Geometria temporal

Acabava ja el noble esport matinal de remenar la premsa quan m'ha passat pel magí fer consulta al meu amic Jeph de Jespus perquè m'ajudés a resoldre un dubte que em barrinava: el temps avança en espiral o és estúpidament concèntric?

I el bon home, que no té un no per a ningú, m'ha respost d'aital manera:

Si'ls rezels que t'enervan abandonas;

si sabs fer cas omís dels distints noms

ab que estúpidament et divideixes;

si'l nom t'estimas y la pell no't dol,

podrèm encara deturar l'onada

que amenassa ofegar nostra nació.

¡Avant, poble! Las horas aprofita;

forsa al puny, ull certer y dret al cor,

que avuy ab energia es temps encare;

demà potser ja no!

Gràcies, Jeph. Puc seguir assegut al botó de la roda.

Caplletres de Junceda

L'any 83 Enric Satué va tenir l'encert de recollir en un volum una selecció de les caplletres il·lustrades de Junceda.

Com que aquestes dates són propícies per remenar prestatges i airejar alguns amics empolsegats, m'he entretingut a dedicar-hi una estona i us he seleccionat algunes imatges que potser us semblaran amenes.

Heus-les ací i que us facin bon profit.

apunt del natural

Quan arriba l'estiu, les ràdios cedeixen els seus micròfons a una caterva d'aspirants a locutor i els encarreguen la missió de tirar endavant programes que se suposa que són amens i distesos, per allò que mentre dura la canícula la neurona de l'oient deu estar toveta i no se li pot anar amb massa sofistificacions.

A banda que els programes de marres solen tenir l'alçada del vol d'un gallina artrítica, els qui s'encarreguen de fer-los arribar fins a la meva soferta oïda sembla que només aconsegueixen el contracte si poden acreditar un alt nivell de desconeixement de la llengua. El lèxic que gasten cabria en un paper de fumar escrit per una cara i destralegen la morfologia i la sintaxi amb una impudícia que només pot comparar-se a la magnitud del desastre que perpetren.

Quan tinc el cuc de l'orella estressat em refugio en una mica de cant gregorià, que sempre relaxa i té el sabor de la cosa artesanal i de la feina ben feta.

Però en fi, aquest no era el tema. En un flaix informatiu que acabo de caçar al vol, m'assabento que el Molt Honorable ha ficat cullerada en el debat de si mani sí, mani no, i per il·lustar la inoportunitat de l'acte ha dit que no era bo: "posar-se la bena abans de la ferida".

Jo, que he arribat a una edat provecta no posant mai "el pegat abans del mal" ni "el carro davant dels bous" ara no sé ben bé què he de fer. Amplio el cabal de les meves precaucions o prescindeixo definitivament de la meva tovallola?

Això és un desori.

Tot recordant Anicet

L’any 1877 es considera “l’any memorable” en els Annals dels Jocs Florals.

Àngel Guimerà aconseguia la Flor Natural (L’any mil), l’Englantina (Lo darrer Plant d’en Claris) i la Viola (Romiatge). L’home anava fort: tres premis d’una tacada i Mestre en Gai Saber en un dia.

Per no ser menys, Jacint Verdaguer rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel seu poema L´Atlàntida.

I veureu, a mi ja em sembla bé, però resulta que el bon Anicet de Pagès de Puig, que també aspirava a la Flor Natural, es va haver de conformar amb un accèssit. I no estaria de més que rescatéssim un parell d’estrofes del seu L’ànima en pena, ni que sigui per compensar-lo d’haver-se hagut d’ajupir davant la magnitud dels seus contrincants i perquè aporta uns detalls de certa precisió morbosa a les diverses versions que tenim de l’amic Arnau i les seves malvestats.

Diu així:

La morta és estesa

davant de l’altar,

vestida de monja,

los braços creuats,

rosari a la cinta,

Sant Crist a la mà;

dos ciris llumenen

a cada costat.

Sens por ni respecte

com llop famejant

que aguaita l’ovella

dormida en lo jaç,

lo comte s’acosta:

ja hi és al davant.

Déu guarde a la morta

del comte l’Arnau.

La morta duu als hàbits

cordons ben nuats;

al comte fan nosa:

se treu lo punyal,

li estripa la roba,

ja troba la carn,

dels ulls no es contenta,

ja hi posa les mans.

Jesús, quin miracle!

Déu meu, quin espant!,

la morta els ulls obre

i es posa a plorar.

Lo comte s’esglaia,

ja va reculant.

Ai, pobre del comte,

del comte l’Arnau!

Vés a saber si per a un públic adolescent i que es mou amb comoditat pels terrenys escabrosos de vampirismes diversos, aquesta pinzellada que ens innova sense ambigüitats de la tirada necrofílica del bon comte l’Arnau seria un esquer llaminer per a iniciar-se en la lectura dels clàssics.

Que no se sap mai i de més verdes en maduren.

Consell d'amic

No n’estic segur del tot -perquè en aquells moments no tenia tots els meus senys complits-, però juraria que va ser a Hipòcrates que li vaig sentir a dir que la millor manera de conservar el fetge era en alcohol. És cert que no puc donar testimoni de si es tractava de conservar-lo de part de dintre, perquè complís les seves funcions amb diligència, o de part de fora, per a fer-ne ja sigui una amable dissecció o un estofat amb llorer i vi ranci.

Per si de cas, i a reserva de les futures destinacions del fetge que transporto, jo el vaig macerant amb mesura i discreció, que són virtuts molt qualificades a la panòplia de les que puc acreditar.

Les últimes incorporacions al ventall de les meves libacions són de la família de la grappa. He pensat que fóra de bo de posar-les a la vostra disposició i incitar-vos-en al consum. En aquesta època fosca en què Conselleries i Ministeris s’esforcen a allunyar-nos de tot vici i pecat (i ja m’explicareu què ens queda als pobres mortals!) una mica de contraprogramació em sembla que serà saludable.

Si us escau la lleugeresa, decanteu-vos per Bertagnolli. Aquesta casa, fundada el 1870, us pot oferir una grappa bianca da vinace fresche amb uns correctes 40º, que us alegrarà la sobretaula.

