Dia set

Si l'agenda no menteix, avui em toca descansar.

M'ha quedat prou polidet, no us sembla?

Idiota ho és. Arriba a conte?

M’hauria agradat tenir un jardí amb cinc arbres però m’he hagut de conformar amb un pati que té un sol arbre –un pèl escarransit, tot s’ha de dir– però amb força plantes. Les que més m’agraden són un parell de marqueses: cada any les repelem amb la certesa que no rebrotaran, però elles s’entesten a obsequiar-nos amb una ufana esplèndida de pàmpols orgullosos i un pèl desmesurats.

El pati –en això sí que l’he encertada– té un mur que el separa del carrer. Per això he agafat el costum de sortir cada matí per veure si he tingut sort i hi trobo alguna mà tallada. M’he acostumat a pensar que, així que la trobi, casa meva levitarà i sense com ni per què ens despertarem tots plegats ran de mar. I que la meva casa serà blanca i que hi desfilaran hostes insòlits, que és el que m’agradaria.

La meva dona, si alguna vegada he tingut la debilitat d’explicar-li aquestes cabòries, mig somriu i em diu: “Noi, ja t’ho deia ton àvia: el llegir fa tonto. Vols que anem a fer un tomb?”

Jo faig que sí amb el cap i també somric. I sortim, que el vespre és amable i fa de bon passejar.

Abans de tancar la porta, però, mai no deixo de comprovar que el vis de vanadi sigui al seu lloc: a la butxaca de Pulcre Trompel·li, com li correspon.

À rebours

"Els diàlegs impossibles tenen sempre conseqüències de dubtosa utilitat. Però la vida només té sentit si som capaços de capgirar els catúfols de la sínia..."

Aquestes paraules idiotes són les que em va obsequiar Des Esseintes quan ja havíem escurat tots els culs d'improbables ampolles d'alcohols de dubtosa procedència.

Potser per això, o per qualsevol altra raó que ara se'm fa difícil de situar, em vaig llençar als mercats d'atuells obsolets fins que vaig aconseguir de firar-me aquesta bonica màquina d'escriure.

"S'ha de recuperar l'inútil", crec que també em va dir el delicat i mig oblidat decadent.

Però no ho juraré. Els records són tèrbols i la veritat sempre bascula entre els atractius aspectes multifactorials de la mentida.

Ara, però, tinc un dilema. Si sóc conseqüent amb la despesa que m'ha ofert tan bonic artilugi, hauré de desaparèixer d'aquest món tan sofisticat d'impulsos electrònics.

Tirant enrere enrere, no sé si encara m'hauré de refiar dels missi dominici.

Que tampoc no estaria malament.

Temps al temps.

Sínia

d'Horacianes, poema LI (d'Estellés, perquè toca):

aquest any miserable

m.cm.lxiii. d. de c.,

serà molt recordat i molt amargament.

vicent ventura, desterrat a munic o parís;

joan fuster, a sueca;

-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-;

sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;

jo escric i espere a burjassot,

mentre pels carrers de valència

la gent, obscena, crida i crema un llibre.

que sí, que tot gira i torna, que és així, i ho sap tothom i és profecia

que fem veure que sentim i no escoltem

aquella lluvia, estos lodos

i això, i allò

i tantes altres coses

Una mica de fum

Com que la crisi ens estrangula i ja ens gronxem a la vora de l'espadat, em plau de divagar sobre la simpàtica iniciativa d'un d'aquests especímens que, abans d'alleugerir la bufeta llur, s'asseguren que a la butxaca hi duen un llibret de la molt acreditada marca Smoking.

L'interfecte que fa al cas va denunciar que es fumava dalt de l'escenari on es representava el musical Hair. (Sigui dit entre parèntesis, calia representar-lo?)

L'autoritat competent -com cal i és d'agrair per allò de la conseqüència- va amenaçar els infractors amb una multa d'upa.

I va i resulta que els de la faràndula es defensen dient que fumen herba (de pastor?)... Marededéusantíssima!

Anem a veure: si l'autoritat competent es conforma amb un subterfugi d'aquest cal·libre, jo em retiro del món dels simis evolucionats. Perquè siguem clars: la repressió de l'obscenitat fumadora en un escenari només es justifica per eliminar el valor d'exemplaritat que l'exhibició impúdica del vici nefand pugui suposar. Que cremin un havà o palla de l'establia, és irrellevant.

Jo sóc del parer que si hem de demanar conseqüència a les nostres autoritats, l'única sortida coherent és la prohibició de l'acte. La lògica és la lògica, i la resta són punyetes.

O som o no som.

En tot cas, i fins que no s'aclareixin, jo seguiré dubtant entre apagar la cigarreta al cul d'un cendrer o al cul d'un humà/na políticament/a correcte/a.

I no diré quina de les dues opcions em produeix un plaer més gran.

Goyescas

"Ha estat un plaer rodar en català, la nostra llengua;

vosaltres ho heu entès i ho heu votat.

Sempre aneu per davant, companys del cinema!" (I. P.)

Sempre hi són

és el que tenen les paraules que sempre hi són i t'hi pots anar a passejar a descansar-hi una mica a posar distància a divagar potser a somiar o a pensar que són coses ben diferents però que també tenen alguna cosa en comú i més avantatges tenen sí que te les van escriure i reposen obedientment arrenglerades perquè tu estiris la mà obris el llibre a l'atzar i te les trobis i et facin respirar una mica més fondo o una mica més lleu que això amic depèn de l'hora i la circumstància i ara ja s'ha fet fosc i comprens que és temps de plegar perquè et couen els ulls i encara que no tens la feina feta saps que ja no pots més que tot el que facis a partir d'ara serà afegir llenya a un foc que no crema

per això és hora de llegir estellés vicent el poeta l'amic

quina electricitat o al·lucinat destí

hi havia obscur al centre del vell dia tornaven

trossos vells de diari grocs del temps il·legibles

intente recordar-te i no ho aconseguesc

altres vegades tornes inesperadament

ara intentava en va atreure't i rescatar-te

te n'has anat pel buc de l'escala el forat

sinistre de la pica amb l'aigua amb uns cabells

la carn vol carn diria amb el poeta antic

car jo vull carn també i exclusivament carn

més castament voldria sentir els teus cabells

sota la meua mà sentir-te vull dir créixer

i és així com ho va dir i és així com ho faig meu i disciplinadament ho copio

lentament

abans de girar full i enterrar un altre dia

Posem-nos seriosos

...i per fer-ho, acostem-nos a un poeta de solvència: Salvador Espriu.

