Déu hi faci més que nosaltres...

 Acabo de mig sentir, mig escoltar a la ràdio un esforçat representant de l’administració mirant de respondre les preguntes dels oients sobre què es pot fer i què no en aquests dies de restriccions.  Això, amanit amb les intervencions del conductor del programa i d’alguns especímens qualificats de la fauna dels tertulians que hi posaven el contrapunt de la seva ironia burleta.

 Vagi per endavant que a mi (personalment en persona) això de les restriccions ni em va ni em ve. Fa temps que vaig passar forrellat a la meva cripta i m’estalvio sempre que no sigui imprescindible la freqüentació d’espais exteriors, més que res perquè la talla moral i intel·lectual dels meus congèneres humans imita massa el vol de les gallines. Amb perdó.

 El denominador comú de totes les preguntes era intentar esbrinar per què el seu cas particular no estava contemplat a la normativa. Dit d’una altra manera: ¿com puc fer el que em roti sense que em puguin tocar el crostó?

 És cert que la normativa és complexa. També és cert que bona part dels qui ho addueixen no s’han pres la molèstia de consultar-la. Potser és que ens agrada més tocar d’oïda que llegir la partitura. Però més enllà d’això jo diria que és vana pretensió esperar que el meu cas de mi mateix en la meva especificitat individual i de persona estigui contemplat en una norma de caràcter general.

 Per obviar el problema jo diria que estaria bé recórrer al catecisme. Com que allò dels deu manaments era massa feixuc i complex de recordar, se’ns donava el recurs de la simplificació: “Aquests manaments es resumeixen en dos: estimaràs a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”.

 Traduït en pandèmic: “Estigue’t de fer allò que et posi en risc i esforça't a no buscar la ruïna dels qui t’importen”.

 Amén.