Cementiris intel·ligents

Hi ha molts japonesos vius. Fins aquí, ja em feia a la idea. Bé, de fet hi ha més xinesos vius, esclar, però estan més escampats. Rectifico: hi ha molts japonesos vius i estan atapeïts. És el que té ser japonès.

Els japonesos vius -que n'hi ha molts i viuen atapeïts- són gent espavilada. Això també ho sabia. Que tenen una certa tirada a disfressar-se de català, ho vaig aprendre de Pere Calders gràcies a un venedor de sants d'Olot, però ara això no té importància.

El que no m'havia mai aturat a pensar és que si hi ha molts japonesos vius que viuen atapeïts, també hi ha molts japonesos morts. I es veu que també pateixen la síndrome de la sardina (enllaunada, s'entén).

I m'assabento aquests dies que aquest poble laboriós d'ulls oblics i somriure perenne ha trobat solució al problema: han posat en marxa un deliciós "cementiri intel·ligent" que, ultra resoldre el problema de l'espai, abarateix el cost de la parcel·la on conservar les restes del difunt.

El que em va fer més goig va ser veure a la televisió el petit reportatge que explicava que amb el simple gest d'introduir una targeta magnètica a l'adminicle pertinent, la intel·ligència funerària et localitzava la caixa del difunt i te la transportava ipso facto a una petita capella delicadament ornamentada on podies establir sentimentals col·loquis -lacrimògens o no, això va segons els casos- amb la mòmia o les cendres de rigor.

Un sistema semblant sabia que funcionava en el món dels aparcaments automobilístics i també he vist en alguna farmàcia com el medicament acudia amb disciplinada obediència a les ordres teclejades per la senyoreta o senyoret dispensador de torn.

Imaginar que un sistema d'impulsos electrònics i de corrons i politges ben greixades posi a l'abast del meu dol algun familiar que dorm el son dels justos, m'ha obert una nova perspectiva de confiança en les virtuts del progrés.

I, de fet, m'ha suggerit que algun emprenedor del país podria oferir a algun ajuntament en crisi un negoci interessant: jo us munto un cementiri intel·ligent i m'encarrego del trasllat d'ossades, i vosaltres em requalifiqueu la parcel·la que ara ocupa el cementiri i hi fem una urbanització de luxe

Us imagineu, barcelonins, que bo que seria el tracte per a la falda de Montjuïc?

Si és que tot és posar-s'hi. Encara trobarem sortida a la crisi de la construcció!

Detencions preventives

Redacció.- Atenent a l'alarma social generalitzada que han desvetllat els últims esdeveniments, l'Audiència nacional ha procedit a la detenció preventiva del braç incorrupte de Santa Teresa.

Atesa la impossibilitat metafísica que hi hagi algú o alguna cosa que no hagi cedit a la temptació i s'hagi corromput, s'està procedint a esbrinar què hi de cert en el tràfic de custòdies que buida notables sagraris de fes diverses.

L'Arquebisbat ha presentat una queixa formal perquè en arribar a l'Audiència no es va obstaculitzar que les càmeres obtinguessin i difonguessin imatges del braç emmanillat.

S'espera que de forma imminent es determini si el braç ingressa a la presó o se li apliquen indulgències plenàries i el braç pot quedar a la disposició d'algun dictador en hores baixes perquè el guardi a sota el llit.

Allobín

Tot endreçadets esperen

que els aneu a fer visita.

Si opteu per la carbassa,

la disfressa

i l'esgarip,

què faran les vostres mòmies

solitàries i escarides,

fredes, ertes,

desnerides,

enyorades i pansides

al fred nínxol de l'oblit?

Feu-me cas i no cediu:

entre quètsup i hamburguesa

o castanya i panellet

no hi ha lloc per cap flaquesa:

que la terra que us espera

encara no parla anglès.

Saló de lectura

De mica en mica em vaig acostumant a llegir dret.

No podia pas ser d'altra manera.

