Vaig aprendre aquesta bonica paraula ja fa anys de la mà de Josep Pla. Ja fan bé de dir els mestretites que això de la lectura amplia el vocabulari!
El problema, és clar, és que ja em direu quan puc aprofitar per treure-li la pols i fer-la sortir d'aquest calaixet on reposa tan tranquil·la com si dormís al fons del mar.
Perquè, a veure, siguem sincers: com m'ho he de fer venir bé per donar-me la satisfacció de fer rodolar "derelicte" entre els meus llavis? I no em direu que no és ben cert que és una paraula que rodola, es gronxa, joguineja un pensament i vola amb la lleugeresa d'una fulla de tardor fins deixar-se lliscar per l'oïda atenta que se l'empassa i en frueix. Difícil comesa, està clar.
Bé, sempre em queda l'onanisme sonor. Puc deixar que els meus derelictes em retornin en el silenci d'alguna tarda lenta com aquesta, en la qual m'entretinc en l'omfàlic plaer de satisfer les meves apetències lèxiques.
Si tinc sort, com ara mateix acaba de passar, és possible que un dels meus gats entri per la finestra i em miri amb ulls esbatanats. En algun racó de la seva sàvia memòria quedarà impresa l'escena i podrà explicar-la entre somriures felins (que són la quintaessència dels somriures, com és de llei) als seus companys, i això confirmarà allò que ells saben i nosaltres ens entestem a negar: "Que estranys que són aquests humans!"
Però ja m'està bé. Orfe com em reconec avui, ja m'escau la companyia que m'atorgo i entre gats i paraules vaig consumint aquest temps que em crema.
M'autocito, que no ve d'aquí:
Assedegat retorn a l'alba crua.
Nua,
altiva a la proa,
barca sens rastre,
horitzó.
I a recer
de la més alta vela
imploro
el mort,
impossible retorn.
El problema, és clar, és que ja em direu quan puc aprofitar per treure-li la pols i fer-la sortir d'aquest calaixet on reposa tan tranquil·la com si dormís al fons del mar.
Perquè, a veure, siguem sincers: com m'ho he de fer venir bé per donar-me la satisfacció de fer rodolar "derelicte" entre els meus llavis? I no em direu que no és ben cert que és una paraula que rodola, es gronxa, joguineja un pensament i vola amb la lleugeresa d'una fulla de tardor fins deixar-se lliscar per l'oïda atenta que se l'empassa i en frueix. Difícil comesa, està clar.
Bé, sempre em queda l'onanisme sonor. Puc deixar que els meus derelictes em retornin en el silenci d'alguna tarda lenta com aquesta, en la qual m'entretinc en l'omfàlic plaer de satisfer les meves apetències lèxiques.
Si tinc sort, com ara mateix acaba de passar, és possible que un dels meus gats entri per la finestra i em miri amb ulls esbatanats. En algun racó de la seva sàvia memòria quedarà impresa l'escena i podrà explicar-la entre somriures felins (que són la quintaessència dels somriures, com és de llei) als seus companys, i això confirmarà allò que ells saben i nosaltres ens entestem a negar: "Que estranys que són aquests humans!"
Però ja m'està bé. Orfe com em reconec avui, ja m'escau la companyia que m'atorgo i entre gats i paraules vaig consumint aquest temps que em crema.
M'autocito, que no ve d'aquí:
Assedegat retorn a l'alba crua.
Nua,
altiva a la proa,
barca sens rastre,
horitzó.
I a recer
de la més alta vela
imploro
el mort,
impossible retorn.
.JPG)
1 comentari:
buscant el meu blog (feia segles que no hi anava) he trobat aquest i m'ha fet gràcia.
un derelicte és un vaixell abandonat que sura a flor d'aigua, tot i que a vegades es fa servir el terme per vaixells enfonsats. en qualsevol context d'aquests es pot usar la paraula sense problemes.
una altra cosa és com pot ser que no sàpiga ni com trobar el meu propi blog, però això és una altra història :P
Publica un comentari a l'entrada