(Incís: de poeta nacional a il·lustre desaparegut. C'est la vie.)

Diu Espriu (a Les cançons d'Ariadna):

TEKEL

Dn 5: 5-31.

Aproximació a una escultura de

Subirachs.

Serveix el ferro contra la cremor

del mur marcat amb un senyal de mort?

En balances ben fines cau aquest pes culpable.

El vident em llegeix la condemna dels dits,

quan els meus ulls encara endevinen la mà.

Flames, més llums, per veure com és feta la pell

de la mà del misteri, més llums per al perdut,

abans que se m'esborri tot el record en vi.

Conteu després al pare, al clos temple de Sin,

com esdevé de fusta, de cendra, la paret,

i el bronze no pot res contra el galop dels medes,

i li somriu el príncep en l'últim comiat.

I dic jo:

Si a Salm el poeta s'interrogava sobre la possibilitat de salvació, a Tekel s'enfronta amb el judici i la condemna.

Tekel és una de les paraules gravades per la mà de Déu als murs del palau de Baltasar en ocasió del festí en què són profanats els vasos sagrats de Jerusalem. La interpretació de Daniel dóna la clau del poema: "Vet aquí la interpretació: Mené: Déu ha mesurat la reialesa i hi ha posat fi. Tequel: Tu has estat pesat dins la balança i has estat trobat insuficient. Farsin: El teu regne ha estat dividit i donat als Medes i a Pèrsia" (Dn 5: 26-28).

Tan importants com la noció de judici -l'home acarat al moment resolutori de salvació o condemna- ressurten en el poema l'angoixa de la radical indefensió de l'home (vv. 1-2) i el pregon misteri, la inintel·ligibilitat de Déu (vv. 6-7).

Destaca també al poema la inclusió de Sin, una divinitat de la mitologia assírio-babilònica. D'origen sumeri, és una divinitat lunar pertanyent a la tríada sideral (Sin: Lluna; Shamash: Sol; Ishtar; Venus) que navega de nits pel firmament en una barca; déu de saviesa, rebé de Marduk l'encàrrec de marcar el curs del temps. La presència d'aquest referent mitològic -per bé que vinculat al context bíblic- amplia el camp Bíblia-Egipte-Grècia habitualment atribuït a Espriu.

Retrobarem el referent sumeri a Temple. No oblidem que amb Salm i Temple, Tekel formava una unitat a Obra Completa 1, dins de Fragments. Versots. Intencions. Matisos., on estan publicats sota un títol comú: Aproximació a tres escultures de Subirachs.

Destaquem finalment que al poema Delta del Nil retrobarem, vinculat a una divinitat egípcia, Maât, el ritual del judici els morts: Maât seu a l'altre plat de la balança on reposa el cor de difunt per saber si aquest cor és verídic i és lleu la seva càrrega de mancaments.

Il était un petit navire

Ja és hora que ho digui clar: si mai em decidís a navegar, aquest seria el meu vaixell.

Amb tot, no ho acabo de veure clar. Vaig aprendre la cançó de menut i, desconfiat com sóc, sempre he dubtat que els peixos acabessin substituint-me a la cassola.

Pensions, vicis i "tunteria"

Aquests dies que es barata l'edat de la jubilació, m'entretinc seguint els diversos i variats comentaris que suscita el tema.

Jo, en aquesta qüestió, no m'hi poso massa pedres al fetge: primer he d'arribar a l'edat de jubilar-me, i després ja en parlarem. Com que últimament els meus projectes de futur tenen una projecció màxima de vint-i-quatre hores, podeu comprendre que la perspectiva de la boina i el gaiato se'm perd en una boirosa llunyania.

Amb tot, avui he caçat un comentari que m'ha fet pensar. He sentit que deien que quan es torni a plantejar la reforma de les pensions, una de les variables que s'integrarà en el càlcul que optimitzi el sistema és l'expectativa de vida que consti en el moment.

D'això se'n deriva, en aplicació d'una lògica pedestre, que el gènere femení ha de percebre uns emoluments més modestos atès que consta ja en acta que les fembres allarguen més la seva estada en aquesta vall de llàgrimes.

I dic jo que, en aplicació del mateix raonament, els que puguem acreditar que no hem tingut cap cura en la preservació de la nostra sanitat i que, en bona llei, haurem de pagar el peatge d'un trànsit més expeditiu al més enllà, ens hauríem de merèixer un substanciós increment en la retribució pública: al capdavall l'haurem de menester durant un període més escurçat!

Em faria bé que se m'avancessin clarícies sobre el tema. Si ha de ser així, no dubteu que em deixaré caure pel pendís del vici i la depravació: a hores d'ara em sento capaç de baratar una agonia avançada per uns emoluments més substanciosos.

En el benetès que quan el llop em faci l'obsequi de deixar-me veure les seves orelles amenaçadores desmentiré sense moure ni una pestanya que mai hagi sostingut una opinió com aquesta.

Barbara

Barbara, celarent, darii, ferio, cesare, camestres, festino, baroco, darapti, disamis, datisi, felapton, bocardo, ferison, bamalip, calemes, dimatis, fesapo, fresison...

Mira que han passat anys, i encara els recordo.

La tirallonga me la va ensenyar ma germana. Ella, amb quinze anyets, la memoritzava i l'aplicava a l'escola. Deuria quedar enlluernada per acumular tanta saviesa i, generosa de mena, me'n va fer regal.

Jo, amb vuit anyets i molta disciplina, vaig embotir el misteri al meu cervell i es veu que s'hi ha quedat.

Quan em va tocar a mi heure-me-les amb els sil·logismes, vaig poder passar per la cara dels meus companys ignars un avantatge que em va concedir una aura efímera de saberut.

De tant en tant em retorna, i és com un misteri: "Barbara, celarent...".

Quan acabo la recitació em sento reconfortat: ja no tinc ni la més remota idea del servei que em van fer aquestes paraules, però em donen una innegable sensació de confortabilitat.

Amb mi, amb el passat i amb aquest futur no sé si massa llunyà en què ja no seré capaç d'arribar a la fi de la sonsònia.

