosam

Rosae rosae rosa

Rosae rosae rosas

Rosarum rosis rosis

C'est le plus vieux tango du monde

Celui que les têtes blondes

Anonnent comme une ronde

En apprenant leur latin

C'est le tango du collège

Qui prend les rêves au piège

Et dont il est sacrilège

De ne pas sortir malin

C'est le tango des bons pères

Qui surveillent l'oeil sévère

Les Jules et les Prosper

Qui seront la France de demain

(*)

C'est le tango des forts en thème

Boutonneux jusqu'à l'extrême

Et qui recouvrent de laine

Leur coeur qui est déjà froid

C'est le tango des forts en rien

Qui déclinent de chagrin

Et qui seront pharmaciens

Parce que papa ne l'était pas

C'est le temps où j'étais dernier

Car ce tango rosa rosae

J'inclinais à lui préférer

Déjà ma cousine Rosa

(*)

C'est le tango des promenades

Deux par seul sous les arcades

Cerclés de corbeaux et d'alcades

Qui nous protégeaient des pourquoi

C'est le tango de la pluie sur la cour

Le miroir d'une flaque sans amour

Qui m'a fait comprendre un beau jour

Que je ne serai pas Vasco de Gama

Mais c'est le tango du temps béni

Où pour un baiser trop petit

Dans la clairière d'un jeudi

A rosi cousine Rosa

(*)

C'est le tango du temps des zéros

J'en avais tant des minces des gros

Que j'en faisais des tunnels pour Charlot

Des auréoles pour Saint François

C'est le tango des récompenses

Qui allaient à ceux qui ont de la chance

D'apprendre dès leur enfance

Tout ce qui ne leur servira pas

Mais c'est le tango que l'on regrette

Une fois que le temps s'achète

Et que l'on s'aperçoit tout bête

Qu'il y a des épines aux Rosa

El Dia del Caudillo

Mira que són rarus aquests indepes que convoquen el referèndum l'1 d'otcubre:

"el 1 de octubre sería conmemorado oficialmente todos los años como el día de la «Exaltación de Franco a la Jefatura del Estado» o simplemente como «Día del Caudillo»"

Que ho diu la wikipèdia, òsties!!!!

Una torre amb aspiracions

Sembla ser que vol passar 

d'Agència Catalana del Supositori a 

Agència Europea del Medicament.

Acabaré creient en la predestinació.

Mal que mal, em quedo amb la de dalt

Quien con momias se acuesta...

MÒMIA X MÒMIA

MÒMIA AL QUADRAT

aimarededéusinyor......

21 de març

Potser diria el vent,

o els arbres i les cases.

M'aturaria al carrer

i a les places,

i sabria el so de l'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em repondria l'alba.

El telégrafo, les boles de foc i la Comuna de París

El dilluns 27 de març del 1871, "El telégrafo: diario de avisos, noticias y decretos" publicava aquesta gasetilla:

"Dicen de Burdeos que el viernes por la noche se descubrió en el horizonte, de Norte a Sur, un cuerpo luminoso de 50 centímetros de diámetro que arrojaba llamas de su centro, y chispas, que extendiéndose hacia un lado, formaban una larga cola. Se movía el cuerpo con mucha lentitud, y era tal la intensidad de su foco luminoso que se oía como el chisporroteo de un cohete. Llegado al sur, el foco se extinguió, después de producir una fuerte detonación, quedando en el cielo, en la dirección que seguía, un rastro luminoso, que se amortiguó poco a poco, durando próximamente 20 minutos. El observador refiere que jamás se ha visto una cosa parecida y que fue el espectáculo verdaderamente sorprendente."

Com és evident aquesta notícia no tindria cap interès per a mi (i estic segur que tampoc per a vosaltres, amables lectors, que com jo mateix sou gent poc donada a fabulacions i banalitats) si no fos per les evidents implicacions que té en els fets  que sacsejaren París aquell any 1871.

Deixo doncs aquesta informació a disposició de qualsevol historiador i/o revolucionari que vulgui tirar endavant una línia d'investigació que connecti La Comuna amb alguna hipotètica intervenció extraterreste.

Espero frisós les vostres notícies.

Comuns i...

Si fos llord (que no ho sóc) diria que estic que no cago d'ençà que he sabut que la senyora alcaldessa de Barcelona ha registrat el nom de "Comuns" per al nou partit polític que treu el nas a l'horitzó.

