Metrònom

Fem honor als nostres difunts i per això els oblidem en ruscos discretament decadents o obscenament impol·luts.

Hi ha moltes morts, és clar, com també hi ha moltes vides. I també cadàvers excel·lents.

La vida és tenaçment circular i s'obstina a fer-nos preguntes que no tenen resposta.

O la tenen, però no sabem o no volem donar-la.

Els punt cardinals són quatre. I set els pecats capitals. Hi ha també les virtuts, algunes de teologals, potser n'hi ha d'altres.

I la sorra que s'esmuny. Obstinada. Implacable.

Cançó

Discover Adamo

Petit conte idiota (10)

En Mort K. Daver feia honor al seu nom: esquelètic i aigualit, vivia i treballava en una cofurna amb aspiracions de nínxol. Com havia arribat a l’ofici de detectiu demanaria unes explicacions que ara mateix fa molta mandra de donar i serien, a més, perfectament inútils. El cas és que feia veure que s’hi guanyava la vida i deixava passar els dies i les nits en un estat de somnolència etílica que alimentava escurant culs d’ampolla. Molt de tant en tant acceptava algun encàrrec i se les espavilava com bonament podia perquè el client donés per bona la feina i la hi retribuís amb la prodigalitat escarransida que li permetia de mantenir el fetge en maceració.

No aspirava a més. No demanava res més.

Aquell matí de juliol s’entretenia esclafant formigues amb l’ungla del polze. Quan havia començat la invasió, havia estat sospesant la possibilitat de sacsejar el ossos fins a l’adrogueria per firar-se un verí prou contundent per alliberar-lo d’aquells hostes impertinents. Els genocidis, però, li tocaven la fibra i havia abandonat la dèria de l’extermini massiu per la contracció a la disciplina de la mort artesanal. Crueltat per crueltat, aquesta li semblava més equitativa: una per una, l’eliminació de les formigues li semblava més igualitària i a més li oferia una sortida prou airosa a l’eterna digestió de les hores que costava de tirar coll avall.

El dring impertinent del telèfon va estalviar la vida a un exemplar laboriós que traginava una molla rància. Ja se sap que els designis dels déus són sempre inescrutables i potser aquesta anava per formiga del mes. Quan el seu retrat groguegés en el record dels seus descendents i l’efemèride es comentés en el sopar d’algun hivern especialment rúfol, ningú recordaria l’oportuna intervenció de Graham Bell. Però ja se sap que les formigues són uns insectes curts de memòria i especialment desagraïts.

M.K. va allargar el braç, va despenjar l’auricular i va grunyir:

-Daver a l’aparell.

-Encara no t’has mort del tot?

-Faig el que puc, però no hi ha déu. Paciència, que tot arriba.

Va ser cosa de quatre renecs i algun mecàgun i ja havia lligat la feina. Joc de poques taules: es tractava de seguir una paia i deixar ben establert que cardava pels descosits en horari laboral, del marit s’entén. Coses d’advocats, divorcis i reclamacions de béns. Si anem a mirar, sort en tenia dels contractes legals establerts en un terreny tan llefiscós com el de l’exclusivitat dels baixos. Si hagués estat donat a les reflexions filosòfiques potser se li hauria acudit de treure punta a l’afer, però com que era home poc amic de remenar el cervell, tant li fotia que això d’alguns matrimonis seguís establert sobre unes bases tan estúpides com les que consideraven el cony de la parenta un vedat de caça. Mentre durés la broma, però, ell s’hi guanyava les garrofes. L’advocat del paio estava disposat a esquitxar calerons si ell li emmarcava en quatre colors i paper satinat la prova del delicte: amb la certificació de les banyes en paper couché el client s’estalviava molta i molta pasta. I si no, per què signaven convenis matrimonials i no es llegien la lletra menuda?