Fumadors vergonyants

(Dedicat a tos aquells a qui la llei recentment aprovada ha confirmat que es troben situats en el recte camí i que poden exhibir sense manies la seva innegable superioritat moral.)

Els dissabtes tinc per norma dinar a un bar que hi ha prop de casa. No m’hi porta l’excel·lència de la cuina (detall al qual, tampoc no ens enganyem, no he atorgat mai un lloc especialment rellevant en la meva escala de valors) sinó la comoditat de no embrutar plats, l’estalvi de feina, l’amabilitat dels propietaris i la cordialitat dels comensals que hi coincidim.

Avui s’ha donat una circumstància que m’ha divertit especialment.

Havent dinat, a l’hora del cafè, quan fa bo d’encendre una cigarreta (per als indignes representants de la subespècie dels humans que no tenim cura de la nostra salut i som arrogants fins a l’extrem de menystenir la pituïtària i els alveols del proïsme), al local només hi havia fumadors. És el que té la familiaritat: ens coneixem les debilitats i puc donar testimoni que tots els presents som esclaus de la nefanda servitud a la nicotina.

Malgrat això, ens hem estat de fumar a l’interior del local i tres de nosaltres, en obedient corrua, hem sortit a la crua intempèrie a afegir una pinzellada de quitrà a les nostres intimitats pulmonars.

Així doncs, la cosa funciona: som obedients fins a l’extrem de la caricatura. La virtut ha triomfat i els sacerdots de la sanitat individual poden dormir tranquils.

Jo, que sóc malfiat de mena i partidari de qualsevol teoria de la conspiració que s’avingui a les meves interpretacions perverses, estic convençut que la croada antitabac ha sorgit d’algun laboratori abocat a experimentar els límits de la possibilitat de controlar el comportament individual.

No puc més que felicitar-los per l’èxit de l’empresa.

Amb tot, vull manifestar públicament que no tinc cap dubte que d’aquí a uns anys girarà la truita. De la mateixa manera que es va demonitzar el peix blau i l’oli d’oliva i ara resulta que tant l’un com l’altre són la vuitena i la novena meravella (per ordre respectiu) de la dieta sana, no tinc cap dubte que al final s’imposarà l’evidència i assistirem a campanyes massives per induir al consum compulsiu del tabac.

No ens enganyem: algú ha de dir algun dia que el que convé és liquidar anticipadament tota aquesta colla d’ancians desvagats que no produeixen i que al cap del mes acuden disciplinadament a percebre els emoluments d’una pensió que cada dia fa de més mal pagar.

La mica de fum que inhalem no tan sols ens fa feliços sinó que contribueix eficaçment al sosteniment del sistema de pensions, reduint a càrrec del difunt la sagnia a l’erari públic.

Que els poders fàctics hi pensin.

Jo, per si les mosques, declaro que penso deixar de fumar algun dia. I tinc disposat que ho publiqui La Vanguardia.

A la secció d’esqueles, naturalment.

Rideo ergo sum

No sóc massa d'acudits, però de tant en tant en pesco algun que em fa gràcia. Heus-lo ací.

Són un psicòpata assassí, un piròman i un sadomasoquista que veuen passar un gat.

Diu el psicòpata:

-Oi que seria fantàstic agafar el gat, matar-lo i esquarterar-lo?

Respon el piròman:

-Encara seria millor agafar el gat, matar-lo, esquarterar-lo i cremar-lo.

Es giren cap al sadomasoquista, que fins aquí no ha dit ni mu, i li pregunten:

-I tu, que no dius res?

-Mèèèuuuuuu - que va i rebla ell.

Dues acotacions:

a) És bèstia, cert, però té la seva cosa

b) No l'explicaré a cap dels meus sis gats. Guardeu-me el secret, sisplau.

De nassos i fracassos o el cul de la Caterina

Com que ja estava una mica tip, fart i recuit de repassar disbarats, m'he refugiat en un bon got de vi aspre i Les històries i llegendes de Barcelona.

De la mà del senyor Amades he arribat fins al Carrer de la Neu de Sant Cugat (just al tombant de les pàgines 711 i 712) i m'he assabentat de com un marxant de neu va rifar-se d'un diable amb el concurs (una mica llord, sí, però sembla que eficaç) dels efluvis de la pròpia.

El sobredit marxant va fer tractes amb en Banyeta perquè el beneficiés amb un pou altament productiu. A canvi, com és lògic i de llei, li havia de lliurar la seva ànima al cap de set anys dia per dia.

Arribat el moment de fer efectiu el dèbit del tracte, el comerciant va armar el següent estratagema:

"[..] va fer a un envà de la casa un foradet just perquè hi passés el dit; féu encular la seva muller just al foradet, a l'altre costat de l'envà. Quan va presentar-se el Banyeta el comerciant li va dir:

"-Per què vingui amb tu has d'endevinar-me què hi ha darrere d'aquest forat; si ho endevines vinc al moment, però del contrari resto franc de lliurar-te la meva ànima. Tu, que tot ho saps i tot ho pots, penso que et serà fàcil.

"-Acceptat.

"Tot seguit el diable ficà el dit al foradet; després el va olorar i va dir:

"-És bacallà.

"-T'has errat.

"-Doncs deixa-m'hi tornar.

"-Torna-hi.

"-És tonyina.

"-T'has enganyat, que és el cul de la Caterina.

"I amb aquest enginy el mercader va estalviar-se d'anar amb el diable."

Doncs ja ho veieu. La rima tonyina/Caterina té la seva gràcia i la història... què us diria? Redunda en la cosa llorda, que té una certa presència i eficàcia en les històries "de fer riure" (o això em sembla, que tampoc no és un tema que domini massa).

El dubte que em queda, però, és que centrada la narració en els interessos del marxant de neu, no es diu res de quina valoració va fer la marxanta de les exploracions demoníaques.

Vés a saber si, al capdavall, no va entossudir-se a demanar al marit que mirés de negociar algun altre pou.

Que el negoci és el negoci, mira tu!

Hora de plegar

Avui ha estat un bon dia: el diumenge ha lliscat sense estridències, suaument i amb quietud.

He fet el que pertocava, viure les hores pausadament i aprofitant el meu temps.

He tingut sort i ens hem trobat.

Ara és hora que plegui.

Amb música.

Demà serà dilluns.

