dissabte, 18 de febrer del 2006

Laberint


Sempre he sentit una mena com de fascinació pels laberints. Vagi per davant que mai de la vida se m'acudiria de visitar-ne cap, la meva fràgil psicologia no em permet aventures tan agosarades. Tot i amb això, reconec que no em faria res de despendre alguna part del temps que em queda dissenyant envitricollats recorreguts que no menessin enlloc. Perquè cas que m'hi posés, crec que optaria per la reducció a l'absurd dels meus plànols i els faria sempre de tal manera que qui gosés emprendre la feixuga tasca de trobar la sortida quedés irremissiblement condemnat a no arribar-hi.

En aquest projecte només topo amb dos inconvenients: un, que no sé si és posssible; i dos, que cas de ser-ho, no veig com resoldre la manera d'alliberar el meu recorregut de les restes un pèl desagradables dels intrèpids visitants.

Etimològicament parlant, sempre m'ha semblat un plat de difícil ingesta trobar l'arrel de la denominació en la destral de dos tallants. Tot i acceptant el parentiu de lábrys i laberint i admetent que la duplicitat de la fulla ens pugui remetre a la sistemàtica disjuntiva en l'elecció de camí, no li acabo de veure el què a l'ètim proposat. Bé, és així i en deixo constància. Però com que no tinc alternativa em quedo amb aquesta possibilitat.

Pel que fa als pares de l'artefacte, sempre li tindré una simpatia especial a Ícar. I simplement pel fet que em sembla una estupenda lliçó de modos (apresa al preu d'un patac de dimensions considerables i conseqüències nefastes) que mai no s'ha d'estirar més el braç que la màniga. Home com sóc de prudència acreditada, tinc per mi que en el lloc de l'eixelebrat en qüestió, jo hauria mantingut la cera sense estovar durant tot el trajecte perquè de menut ja havia après que s'ha de ser boncreient i caut.

Tampoc no em puc oblidar del meu amic mig brau que passejava la seva solitud inclement pels passadissos de Creta. Tot i la devoció que li porto a Ariadna, només puc reconèixer a Teseu la gràcia d'haver abreujat el patiment de l'híbrid, condemnat com a tal a no poder trobar mai el seu lloc i a ser eternament incomprès.

El que ja no puc empassar-me és fer del laberint una metàfora de la vida. Per aquí no hi passo. Potser perquè mai no he concebut la vida com un embolic vagament geomètric on m'hagi vist constret a trobar la sortida. Aquesta representació m'imposaria dues clàusules que em repugnen. Una, que hi ha un pla en el devenir d'un home; dues, que cal avançar cap a un objectiu preestablert en l'assoliment del qual es troba justificació al trajecte. I aixó, amics meus, no va amb el meu tarannà.

Jo veig la vida com un arbre. Que primer travessem de l'arrel fins a les branques i més tard recorrem des de la capçada fins a la terra.

I això és tot. Amb laberint o sense, viviu en pau amb vosaltres mateixos. I no hi donem més voltes.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Mentre hi hagi un fil que ens ajudi a sortir-ne, rai!

Salutacions.

Eumolp ha dit...

Bentrobada, Caterina.
Amb fil o amb tenacitat sempre se surt del laberint. Si és que algun cop t'hi trobes, és clar...

Eumolp ha dit...

Certament, Berta. Tot i que amb les dreceres tinc un petit problema: m'agrada més la lentitud i el circumloqui. Guany que no puc sinó agrair a la senectud de què solc fer gala.

arsvirtualis ha dit...

Com puc sortir, si no puc entrar?
Com puc entrar per poder sorir?
Han tallat el laberit a la teva mesura.

Eumolp ha dit...

Certament,admiradíssima Arsvirtualis, quan Antonio Maria Viani va perfilar aquest laberint va posar al meu abast un disseny força paradoxal. Cosa que, sense saber-ho ell, s'ajusta amb molta precisió a les meves coordenades espacials. Veja'ts miracle, que diria l'altre.