Visc perpètuament encoixinat per una teranyina de fum. Me n'excuso. Però com que la propera ascensió als altars de Joan Pau II a lloms del coet Ipso Facto de metxa fulminant ja m'ha convençut que no tinc perspectiva de plaça al cel, em reafirmo en el meu convençiment que, si vull núvol, me l'he de procurar en vida. I en això estic.
A més, vista l'evolució dels temps que corren, mantenir-me fidel als meus principis de fumador empedreït em produeix una doble satisfacció. D'una banda, contribueixo a l'acompliment històric de la venjança dels americans que, diuen, van fiar al tabac i als seus efectes devastadors el rescabalament del genocidi que van patir; de l'altra, cada glopada de fum que inhalo m'arringlera a la fila dels insans, una espècie en vies d'extinció que, creieu-me, mereixeria no tan sols ser protegida sinó aviciada.
Perquè, diguem-ho clar, som més solidaris que ningú.
On trobaríeu un col·lectiu tan generós que estigui disposat a escurçar la pròpia vida en benefici de tots? Considereu aquest punt de vista els qui ens acuseu de generar despeses insostenibles als diversos i variats sistemes de protecció social. No esteu tots preocupats per com mantindreu aquesta allau irrefrenable de classes passives que enterboleixen el vostre horitzó productiu? Doncs ja veniu a les meves. Mentre fumem, paguem impostos, i quan deixem de fer-ho, no ens haureu de mantenir aquesta llarga temporada de vampirs societaris durant la qual només fem que xuclar el tresor públic que hem contribuït a engreixar. Ho veieu com surt a compte?
D'altra banda, jo sóc d'una espècie encara més interessant. No m'he sentit mai empès a les delícies de la vida moderna, cosa que fa que subsisteixi sense cotxe ni aire condicionat. Ei, i d'una manera digníssima, tot s'ha de dir. Això m'allibera de bona part de la responsabilitat social -sempre plantejada en termes individuals, és clar- de la meva contribució a la destrucció del planeta.
He de reconèixer que la meva agessió a la salut dels altres es limita a atemptar contra la supervivència dels fumadors passius. Quan me'ls estimo (ja em permetreu la discriminació positiva) m'estic d'atemptar contra els seus alveols; quan no, he de proclamar un malèvol plaer a posar-los al límit de la seva resistència física, mental i emocional.
Perquè, ho he de dir amb veu alta i clara, no hi ha res que em tregui més de polleguera que els militants de qualsevol mena i pelatge. I la subespècie dels militants antitabac que, a més, s'obstinen a disfressar la seva intransigència d'una estanyíssima preocupació per la meva salut, ja els trobo literalment insuportables.
Vaja, quin descans!
A més, vista l'evolució dels temps que corren, mantenir-me fidel als meus principis de fumador empedreït em produeix una doble satisfacció. D'una banda, contribueixo a l'acompliment històric de la venjança dels americans que, diuen, van fiar al tabac i als seus efectes devastadors el rescabalament del genocidi que van patir; de l'altra, cada glopada de fum que inhalo m'arringlera a la fila dels insans, una espècie en vies d'extinció que, creieu-me, mereixeria no tan sols ser protegida sinó aviciada.
Perquè, diguem-ho clar, som més solidaris que ningú.
On trobaríeu un col·lectiu tan generós que estigui disposat a escurçar la pròpia vida en benefici de tots? Considereu aquest punt de vista els qui ens acuseu de generar despeses insostenibles als diversos i variats sistemes de protecció social. No esteu tots preocupats per com mantindreu aquesta allau irrefrenable de classes passives que enterboleixen el vostre horitzó productiu? Doncs ja veniu a les meves. Mentre fumem, paguem impostos, i quan deixem de fer-ho, no ens haureu de mantenir aquesta llarga temporada de vampirs societaris durant la qual només fem que xuclar el tresor públic que hem contribuït a engreixar. Ho veieu com surt a compte?
D'altra banda, jo sóc d'una espècie encara més interessant. No m'he sentit mai empès a les delícies de la vida moderna, cosa que fa que subsisteixi sense cotxe ni aire condicionat. Ei, i d'una manera digníssima, tot s'ha de dir. Això m'allibera de bona part de la responsabilitat social -sempre plantejada en termes individuals, és clar- de la meva contribució a la destrucció del planeta.
He de reconèixer que la meva agessió a la salut dels altres es limita a atemptar contra la supervivència dels fumadors passius. Quan me'ls estimo (ja em permetreu la discriminació positiva) m'estic d'atemptar contra els seus alveols; quan no, he de proclamar un malèvol plaer a posar-los al límit de la seva resistència física, mental i emocional.
Perquè, ho he de dir amb veu alta i clara, no hi ha res que em tregui més de polleguera que els militants de qualsevol mena i pelatge. I la subespècie dels militants antitabac que, a més, s'obstinen a disfressar la seva intransigència d'una estanyíssima preocupació per la meva salut, ja els trobo literalment insuportables.
Vaja, quin descans!
.JPG)
1 comentari:
Aquesta gran generositat no serà una mena d'excusa encoberta d'un cert caire social? No sé, no sé, però d'alguna manera cada grup defensa el seu acotament excusant-se.
Molt curiòs la teva distribució grupal respecte les simpaties personals. Si la memòria no em falla recordo ara mateix un sacrifi més o menys significatiu. :PP
(No penso entrar en polémiques sobre un tema que tens tan clar)
Publica un comentari a l'entrada