Sic transit...

Han bastat quatre miserables dies per esbarriar la mica de pretensió d'ordre.

La realitat s'imposa i aprima les bones intencions.

Està bé que sigui així.

No fos cas que arribéssim a desmentir els empendrats de l'infern.

Altaret

Ara que ja som a les envistes de la normalitat (¿beneïda, maleïda?) em munto escenaris.

Aquest és el primer. Durarà el que hagi de durar.

És a dir: fins que s'acabi.

Heu fet tard

(Gràcies sien donades a "Early visual media"

per tan bonica imatge.)

M'hauria agradat divagar sobre lleis i salvaguardes, prohibicions i delacions, gats despentinats i gats amb permanent, i altres galindaines.

Però ja he fet tard.

Ateses les circumstàncies...

...ens limitarem a desitjar

que no ens peti la cadena.

Estiguin bonets!

No faré bons propòsits

“La vie”, deia Chatillez, “est un long fleuve tranquille”.

Si fem cas d’en Manrique aquesta mena de rius “van a dar en la mar, que es el morir”.

Com que Πάντα ῥεῖ (ara fem una passada per Efes) opto per la meva natura d’anguila i la meva consistència de suro.

Miraré com cauen els fulls del calendari. I ho faré de cua d’ull: el biaix és una digna proposta.

I amb l’últim sospir de l’última campanada respiraré alleujat: tot acaba, tot comença de nou.

Ja ho deia en James aquell, un altre “turn of screw”.

((((.....))))

Un altre dia hi posaré paraules.

Avui només es tracta de desitjar el millor

als qui us vagui d'obrir

aquesta porta.

Sacrilegi i fabulació

Repesco avui a "Línia Gràcia" (Núm. 3, 20 Des. 2010, p. 5) una notícia que fa uns dies es va fer un forat a la premsa de Barcelona:

Detingut per haver robat les dents d'or als morts. Els Mossos de Santa Coloma de Gramenet van detenir un veí de Barcelona de 39 anys, treballador d'un cementiri de la zona, acusat d'haver robat 17 peces d'or dels dentats dels morts dipositats a l'ossera comuna d'un cementiri de la demarcació de Barcelona. Els Mossos li van imputar un delicte contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts, i 17 faltes contra el patrimoni per l'apropiació indeguda de cadascuna de les peces dentals que va agafar. L'home sospitós del robatori de dents d'or va quedar en llibertat després de declarar davant d'un jutge.

El robatori als morts fa posar una mica els pèls de punta, la veritat. Però també en això hi ha graus i matisos. Sense anar més lluny, una coneguda a qui fa un any se li va morir el marit sobtadament, explicava que encara no se sabia avenir que, havent-lo calçat amb un parell de sabates noves de trinca i de marca acreditada, se'l trobés al tanatori descalçat dins del taüt. Atuïda per la desgràcia no va muntar un sagramental, però el rau-rau no l'abandona i no se sap acabar en quin cap va caber apropiar-se de les sabates del difunt.

L'episodi de les dents té un tombant més macabre. Jo, per exemple, no em puc deixar de representar el fet des d'una perspectiva romàntica: a la llum fimbrejant d'una torxa en una nit sense lluna, per entendre'ns. Eps, i si cal, que el dentista de pacotilla acredités una discreta gepa i arrossegués la cama dreta grinyolant en el silenci de la fossa.

Però no són aquestes cabòries decimonòniques les que em porten a escriure aquestes quatre ratlles. És més aviat la tipificació dels delictes que se li imputen.

Que l'acusin de faltar el respecte als difunts, ho entenc. Ara, la qualificació d'haver delinquit contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos no l'acabo de veure clara.

Si les meves deduccions no van errades (en matèria d'osseres comunes em declaro llec) el farrigo-farrago d'ossades que deuria remenar el lladre protèsic no podia acreditar massa consciència atès l'estat en què es trobaven i també imagino que deuria ser complicat adscriure les carcanades a una determinada confessió. En tot cas es podria retreure a la descendència dels traspassats una certa descurança que havia abocat els esquelets a una última residència francament promíscua.

Amb això no vull excusar el profanador de torn. Si bé és cert que sóc d'un materialisme de pedra picada i tota transcendència em sembla un enganyifa interessada, no deixo de tenir un profund respecte per la intimitat de qualsevol i em sembla de molt poc fonament fer extraccions postmortem per la patilla.

L'altre dia, per la megafonia interior del metro (línia blava) van advertir els viatgers que s'havia detectat la presència de carteristes al comboi i van recomanar que els viatgers tinguessin cura de les seves pertinences.

Qui sap si quan passegem per les tranquil·les avingudes d'algun cementiri sentirem pels altaveus: "Serreu les barres que hem vist un paio amb unes tenalles."

Balenes

Si he de ser franc, mai no he sentit cap simpatia especial pel capità Ahab. Un paio que s'obstina a massacrar una balena (i al damunt, blanca), per molt que l'acabi acompanyant fet un bolic a les profunditats, em produeix una certa repugnància. Què voleu que us hi digui: tal faràs tal trobaràs.

Si Ahab hagués estat assenyat, hauria optat per la sort de Jonàs. Si anem a veure, aquest pàjaru demostra ser més espavilat: engolit i agombolat, és degudament regurgitat a la platja que li convé. Jo el faria sant patró dels low cost, però a Carner i Rodoreda se'ls posarien els pèls de punta, i tampoc no és cas de destorbar les perruques d'escriptors de tanta solvència.

A mi, el món de la balena no em tira especialment, per bé que cantin i estiguin en perill d'extinció. Al capdavall tot passa i ni ens remullarem dues vegades al mateix riu ni posarem els peus a macerar a la mateixa palangana.

D'altra banda, tinc amb els cetacis un greuge personal: em va costar molt treure'm del cap la imatge de les balenes barbudes i altres misteris. A mi, de petit, em van ensenyar que les balenes tenien barbes i que l'esperma de balena era una bicoca.

Quina confusió, marededéusenyor!

Podia arribar a imaginar balenes amb llargues patilles, però les pràctiques masturbatòries que permetien accedir a tan innoble producte se'm feien -ho puc confessar ara que ja estic una mica de tornada de tot- una mica difícils d'empassar.

