Deu haver dit...

...jo vaig passant.

Ti pongas como ti pongas

Fa molts anys, a França o a Itàlia (ara no sabria dir-ho), em vaig firar una bonica carpeta amb reproduccions de gravats de Picasso. La vaig comprar pel nom de l'artista, no cal dir-ho, i perquè en aquells moments era una peça més en el meu particular trencaclosques antifranquista.

He guardat els gravats perquè sóc rateta. Llençar qualsevol rampoina equival a privar-me d'alguna peça més o menys indispensable de la meva estropellada anatomia.

El cas és, però, siguem sincers, que les vegades que he fullejat els gravats sempre he arribat a la mateixa conclusió: "Desastre estètic i pèssima adquisició".

Avui que m'assabento que el Tribunal Crostitucional ha obert la porta a la represa de les corrides a casa nostra, he pensat que em podia rescabalar de la fatal inversió que vaig fer in illo tempore i he enllardufat un dels gravats amb una nota de color ad-hoc perquè m'ha semblat una discreta manera de posar-me a les banyes del brau: o et barrina un fill de puta amb pica o t'esclafa aquesta baluerna sòpita i emètica que gravita sobre el teu llom.

Miro de continuar esperant que arribarà l'hora que ens espolsarem les mosques del damunt. 

No crec en paradisos artificials, no. Però és que ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot de tifes ortopèdiques.

Doncs això.

La cosa del temps

Aquest matí (gràcies sien donades als òrgans rectors que han propiciat aital benefici) he pogut tenir un tast de l'elasticitat del temps.

Amb el cul cosit a la cadira i la imaginació papallonejant a la recerca de terrenys més amables, he assistit a la meravella de les meravelles: tot és meravellós i  més que ho serà. I que per molts anys ho sigui. I els minuts eren hores; i les hores, dies. I les paraules vessaven implacables i m'anaven colgant sense misericòrdia.

Quan era petit, a l'estiu, em donaven unes ulleres i un tub. I em capbussava més feliç que una pelaia. Ara ja no hi ha tubs ( se'n diu snorkel, tros d'ignorant!). Però jo ja no em capbusso ni mai em capbussaria .

Em limito a intentar surar. Amb paciència i bona voluntat. I recordant sempre les paraules profètiques de la meva estimada professora de filosofia: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno".

Hola i adéu

L'UNA COSA O L'ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
                                                Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca el sentits.
                          No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

                 JOAN VINYOLI, VEN T D'ARAM

Brutal

Segons que sembla, el RACC no dóna massa crèdit al coeficient dels qui s'hagin de refiar dels seus consells:

Por eso, en el RACC te explicamos qué debes hacer si te has quedado “fuera de casa”.

1. Si alguien de tu familia, vecinos o amigos tiene copia, suele ser la solución más fácil. Llámale y quedad para pasar a recogerlas.
2. Si no es el caso, llama a tu seguro del hogar. Puede ser que cubra esta contingencia. Rápidamente vendrán y te abrirán la puerta.
3. Si nadie tiene copia de las llaves y tu seguro no cubre el cerrajero, seguro que alguien te dirá que trates de abrir con una radiografía o una tarjeta de crédito o que saltes por el balcón. Como lo más probable es que no tengas radiografías a mano, no es nada fácil abrir con una tarjeta y no vale la pena el riesgo de lastimarte, lo mejor será llamar a un cerrajero.

Jo, per si de cas, no surto mai de casa sense un obrellaunes a la butxaca.

Final d'agost

Els 8 errors

Calia?

Orient

Per molts noms que li pengin, jo en diré sempre la Plaça Orient. 

I és que -qui sap- dec tenir una certa tirada per Turquia: 

Una llunyana veu em crida

a jardins, palaus de silenci,

entre laberints de capvespre

i remotes músiques tristes.

Per les catifes setinades,

vàrem sentir cantar unes dones

i ens fugàrem entre les armes

-or i blau i vellut vermellíssim.

Entre el cel i les fulles, les fulles

deliraven de llum i peresa.

Cap a l'arc de les roses intactes,

marbres, pèrgoles i ones.

La veu de N'Aina presonera,

nua, per brolladors i estàtues.

I, pels tapissos de les cambres,

adolescents secrets i núvols:

-Un marbre dolç, sebastià de lliri,

rosa festejadíssima i covarda,

lladre de llum agònica, martiri

i engany de la fugida de la tarda.

I és que així ho pelava en Rosselló-Pòrcel, a Madrid, el maig del 36. 

Però és el cas que la Plaça dels Molts Noms és pretext d'altres poetes. Com per exemple:

ELS BÚFALS

Vés a la plaça de Rius i Taulet i entra en un bar a recordar els records. Tot d'una sentiràs un gemir de búfals que estan corrent per la plaça a tot córrer, menats pel teu pare i per mi. La teva mare, darrera el ramat foll, ens crida que atúrem els búfals i els fem tornar a la cleda. Però nosaltres ens hem entestat a dur-los a l'estació de Fontana i fer-los baixar fins al túnel del metro, perquè se'ns ha ficat al cap que hi passa per sota un riu i que després arribaran les pluges. Sort que ens ha aturat un semàfor. Tu, amb els teus ulls foscos i brillants, ho has vist tot sense temença.