Si tendiu a diàlegs de més contundència, aneu a trobar en Bartolo Nardini i que us obsequiï amb una aquavite di vinaccia doppia rettificata. Els Nardini estaven ja en peu de guerra el 1779 i posen en botella una grappa de 50º que es fa dir sí senyor i que pot acompanyar amb solvència lentes digressions sobre el com i el perquè de tot plegat.

Eps, i si la cosa de l’estrangeria afrontava el vostre patriotisme hepàtic, penseu que sempre us quedarà la molt nostrada Agua del Carmen (55º), que des dels prestatges beneïts de la farmacopea més santificada us pot alleujar l’ànim i pacificar la digestió.

No es mereixen.

Petit conte idiota (12)

Na Letícia Riudeforns i Bragulat no va saber el perquè del seu nom fins que va aparèixer a les esqueles de La Vanguàrdia, entre En Narcís Ramon i Pedrós i N’Eulògia Fontanills de Riudoms.

Qui li va esclarir el misteri del bateig va ser l'Agustí Esclasans, quaranta-sis anys, casat, amb dues nenes i una dona, Maria Solivella, que ho devorava tot, fins l’alegria que en temps remots l’Agustí havia cregut que li pertocava.

Darrere la barra del bar on les pàgines desplegades del diari li permetien anar repassant l’obituari del dia, segons acreditada tradició dels barcelonins de tota la vida, la cambrera de torn remenava gots i propiciava fantasies libidinoses. L’havien importada d’algun país molt estranger i acreditava el desconeixement imprescindible de l’ofici per seguir exercint una feina que, ai las!, en altres temps era servida amb molta més eficàcia i coneixement de causa per senyors amb camisa blanca i un bigotet ben retallat.

L’Esclasans, a qui natura havia dotat de la facultat de dirigir cada ull al menester que més li convenia, seguia alhora el bressoleig dels pits de la Romy distretament abocada a la pica (ja em sap greu, però així es deia la mossa) i la llista de desconsolats familiars de Na Letícia.

Entre la fugaç aparició d’un mugró esquerre i el coneixement de la parentela de la difunta, l’exclamació el va destarotar: “Oh, Leticia, com la meva besàvia!”

A l’Esclasans li va costar uns segons refer-se de la sorpresa: a) la xicota podia llegir a l’inrevés, b) era capaç d’esbaldir el vidre i tafanejar a la vegada, i c) podia acreditar un domini de la llengua de Llull que afegia un plus d’interès a la incitació de la pell que generosament exhibia.

Enardit pel triple descobriment no es va estar de comentar: “Bonic nom, significa felicitat”.

La senyora Riudeforns (com tothom sap, fins que es produeix el ritual de l’enterrament les animetes poden circular amb plena llibertat, i la dona havia decidit fer una passejada pòstuma) va arrufar el nas: en el seu cas, aquest estat de l’ànima només l’havia tastat en la partida de naixement. Però els ullets de la Romy van dibuixar un “Oh!” tan enriolat que fins un enze de la categoria de l'Esclasans va poder desxifrar un futur imminent d’expansions luxurioses.

Que es van produir, esclar. Però que no van tenir massa bona fi perquè la Letícia Riudeforns, sublevada per la certesa que el seu nom havia estat l’esquer de desbordaments eròtics de tan alt voltatge, no es va desenganxar de la parella i fins va tenir el caprici de materialitzar-se a dos pams dels ulls desorbitats i enfervorits de l’Agustinet al moment just que la Romy atenyia el cim del que seria l’orgasme més embolicat de la seva trajectòria vital i que la decidiria a buscar geografies més amenes per a exercir oficis diversos.

Com és natural, Maria Solivella, que estrenava una confortable viduïtat, va optar per la discreció. I fins i tot va exigir al redactor del diari que no estalviés a l’esquela allò del “confortat amb els Sants Sagraments” tot i que ja no es portava.

Migracions

El gat volador dels boscos de Caixmir del regne de Morgor, potser una mica cansat de l'estat en què el va fixar Athanasius Kircher un ja llunyà segle XVII, sembla que ha decidit enguany fer un tomb per les festes del meu barri.

No li alabo la tria, perquè sempre em semblarà més escaient el silenci d'una làmina que la cridòria d'un carrer, per molt providencial que es vulgui creure; però tampoc no gosaria criticar-lo: la militància pertinaç en la tenebra es veu que exigeix un disciplina que pel que he vingut a descobrir no és a l'abast ni dels muricecs transvestits.

I és que ja no et pots refiar de res ni de ningú.

Cançó de croada

Andreu Febrer, i no precisament amb propòsits turístics, va fer un bell viatge a Còrsega i Sardenya. Corria l’any 1420 i compartí periple amb Ausias March i Jordi de Sant Jordi.

D’ell conservem quinze poemes, dos dels quals són sirventesos guerrers que es basen en l’expedició a Tunis del rei Martí per recuperar un parell de custòdies robades.

Del “Dolorós crits amb vots brava, terrible” n’extrec la següent estrofa. Si he de ser sincer, no em desperta un excessiu interès, però és la que m’ha saltat als ulls quan avui, a l’atzar, he obert una petita antologia de la poesia catalana del segle d’or que descansava en un prestatge.

Així diu:

E doncs, prendam tuit la santa crozada

E comencem crusel batalla fera,

Car long temps ha que amb gran joi nos espera

La grand’honor qui ens stà aparellada;

Car lai veirem trossejar e scuixendre

Morts per quartiers, e volar caps e torces,

Intrar murs forts, tors e castells per forces,

Que no es porà res contra nós defendre.

Com que a més aquests dies els papers s’entretenen a especular sobre una manifestació l’11 de setembre per allò de l’Estatut i el Tribunal Constitucional he pensat que la lectura d’aquests versos podria animar a la participació.

En el benentès que molt em temo que es faci o no es faci la sobredita manifestació i que hi acudeixin un o un milió de catalanets, els nostres dilectes veïns de ponent faran el que els convé: ço és, el que els surti dels pebrots.

Però per passejar una estona, que no quedi.

Distraccions estivals

Hola, amic Corc.

Havent llegit que molt assenyadament et retiraves a les casernes del deure laboral em permeto de fer-te visita per deixar-te testimoni dels meus últims progressos en matèria d'ectoplasmes.

