I seguit

 I punt, i punt... 

Anem a veure, que ja em tens una mica tip de tanta poca-solta. Quatre o cinc dies comptats que fas veure que publiques el que hauríem de considerar parides de via estreta i ja et deus pensar que ets, pel cap baix, el geni de la llàntia.

De la llàntia, potser sí, però no de la que freguen als contes per fer sortir el geni, sinó de la que et condecora perquè et tremola el pols i la cullera t'obsequia amb uns amens esquitxos que ja et deuen haver portat al nivell de mariscal.

Però no hi fas res, estic disposat encara a tenir paciència amb tu. Embruta tantes pantalles com vulguis que me les empassaré com tantes altres píndoles amargants que m'he tirat coll avall. 

Al capdavall, mai ens podràs arrossegar a tanta misèria com ens enfanguen, dia rere dia, les notícies de l'actualitat.

Hipotètic epitafi

...i punt.

 

Cansament

 En tinc el pap ple i no sóc una gallina.

Naufragi

 

Quan va saber que l'última rata  els havia abandonat va saltar del vaixell amb una gran pena per tots els mariners i viatgers que s'hi quedaven.

Justícia

 De tant espiar pel forat del pany hi ha caigut i ha mort trinxat per mecanismes inclements.

Recompte

 Va deixar la feina de comptable quan va perdre dos dits en un accident.

Conte

 Va matar el Senyor Marquès perquè n'era el majordom i li calia ser conseqüent. 

Mandres

Com que de natural em pot la galvana, he decidit que ja no pinto més. Regiro racons més o menys polsosos i miro de trobar algun ninotet que estigui disposat a passar algunes hores a l'aparador.

Els qui ara us miren (conques buides, naturalment, no fos cas que...) arrosseguen tanta pols que he estat a punt d'admetre'ls a la meva cripta. Però comptat i debatut he pensat que fóra millor airejar-los que no tenir-los tancats per qui sap lo temps.

Perquè he vingut a pensar que en aquestes hores de desori pandèmic, quan la rifa del vaccí cotitza ben alt i on fins els més ignars poden dir la seva, jo crec que no hi ha més solució digna que mirar-se al mirall de l'únic futur cert i creuar els dits perquè no tingui massa pressa a arribar.

I si arriba, que sigui amb tot de colorets.

Déu hi faci més que nosaltres...

 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.

Cec

La ceguesa és un do per als endevins. Podeu preguntar-ho a Tirèsies i us ho confirmarà. O no, perquè l'home és vell i està cansat d'augurar desgràcies. I a més no es pot estar que l'acompanyin, ho facin Ismene o Eumolp. I això no deixa de ser-li un embaràs, mal que li pesi. 

Podeu també adreçar-vos al ram dels amanuenses o escrivans, altrament dits escriptors (no els privarem pas de l'orgull ni l'autoestima). Qui crea, crea. Ho faci de pollí, de rossí o ja macerat pel brou decantat pels anys. Potser aleshores us respondrà un Borges, o potser un Camilleri, tot fent un parèntesi en el dictat que agrairan els qui dibuixen les paraules, siguin secretàries, secretaris i/o dictàfons.

O potser val més que us adreceu al qui refilen o teclegen i aixi us les haureu amb un José Feliciano, un Stevie Wonder o un Tete Montoliu. Qui sap si entre arpegis i octaves us faran avinent el secret que percaceu.

Jo, però, me n'estaria. Ni en el futur, ni en la lletra, ni en la nota hi ha res que us pugui fer entendre que no hi ha resposta per a l'absència de llum.

Així ho va saber Isaac Sagi Nehor mentre rememorava els ensenyaments d'Abraham ben David De Posquières tancat en el negre silenci de la fosca.

 Així és i així us ho he dit.

Mirades

 Sempre que us miro penso si no sou vosaltres els monstres.

Enquestes 2021

 Heus ací com es cuina l'enquesta que dóna per guanyador qui la paga.

2021

 

Cultura deu rimar amb sabrosura

A mesura que passen els anys em torno més rondinaire. Això és cosa certa i que jo mateix puc certificar. Perdo la paciència i cada dia estic més a prop de firar-me un trabuc per fer neteja de l'allau d'incompetències que algun dimoni desvagat es complau a abocar al damunt meu.

Hi ha vegades que amb quatre mecàguns arribo a posar pau al meu ànim trasbalsat. Sol ser el cas quan m'he de barallar amb els obrefàcils de llaunes i envasos diversos, que ja he arribat a la conclusió que han estat dissenyats per sàdics i fabricats per inútils per fer impossible que puguem disposar del producte sense arriscar-nos, pel cap baix, a una angina de pit.