La conversa telefònica i la vida d’una formiga despistada van acabar alhora. M.K. Daver es va eixugar les miques als faldons d’una camisa color de gos com fuig, es va aixecar tan a poc a poc com va poder, es va burxar el nas, va badallar sorollosament i va començar a posar-se en marxa.

I va ser just en aquell moment que el bon déu dels amants clandestins va decidir concedir-los una pròrroga i va fer esclatar la caldera de l'edifici i amb ell va volar pels aires en Mort K. Daver, estellat en tants de bocins que ni el més pacient del forenses assajaria mai una reconstrucció inútil i evidentment supèrflua.

Coses de l'atzar.

Hipòtesi

No sé si és una flaca pels colzes o una tirada pels triangles, o potser una devoció pels ulls que no miren, qui ho sap...

...qui ho sap callarà, és clar, i ens deixarà sense armes davant de l'hipotètic mirall

...perquè és d'això que es tracta

d'un joc de miralls

0 d'una lenta repetició de miratges.

Potser...

...o ni tan sols això.

Perquè vull

Xocs olímpics

Avui és un gran dia: 8/8/8. Vint-i-quatre salutacions olímpiques per a tots els qui, com jo, friseu per poder veure com tantes i tantes hores d'esforç i tenacitat aconsegueixen el mèrit de llimar una centèsima de segon a qualsevol registre o marca personal.

Honor i llaor a tots els qui han fet de la dura contracció al soma mirall on han de prendre exemple tants i tants projectes d'ésser humà de condició i pelatge divers! Que pel segles dels segles siguin oblidats a major glòria dels qui els succeiran en la cursa cap a la meta final que bascula entre el no res i la més absoluta misèria...

Jo, geperut i maldestre, només excel·leixo en un deport: l'adoració del formatge.

Veniu doncs a mi, ratolins i rates, i acompanyeu-me en l'èxtasi devot dels qui s'entretenen en lleures menys alimenticis.

Lapsus calami

Si teniu un vague coneixement de mi sabreu que em reclamo d'un ateisme de pedra picada, que no em concedeixo ni el respir d'un còmode agnosticisme.

Això no quita, però, que el digne exercici de les mediacions amb el més enllà (s'adornin amb sotana o amb pell de tigre) em mereixin un tendre i amorosit somriure. Al capdavall, entenc que a l'hora de fer front als abismes insondables hi ha qui necessita estovar l'esglai amb cataplasmes diversos.

Una de les aportacions més agradoses que ha rebut la meva ciutat d'ençà que ocupa un lloc privilegiat en el mapa de la desesperació global és la proliferació de vidents i bruixots que ofereixen els seus serveis recorrent a mecanismes publicitaris d'eficàcia més que dubtosa (o potser no, qui sap...).

El fullet que reprodueixo me l'han donat aquest matí, a la sortida del metro. Com que el quiosc ja havia tancat i anava curt de lectura, he amenitzat el cafè de bon matí amb la lectura atenta del potencial de l'amic Kaba Ale.

Ja deia bé mon àvia que no es pot deixar mai res per verd: heus ací que he trobat la llum de la meva vida, el màgic a qui recórrer en cas de destret. I és que en arribar a la vuitena línia he vist la llum: "enfermedades espirituales, droga, trabajo, alcohol".

Vatua tota la Cort Celestial! És el meu home: qui és capaç d'eliminar el "tabaco" de la tríada maligna i substiruir-lo pel "trabajo", es mereix no tan sols el meu respecte, sinó la meva més profunda i sincera admiració.

Ja ho tinc decidit, mai que hagi de resoldre algun mal d'ull truco al Kaba Ale. Oli en un llum, n'estic convençut!

Que dius que què?

-Ui, són molt menuts encara!

-Temps al temps, ja prou que manen. Jo diria que anem bé.

-Cal que obri l'ull?

-Tranqui, jo controlo. Ja t'avisaré si cal.

Benvinguts, petits. Ja quedarem i farem unes copes!