Mentre tu et recreaves en el dolce far niente, jo he perseverat en pràctiques mediúmniques i en la fotografia de matèries subtils. Com veus, encara hi ha categories.

Et deixo veure el resultat d'unes de les últimes sessions, que em va deparar una estona agradosa.

La imatge té el seu interès. Si t'hi fixes bé, té una certa retirada a la iaia Lola, que en Glòria estigui. Ara, de conversa, res de res. Per això calculo que no era ella, perquè com deus recordar la dona no callava ni a sota l'aigua.

En fi. Sàpigues que tot i que no em manifesto vaig seguint els teus avatars. No els comentaré perquè -ja saps que entre tu i jo hi ha franquesa- no tenen el més mínim interès, però com que els lligams són els lligams segueixo al peu del canó.

No cal que et digui que així que obtingui resultats consistents en algun diàleg amb el més enllà, te'n faré cinc cèntims.

Fes bondat i no t'hi escarrassis massa.

Teva,

La Veu

Fi de festa

Atès que si Déu no hi posa remei

-i no crec que s'hagi d'ocupar d'aquestes minúcies-

demà els meus compatricis s'abocaran a la festa,

decideixo i proclamo

que és el moment precís

(més enllà de solidaritats que també pesen)

per donar per acabat

el període de letargia estival.

Amén.

Tots tenim un passat...

...en el qual, de tant en tant, és bo(¿?) de bucejar.

¿És possible clarificar el sentit de "folla amor" a partir del poema 87?

March apel·la a una possibilitat d'amor en equilibri que situa en el punt màxim. Però aquest equilibri es demostra inestable i cos i ànima contrasten.

Quan en aquesta pugna el cos s'anul·la, l'ànima romanent sola, albira un delit superior que evidencia la migradesa del delit atès pel cos: és el moment en què és percep l'amor honest, un amor que es viu en la pura contemplació.

Aquesta és l'aspiració de March i en aquest context es forma un ideal l'assoliment del qual implica que el cos no hi participi.

En aquest punt es troba en una situació de conflicte: l'equilibri es pot obtenir o bé renunciant a l'ideal o bé renunciant al cos. D'aquí que es pregunti perquè Déu embolcalla l'ànima amb el cos si no pot ser que aquesta pugui anar sola (sense carn) a l'encontre de l'amor ni que admeti el consell de la raó per renunciar al seu anhel.

Pel que fa a ell mateix, March es troba en una eterna situació de contradicció: tota dona que veu l'atreu i vol posseir-la sens fi -espiritualment- i voluntàriament renuncia a la raó si li fa present que podria perdre amor.

Es troba en situació de buscar el bé sobirà en el món deïficant amor i volent un acontentament que amor no li pot donar perquè no troba lloc on posar la seva influència, és a dir, no hi ha correspondència possible a l'amor que ell pretén.

Malgrat això no pot perdre la seva esperança i no cessa d'imaginar en ell sense obtenir res.

Aquest desig és tan fort de perfecció que el pressiona fa que no atengui a la raó malgrat que sap prou bé que pura amor no pot caure en dona.

El seu desig es xifra en la vida contemplativa però davalla a l'activa i això l'entristeix.

Podríem suposar a partir d'aquí que "folla amor" podria significar un amor que no para esment de la ráo en el sentit que aquesta li evidencia que el que busca no és possible.

Dit d'altra manera: qualsevol intent de buscar un amor satisfactori és foll.

Doncs sí, mal que em pesi això és el que vaig escriure fa molts i molts anys en un full de paper ronyós que m'ha vingut a trobar d'entre les pàgines d'un volum amb les poesies d'Ausies March que feia temps que dormia el son dels justos en un prestage ben encoixinat de pols i visitat només per aranyes feineres.

Tot i que ara em sembla pleistocènic, vaig consagrar un estiu sencer a intentar entendre March. Com és evident, no me'n vaig sortir.

Ara, m'ho vaig passar molt i molt bé: tancat a casa i amb el nas enganxat al llibre.

Hi pot haver un viatge més estimulant?

Carpe diem i mala hòstia

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,

Assise auprès du feu, dévidant et filant,

Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:

“Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle!

Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,

Déjà sous le labeur à demmi someillant,

Qui au bruit de Ronsard ne s’aille réveillant,

Bénissant votre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre, et, fantôme sans os,

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain:

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.

El tòpic del carpe diem deu travessar de dalt a baix la història de la literatura (Horaci ha fet molt i molt de mal), però aquest sonet de Ronsard té reservat lloc de preferència en els annals del xantatge emocional.

A mi em fa una gràcia especial, i me l’estimo molt més que el Migonne allons voir si la rose..., per la ració de mala bava i megalomania que ens aporta.

Perquè anem a veure si no és tenir mala llet engaltar-li a la pobra Hélène, quan encara tenia la pell rosadeta i tersa i deuria estar rodoneta com una poma, que temps a venir es trobaria: a) arrugadeta com una pansa, b) sense ni una miserable criada per aguantar-li les neures, i c) entretenint les hores mortes fent labors...

Però això, encara passi. El que té més pebrots i demostra un ego a l’alçada d’un campanar és que li digui en negre sobre blanc que arribada a aquest estat de lamentable decandiment, s’exclamarà meravellada que en Ronsardet n’havia –ai las!- celebrat en altres temps la bellesa i que ella (idiota de mena se sobreentén) havia fet rosegons d’un croissant d’aital categoria.

Olé!

De tota manera, poca broma. Jo, que estic més pel desdeny d’Helena que pels marrameus del Ronsard, sempre he cregut que era dona de criteri i que posada a optar entre els ditirambes llagoters del poeta i altres opcions potser menys literàries però d’una carnalitat i d’una contundència molt més gratificants i eficaces, va saber triar encertadament i s’ho va passar d’allò més bé.