Resposta

Sóc devot del metro. No podia ser d’altra manera, atès que és un mitjà de transport subterrani, és a dir, l’únic que em remet a l’espai per excel·lència, la cripta i/o la catacumba. A més, a l’hora que l’ocupo, m’ofereix un distingit repertori de posats agònics de passatgers que lluiten per emergir a un estat de vigília però se’ls veu presoners de la tebior d’uns llençols i d’uns matalassos que encara conserven l’empremta que hi han deixat. M’encanta.

Amb tot, sóc infidel de mena i de tant en tant traeixo la promiscuïtat del ferrocarril metropolità per la soledat més selecta del taxi. L’esca del pecat sol arrelar en la pesantor de les cames, tribut inexorable a la progressiva estretor d’unes artèries i unes venes massa baquetejades que ja no saben, pobrissones, on emmagatzemar l’allau de greixos amb què les castigo.

En aquestes ocasions, la meva sort varia: de vegades, em torturen amb els sermons d’Onda Zero o de la Cope; d’altres, amenitzen el meu trajecte amb músiques sincopades d’origen incert però de dissonància implacable; en ocasions, em sotmeten a converses d’una banalitat aclaparadora per bé que amanides amb bones intencions...

Allò que menys sovinteja és, però, el que més agraeixo: el silenci.

I això em fa pensar en una anècdota que sempre m’ha fet gràcia. Qui la va escriure la situava a la barberia i probablement la remetia a un personatge conegut. Jo només conservo memòria de la trama.

El barber, un cop té el client aferrat a la butaca, complint el seu deure de cordialitat dialogal, vol esbrinar per quina banda farà més contenta la víctima i vol centrar el tema de conversa: “Com ho farem això? Política? Esports?”

I l’altre, amb qui em sento radicalment identificat, li respon amb un precís, exacte i implacable gerundi: “Callant”.

Chapeau!

Meditant

Ara que hi ha una certa tirada a caçar al vol expressions íntimes i fugisseres que posen sobre la taula la veritat dels pensaments ocults, m'ha semblat de llei posar en coneixement del públic distingit que m'honora amb les seves visites aquesta imatge, que revela l'estat d'ànim d'un catalanet i una catalaneta que contemplen un esdevenidor força erm a la llum de les circumstàncies, i que van tal com els ha deixat l'amena realitat que els circumda, ço és, amb el cul a laire.

Correspondances

Baudelaire, que és aquest xicot tan eixerit i simpaticot que sembla que se'n fot del mort i de qui el vetlla, va tenir l'encert d'escriure algunes ratllotes amb una certa gràcia:

Et, de ma clairvoyance extatique victime,

Je traîne des serpents qui mordent mes souliers.

Et c'est depuis ce temps que, pareil aux prophètes,

J'aime si tendrement le désert et la mer;

Que je ris dans les deuils et pleure dans les fêtes,

Et trouve un goût suave au vin le plus amer;

Que je prends très-souvent les faits pour des mensonges,

Et que, les yeux au ciel, je tombe dans des trous.

El fet no tindria més importància si no fos que avui m'ha pegat per fullejar un volum oblidat i ha resultat que aquestes paraules m'han saltat a la vista i m'ha vingut de gust copiar-les.

I ho he fet.

I ara què, em pregunto? Caldria algun aclariment, alguna interpretació, donar algun indici que esclarís el perquè de la tria i la intenció de la còpia? Puc extreure algun profit alliçonador de la tirallonga d'alexandrins? Revelo alguna cosa de mi a partir de la conjunció del fragment i del títol de l'entrada? A què correspon tot això?

Bufa, quantes preguntes i quanta poca-solta.

De fet, l'únic que em balla pel cap és que quan Baudelaire publicava Les fleurs du mal transcorria l'any 1857. És a dir, que en faltaven dos per a la molt nostrada restauració dels Jocs Florals i vint perquè a Mossèn Cinto se li premiés L'Atlàntida.

Recony.