Confio que sigui el principi de la fi d'aquest maleït llenguatge políticament correcte (nens i nenes, nyors i nyores, ciutadans i ciutadanes, dilluns i dillunses, pilots i pilotes i anar fent).

Perqué si el nom registrat es concreta, què haurem de dir: 

Comuns i .... comunes?

Ce n'est pas possible, mon dieu de la France!!!!!

Una mica de números per fer càbales. (Feliç 2017)

Com que la cosa dels processos i les independències fa unes giragonses que de vegades fan de mal seguir, he decidit tirar pel dret i anar a la cosa segura: la guematria.

Com sap tothom, la coincidència numèrica de la suma dels caràcters de dues paraules ens revela una analogia necessària entre elles.

D'acord amb l'equivalència més comunament acceptada entre l'alfabet hebreu i el català resulta que:

2017 = 2+0+1+7 = 10 = 1+0 = 1

iNDePeNDènCia = 40+4+80+50+4+50+60 = 190 = 1+9+0 = 10 = 1+0 = 1

PuIGDeMoNt = 80+400+300+4+40+50 = 19 = 1+9 = 10 = 1+0 = 1

Incontrovertible.

(I si la guematria fa figa, no patiu. Ja trobarem una altra via.)

Doncs això, feliç 2017.

De processos, paraules i fronteres

Pels qui caminem d’orella, els carrers s’han tornat més perillosos des que hi ha cotxes elèctrics. Fins aquí, quan caminaves per la calçada –costum ben normal si les voreres són de fireta– el rum-rum del motor t’advertia que t’havies de fer a un costat. Ara, però, com que se t’acosten en silenci i amb traïdoria t’has de refiar de la bondat natural del xofer que, o bé s’avé a avançar al teu pas o bé t’adverteix amb un discret toc de botzina.

Pel que tinc entès, en castellà d’aquesta mena de vehicles amenaçadors en diuen “matapalomas” o “matasuegras”. No em consta, de moment, que hi hagi en català una denominació equivalent.

He pensat, posat a malbaratar alguns segons de la meva plàcida existència, que “pelacoloms” podria ser una alternativa plausible. En el cas de les sogres, però, hauríem d’esquivar l’”espanta-sogres” (literal, però inadequat amb tota evidència) i anar a raure en un hipotètic “pela-sogres”, que mantindria la simetria amb els coloms.

Si abandonem el terreny de l’automoció i ens quedem en el camp fèrtil de les paraules, trobarem el ressò d’altres dissonàncies que ens poden fer pensar. És el cas que a les Espanyes, on com acabem de veure opten per la liquidació d’aus i parentes, hi tenim també el “sinvergüenza”, tipus freqüent que convé sovintejar tan poc com es pugui. A les Catalunyes, en canvi, hi habita el “pocavergonya”. D’on es dedueix que on ells fan cau i net, nosaltres hi reservem una engruna de discreció o honradesa.

Tot això ve a tomb perquè en aquests últims revolts del Procés (sí, és clar, en majúscula) i davant de les andanades de diàleg que disparen les bateries del país veí, tinguem tots ben entès que no hi ha acord possible entre colles que estableixen tan nítides fronteres entre la manera d’anomenar petites coses sense importància.

Fronteres per fronteres, posem-les com cal.

Tombeau

Quan l'he vist campar a Le blog du Lutin d'Ecouves he tingut clar que havia de fer-lo meu. I de passada posar en coneixement d'algun entrant escadusser que me l'he trobat tot buscant música de Robert de Visée:

D'aquest compositor no en tenia cap idea (com de tantes altres coses), per bé que miro de freqüentar Marin Marais i Michel Richard Lalande. 

Afortunadament avui he reprès la lectura del llibre Estranya forma de vida de Ferran Mateu i m'he topat amb les paraules (pàgines 186-187) que m'han dut fins aquí: "Gràcies a De Visée, i d'una manera recargoladament indirecta, he arribat a entendre per què no resulta exagerat afirmar que el Romanticisme fou una enorme errada històrica, una catàstrofe cultural".

Et voilà!

Aprofito per recomanar molt sincerament el llibre d'en Mateu. Reconforta llegir-lo en un panorama que tendeix a volar força arran de terra. Estil gallina, vaja.

Emigrants

L'he trobat avui, m'ha agradat i he pensat que estaria bé compartir-lo.