Tria que, endemés, arribada la senectut, li podia oferir records molt més estremidors i de bon rememorar que no els versos, ben escandits això sí, d’un poeta que era considerablement lleig i al damunt sordejava.

divagacions

venalitat no ve de vena ni a Bach li convé el jazz malgrat que Lousier s'hi entesti ni m'agraden els matins mandrosos per molt que ho fingeixi

dinaré al carrer que és una manera còmoda de defugir la conversa quan no hi ha res a dir perquè ja hem llegit totes les pàgines

em salva la urbanitat que sí que deu venir d'urbs encara que no sóc amant dels focs artificials / en qüestió de falsedats salvem si més no el foc que tot ho arrasa

si una multitud em fos donada crec que la posaria en fila / i al final una porta amb unes balances i una ploma perquè estimo més Maât que Pere, que duu la barba massa florida i sol ensopegar amb la clau, pobre, tan vell i desorientat

la barca travessa la nit per retrobar l'absurd / no paga la pena interrogar el barquer perquè la covardia exigeix no córrer mai el risc de trobar respostes

Horror i pedagogia

El 18 de març de 1847 Henri Sanson va rebre l'ofici que li feia saber que havia estat destituït. Era el punt i final de set generacions de botxins (1688-1847) que s'havien anat succeint en el càrrec. Sense aquesta decisió administrativa, la família Sanson també hauria deixat la plaça d'executor perquè el matrimoni d'Henri, atzars de la paternitat, només havia estat beneït amb dues filles, gènere que, com és sabut, estava exclòs de la successió macabra.

Sigui com sigui, el lleure i una vocació literària que fins al moment sembla que no s'havia manifestat, el va decidir a escriure. El resultat: Set générations d'executeurs, 1688-1847. Mémoires des Sanson, mis en ordre, rédigés et publiés par H. Sanson, ancien exécuteur des hautes oeuvres de la Court de Paris, editat per Dupray de la Mahérie et Cie., éditeurs, Paris 1862.

El mateix any se'n va publicar a València una traducció, feta per D. J. L. y M., a la Imprenta de José María Ayoldi.

L'any 1970 Tusquets Editor va recuperar part d'aquesta traducció en el volum 9 de la seva col·lecció Cuadernos ínfimos i li va donar aquesta bonica portada que potser peca d'una certa morbositat, però que combina encertadament els tons gris i magenta.

A la pàgina 49, podem llegir: "Acostumbrábase en Francia en el siglo XI, época en que la validez de los contratos descansaba únicamente en la fe de los testigos, a pegar bastante fuerte a los jóvenes y niños el día que se firmaba un acto para grabarles en la memoria aquel hecho importante, existiendo la misma costumbre en España con motivo de la ejecución en horca, pues més de una madre acostumbraba a llevar a sus hijos de corta edad a aquel espectáculo, y pegarles fuertemente en el momento de dar el moribundo el último suspiro, para que aquel ejemplo, grabado profundamente en ellos, los preservase para siempre de semejantes crímenes".

El traductor, a qui no deuria plaure l'al·lusió del gavatxo, anota a peu de pàgina: "Este uso del pueblo bajo, rarísimo en nuestro país, ha desaparecido por completo hace ya muchos años con la horca".

Però l'home no deuria anar massa ben encaminat en les seves matisacions perquè Raimon Caselles, a la narració Dia de sentència amb què obre el seu recull Les multituds publicat el 1906, diu: "Hi havia homes que per res del món s'haurien deixat perdre la sentència; perquè així com hi havien anat de nois agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per fer-los saber la trista fi del mal obrar. Eren d'aquells que esperen que el sentenciat torci el coll per donar als infants la tradicional bufetada que els serveixi d'experiència".

Des que vaig llegir ja fa molts anys aquest fragment, que em va cridar l'atenció perquè corroborava el que m'havia explicat el meu avi, que es veu que havia basat part del seu criteri moral en una lliçó d'aquesta mena amb què l'havia obsequiat el meu besavi. No cal dir que saber que un procediment tan instructiu arrela en una tradició francesa del segle XI em dóna la tranquil·litat de poder dir que pertanyo a una família respectuosa i seguidora de l'ordre consuetudinari.

I això és tot. Agost és un més que es presta a remenar vells prestatges i, com és evident, l'amic Sanson ha volgut avui passar una estona entre les meves mans i ha reclamat per torna la companyia del també amic Caselles.

Perquè jo, en qüestions d'amistat, tinc la màniga molt ampla.

Records

La memòria ens juga males passades, sovint recordem l'accessori i oblidem l'essencial. Qui m'havia de dir, parapetat darrere d'aquest bigoti ufanós, que haurien de passar tants anys per retrobar al fons d'una capsa empolsinada l'aroma d'aquella vetllada memorable que vaig viure al Teatre Bosch. Quin any, l'any 17...

Gràcia ha canviat, del Teatre Bosch no se'n canta ni gall ni gallina. Dixie Kid havia vingut a fer una exhibició amb Lafont. Érem joves i el món semblava per estrenar. Bombes a la ciutat i el món en flames, però res no ens feia por. Encara no havíem tastat l'esglai dels bombardeigs ni l'aspre regust dels refugis. Tampoc no sabíem encara com és d'amarg empassar-se la humiliació.

Aaron Lister Brown havia nascut el 1883 a Fulton, Missouri. L'abril del 1904 va derrotar Barbados Joe Walcott i va aconseguir el campionat del món dels welter. L'any 18 va tornar a Barcelona i es va enfrontar dues vegades a Frank Hoche, el 7 de març i el 23 d'abril, quan Sant Jordi encara no anava ple de llibres...

Aaron Lister Brown, conegut com Dixie Kid, va reconciliar-se amb la vida un 6 d'abril de 1934, a Los Angeles, al peu d'una façana perforada per molts ulls lleganyosos que es feien passar per finestres.

No van acabar de decidir si era accident o suïcidi, però jo ja havia vist la derrota al fons del seu somriure absent.

Al Teatre Bosch. A Gràcia. L'any 1917.

Noves tecnologies

Empès per les circumstàncies, cedeixo: entro amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Des d'ara i amb l'ajut d'aquest giny d'última generació abandono el càlcul mental.

Si més no, en la multiplicació. Per sort, encara em queden les sumes, les restes i les divisions.

No tot està perdut.

OLLAÓ!

Joan Brossa diu:

Si deixes passar una estona, quan tornis

a donar un altre cop de puny a la taula,

tindrà més relleu que si continues donant

cops de puny sense parar.