Casualitats

Vaig fer coneixença amb la senyora que tenim ut supra un dia que, sense com ni per què, vaig ensopegar amb el web de Renata Palubinskas. El to de la seva pintura em va captivar i em vaig apropiar d'algunes imatges a les quals de tant en tant faig visita per veure algun detall, considerar alguna circumstància. Ni les meves parets ni la meva butxaca estan per a grans alegries, però el disc dur encara dóna de si i hi puc emmagatzemar algun ninotet que de tant en tant m'abelleix de considerar.

En el cas que ens ocupa, ultra la fantasia de la blonda i la imaginativa arquitectura de la màscara, m'atreia la suavitat de l'esguard i el perfil de la boca. En això, com en tantes altres coses, cadascú les enfila per on pot.

La cosa no tindria més importància si no fos que avui mateix no m'hagués topat amb una de les fotografies que, amb una perseverança que és d'agrair, van apareixent a vintagepulchritude. Aquest és un blog que fa de bon seguir si teniu tirada a descobrir com alegraven la parpella i/o alimentaven llur libido alguns dels vostres ancestres.

I resulta que m'hi he trobat amb el que sembla l'original desemmascarat de la senyora de marres:

Diuen que la natura imita l'art, però no sé què dir-vos: en aquest cas em sembla de tota evidència que l'original arracona qualsevol mèrit de l'artista.

Ara sé que l'antifaç dissimula la incapacitat de resoldre amb el pinzell la profunditat de la tristesa que traspua la model i que la finor de les mans traduïda per l'artista ens priva de deduir la misèria que tragina la pobra noia que s'asseu a la cadira. Hi ha, a més, la radical perversió del somriure: ha bastat una lleu curvatura en les comissures per completar la gran mixtificació.

Amb tota evidència no discutiré que Palubinskas tenia tot el dret a manipular el missatge, ni tampoc se m'amaga que la meva mirada ho és tot menys innocent. Però cal que admeti que de la casualitat d'avui se'n deriva una mica més d'escepticisme.

O sigui, que anem bé.

La cirereta del pastís

Que el senyor Sirera opini que el seu partit és una merda em sembla plausible. I encara gosaria dir que es queda curt: probablement massa ocupat arrencant-se ganivets de l'esquena, no ha pogut dedicar prou temps a trobar un adjectiu més escaient per qualificar la textura moral de la baluerna en la qual milita.

Amb tot, jo sóc del parer que el símil de la tova escauria a les diverses organitzacions polítiques que tenen per objectiu aferrar al poder els seus membres distingits i , un cop collats a la poltrona, fer mans i mànigues per embolicar la troca i mantenir-los fent posat de mussol i sostenint amb una fatxenderia digna de millor causa que treballen per al bé comú.

Fins aquí, tot correcte.

El que em fa un cert oi és que hi hagi un periodisme que es dediqui a retratar el missatges privats i divulgar-los. A mi, que em van criar en el més estricte respecte a la privacitat de la correspondència, això em fa una mica de repugnància. Ja sé que no és ben bé el mateix, però a mi em fa el mateix efecte deplorable, ves que hi hem de fer. Les formes, en la convivència enraonada, em semblen fonamentals. I constato amb un cert estupor que es van perdent i ja no movem ni una pestanya.

Ja sigui el tostó (em permeto una lleu correcció desnormalitzadora) d'en Saura o la merda d'en Sirera, aquestes diguem-ne notícies que han amenitzat els diversos comentaris polítics (¿?) i les portades de la premsa (¿?) em fan venir ganes de seguir en la Tebaida de la meva inòpia militant.

Per sort, ara és el moment que espero amb candeletes que Madrid no sigui designada seu de les Olimpíades del 2016. El meu argument d'autoritat és que em produeix tan poca il·lusió com quan la Ciudad de Ferias y Congresos va tenir aquest dubtós honor. De fet de fet, crec que tinc decidit que no m'interessaré per l'esport olímpic fins que no demostrin un bri de sensatesa i legalitzin el dopatge. Aleshores en podrem parlar.

I res més.