L'únic que em reconcilia amb aquestes bestiotes és la seva innegable contribució a l'estilització de la figura femenina. O és que ens pensem que sense alguna balena morta Scarlett O'Hara hauria fet ballar la taperola d'en Rhett Butler i del fleuma de l'Ashley Wilkes?

I és que en matèria de siluetes, no hi ha com una bona col·lecció de balenes.

La resta de ja depèn de cadascú o de cadasqual.

Tal qual.

Una mica de música

Sense paraules

Souvenirs

Com qualsevol ésser humà de gènere i condició diversa, conservo memòria de fets i/o vivències que es van produir en aquell espai boirós i llunyà que en diem infantesa.

Per exemple: el primer dia que vaig anar a escola, a la tarda vaig marranejar perquè no volia tornar-hi; el meu avi tenia unes orelles enormes i portava gavardina; quan els Reis em van portar una pilota i mitja dotzena de llibres, vaig optar pels llibres; a l'amic que tenia li vaig badar el cap sense voler-ho; de tant en tant havia de fer llit i tothom deia que era perquè feia una estirada. I això.

I podria seguir enfilant banalitats. No sé fins a quin punt han contribuït a la formació del meu caràcter, que té una certa tirada tardoral últimament. Per això he recollit aquest matí aquesta fulla de plàtan que s'havia quedat a esperar-me a l'entrada de casa.

El meu carrer acaba en una casa que té un jardí amb tres arbres notables: un xiprer, una palmera i un plàtan. El plàtan és especialment esplèndid, li porto una especial voluntat. Quan perd la fulla, m'agradaria que el meu carrer quedés encatifat de fulles seques.

Quan era menut, m'entretenia esbarriant les piles de fulles que encatifaven els carrers i potser encara ho faria si s'escaigués. Sembla que ja no és possible, la Barcelona que trepitjo ja no és la ciutat dels plàtans. Potser la vegetació ha canviat, potser ja no trepitjo els mateixos carrers.

Ara he rescatat una fulla seca. No sé massa per què. O potser sí, però ja no tinc ganes d'explicar-ho.

Si la barqueta tomba...

Qui no té feina...

...el gat pentina.

I és portat per aquesta vocació perruquera que aquest 1 de desembre m'he entretingut a a furgar entre bressols i sepultures.

Acte 1 - Remenant prestatges

Estiro el braç i arreplego un volumet que grogueja. L'obro a l'atzar: pàgina 24. Pere March:

AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que ho naix comença de morir,

e morint creix, e creixent mor tot dia,

que un pauc moment no cessa de far via,

ne per menjar ne jaser ni dormir,

tro per edat mor e descreix a massa,

tant que així vai al terme ordenat,

amb dol, amb guaig, amb mal, amb sanitat,

mas pus avant del terme null hom passa.

Acte 2: Francisco de Quevedo

Al punt em vénen al cap unes paraules: "la cuna es sepultura y la sepultura cuna de la postrera vida". (Cap misteri: el dia que els va llegir la mestra a classe, me l'escoltava i em van cridar l'atenció.) Però ara no sé de qui són. Cap problema: m'encomano a sant Google i ho pesco. Això de La cuna y la sepultura és de Francisco de Quevedo:

Son la cuna y la sepultura el principio y el fin della, y con ser al juicio del divertimento las dos mayores distancias, la vida desengañada no sólo las ve confines, sino juntas con oficios recíprocos y convertidos en sí propios, siendo verdad que la cuna empieza a ser sepultura y la sepultura, cuna a la postrera vida.

Acte 3: Luís de Góngora

Inevitablement, imagino Quevedo (lleig, miop, coix i amb una certa tirada als bons vins) i recordo les fantàstiques invectiques que intercanviava amb Luís de Góngora: un compendi de mala llet elevat a l'enèsima potència, és a dir, una delícia. Això em porta a remenar els Sonetos completos de Góngora, editats per Biruté Ciplijauskatité:

Cierto poeta, en forma peregrina

cuanto devota, se metió a romero,

con quien pudiera bien todo barbero

lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,

en cuanto suya, de un hermoso cuero,

su báculo timón del más zorrero

bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua, navega.

Este sin landre claudicante Roque,

de una venera justament vano,

que en oro engasta, santa insignia, aloque,

a san Trago camina, donde llega:

que tanto anda el cojo como el sano.

Acte 4: Reflexión, oración y cierre.

El gat continua despentinat, però he passat una estona distreta.

Kavafis

Pàgina 189, per exemple:

DINS DEL MATEIX ESPAI

Voltant de casa, de centres, de barri,

que miro i per on giro i rodo; anys i anys.

Us he creat en mig d'alegria i en mig de penes;

amb tantes circumstàncies, amb tantes, tantes coses.

I t'has tornat sensació tot plegat, per a mi.

Hemoglobina històrica

Una possible variació sobre l'origen de les barres:

Sí, ja sé que n'hi ha massa...

Però entre la sang i la música, encara no tinc dubtes.

...o potser sí?

Accents

Perdolet, dit així, sense com ni per què, fa pensar en un nen eixerit, galtarodó i caravermell. I una mica trapella. I fins i tot un punt murri.

(Dono per fet que l'heu llegit com a paraula aguda i -si sou del dialecte central- amb la neutralització corresponent de la o, i amb la e oberta, com pertoca. Però s'admeten variants, ara no ens farem els centralistes.)

Només cal desplaçar l'accent, allargar la o i fer-la tancada, i tancar també la e, i el nen que saltironejava se'ns transmuda:

perdolet - doluit - 2 impers: fer molt de mal, afligir-se, lamentar-se molt.

I és que no hi ha com anar a un diccionari llatí per trobar la crua realitat que s'amaga sota la vana aparença de les coses.

Parèntesi

L'home del peix

L'home del peix navega només per mars interiors. Un matí va capbussar-se i va notar una pessigolla a l'orella. No en va fer cas, però amb el pas dels dies el crani se li omplia d'ecos estranys, potser cants de sirena. Per sort o per desgràcia ell s'havia lligat al pal major i no es deixava portar per res. Només es delia per tornar a casa i no estava per cabòries. Uns certs ressons de velles lectures li recomanaven a més no prestar atenció a melodies sempre inintel·ligibles. I així va seguir, ignorant l'hoste que emergia. Ara el tragina amb una certa angúnia, però amb posat indiferent. Quan es creua amb els coneguts, els saluda i passa de llarg. Sap que murmuren i s'interroguen sobre l'estrany fenomen. S'ha anat quedant més sol que no estava, però això no l'atabala: l'home del peix només navega per mars interiors.