Petit conte idiota (9)

Anava per assassí en sèrie i es va acabar convertint en adroguer, la vida ja les té aquestes coses. Però la vocació hi és, no s’hi pot fer res, i no hi ha dia que no esbudelli (mentalment, és clar) alguna de les clientes i segueixi al peu de la lletra (en la imaginació, és clar) els rituals de sadisme i antropofàgia amb què ha anat perfilant la seva carrera i que sempre han desconcertat els més fins policies que fracassen, un rere l’altre, en la seva persecució.

Però el món dels adroguers està en franca decadència: supermercats i centres comercials tenen menys escrúpols que un assassí implacable com ell mateix, i s’ha hagut de declarar a la fi vençut. Breu, haurà de plegar el negoci, com tants altres que li han passat al davant a major glòria de les lleis del mercat.

Meticulós com és, però, no vol acomiadar-se d’un ofici sense abandonar l’altre i tria acuradament la que serà la seva última clienta. No li ve d’un dia, i entre pots de cigrons i enciams malvenuts va esperant que entri l'escollida.

Ho fa un dimecres a les vuit tocades. És, com totes les altres que l’han precedit en l’imaginari morbós, una dona d’uns cinquanta, morena i rodanxona. Porta ulleres i té un somriure afable. És parladora de mena i no triga a informar-lo: acaba d’arribar al barri, els de la conductora s’han entretingut i no té res per sopar. Agafarà res, quatre cosetes, i demà ja hi tornarà més calmosa. Bé ha d’omplir la nevera per fer front a aquests primers dies que lliscaran a cavall del desori i la il·lusió per la nova aventura. Ella és de botigues de les de tota la vida, ja ho ha dit, i espera que s’aniran veient.

Una esgarrifança li puja pel braç quan agafa el ganivet del pernil i l’esmola. Si a ella no li sembla malament, es permetrà de fer-li un petit regal de benvinguda, res, un detallet. És un pernil excel·lent, ja m’ho sabrà dir. Així el tasta, i ja em dirà.

El moviment precís tantes vegades perfilat en la ment li surt rodó, i la víctima s’escola sense un sospir, tot i que -i això no ho tenia previst- amb convulsions un pèl desmesurades que li deixen el terra vermell i enllardufat.

Tira persiana avall, desembarassa el bagul dels congelats i hi ajeu la clienta, amb prou traça perquè el coll sembli encara d’una peça. L’ha despullada, és clar, i la poca llum que hi ha ara li dóna una vaga lluentor a la pell.

Acosta una cadira i s’asseu a la vora. Se sap de cor tot el que vindrà després i sap també que ho farà amb la mateixa delicada tendresa amb què ha tractat totes les altres dones que ha imaginat.

Mentre la mira, però, sap també que aquest cop abaixarà la guàrdia i que és més que probable que a la fi el detinguin. No s’hi oposarà, és de justícia. Només un dubte el corseca: es deixarà penjar només aquesta mort o confessarà totes les que no n’eren sinó la lenta preparació?

En tot cas, pensa, això ho pot decidir demà. I és que ara comença a tenir una mica de rau-rau que li recorda que ja és hora de sopar.

Flatus voci

"Els egipcis, poble antic i savi, sabien que només una figura geomètrica podia unir terra i cel. Per això van entretenir lleures i sacrificar vides i en van quadruplicar la imatge per deixar-nos record d'una veritat simple i essencial". (Lord Carnavon, Memòries apòcrifes)

18+7+2008=8, el nombre de la justícia.

I perquè és just i necessari acabo de decidir que m'atorgo unes vacances, ço és, retorn al nonsense.

Ha quedat prou clar?

Espero que no!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(Ens anirem veient.)

Doncs sí...

Autoretrat

Però no sé encara de quin jo. Hi reflexionaré.

Foguera de sant Joan

Mesura i discreció, no fos cas que ens excedíssim....