Bé, sí, una breu postil·la: si alguna institució pública vol encarregar-me un informe, cap problema. Puc acreditar una certa habilitat en la tècnica del "retalla i enganxa" i no tinc cap inconvenient a adaptar La caputxeta vermella segons convingui i sigui escaient. Que no pot ser que Presidència ignori encara que el llop va patir violència de gènere i discriminació per causa d'origen filogenètic.

Petonets.

Petit conte idiota (13)

Virtuts de la filosofia

Angèlica de Rocabruna tenia tirada a la filosofia i a desmaiar-se a hores intempestives. Menjava poc, dormia malament i es passava les hores mortes davant del mirall vestint-se i despullant-se. Li agradava mirar-se de cos sencer -més despullada que vestida, tot s’ha de dir-, i fins a cert punt s’agradava. Però li hem de reconèixer un cert esperit crític i unes engrunes d’objectivitat, i per això no se li escapava que li faltava una mica de llargada de cama i li sobrava un pensament de pit, i això l’anguniejava.

Aquests dos detalls tampoc no havien escapat a Damià Surroca, el jove que de tant en tant era admès al llit d’Angèlica, però mai no li hauria passat pel magí de fer-ne esment. Ell anava al que anava i, home de seny com era, havia entès prou bé que no en trauria res d’entrar en valoracions estètiques sobre unes qüestions que, a més, eren perfectament irrellevants per al digne exercici de les expansions eròtiques que els reunien.

Angèlica, tot i que passava per moments d’una lassitud exasperant que deixaven el pobre Damià amb la sensació que s’acoblava a una estàtua, tenia dies d’una exaltació rutilant en què sabia desplegar un extens repertori de sorpreses amatòries que, ultra abocar-lo a l’extenuació que fa al cas, desarboraven totes les prevencions que pogués covar en Surroca d’algun encontre anterior menys reeixit.

Aviat es va adonar en Damià que la fogositat d’Angèlica concordava amb les seves lectures: si a la tauleta de nit hi havia Plató, la cosa anava de quietud; si hi veia algun volum de Kant, ja podia calçar-se. Ell, que mai no havia fullejat cap volum d’aquesta mena ni sentia cap mena d’interès per les disquisicions filosòfiques, va sentir-se temptat per la curiositat i es va firar a una llibreria de vell La crítica de la raó pura. Mai que no ho hagués fet: se’l va empassar d’una tirada i els efectes van ser definitius.

La nit que van coincidir després d’haver-se tirat coll avall ambdós una dosi generosa del filòsof prussià, les conseqüències van ser devastadores: empesos per la filosofia a una espiral incontenible, a un crescendo de luxúria desfermada, van arribar al límit de la resistència llur i van aconseguir que la petita mort se’ls fes definitiva.

I Kant s’ho mirava des de la tauleta de nit mentre somreia còmplice al mirall que els recollia.

Es triste de pedir...

...pero más triste es de robar.

Senyor Millet, com que el sé en fase de penediment i contrició, i també imagino que deu anar una mica curt d'armilla després d'aquests reemborsaments a què s'ha llençat per mirar de parar la clatellada, se m'ha acudit que podria oferir-li una petita contribució per si li era llegut d'acceptar-la.

Com que no tinc l'honor de formar part del cercle de les seves amistats i no sabria com posar-me en contacte amb vostè, se m'ha acudit de dipositar la meva contribució aquí mateix. Així que tingui una estona, li escanejo l'altra cara i vostè se les imprimeix, en fa les còpies que li semblin oportunes i ja sap, "si cola, cola". Si les Nostres Molt Honorables Institucions li van atorgar la Creu de Sant Jordi, imagino que la digníssima peixetera on vostè tingui per costum comprar el llucet no dubtarà a acceptar-li aquesta moneda.

Per altra banda, jo no la tornaria, la Creu de Sant Jordi. Quan la hi van concedir -i li demano disculpes si m'excedeixo en l'ús dels vulgarismes- vostè ja tenia més cara que cul. I no havent canviat la circumstància, no veig per què ara hauria de retornar tan distingida distinció. En tot cas, el molt digne tribunal que el va considerar mereixedor d'afegir-se a la gernació a qui pengen la medalla potser hauria de disculpar-se per la seva escassa perspicàcia. Em sembla més enraonat.