I ara ho fa en companyia: la seva mort serà de sal. Un dia clar, al pic de migdia.

Eleccions

S'acosten les eleccions

temps de festa i alegria.

Els qui aspiren als escons

treuen pit: qui no ho faria?

Si escolteu els candidats,

tots diran belles paraules.

Per a uns grans veritats,

altres les prendreu per faules.

L'Artur Mas hi és a tocar,

en Montilla no es refia,

Puigcercós no ho té gens clar,

l'Herrera fa cara pia.

La Camacho brama fort,

en Rivera va de tort

i en Laporta posa un "pero"

a l'opció d'en Carretero.

Tot plegat fa molta gràcia.

Visca el dia vint-i-vuit!

Quan ja tot serà ben cuit,

que sigui lo que a Déu plàcia...

Dialèctica

TESI

A la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, unes monges s'encarreguen d'endreçar l'altar i d'eixugar els regalims de la unció.

L'opinió pública i publicada se n'exclama: l'Església ha ensenyat el llautó i s'ha de criticar i denunciar el paper assignat a la dona (a l'alçada del betum, com acredita la fotografia) dins d'aquesta baluerna obsoleta. Si anem oferint aquests models cavernícoles, ho tenim ben pelut (en la cosa de la igualtat i de la dignitat de la dona, s'entén).

ANTÍTESI

Se celebra la desfilada de Victoria's Secret. Informatius i premsa en van plens: imatges i comentaris admiratius. Ni un bri de circumspecció. Somriures còmplices de locutors i locutores. Baves a dojo.

SÍNTESI

En ocasió d'alguna propera cerimònia en què calgui fer una mica d'endreça, potser convindria que l'Església es posés al dia. Si més no en les aparences:

A veure si hi ha sort.

NIC

Si no vaig mal informat aquest dies paren per la bonica ciutat de Barcelona els bonics representants del bonic Cirque du Soleil.

Tanta boniquesa m'embafa, la veritat.

A mi, els saltimbanquis solars em fan venir com ois. Amb tot, em vaig deixar arrossegar fa uns anys i vaig presenciar amb un posat elegant i admiratiu l'ínsipid repertori d'aquesta mena de circ asèptic, dissenyat per a petits burgesos amb ínfules de cultura popular sofisticada. Però em tiren més les crostes d'elefants que llagrimegen i el recompte sistemàtic de costelles de lleons decrèpits i mal alimentats.

De fet, cadascú és cadascú i malgrat tot el sol s'entesta a treure el nas cada dia.

Tot plegat deu venir que quan era petit distreia les meves solituds amb la tecnologia punta del cine NIC. No aconseguia esborrar l'avorriment, és clar. Però a ulls dels qui s'entestaven a pensar que ja m'entretenia, la mecànica disciplina amb què feia girar la maneta i les estones que hi esmerçava els produïa un gran alleujament.

Conservo, degudament arrenglerades i entomant la pols del silenci, la trentena de pel·lícules que feia desfilar davant dels meus ulls absents. La que encapçala aquestes paraules em remet a paisatges convenientment oblidats.

Avui, però, m'ha vingut bé de rescatar-ne una del pou de la memòria.

Perquè sí, que tampoc no cal adduir raons més sofisticades.

T.I.C.

Duos habet et bene pendentes

Si la wikipedia no menteix (i espero que no faci, jo confio cegament en aquest pilar de la cultura occidental) el lamentable episodi protagonitzat per la Papessa Joana va introduir un amè costum en la cort pontifícia: per garantir la virilitat del Papa electe, un eclesiàstic s'encarregava d'examinar manualment els atributs sexuals del nou pontífex a través d'una cadira convenientment foradada. Un cop certificada la masculinitat pontifícia, exclamava: "Duos habet et bene pendentes".

I allà va que trona!

Tot i el caràcter llegendari d'aquesta esbarjosa manipulació (especialment esbarjosa, no cal dir-ho, per a l'aspirant a la trona de Sant Pere), trobo que té tant d'encant que si no es fa, caldria convertir el ritual en obligatori i -ja sé que és difícil, però de més verdes en maduren- d'obligada retransmissió per tots els canals de televisió disponibles. Tinc la sospita que despertaria gran expectació i que els ingressos per publicitat que generaria omplirien a vessar les arques d'aquest petit Estat que d'aquí unes hores ens cedirà per unes ídem el seu gentil cap d'ídem. (Passeu-me l'ídem, és per evitar repeticions.)

Si sou de mena tafanera i no estàveu al cas dels avatars de la Papessa Joana i si la cotilla de la wikipedia us estreny la neurona, permeteu-me recomanar-vos la novel·la d'Emmanuel Royidis sobre la vida i miracles de la dona-papa. Lawrence Durrel en va fer una traducció i adaptació (1954). Estela Canto la va passar al castellà i Edhasa la va publicar (1977).

Passareu una bona estona. Tant o més bona que la que farà tremolar les carns de la feligresia durant les dues o tres hores que en Benet XVI consagrarà la nostra Basílica a mig coure.

Que hi hagi sort.

P.S. Que consti que a mi em sembla estupend que vingui en Benet i que la Sagrada Família sigui consagrada amb tots els ets i tots els uts. L'únic que em preocupa és saber si, tractant-se d'un temple expiatori que costa una mica d'acabar, estem expiats del tot gràcies a l'actuació del Papa, anem a mig expiar o -perdoneu-me la gosadia- a aquesta mena de cafarnaüm en què ens entretenim a convertir Barcelona, no hi ha Déu que l'expiï.

Eclecticisme

Si l'infern dels terrissaires té un forn roent on es coguin per tota l'eternitat els qui han insultat el noble art de la terra cuita, podeu tenir per segur que s'hi carbonitza el senyor Lladró, flanquejat per tots els impresentables que han seguit la seva estel·la obscena.