El meu dilema:

Quan tinc puny no trobo la taula

i si tinc taula em falta el puny.

Agost

Concedirem a l'agost un vot de confiança, que no se sap mai.

Juliol ha mort, i ho ha fet amb aquesta mateixa cara: ulls desconcertats i orlat de negre. Després de sotmetre'l a retocs diversos, el dono per tancat al panteó dels seus predecessors muts. En glòria sigui.

Jo seguiré reptant per la meva cripta.

Les tries que hom fa són les tries que hom fa. Ja se sap que les tautologies tenen l'avantatge de prestar-se a poques discussions.

Amb bona disposició d'ànim he optat aquest matí per rellegir Jesús Moncada, Calaveres atònites.

Manllevo les belles paraules del jutge Crònides: "Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites".

Vian-Reggiani. De res.

Soparets

Aquestes dates em precipiten a una certa vida social que m'obliga a violentar el meu tarannà misantròpic i a sotmetre els meus músculs risoris a una tensió que sempre els agafa fora de joc. La contracció als deures imposats ha format part des de sempre del meu paisatge vital i m'hi sotmeto amb la disciplinada obediència dels qui no tenim el no ben arringleradet en un lloc de privilegi del nostre repertori lèxic. És així i no me'n queixo, simplement constato.

Aquest estiu, però, acudiré als diversos sopars que honoro amb la meva presència amb un estat d'ànim més eixerit: poder disposar d'una polida capseta delicadament ornamentada amb la colla dels tretze i que conté unes perfumades pastilletes per assaborir post prandium, em dóna una tranquil·litat de què fins ara freturava.

Ja ho deia aquell, que no es volia morir perquè la vida sempre et dóna sorpreses i novetats.

Les meves, com veieu, són ben petites i modestes.

Lletania críptica per a bons entenedors

Entre escarabats i graelles

els dies se’n van anant.

Quan m’asseia, tant me feia,

tot era fi com un guant.

Les vacances, quina guassa...!,

juliol se m’està acabant.

Tant exhibir el meu darrere

se m’està afeixugant.

Potser agost amb molta calda,

mosques i nyonya a desdir,

em compensi del calvari

que fins ara em fa patir.

Dimonis de moltes banyes,

diables del morro fi:

prepareu bona cassola

per cuinar-me un bon destí!

Quasi conte més idiota encara

L'espera se li feia llarga. Els altres metges, més diligents, havien esbandit la clientela. A ell, en canvi, li corresponia una doctora minuciosa i un pèl sòmines: li tocava prendre paciència.

Anava passadís amunt, passadís avall. Els passejos convergien a una caixeta vermella, molt polida i rebufona: "En cas d'incendi, premeu el botó".

A la vint-i-setena parada i relectura, no va poder resistir la temptació: va prémer el botó.

No podia preveure que l'instal·lador havia estat especialment previsor. Cas que algú activés el mecanisme en absència de foc, el sistema provocava una bella fogata per estalviar explicacions sempre enutjoses i poc convincents.

Quan els bombers van desenrunar la planta es van trobar una pelleringa recremada amb una cara que semblava dir: "No ho tornaré a fer".

Malaguanyat penediment.

Associacions

No us en càpiga dubte: fa segles que la tortuga maleeix la seva dissort. Li ha plogut al damunt, des d'un Olimp desmesurat, un pes difícil de traginar. Ella, però, pacient i sàvia, es limita a disfressar la bilis d'aigua perquè el turista s'enganyi pensant que la composició és refrescant.

Nosaltres sabem, però, els pensaments obscurs que mastega en la seva presó de pedra: quan la lluna fa el ple i el silenci s'ensenyoreix dels jardins, tot es capgira. Pietro Barbino és aterrat i el queloni se li planta al damunt del ventre prominent i amb bec d'acer li rosega aquest fetge que han macerat constants libacions.

La víscera, com és de llei, torna a créixer, es recompon i s'apresta a nous àpats. Els cicles, ja se sap, les tenen aquestes coses i regalen petits moments de justícia en un món de vegades clar, de vegades inintel·ligible.

Jo, des del fons de la meva penombra, el contemplo, hi joguinejo i hi especulo. Per qué els camins estan marcats i l'hora és dolça.

Inferns amables

En algun lloc he llegit que les pintures romàniques venien a ser com una mena de llibre que suplia les limitacions del pobre illetrat en aquells segles pretesament obscurs de l'Edat Mitjana. Ho accepto, perquè jo encara sóc dels qui atorga a la lletra impresa un valor totèmic i si algun estudiós va posar en circulació aital sentència, els seus fonaments tindria.

Dedueixo doncs que, en bona llei, la visió d'un infern com el que exhibeixo deuria anar encaminada a posar a rotlle els aspirants a pecadors d'algun segle reculat. Potser sí que "in extremis" la memòria de la caldera i les flames podia retenir les inclinacions mal encaminades d'algun serf una mica deixat anar. Acceptem-ho.

Vist des dels meus ulls, l'infern que ara us recomano que torneu a mirar no és sinó una incitació, una esca de pecat: no em direu ara que una eternitat amb un embut al cap, gronxats per dimonis amb un somriure tan còmplice i amb la certesa d'un estalvi tan segur a la factura de Catalana de Gas, no us animaria a cometre tota l'àmplia gamma de pecats possibles.

I algun de propina. O no...?

Anys setanta

Caminant pel seu propi peu ha vingut a parar a les meves mans un bonic llibre editat per L'Ajuntament de Barcelona: Dones en transició. De la resistència política a la legitimitat feminista: les dones en la Barcelona de la Transició.

N'és autora la senyora Mary Nash, amb qui vaig coexistir durant un curs a les aules de la U.B. mentre ens fustigava sense cap misericòrdia la senyora Mercè Vilanova.

Com és habitual en mi vaig creuar la totalitat del curs sense intercanviar cap paraula amb ningú que no habités dintre del meu cervell, la qual cosa sempre m'ha garantit el do preuat de l'anonimat més rotund; però d'aleshores ençà sempre que ensopego amb el nom de la senyora Nash en algun paper no em puc estar de sentir el lleu fregadís de les ales de la nostàlgia.