Hi ha però coses que encara em treuen més de polleguera. Sóc molt de ràdio i no hi ha dia que la senti -i fins i tot l'escolti- una colla d'hores. Doncs veureu, estic per deixar-ho córrer. Entre la progressiva infantilització i meliquisme del radiofonista de capçalera i la banalització galopant dels opinadors de torn, estic per esborrar-me del rengle dels oïdors.

I això encara, que els que ja fa vessar el got és que posin darrere un micròfon i el deixin enllardar les ones un pàjaru que és capaç de fer una petita crònica sobre la reobertura dels cinemes en tal dia com avui i rematar-la amb l'esment dels cinemes "trufau" (sic) de Girona.

Ja sé que tothom ha començat algun dia. N'hi ha, però, que farien bé d'acabar per no perpetrar més disbarats. O fer una mica de cultura, que mai fa nosa.

Ratratu autèntic del Sars Cov 2

Atès que li he d'agrair la restricció dels contactes socials (beneït aïllament!) i cansat que me'l representin com una mena de bunyol tentaculat, no m'he sabut estar de demanar-li que em fes l'obsequi de posar per a un retrat. No cal ni dir que hi ha accedit de bon grat. Els virus, tot i que no es publiqui, tenen també el seu punt d'orgull i de coqueteria. 

Admeten, naturalment, que no poden tenir massa bona premsa, que això de posar cap per avall tot un món i de facturar a l'altre barri qui sap la gent, no els ha de valer massa popularitat. Amb tot, ho troben injust: al capdavall no han nascut per a germanetes de la caritat i fan la seva feina sense dolenteria. Són el que són i fan el que han de fer. Mal que ens pesi als humans. 

M'ha dit el meu model que mentre campen a cor què vols gràcies a l'obstinada tossuderia de bona part de la població, que fa tot allò que no convé perquè pensen que a ells no els tocarà, ja li va bé que se'l conegui tal com és. 

Està convençut que si el mireu sense prejudicis li trobareu un punt d'atractiu. I no us diré que no. He hagut de forçar molt la vista per fer-ne el retrat però, mal m'està el dir-ho, crec que me n'he sortit prou bé.

Fins que la farmacopea no ens posi a la sang tota la bateria de pegats que ens ha de permetre sobreviure'l, feu-li un racó al vostre imaginari i admeteu que mal per mal, podria ser més lleig.

Bona educació

 I sí, en vaig fer cas, perquè ho deia el facebook i jo vull ser un bon pare. I mira, res no anava a l'hora, però jo duro que duro, que en l'educació no hi ha com perseverar i no hauria suportat que anys a venir el nen em mirés amb mala ganya. I no que no m'hi mirarà, mal que em pesi, perquè jo el veia venir l'autobús i veia que el nen feia un pas endavant, i li vaig dir "sisplau, fes una passa enrere" i no em feia cas, i el bus s'acostava, i jo vaig insistir (sense alçar la veu, déu mos en guard) "nen tira enrere, que no tinguem un..."

el disgust no el vaig arribar a dir, però el tenim, i tant que el tenim...

que el van haver de recollir amb un cabasset, com us ho dic.

Ha passat un mes...

...i la cosa no millora.

 Només em queda esperar que déu hi faci més que nosaltres...

I?

M'ho miri per on m'ho miri

sempre acabo fent mala cara.

 

Sor Adela i la pandèmia

Ferran Patxot va publicar amb el pseudònim de Sor Adela una trilogia que us convindria de tenir en compte. No dic jo que us la llegiu, que no fa al cas, però sí que reflexioneu serenament sobre la seqüència a què ens conviden els seus títols: Las ruinas de mi convento (1851), Mi claustro (1856) i Las delicias del claustro y Mis últimos momentos en su seno (1858).

Perquè la cosa ve a ser així: de primer la pandèmia ens ha ensorrat en la misèria, de segon hem pogut descobrir les virtuts del confinament i ara mateix estem en camí de descobrir com en som de feliços topant de cap contra quatre parets.

Això els que les tinguin, que com a la història dels tramusos sempre hi ha els que s’han de conformar amb les pellofes i viure al ras.

Doncs això.

El gust per la lectura

Fa uns dies sentia a la ràdio un bonic programa on doctíssimes veus dissertaven sobre el com i de quina manera es podia encarrilar un nen o un adolescent al recte camí de la lectura.

Tot el que deien em semblava prou bé. Però vaig trobar a faltar un apunt: si voleu que la canalla llegeixi, feu-los tastar les delícies de l'avorriment.

Un individu avorrit amb un llibre a l'abast té molts números a la rifa d'esdevenir un lector.

Això i que no me'ls estoveu amb aquest sentimentalisme tronat de voler que visquin sempre entre núvols de sucre i coixins de xocolata.

Amb tantes emocions navegant per l'éter tinc por que les neurones no s'arronsin definitivament.

I si ha de ser així, la veritat és que m'és ben igual.

Tal fareu, tal trobareu.