Epitafi retallable

D'aquí a no res passaré a engruixir l'exèrcit dels jubilats. 

Davant meu s'estén fins a l'horitzó una immensitat d'obres, i ja tinc disposats al paraigüer de l'entrada de casa la boina i el gaiato, eines indispensables per encarar aquest tram del camí.

Per commemorar aquesta fausta circumstància he dedicat una estona de lleure a fer-me un punt de llibre. Sempre és bo a l'hora de buscar la pàgina per reprendre la lectura trobar alguna referència que ens recordi quatre tòpics essencials.

Per si a algú més li pogués fer servei el meu punt, aquí el teniu. 

Un cop d'impressora i un parell de tisorades... et voilà!

Des res.

Un bon dia...

...per recordar Goya.

O per recuperar una instantània més d'estar per casa:

Doncs això.

I mira que costa poc d'entendre!

Deu haver dit...

...jo vaig passant.

Ti pongas como ti pongas

Fa molts anys, a França o a Itàlia (ara no sabria dir-ho), em vaig firar una bonica carpeta amb reproduccions de gravats de Picasso. La vaig comprar pel nom de l'artista, no cal dir-ho, i perquè en aquells moments era una peça més en el meu particular trencaclosques antifranquista.

He guardat els gravats perquè sóc rateta. Llençar qualsevol rampoina equival a privar-me d'alguna peça més o menys indispensable de la meva estropellada anatomia.

El cas és, però, siguem sincers, que les vegades que he fullejat els gravats sempre he arribat a la mateixa conclusió: "Desastre estètic i pèssima adquisició".

Avui que m'assabento que el Tribunal Crostitucional ha obert la porta a la represa de les corrides a casa nostra, he pensat que em podia rescabalar de la fatal inversió que vaig fer in illo tempore i he enllardufat un dels gravats amb una nota de color ad-hoc perquè m'ha semblat una discreta manera de posar-me a les banyes del brau: o et barrina un fill de puta amb pica o t'esclafa aquesta baluerna sòpita i emètica que gravita sobre el teu llom.

Miro de continuar esperant que arribarà l'hora que ens espolsarem les mosques del damunt. 

No crec en paradisos artificials, no. Però és que ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot de tifes ortopèdiques.

Doncs això.

La cosa del temps

Aquest matí (gràcies sien donades als òrgans rectors que han propiciat aital benefici) he pogut tenir un tast de l'elasticitat del temps.

Amb el cul cosit a la cadira i la imaginació papallonejant a la recerca de terrenys més amables, he assistit a la meravella de les meravelles: tot és meravellós i  més que ho serà. I que per molts anys ho sigui. I els minuts eren hores; i les hores, dies. I les paraules vessaven implacables i m'anaven colgant sense misericòrdia.

Quan era petit, a l'estiu, em donaven unes ulleres i un tub. I em capbussava més feliç que una pelaia. Ara ja no hi ha tubs ( se'n diu snorkel, tros d'ignorant!). Però jo ja no em capbusso ni mai em capbussaria .

Em limito a intentar surar. Amb paciència i bona voluntat. I recordant sempre les paraules profètiques de la meva estimada professora de filosofia: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno".

Hola i adéu

L'UNA COSA O L'ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
                                                Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca el sentits.
                          No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

                 JOAN VINYOLI, VEN T D'ARAM

Brutal

Segons que sembla, el RACC no dóna massa crèdit al coeficient dels qui s'hagin de refiar dels seus consells:

Por eso, en el RACC te explicamos qué debes hacer si te has quedado “fuera de casa”.

1. Si alguien de tu familia, vecinos o amigos tiene copia, suele ser la solución más fácil. Llámale y quedad para pasar a recogerlas.
2. Si no es el caso, llama a tu seguro del hogar. Puede ser que cubra esta contingencia. Rápidamente vendrán y te abrirán la puerta.
3. Si nadie tiene copia de las llaves y tu seguro no cubre el cerrajero, seguro que alguien te dirá que trates de abrir con una radiografía o una tarjeta de crédito o que saltes por el balcón. Como lo más probable es que no tengas radiografías a mano, no es nada fácil abrir con una tarjeta y no vale la pena el riesgo de lastimarte, lo mejor será llamar a un cerrajero.

Jo, per si de cas, no surto mai de casa sense un obrellaunes a la butxaca.

Final d'agost

Els 8 errors

Calia?