Queda dit.

Dubto molt que arribi mai a llegir-me el volum: 259 pàgines en tamany DIN-A4 són el millor antídot per a qualsevol vel·leitat que em pegués per la banda d'ampliar els meus coneixements sobre el tema. Però com que és un volum ben editat i abundantment il·lustrat, sí que m'he entretingut una estona a mirar-ne els sants.

I entre les estampes que han atret l'atenció d'aquestes dues llumeneres amb què natura m'ha obsequiat, la que m'ha resultat més plaent és la que m'he pres la llibertat d'escanejar polidament i plantificar a l'encapçalament d'aquesta parida.

De fa temps que tinc per l'invent de Monsieur Guillotin una devoció molt sentida. El progrés humanitari que va introduir en el complex món de la decapitació sempre m'ha semblat d'agrair. Posats a escapçar els aspirants a difunt, fer-ho d'una manera neta, ràpida, eficaç i de resolució garantida m'ha semblat sempre que dóna un plus de civilitat a l'aplicació del més notable disbarat en què han culminat molts sistemes judicials al llarg de la història.

La proposta d'extensió de l'artefacte, feta l'any 1979, al control de la natalitat em sembla també digna de ser tinguda en compte. En uns dies que hi ha viva polèmica per l'ús indiscriminat de "la píndola de l'endemà", no deixaria de tenir un cert interès que algú reivindiqués l'aplicació del que podríem anomenar "l'extirpació de la vigília".

Jo hi veig avantatges diversos, entre els quals ara només en destacaria un: si dotéssim les nostres adolescents d'un artilugi d'aquesta índole i elles tinguessin cura de mostrar-lo amb una certa ostentació als aspirants a fecundadors descontrolats, tinc per mi que ultra estalviar-nos embarrassos no desitjats i socialment embarassosos (passeu-me per alt la redundància) inclinaríem els nostres plançons a recuperar amb constància i aplicació pràctiques onanístiques de reconeguda i contrastada solvència.

Eps, i si us amoïnava que això contribuís a assecar-los el cervell en compliment de les molt atinades admonicions del gremi eclesiàstic, no heu pas de patir. Primer caldria veure fins a quin punt estan dotats de tan inútil adminicle.

Nous amics

Comparteixen la cara de lluç,

simplement han triat colors diferents.

El de sota, una mica més presumit,

ha volguts que li decorés

núvols, xiprers i muntanya

amb una mica de rodonetes.

Jo, com que me'ls estimo com

si fossin fills meus

no m'hi he sabut negar.

Els deixo entre vosaltres

per si hi voleu lligar

amistat.

A propòsit del passat

De racons i raconets en tinc en abundància. Això, que denota una certa vocació de formigueta, fa que de tant en tant em trobi entre les mans alguna cosa que ja tenia oblidada. La que presideix aquestes paraules va emergir d'una carpeta on havia entaforat alguns escrits i alguns dibuixos i que l'altre dia vaig rescatar de la lenta devastació del temps.

Vaig estar a punt d'esquinçar-la, però va ser una temptació fugaç. Si ha sobreviscut fins aquí, em vaig dir, com gosaries ara condemnar-la a l'estrip i a la promiscuïtat de l'abocador? I em vaig mostrar un cop més magnànim i el retall (13,5x7,5) fa dies que corre per la meva taula.

Aquesta generositat em començava a semblar sospitosa i m'he hagut d'encarar a la pregunta: per què aquest garbuix de línies ha sobreviscut? Estic segur que és contemporani de moltes altres temptatives que no he tingut cap empatx a fer desaparèixer. Què hi ha en el bocí que paper que grogueja que l'ha rescatat una vegada i altra de la destrucció? Em diu alguna cosa? És un mer accident de l'atzar o de la desídia?

La pregunta és banal, però em projecta a una altra reflexió de més volada que algunes vegades m'he fet: què fa que una producció humana superi la frontera dels anys? Hi ha algun valor intrínsec en les obres del passat que s'instal·len en la memòria col·lectiva o no és més que el resultat de mers accidents imprevisibles que no tenen res a veure amb l'essència de la cosa?

No dubteu que m'agradria donar resposta a aquest interrogant, però no me'n sento capaç. Podria, potser, formular alguna hipòtesi. Però si anem a mirar, no crec que aportés ni una engruna de substància a un dilema que -si hem de ser sincers- tampoc no em priva el son.

De tota manera, sí que he guanyat alguna cosa en la reflexió: posats a no descartar del tot que les taques que exhibeixo continguin algun valor en si mateixes que les ha mantingudes des del seu origen remot en condicions de ser encara contemplades, no em puc concedir el dret de fer-les desaparèixer.

Ergo, les mantindré degudament extraviades entre els innombrables papers que emmagetzemo per si quan tornen a comparèixer ja he trobat la resposta i puc dictar sentència.

Alternativa

Li trobo una certa gràcia al gest perquè no sé massa si intenta desplaçar un envà o confegeix una delicada corba que realça un cos que no és excessiu i per això mateix em plau de mirar.

És cert que les meves pupil·les tenen una tendència manifesta a alegrar-se amb la contemplació de carns de persones humanes de sexe femení macerades per llargues dècades d'entomar pols, però això no obsta que també tingui un punt pluridisciplinar i si cal transversal, i que també comprengui que altres parpelles que no les meves s'entretenen en la consideració dels disbarats que vaig penjant amb una dedicació digna de millor causa.

Sumant totes aquestes variables, he arribat a la conclusió que fóra bo d'oferir una pausa contemplativa a algun hipotètic ull femení que vingués a visitar-me.

I res més, que la corba ja no dóna per més.

Jornada de reflexió

“Al nostre idioma catalá, si no m’enganyo, li falta encara un Poema Heróich, ó que en tinga al menos la semblansa.”

Amb aquestes paraules encetava el R.P. Ignasi Corrons el Prólech del seu poema Joan Garí, l’hermità de Montserrat, que va ser imprès a Manresa l’any 1868 a la Impremta de D. Pau Roca.

Aquest pròleg és prou interessant per la reflexió que conté sobre la llengua catalana i fa interessants observacions sobre un dels problemes que entorpia la represa de la literatura a la Renaixença, això és, la manca d’una llengua literària consolidada.