Amb tot, tampoc no crec que hàgim de fer massa escarafalls. Tres, quatre, cinc milions més o menys... què li fa? Vivim en un país en què potinegem més en el disbarat que en la decència, i això, si em permet, dóna alegria i ens fa feliços. Fullejar un diari o asseure's una estona davant del televisor ens amaneix un espectacle que si el consideréssim amb una mica de sentit comú ens hauria de convidar a demanar l'exili perpetu a alguna d'aquestes nebuloses exòtiques on diuen els entesos que pot ser que hi hagi vida intel·ligent. I malgrat tot seguim aquí, embadalint-nos en les brosses dels ulls aliens i considerant les bigues que sobresurten dels nostres com un detall de bon gust i d'elegància.

I res més, només tenia ganes de fer-li arribar les meves més cordials salutacions i animar-lo a seguir endavant, en la seguretat que arribat el cas trobarà alguna altra butxaca per escurar.

Atentament,

Eumolp

Parada, fonda i una mica de Kavafis

Com que tinc la sensació que s'acosten temps de sequera per allò de les urgències i de les importàncies, que deia l'amiga Mafalda, ho farem breu, amb dibuixet i paraules manllevades:

VEUS

Veus ideals, veus estimades

dels qui moriren o dels qui ja són

perduts per a nosaltres com els morts.

De vegades ens parlen entre els somnis;

de vegades en mig d'un pensament

les sent el cervell.

I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen

ressons de la primera poesia

de la nostra vida -

com, de nit, una música llunyana que s'apaga.

Circumstàncies

....mentre els carrers mantinguin una quadrícula immutable, puc sentir Montand amb una certa tranquil·litat d’esperit, sobrevolar graelles sense carbons i rostir-m’hi amb un posat que faria somriure Alfred de Musset, que va tirar per la banda dels diminutius italianitzants, perquè sabia que tant li fa si la Mila fa midó. Nosaltres seguirem instal·lats en la dolça immobilitat de veure-les venir mentre ens les van posant aquí, ja que el nostre sastre desconeix l’art de la butxaca. I és literalment perfecte, perquè el que cal és viatjar lleuger d’equipatge per no anar des d’enlloc fins a on mai no se sap, la millor destinació per a qualsevol contundent animal de costums com ara jo, que jugo a desmentir el tòpic dels grans horitzons siguin d’aigua, o de sorra, a cavall o en barca... que si vas a mirar sempre podem amanir-nos naufragis de gran resultat sense trencar la closca...

...i emergir amb un posat indiferent a tot allò que discorri a pas de puça per la pell de la realitat...

...com ha de ser, que ho van dir els profetes, consta als llibres i va cremar a Alexandria...

El pastitx de la Diada

Suggeriment

Com que vaig veient que la cosa de les consultes populars va donant de si i surten pegues i discussions, per allò d'aportar el meu granet de sorra se m'ha acudit que potser aniria bé fer una prèvia que es podria plantejar en aquests termes:

Qui sap, potser animaria la cosa...

Curiositats

Gaietà Vidal i Valenciano, advocat i doctor en filosofia i lletres, fou catedràtic de Geografia Històrica d'Espanya a la Universitat de Barcelona.

Va participar en els Jocs Florals i en va ser mantenidor el 1867. Publicà reculls de narracions i novel·les, de les quals la que ha deixat més petja és La vida en lo camp, del 1867.

El 1878 va editar, acompanyada de comentaris crítics i literaris, la traducció de la Divina Comèdia feta el 1429 per Andreu Febrer.