A casa, que tenim una certa debilitat per la ceràmica, un bon dia va arribar aquesta mena d'engendre amb boqueta de pinyó, ales esteses i posat de demanar un parell d'hòsties ben donades. Com que qui ens l'oferia ho feia amb una càndida bona intenció i amb la certesa que havia aconseguit l'encert de la seva vida, nosaltres, que som de mena pacífica i conciliadora, vam buscar a l'instant un racó de lluïment per exhibir-lo. (Mai no se sap si les visites repetiran l'escomesa, i no és de bona criança que trobin a faltar,degudament instal·lat, l'obsequi amb què ens han volgut demostrar l'estima que ens tenen.)

Per allò de la llei de la compensació, vam aposentar la fràgil fada sota l'aixopluc contundent de les mamelles d'un càntir de molta més solvència que presideix el lent degoteig de les nostres hores domèstiques. Qui sap si ens animava l'esperança que una mica de la gravidesa matriarcal de la mestressa vigilant acabés per espavilar la fingida fragilitat de la neòfita sense substància.

Heus ací, però, que han passat els anys i ni l'una ni l'altra han fet el mínim gest: la matrona segueix exhibint els seus atributs sense ni una engruna de recança i no ens consta que la nouvinguda hagi variat ni un pensament el seu posat de fingida innocència.

I és que si ho vas a pensar, en això deu residir el secret de les llargues convivències: poder coexistir durant molts anys sense grans estridències i sense que cap dels implicats no es mogui ni un mil·límetre de les que són les seves realitats essencials.

Lliçons que ens dóna la circumspecta contemplació dels objectes que ens envolten, ens miren, callen, i es riuen de nosaltres.

La Lolita i el bisbe

El setmanari Presència (n. 2017, 22 a 28 d'octubre del 2010) m'obsequia amb una entrevista amb la senyora Lolita Bosch. Els en dono les gràcies perquè un servidor de vostès, que gasta una ignorància oceànica, no estava al corrent de l'existència d'aquesta escriptora.

En un moment de l'entrevista, la senyora Bosch emet opinió sobre la cosa aquesta de la llengua literària. Copio:

-[...] Quan vaig preguntar a l'Edgar Cantero què pensava de la literatura catalana, em va contestar amb una sola paraula. "Tabarra", va dir.

-I per què passa això?

-Perquè en aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño.

-Un corpiño?

-Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pel correctors lingüístics que he de passar pel català. I quan escric literatura infantil, encara és més estricte. No ho sé, saps què és fer un bisbe?

-Fer un bisbe és que dues persones diguin el mateix en el mateix moment.

-Doncs jo no he dit mai. Jo vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai. Una cosa és la llengua i una altra la literatura. [...]

He de confessar que la lectura d'aquestes paraules em va emocionar. Per diversos motius i raons:

D'entrada, voldria donar suport a la senyora Lolita i animar-la a perseverar en la ignorància de la cosa del bisbe. Un país que de tant en tant s'ha entretingut a cremar convents i a desenterrar mòmies, no pot més que sentir-se honorat que hi hagi una jove escriptora que fugi com de la pesta d'incloure en el seu repertori lèxic una expressió contaminada per una al·lusió clerical.

En segon lloc, he de retre-li homenatge per una sentència tan lluïda com la que ens anima a no barrejar llengua i literatura. Ve a ser com la cosa de l'oli i l'aigua, és evident, però és bo que alguna ment esmolada ens ho recordi de tant en tant.

En tercer lloc, i espero que sàpiga disculpar-me, potser pledejaria en favor del gremi dels cotillaires. No dubto que ser elevats a la categoria de "corpinyaires" els ha de produir una enorme satisfacció, per allò de la projecció internacional, però a mi (que tinc una flaca per les senyoretes vuicentistes) la cosa de la cotilla em tira més.

I finalment, voldria subscriure i aplaudir fervorosament aquesta voluntat que proclama d'escriure només en "el català que parlo". Tinc per mi que serà una autora d'obra curta i, en conseqüència, sàviament destil·lada.

Doncs això.

S.O.S.

Encara que els papers diuen que fa dos anys que els preus s'abaixen, la meva butxaca no dóna per a tant. M'han desnonat de la poma que ocupava i fa dies que vaig fent tombs. Breu: sóc un cuc sense sostre.

I ja fresqueja. Resumint, un desastre.

Fins ara m'he mantingut en la més estricta observança vegetariana. Però la fe em comença a trontollar: si el bon Jesús no hi posa remei, estic disposat a considerar ofertes de difunts.

La gana ens empeny a decisions que mai no hauríem cregut que contemplaríem.

Efemèrides

Sant Google em vol recordar que tal dia com avui sonaven per primera vegada els brams del senyor Lennon. Bé m'està.

És possible per allò de les generacions que el tal John hagués de representar alguna cosa en el repertori de les meves nostàlgies. No diré que no.

És el cas, però, que a mi la cosa dels Beatles sempre m'ha relliscat. No ho considero ni un mèrit ni una desgràcia, simplement ho constato.

A mi sempre m'ha tirat més la cosa gavatxa que l'anglosaxona. Coses de la vida.

És per això potser, o perquè tinc una certa tendència a escapar de qualsevol cosa que vulguin fer-me empassar, que -i espero que els valencians no me'n facin retret- posaré sobre la taula la meva efemèride del dia: tal dia com avui del 1978 ens passava al davant Jacques Brel.

Heus-lo ací, ben suadet i cantant un Tango funebre:

Celebració

Davant la perspectiva de quatre dies de cripta intensiva, no podia per menys que mostrar la meva satisfacció.

Debilitats. De la carn?

Això mai!

Ossos, sempre ossos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Reconstrucció

A les 12.45 PM l'home cansat entra al bar. N'hi ha més al seu abast, però aquest li dóna el gruix de pols i l'alè de ranci que li agraden. Sempre ha fugit dels bars llampants, asèptics, massa nets per poc viscuts.

Qui atén la barra és la filla de l'amo: malgirbada, cridanera i amb una tirada entendridora a la conversa banal. L'altre dia el va obsequiar amb una acolorida descripció de com el seu nòvio (quatre anys de convivència no l'han pogut corregir) escampa els kleenex gastats pels llocs més inversemblants. També el va posar al corrent de la poca condícia que el paio practica a la cuina i de com només l'excel·lent paella que cuina fa que se li perdoni l'escampall de pellofes i plats bruts amb què corona la seva executòria als fogons.