Tic-tac

La llei del pèndol, és clar. Després de tanta calavera he cregut bo de posar-hi una mica de carn. Bé és cert que la tria no és excessivament estimulant, però segons i com t'ho miris.

Jo ho he fet amb l'aplicació que m'ha llegat una llarga disciplina de bon alumne i encara no he arribat a una conclusió definitiva: quina de les dues calaveres és més atractiva, la vestida o la despullada?

Jardí

L'alternativa era fal·laç: jardí, sens dubte.

Natura m'horroritza, però puc acceptar-la cenyida pel seny ordenador de l'artifici. Arringlerar, mesurar, constrènyer... bones paraules.

Un jardí pot ser decadent, mai un paisatge. Aquest pot aspirar, com a molt, a la devastació.

I dins del jardí, oferiu-me un test. Presó dins la presó: l'excel·lència, el refinament.

I regaleu-me un racó, el més discret.

I deixeu que us faci venir a mi amb la més bella de les flors o la més punyent de les espines.

Reencarnacions a la carta

L'altre dia van i em pregunten en quin animal m'agradaria reencarnar-me. La pregunta, com totes les que em fan amb pretensions que em defineixi, estava destinada al fracàs més absolut. Si ja tinc natura d'anguila, memòria de peix, paciència d'elefant i lentitud de caragol, ho tenim magre: o sacrifico algun component o la meva reencarnació a pedaços pot fer feredat. Que tampoc no és el cas, oi que m'enteneu?

Però fet i fet he anat donant voltes a la idea i he arribat a la conclusió que si el director de reencarnacions és de la màniga ampla i admet incursions en el regne vegetal, el cactus em semblaria un bona opció.

Però heu ací que ja em neix un dubte nou: desert o jardí?

Aquesta pregunta, però, penso que ja me la respondré un altre dia.

Diadema

Ce fantôme de squelette
N'a pout toute toilette
Qu'un diadème de vers
Posé tout de travers.

...i si ho deia Baudelaire, no li ho discutirem pas. Vaja, dic jo.

Només per als teus ulls

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster, Escrit per al silenci.

Petit conte idiota (8)

L’actriu porno seu al banc i fa mitja mentre la nena, tan rosseta i riallera ella, es gronxa.

L’actor porno passeja el gos amb un full de diari plegat a la butxaca, amatent a recollir els excrements del ca segons mana l’ordenança municipal i aconsellen els bons costums.

L’actriu porno i l’actor porno, d’aquí tres hores, s’acoblaran disciplinadament a la llum inclement dels focus i s’arquejaran segons una geometria de luxúria fantasiosa.

L’actriu porno i l’actor porno es veuen i es miren, però no se saluden.

La nena rosseta deixa el gronxador i corre enjogassada. S’ajup a la vora del gos i l’amanyaga.

Un llamp de rebuig travessa els ulls de l’actriu porno i el somriure de l’actor porno es glaça.

La nena, tan rossa ella, deixa el gos i corre darrere el reclam d’una papallona un pèl publicitària i oportuna.

El gos s’espolsa i refà un rínxol desendreçat per la carícia extemporània.

L’actriu porno completa la passada i l’actor porno tiba la corretja i allisa el diari a la butxaca.

D’aquí tres hores, la nuesa serà més ofensiva i l’obscenitat menys suportable. Sexe i amor són, algunes vegades, companys insuportables.

Epitafi

Qui en vida s'avorria,
vegetava i no es movia
pensa ara, mig moixet,
que molt i molt li plauria
un agradós passeget.

Cosa que ben clar li mostra
(i us ho diu mirant el sostre)
que en matèria de xalar
l'experiència bé ho demostra
val més l'ara que el demà.

Aprofiteu doncs la lliçó:
i no deixeu passar ocasió;
que, cantades les absoltes,
cap pietat pels poca-soltes.