Segueix dient:

“Jo me inclino á creurer que, tal obstacle, en part pot derivar de la índole de la nostra Llengua, la qual per sa natural sensillesa se presta poch á la elocució sonora y magestuosa, tant del cas a una composició poética de tal género. Las altres Llenguas se enriquiren, se perfeccionaren ab lo temps; y, qual més qual menos, tenen com depositadas y fora del us freqüent certas maneras y expressions elegants y més elevadas que las usuals, de las quals poden servirse los autors en las ocasions d’empenyo: tenen, diguemho aixís, dos vestits, un per los dias ordinaris, altre per los dias de gala. La Llengua catalana, no se lo que es, que sens faltarli gracia, vivesa, energia y tot lo que s’vulga, no te aquesta elasticitat y com duplicitat de las altras; va ben vestida, mes sempre de un mateix trajo, ni presta al escriptor altres giros y expressions que las que se usan en una conversació familiar. Y es tant propia de son carácter la senzillesa, que en tractant de vestirla millor, elevant un poch la dicció, se n’dona ella com per ofesa y ridiculisada. En una paraula, no li escau altre vestit que l’que porta per tot dia.”

Francesc Vicenç Garcia havia escrit dos segles abans el següent sonet:

A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòfar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

Si de abril parla, pinte la alegria

Ab que desplegà ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram en ram, la llengua que tenia;

A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,

Sols i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella,

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou en tinc de la llanesa catalana.

I jo, avui, m’he distret una estona repescant aquests dos textos i copiant-los diligentment per si algun dels hipotètics i improbables lectors d’aquestes línies es volia entretenir a meditar-hi i a extreure’n doctes conclusions.

Jo ho faria molt de gust, però avui, 6 de juny, és jornada de reflexió i he de concentrar totes les meves potències a decidir qui votaré demà.

Això del Parlament Europeu és cosa de gran compromís i no voldria que encaboriat en disquisicions sociolingüístiques i literàries acabés havent-me de penedir d’un vot precipitat i fet sense la deguda maduració. 

Un hom, al cap i a la fi, ja no aspira sinó a poder descansar amb la consciència tranquil·la que dóna haver fet la feina ben feta.

Cap-i-cua

De tant en tant em pren la cosa del realisme i reclamo algun amic que tinc tancat en la gàbia dels bits. El que presideix aquestes paraules el vaig trobar en una excursió per pàgines més o menys sicalíptiques d'aquelles que entretenen els meus lleures desorientats. Crec que duia una inscripció banal al pit, però vaig tenir cura d'esborrar-la-hi perquè em semblava inoportú lligar amistat amb qui l'encertava en la closca però l'espifiava en la cosa dels pectorals. Sigui com sigui, després de practicar-li els oportuns retocs, ja el vaig afilerar al rengle dels meus col·legues per a hores ombrívoles.

Que si ho és aquesta? Doncs sí, ho és. I per què? Doncs aixó sí que no ho penso pas publicar. Hom és mestre dels seus silencis i esclau de les seves paraules, i no us en penso esquitxar ni una que us pugui posar en la pista del meu malestar. D'altra banda, sóc dels qui pensa que en això de les incomoditats, cadascú ha de saber comportar les seves sense fer-ne excessiva ostentació. Insinuar, suggerir... fins aquí passi. Però entrar en detalls i precisions sempre m'ha semblat d'una obscenitat que no estic disposat a fer meva.

De petit, hi havia un instrument que m'inquietava, en deien "difumino". Si l'heu conegut, bé m'està; si no, ja us espavilareu.  Les vegades que el vaig tenir entre els dits no vaig saber què fer-ne. Amb el temps he entès que era prenys de possibilitats i he après a jugar-hi sense tenir-lo a les mans.

Ara hi joguinejo i m'aplicaré a treure'n tot el profit que n'hagi menester. De vegades em sé antic, molt antic, i disposat a adquirir una tonalitat verda virant a color ala de mosca.

O de color de gos com fuig, que és la mesura justa de la meva dubtosa presència en aquest món.

Ah, i perquè el to una mica alambinat, abstrús i espero que suficientment inintel·ligible del que acabo d'escriure tingui el premi d'una imatge més acollidora, aquí la teniu.

Jo la trobo deliciosa. No sé si vosaltres sereu de la mateixa opinió.

Jules Supervielle

Nascut a Montevideo el 1884, mora a París el 1960. No li discutirem la tria: a cadascú el desembarquen on li toca i agafa l’últim tren a l’estació que pot.

En l’entremig, deuria fer coses diverses. Amb algunes deuria contribuir a la felicitat d’altri i amb altres deuria posar algun granet de sorra als engranatges  del benviure d’algun coetani o coetània. Així sol ser, i no hi perdrem més temps. 

De la seva estada en aquest món que té l’honor d’hostatjar-nos, ens n’han quedat poesies. Perquè el tal Supervielle –ja em direu quina necessitat en tenia– va decidir en algun moment que això d’escriure en ratlles curtes seria una bona manera de passar l’estona. I encara més, va creure de bona criança de rebutjar “écrire de la poésie pour spécialistes du mystère” i pretendre que del poema “le mystère soit le parfum, la récompense”. 

Rainer Maria Rilke li va fer avinent, havent rebut el seu recull Gravitations, que: “Crea una continuïtat per damunt dels abismes, sento que no s’atura enlloc" (frase que va escriure un 28 de novembre de 1925, demostrant així una deferència cronològica que no em puc estar d’agrair-li). 

Supervielle es complau en els fantasmes i les aparicions, la lleugeresa de les formes vaporoses. Té, com Réverdy, el sentit precís dels misteris del Temps, d’on poua somnis, sensacions que poblen el buit aparent d’una absència universal la figura més dolorosa de la qual és la Mort. 

Per tots aquests motius (o per qualsevol altre que sigui del vostre gust) passo a oferir-vos un tast de l’amic Supervielle. El poema va ser publicat per la revista  “Quaderns de poesia” en el seu número 1 de juny de 1935. I diu així:

 

ATTENTE

Dans l’obscurité pressentir la joie,

Savoir susciter la fraicheur des roses,

Leur jeune parfum qui vient sur vos doigts

Comme une douceur cherche un autre corps.