Li ha servit una canya de dubtosa frescor en un got de netedat qüestionable, just allò que li fa peça. Arreplega del taulell un diari esportiu més o menys de la data i s'entreté amb els sants. Ronaldos i Messis van en dansa, la prosa florida dels cronistes en lloa o en blasma els avatars. El temps corre.

Uns altaveus misteriosament dissimulats entre els prestatges polsosos vomiten una cançó, potser de moda, ell no ho sap. El vocalista enfila una comparació que li talla l'alè: "Me siento como el esperma en el tubo de ensayo". El got amb la cervesa s'ha quedat a un dit dels llavis. Para l'orella: "Congelado, pero vivo".

És un moment definitiu. Un punt d'inflexió en la seva existència. Des d'ara tot serà diferent.

A què treu cap deixar l'ànim en suspens davant un vers que digui, posem per cas:

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga un sol ponent.

I la mà freda de la tardor posa

una mica d'or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

si setanta-dos anys després que s'hagin escrits aquests mots algú pot perpetrar posant-li música una comparació tan llardosa com la de la cançó?

Se sobreposa i es tira coll avall la resta de cervesa. Li sembla que amarganteja un punt més que abans, però són cabòries.

L'home cansat deixa el seu euro amb deu al costat del got buit i se'n va. Educat de mena llença un adéu-siau que ningú no li retopa.

Al carrer, una tropa eixordadora de canalla vessa de la porta d'una escola. Molts avis i alguns pares i mares arrepleguen el futur. S'acosta l'hora de dinar i cal peixar els qui d'aquí no massa escamparan les nostres cendres.

Que bon profit els facin. Qui sap si algun d'ells ha vingut entre nosaltres després que escuressin l'esperma congelat del cul d'algun tub d'assaig.

L'ordenació de la tecla

Tinc una pèssima memòria pels acudits. Les gràcies amb recepta sempre m'han produït una mena de col·lapse: les ric, perquè de petit em van ensenyar a donar les gràcies i jo vaig deduir que també calia celebrar-les per ser polit, però no deixen de suscitar-me un encongiment de cor davant del patetisme que testimonien.

Això no vol dir que no guardi en la memòria algun acudit. De fet, solc emmagatzemar aquells que m'asseguren que ningú no me'ls riurà. Hi juguen dos factors: un, que no solen tenir cap espurna de gràcia; dos, que si goso reproduir-los, ho faig amb la mateixa malaptesa amb què un elefant esmicola delicades porcellanes en un elegant establiment de classe alta.

Pregunta: Saps quin és el negoci que mai no té crisis?

Resposta: No.

Conclusió: Els cementiris: són l´únic negoci on el client hi posa la matèria primera.

Sempre m'ha agradat. Toca la cosa mortuòria, que a mi ja em va, és curtet, i em dóna garantia que qui el sent no li troba la més mínima gràcia. És perfecte.

El segon lloc del meu rànquing l'ocupa un de molt tronat.

Pregunta: Quin és el colmo d'un pianista?

Resposta: Tenir una dona que es digui Tecla i que tothom la toqui.

Fantàstic. Suma la imbecil·litat del contingut amb els masclisme reconcentrat que subjau en el supòsit que la Tecla de marres, propietat del marit cornut, no fa salts d'alegria davant de l'expectativa dels tocaments i, al damunt, ensorra en la més negra de les misèries del ridícul el seu amo i senyor.

Doncs això.

Amb tot, el que ha suscitat aquesta mena de tirallonga sense substància ha estat el fet que fa dies que vaig teclejant el meu ordinador per satisfer a pilota passada unes obligacions que si fos home assenyat hauria acomplert en el seu moment.

O séase, que ja començo a tenir determinades glàndules a vessar per haver de dedicar les meves hores a picar com un obsés per engiponar la quota de mentides suficients per no exhibir amb absoluta impúdicia aquests simpàtics glutis de què natura m'ha dotat.

He dit. I fins una altra.

DIEC 966-967

Com que fa dies que no passava per aquí (mig per feina, mig per mandra, mig per sequera) vaig i em dic que podria escriure alguna coseta, per allò que no sigui dit, i això, i allò, i potser allò de més enllà.

Posat a enfilar algun estirabot, em refugio en el meu cementiri preferit, que és el de les paraules, i com és de llei, és a dir, a l'atzar, ensopego amb aquestes boniques pàgines del molt amable Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (Segona edició).

El panorama se m'obre entre "instal·lador" i "insuperable" i m'ofereix un bell recorregut puntejat per "instantó" (Partícula hipotètica emprada en cromodinàmica quàntica.), "instruït" (Que ha rebut, que té, instrucció. És una persona instruïda.), "insuflador" (Que insufla. Instrument insuflador.)

De totes les alternatives que la mica de lectura em regala, he decidit que em quedaré amb "instil·lar". Per dues raons fàcilment justificables:

a) Perquè a mi, i no em dol confessar-ho, les geminacions em fan perdre el seny. Aquesta breu reduplicació de la ela m'enamora. Li trobo una sensualitat especial, un punt de picardia , com una instantània picada d'ullet fonètica, no sé com dir-ho...

b) Perquè els molt saberuts redactors del diccionari hi posen un exemple de molt mèrit: "Paraules que instil·laven l'esperança en el cor dels joves".

I, què voleu que us hi digui, en aquests temps tan costeruts que tinc l'honor de traginar, ja m'està bé que siguin les eixutes paraules d'un diccionari les que em donin una mica de confiança i d'esperança en un demà millor.

(Ha quedat bonic, oi? Cago'n cony! M'ho hauré de fer mirar!)

Concerto per flautino

Pensava: "Em deixaria tallar una mà per tocar aquest concert". I tot seguit s'adonava que, fet el sacrifici, es trobaria manc i, al damunt, amb cara d'idiota. Per això es limitava a sentir-lo o, simplement, el recordava.

O el desempolsegava del prestatge dels bits màgics per fer-ne regal.

Perquè hom mira de compartir allò que li plau i té la certesa que una mica de música

és una bella manera de tancar un parèntesi.

O d'acompanyar el silenci.

Aigua passada

circumspecte.

disciplinat.

quasi boví.

basta que una pedra dibuixi cercles per capgirar la vertical del pou.

hi ha sospita de sol.

o de núvol

tant li fa.

sol i de dol i amb vetusta gonella

és quan plou que ballo sol

foix rima amb moix

però també amb coix i toix.

m'és ben igual.

cada mot és un regal.