Fascicles

Ja són aquí. Puntuals a la seva cita, els anuncis de fascicles i col·leccionables de tota mena m'han fet tocar de peus a terra: el temps de vacança escura les darreres engrunes de la seva agonia.

Tants de dies surant a mig aire en la més dolça i flonja immobilitat s'han vist de sobte interromputs per una clatellada a la consciència que m'ha projectat amb ulls esbatanats al mut interrogatori del full de calendari: 26 d'agost.

Implacables. Per mi que el dos somreia i el sis picava l'ullet i entre els dos s'intercanviaven la complicitat d'uns cops de colze on podia llegir-se, perfectíssimament: "Fixa't, tu, acaba de caure de la figuera".

Doncs sí, en aquestes estem, intentant reconnectar alguna d'aquestes neurones escadusseres de què encara em puc refiar i implorant als meus neurotransmissors que saltironegin sinapsi amunt sinapsi avall per mirar de veure si músculs i ossada estan encara en condicions de fer-me servei en l'inhòspit temps de contricció al deure laboral que em fita amb ull fred i implacable.

Ai, dolç temps de momiatge, benhaurada cripta que m'has acollit, com us enyoraré! (Aquesta línia s'ha de llegir amb una entonació un pèl emfàtica, recolzada en un gest entre patètic i compungit, mentre les paraules llisquen pel pendent del sospir. Cas de poder-ho amanir amb un discret humitejament de les còrnies, l'efecte és contundent i mou a la compassió. (Experiència acreditada, efectivitat garantida. De res.)

S'obre donc un breu parèntesi per al record: Prats de Molló, Port Ticonderoga, Cornualla... Gràcies per acollir-me aquest dies entre les vostres pedres quietes i els vostres arbres altius, entre els vostres homes i les vostres dones, els seus amors i desamors, el seu infantament i la seva mort inexhorable. Heu estat bons per a mi i us duré a la memòria fins que altres urgències em privin del plaer de tenir-vos presents.

Ja està. Després d'aquesta petita expansió pseudosentimentaloide m'he de posar a la feina. Ja només em queda fer un bolic de les benes, farcir-lo de boletes de naftalina (sóc de la vella escola, jo), ajustar la tapa del sarcòfag, repassar els racons del soterrani que no m'hi deixi res que després hagués de menester i empènyer la llosa que guarda el secret del meu refugi per a una altra estada propícia i ja desitjada.

Pel que fa a les col·leccions, dubto entre l'apassionant reconstrucció d'un poble medieval en peces menudes produïdes amb mètodes artesanals i l'apassionant enciclopèdia il·lustrada de les terres d'Espanya.

Difícil tria, no us sembla?

A vós, amic Corc

Si he de refiar-me de les vostres paraules (exercici arriscat, bé cal dir-ho), no puc més que situar-vos a l'Illa Caramany on, no us en càpiga dubte, espero que gaudiu d'un repòs que, sigui merescut o no, heu decidit d'atorgar-vos.

Si s'esqueia que visitàveu aquest meu racó i per bé que sóc conscient del migrat interès que per a vós tenen en general els meus quefers, us innovaré que he assolit gairebé l'estat de perfecció: estic a un pas de comptar les petges dels segons a mesura que s'esmunyen del rellotge que no duc.

Això no obsta perquè vagi fent els meus deures. De moment us diré que el perfil d'Ernest Satorra i Graupera va prenent cos i que, pel que porto dibuixat, ofereix més interès que no em pensava. Caldrà doncs que us regraciï l'envit i que auguri que no caldrà que us ocupeu de les meves castanyes. De petit en va ensenyar que en qüestions de cocció cadascú ha d'assumir les pròpies cremades i no és moment que abdiqui encara del llegat dels meus majors.

Si us plau de contrastar les nostres fonts (sé que sou desconfiat i podria ser que us teméssiu que no faig sinó una catxa) us remetré a Eulàlia Sindreu, de malnom la Xata, amb qui he departit distesament i m'ha encarrilat en aquesta cacera de fantasmes repugnants a què m'heu decantat.

Per amanir dignament el to de la cerca, no crec que calgui dir-vos que he reprès la lectura de vells autors amics. Probablement hi comptàveu, atès que en els escassos moments de flaquesa que em permeto, recordo que fa temps us vaig posar en antecedents de les meves devocions juvenils i sé que sou de llarga memòria. Certament he retrobat Lovecraft i he de reconèixer que em complac encara en la llefiscosa intuïció que li va ser llegut de tastar.

Convindreu amb mi, però, que quan la realitat supera la ficció ens ataulem amb més plaer a l'àpat que ens ofereixen. És per això que no podia deixar de dedicar-vos aquestes ratlles que, mal que em pesi, he de cloure amb un sentit regraciament.

Quan us plagui que reprenguem el contacte espero poder-vos posar-vos al dia dels meus progressos. Fins aleshores, estigueu bonet.

Galvana

Galvana: mandra, droperia, peresa, gansoneria, ganseria, cançoneria, nyerra, nyonya.

No està malament, hi ha on triar. Temps de vacança dedicat a l'exaltació de la immobilitat. Fixat al botó de la roda mentre, diuen, el món gira.

Deixo per als altres el culte a l'exploració i ja tremolo davant l'allau de notícies que amb voluntat d'amenitat m'obsequiaran quan retornin curulls de vivències i -espero- picades d'insectes. Me'ls escoltaré amb devota i respectusa atenció i puntejaré les seves descobertes exòtiques amb ahs i ohs que els rescabalin de les incomoditats patides amb santa paciència. Feliços ells...

Jo en canvi no els parlaré de la lentitud de les hores, ni de les virtuts del badar, ni de la rotunda perfecció del melic al qual hauré dedicat dilatades i extasiades contemplacions. Probablement no entendrien la meva tenacitat omfàlica.

Sé que en això coincideixo amb tots aquells qui, com jo, abdiquen de la mobilitat. Discrets fins a morir-ne, dispensem els nostres contertulis setembrins del suplici de participar dels nostres lleures ja difunts.

És per això que ens reconeixem en el silenci egoista. Llançats a contracor a les dubtoses delícies de l'activitat i la convivència, guardem en la intimitat del nostre ànim la reserva de solitud que ens ha de permetre travessar onze mesos de brogit fins retornar a l'illa de la nostra petita, discreta i amable autoabducció.