Així ho fixava el Poeta l'any 1978.

I vet ací que, atret per l'innegable magnetisme de la Bella Llibretera, no fa massa vaig travessar la Plaça i en vaig sortir amb les paraules d'aquest home a la butxaca:

Nadie mañana recordarà que existo

que muevo mi mano sobre el papel

como una serpiente para horrorizar a los hombres

para quemar la lengua a los hombres

que se mueven lentamente sobre el papel

en donde yace el fantasma de mi pensamiento.

I és que si per a Enric de Navarra, París bé valia una missa, a mi ja m'està bé baixar de tant en tant a una Plaça que em dóna tan belles paraules.

(Escrit a Gràcia, a dos dies escassos que les hordes forànies envaeixin el meu barri, incitats pels mateixos convilatans, que estan entestats a fer del tòpic de la festa el malson de les ànimes quietes.)

Microrelat

Comencem

Podríem dir que avui ha començat alguna cosa. Que encara no sé massa quina és. Però que em venia de gust saludar d'alguna manera.

I ha sortit això:

Ninna nanna malandrineddu

Sempre he tingut una flaca especial per aquesta cançó de bressol.

Especialment pels versos que diuen "T'has de fer fort, fer-te gran de pressa. / Aprèn l'art de les armes i del ganivet. / Fill meu, has de protegir l'honor de la teva família / Petit meu, has de venjar ton pare."

I és que en qüestió de maternitats, amors, criances i futurs, el ventall és infinit.

Guardati stu figghiu meu quant'esti beddu, 

Comu somigghia a lu so papа, 

Teni l'occhiuzzi i malandrineddu, 

Cori i stu cori beddhu da mammа ; 

Stami a sentiri figghuizzu caru, 

Chi orfaneddu nascisti giа, 

U patri toi ti l'ammazzaru, 

Cu tradimentu e'nfamitа ; 

E fai la ninna, E fai la nanna 

E fai la ninna, E fai la nanna. 

E tu t'ha fari randi, presti a crisciri, 

Sferri e cuteddhi sempri ha maniari, 

L'onuri da famigghia ha manteniri, 

Figghiuzzu a to patri l'ha vendicari ; 

 Dammi pirdunu i sti paroli, 

Ma no mi pozzu rassegnari, 

Cacciami st'odiu chi tegnu'nto cori, 

Figghiu a to'patri l'ha vendicari ; 

 E fai la ninna, E fai la nanna 

E fai la ninna, E fai la nanna.

Alegria, alegria

Música incidental per a un procés cap a la independència interpretat per l'Anna i les seves girls:

Rosselló-Pòrcel

Escala

Tornarem

Tornarem a sofrir

tornarem a lluitar...

i si es dóna el cas que correm el perill de vèncer, 

farem un truc a la CUP, que ens ho arregla en un plis-plas.

Un any més

Hi ha moltes maneres d'encetar un any. Preneu la bona voluntat d'aquesta.

Llufa

L'únic problema de la llufa d'aquest any 

és no sé si me l'han clavada 

amb una agulla de cap

o amb una daga florentina.

L'avantatge és que ja no em raja sang.

Em limito a deixar lliscar 

unes gotes de quètxup.

Ohu!

Fase 1: Cap cap cap cap al cap del replà

Fase 2: Cep cep cep cep el cep del replè.

Fase 3: Cip cip cip cip il cip dil riplí.

Fase 4: Cop cop cop cop ol cop dol roplò.

Fase 5: Cup cup cup cup ul cup dul ruplú.

I va ser aleshores que vam badar la capsa de Pandora.

I va ser aleshores que Sísif va veure que la pedra li lliscava rost avall.

I va ser aleshores que Prometeu va acceptar entrar a la llista d'espera dels transplantaments.

I tots vam ser feliços.

I ens vam afartar d'anissos.

Això sembla

Hi ha moments que convé desempolsegar velles coneixences. 

La terra té l'obstinada tossuderia de girar i girar.

Nosaltres, humans, ho transformem en mesura i en diem: hores, dies, mesos, anys...

Però sempre ha estat així: els presoners s'entesten a perfilar les presons on habiten.

Velles coneixences: quatre pinzells i mitja dotzena de colors.

Vells amics: quatre noms i mitja dotzena de llibres.

No compto haver de menester gaires més maons per construir un futur que m'honoro a voler pensar amb aires de mausoleu.

I per començar, reclamo la companyia de Vicent Andrés Estellés.

Ho va escriure a L'hotel París.

La mort creix i prospera, misteriosament,

com la pols, amb pols domèstica, Françoise,

que s'hi va acumulant dessota cada pota

de la taula, Françoise, una pols, unes coses,

semblant aquelles coses que s'hi fan al melic,

dessota cada pata de taula, del llit,

en els plecs del melic, una pols, unes coses.

I fa de bon copiar.

I fa de bon llegir.

I fa de bon recordar.