 Le coeur précédé d’antennes agiles

Avancer en soi et grâce a quels yeux?

Eclairer ceci, déceler cela,

Rien qu’en aprochant des mains lumineuses.

Mais dans quel jardin erre-t-on ainsi

Qui ne serai clos que par la pensée?

Ah! pensons tout bas, n’effarouchons rien

Je sens que se forme un secret soleil.

Sóc home de sort

Cada dia em porta un regal. L'últim que ha arribat a les meves mans m'ha donat peu a fer-hi alguns retocs per adaptar-lo a les meves circumstàncies. Espero que el simpàtic autor de la imatge original no m'ho tingui en compte: li reconec el mèrit de la imaginació i declaro la meva absoluta simpatia per l'acudit de la seva "Meditació". Lúnic que m'he permès és llevar-li les colorinxes -que no s'adiuen amb la meva vida subterrània- i afegir-hi un discret epitafi. Com veieu, joc de poques taules.

Podria aprofitar l'avinentesa per escarbar en les meves entreteles i fins i tot elaborar una amena teoria sobre la meva tirada mortuòria, però seria feixuc i m'exigiria un esforç de reflexió que no s'adiu gens amb aquest diumenge al matí una mica mandrós que em disposo a viure. D'altra banda, sóc dels qui pensen que tampoc no és estrictament necessari que tot tingui explicació. Així, per exemple, tampoc no sabria explicar perquè m'agraden més les faves a la catalana que l'ànec amb peres, i això no em comporta cap malviure a l'hora de tirar per la via d'enmig i conformar-me amb un plat de bledes bullides. Vaja, és així i no cal donar-hi més voltes.

Emprenc una setmana que m'ha de reportar alguna notícia de cert interès en el que pertoca al meu futur més o menys immediat. He de confessar que tinc una certa curiositat per veure per on van els trets, és lògic. Però jugo amb un avantage que em fa l'espera confortable: sóc home de sort i res no pot venir a torbar aquest discret deambul·lar entre mons i plans diversos amb què miro d'arribar sense estridències a l'últim port cap on navego.

Companys de viatge, que els déus us siguin benignes.

Petit conte idiota (11)

Tots els seus amics presumien de fills i filles. La nena acaba la carrera aquest any, el nen serà metge, que si màsters per aquí, que si postgraus per allà. I ell, amb els llavis ben premuts i fent veure que no hi era: la gran, tanatopràctica, el petit enterramorts. I és que no ho podia entendre. Els havia donat tot el que volien i potser una mica més i tot. I tant l’una com l’altre aferrats a aquesta mena de vocació idiota. I no hi va haver manera: crits, batusses, càstigs, amenaces, complaences, xantatges, negociacions, promeses... Res de res de res: tanatopràctica i enterramorts. I semblaven més contents que unes pasqües. Tot plegat era d’un idiota que tirava d’esquena.

-I els teus què fan?

-Bé, ja em treballen els dos.

-I ja se t’han emmancipat?

Què va, que aquesta era una altra. Aferrats a la mamella, xuclant i xuclant. I amb un posat de mosquetes mortes que encara l’acabava més de treure de polleguera. Posats angelicals i muts com una anxova. Ara, això encara ho havia d’agrair, no s’imaginava un sopar de família comentant el com i el què de la feina del dia, que prou sabia que ell no gastava estómac per a segons quins comentaris. La cosa de la mort sempre li havia fet angúnia i no hi havia res que l’incomodés més que aquell típic “Que el voleu veure?” amb què els familiars dels difunts sembla que vulguin rematar l’estúpida contracció al deure d’anar a donar el condol.

De fet, quan entrava a un tanatori, li pujava un pessigolleig pel tou de les cames que el convidava a refer camí i a engegar a dida la bona educació i els convencionalismes socials. Les vegades que no li havia quedat més remei que entrar a la capella on feia temps el difunt fins a l’hora de ser encabit al nínxol, li venien un ois que només podia controlar fixant la vista en un punt indefinit que li estalviava la visió del traspassat i escurçant al límit de la bona educació l’estada en aquell recambró que sempre li havia semblat obscè i prescindible.

I només li faltava la lletania inevitable: “Que bé que ha quedat, que natural, està igual que quan el (o la) vaig veure per última vegada”. Quina obsessió pels tòpics! Com si un cadàver, enravenat i en procés d’esdevenir una sopa borbollejant de matèria en descomposició pogués tenir res a veure amb un organisme viu. Quin disbarat!

Però no hi havia res a fer, havia contribuït a posar al món dos especímens que sembla que xifraven totes les seves aspiracions a servir el trànsit cap al més enllà.

La seva dona ho portava amb més resignació. “Ells són feliços així, deixa’ls fer. Imagina’t que fossin uns perduts i es droguessin...” Doncs mira, pensava ell, potser m’ho estimaria més. Entre el mono i l’esquelet, no sé amb què em quedaria... Però això no ho deia, és clar, acotava el cap i tornava a fer veure que llegia el diari, perquè qui dia passa any empeny.

I tants en va empènyer que va arribar que un dia se li va entravessar i el cor li va rebentar. I va ser al mig de la Gran Via, just quan en semàfor estava a punt de canviar i venia un enorme autocar ple d’anglesos que ja estaven borratxos a veure la final de la Copa d’Europa.

L’esmicolament va ser de campionat i la recolecció de fragments, obra de gran mèrit. Afortunadament, va anar a parar a bones mans i la recomposició de les miques feta amb amor i devoció.

Només per això i no res més, més enllà de la campana de vidre que el protegia de les paraules que encara l’haurien fet alçar-se es va poder sentir: “Que bé que ha quedat, sembla ben bé ell”.

I just en aquell moment, els seus fills es van mirar i van donar per satisfet l’odi que havien anat covant al llarg de tants anys servint una feina que els repugnava.

Les paraules que no van pronunciar es podien llegir a la lleu curvatura dels llavis i a l’espurna de complicitat que va travessar els seus ulls: “Jo ja he fet la meva part”, deia ella, “ara et toca a tu allisar el ciment. Que no s’escapi i que es podreixi a l’infern”.