Però si el trec a la fresca és per una bonica obra que no voldria que s'oblidés: Los grandes inventos puestos al alcance de los niños. Si mai la teniu a l'abast, llegiu-la. En aquests temps en què les aules sotsobren en un mar de bits i estan tènuement il·luminades per la llum blava de les pantalles, una mica de nostàlgia no està de més. A banda que la dedicatòria del volum és una delícia:

A los señoritos

MANUEL, ALEJO Y CARLOS

VIDAL-CUADRAS Y VILLAVECHIA

Aceptad, queridos niños, este

libro, como cariñoso recuerdo

del amigo: como tributo de

estima del profesor.

Ja és ben veritat que en matèria de pedagogia selecta no hi ha res de més bonic que l’amor i la genuflexió.

Figuracions

En matèria de persianes,

les millors, les venecianes:

s'hi perfilen bells fantasmes

que ens acompanyen benignes,

i fins ens regalen psalmes

i algunes danses molt dignes.

Plou

Il pleure dans mon coeur

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

això escrivia un tal verlaine, i no m'estranya perquè l'home era de la molla fluixa i ja fa temps que cria malves, qui sap si a un cementiri marí, de visita a can valéry

jo, que en qüestió de cementiris, tant me fa que els llepin les ones com que se'ls mengi l'asfalt, em limito a constatar que plou

i que m'agrada que plogui, bàsicament perquè estic arreceradet i ja feia temps que els àngels practicaven una continència que bé és mereixeria una consulta a algun nefròleg desvagat

però, és clar, en matèria d'àngels no hi posaré cullerada perquè encara hauria d'acabar opinant sobre quin sexe gasten

i en matèries íntimes, que cadascú se les compongui com bonament pugui

fins i tot els àngels

Referèdums i cagallons

Segons que sembla l'advocacia de l'estat ha incoat accions per evitar que es porti a terme el referèndum arenyenc i se n'ha sortit: els locals municipals poden hostatjar berenars de germanor, però no urnes (no sé si les funeràries hi estan incloses).

Gràcies siguin donades a tan bella iniciativa i a les conseqüències que se'n deriven.

Si les altes institucions apreten les galtes perquè sembla que se'ls afluixa el ventre i volen conservar les calces impol·lutes, a mi ja em va bé: ara convé que les iniciatives es multipliquin i que fins els presidents d'escala cridin els propietaris a passar per les urnes.

Jo, si cal, aniré a votar encara que m'hagi de desplaçar a cinc minuts del meu cau.

Qui em coneix, ja sap l'ardidesa de la decisió que proclamo.

Xafogor

El meu costum de viure de part de dintre m'estalvia haver de suportar temperatures que ultrapassin la humana mesura. Hi ha moments, però, que empès per fats perseguidors no em queda altre remei que emergir a la superfície i confondre'm amb la resta de mortals.

Una de les sensacions més horripilants que aquestes ocasions em deparen és la d'estar-me dret a una andana del ferrocarril metropolità entomant un bany maria que em transporta a un dels misteris més recòndits de la meva ja molt llunyana infantesa.

De fet, la primera notícia que vaig tenir que la meva comunicació amb els altres seria difícil va ser la meva incapacitat per assimilar el concepte de xafogor. El pervers encreuament de les humitats amb les temperatures escapava a la meva modesta capacitat de comprensió infantil. Els grans, esbufegats, es queixaven de la xafogor, però jo no podia desxifrar el misteri que la revolta contra un termòmetre exigís integrar un concepte que el senyor Mecuri ignorava.

Probablement per aquesta incapacitat d'assimilar els matisos dels grans vaig decidir des de ben d'hora recloure'm en un món que jo pogués controlar i des d'aleshores que he practicat un ventall de desconnexions diverses amb l'entorn que m'han permès de circular sense massa estridències pels sempre complexos itineraris de la realitat circumdant.

Però cal que sigui honest i reconegui que l'inevitable creixement de la meva capacitat de percepció ha encaixat en el meu repertori de vivències el concepte xafogor. La qual cosa no m'estalvia el patiment, però em dóna la satisfacció de poder posar-li un nom.

Cosa que, si em permeteu l'expansió, és una reconsagrada putada còsmica.