La gata Mixa va prendre possessió dels seus dominis després de rondar una temporada pel carrer. Testimoni de la crueltat o descurança des seus amos anteriors, traginava un collaret blau cel amb una inscripció indesxifrable.
Es va afegir a un petita colla de protegits ocasionals que rondaven prop de casa. Va mantenir, això sí, una prudent distància del clan dels negres. Potser ella, siamesa de pro, ne se sabia reconèixer en pelatges més adotzenats.
Va arribar el cas -la carn és dèbil, ja se sap- que va cedir als requeriments amorosos del cap de colla (o potser va ser al revés, això no ho sabrem mai) i, resultat d'uns instants que suposem ben agradosos, va venir que el seu ventre no es va estar de palesar una gravidesa inquietant.
Temerosos que la tropa de rondallers augmentés fins a límits insuportables, vam prendre la decisió. Atès que la població felina de portes endins ja era prou nodrida i que en qüestió de convivència forçada els gats tenen decisió pròpia, li vam buscar hostatge.
La Rosa, que al Cel sigui, es va fer càrrec del part i del posterior període d'alletament oferint-los posada, ni que fos transitòria. Passat el termini de rigor (pensàvem) li haurà pres llei a la gata, que ja tindrem hostatjada, i pel que vingui... la Providència proveirà.
Així van ser conduïts a aquesta vall de llàgrimes quatre cadells negres com el carbó, això sí, amb una pinzellada de blanc aleatòriament situada, testimoni irrefutable del seu progenitor vagabond.
Dos mesos van transcórrer i va arribar el cas que totes les previsions optimistes van anar a mal borràs. Ni llei, ni res de res... I heu-nos ací que teníem dos fronts a cobrir: el de la gata en postoperatori (acomplert l'alletament mínim calia desproveir-la d'aquelles parts de la seva anatomia que tinguessin tirada a la reproducció descontrolada) i quatre espurnes juganeres i entremaliades que intentàvem aixoplugar en llars ben amoroses.
Evident. Fracàs total.
I heus ací que un bon dia vam assumir les nostres responsabilitats. Com cal, amb el cap ben alt i la boca petita!
La vigília del retorn de la gata del seu stage veterinari, la descendència en pes va entrar a casa. Com que no era cas de promoure greus trasbalsos als estadants consolidats, vam aïllar els nouvinguts a la sala. Demostrant la indiscutible vocació lectora d'antecessors il·lustres, tots i cada un d'ells es van entaforar a diferents prestatges de la biblioteca. Breu: vistos i desapareguts, va ser tot una.
L'endemà vam portar Mixa, presonera encara dels efluvis de l'anestèsia. Transcorregut un parell d'hores, va obrir un ull mig entelat i va deixar-nos sentir el seu miol ronc, profund, estranyíssim.
I es va produir el miracle. Un cor de dissonàncies adelerades li va correspondre. Entre els llibres i les mares, amics, es veu que no hi ha parió.
Vam obrir la porta i quatre llamps de nit van acudir sense ni una ombra de dubte a la crida de la llet materna, la qual (ja em direu quines coses té natura) va sobreviure a amputacions tan dràstiques com les que havia sofert la gata.
No hi havia dubte possible. On n'hi caben sis, hi ha lloc per deu. I així va començar la història.
Un any sencer vam despendre en amorosir la convivència. En el seu decurs vam cedir un dels petits a una sol·licitant de solvència i qui això escriu va poder fruir de quinze dies d'immobilitat amb un peu inflat com una bota, adolorit i turgent, valorant la inconveniència d'interposar una extremitat nua en una disputa territorial. Bé, vaig llegir més que d'habitud. Fins i tot en això hi vaig sortir guanyant.
Han passat els anys. Els tres descendents que ens acompanyen encara campen per les seves i la gata Mixa crec que s'ho mira amb complicitat aquiescent des de la caixa on, convenientment reduïda a cendres, continua present entre nosaltres: MIXA (c. 1989-2004). De tant en tant la sacsejo, i és com si la sentís roncar.
Es va afegir a un petita colla de protegits ocasionals que rondaven prop de casa. Va mantenir, això sí, una prudent distància del clan dels negres. Potser ella, siamesa de pro, ne se sabia reconèixer en pelatges més adotzenats.
Va arribar el cas -la carn és dèbil, ja se sap- que va cedir als requeriments amorosos del cap de colla (o potser va ser al revés, això no ho sabrem mai) i, resultat d'uns instants que suposem ben agradosos, va venir que el seu ventre no es va estar de palesar una gravidesa inquietant.
Temerosos que la tropa de rondallers augmentés fins a límits insuportables, vam prendre la decisió. Atès que la població felina de portes endins ja era prou nodrida i que en qüestió de convivència forçada els gats tenen decisió pròpia, li vam buscar hostatge.
La Rosa, que al Cel sigui, es va fer càrrec del part i del posterior període d'alletament oferint-los posada, ni que fos transitòria. Passat el termini de rigor (pensàvem) li haurà pres llei a la gata, que ja tindrem hostatjada, i pel que vingui... la Providència proveirà.
Així van ser conduïts a aquesta vall de llàgrimes quatre cadells negres com el carbó, això sí, amb una pinzellada de blanc aleatòriament situada, testimoni irrefutable del seu progenitor vagabond.
Dos mesos van transcórrer i va arribar el cas que totes les previsions optimistes van anar a mal borràs. Ni llei, ni res de res... I heu-nos ací que teníem dos fronts a cobrir: el de la gata en postoperatori (acomplert l'alletament mínim calia desproveir-la d'aquelles parts de la seva anatomia que tinguessin tirada a la reproducció descontrolada) i quatre espurnes juganeres i entremaliades que intentàvem aixoplugar en llars ben amoroses.
Evident. Fracàs total.
I heus ací que un bon dia vam assumir les nostres responsabilitats. Com cal, amb el cap ben alt i la boca petita!
La vigília del retorn de la gata del seu stage veterinari, la descendència en pes va entrar a casa. Com que no era cas de promoure greus trasbalsos als estadants consolidats, vam aïllar els nouvinguts a la sala. Demostrant la indiscutible vocació lectora d'antecessors il·lustres, tots i cada un d'ells es van entaforar a diferents prestatges de la biblioteca. Breu: vistos i desapareguts, va ser tot una.
L'endemà vam portar Mixa, presonera encara dels efluvis de l'anestèsia. Transcorregut un parell d'hores, va obrir un ull mig entelat i va deixar-nos sentir el seu miol ronc, profund, estranyíssim.
I es va produir el miracle. Un cor de dissonàncies adelerades li va correspondre. Entre els llibres i les mares, amics, es veu que no hi ha parió.
Vam obrir la porta i quatre llamps de nit van acudir sense ni una ombra de dubte a la crida de la llet materna, la qual (ja em direu quines coses té natura) va sobreviure a amputacions tan dràstiques com les que havia sofert la gata.
No hi havia dubte possible. On n'hi caben sis, hi ha lloc per deu. I així va començar la història.
Un any sencer vam despendre en amorosir la convivència. En el seu decurs vam cedir un dels petits a una sol·licitant de solvència i qui això escriu va poder fruir de quinze dies d'immobilitat amb un peu inflat com una bota, adolorit i turgent, valorant la inconveniència d'interposar una extremitat nua en una disputa territorial. Bé, vaig llegir més que d'habitud. Fins i tot en això hi vaig sortir guanyant.
Han passat els anys. Els tres descendents que ens acompanyen encara campen per les seves i la gata Mixa crec que s'ho mira amb complicitat aquiescent des de la caixa on, convenientment reduïda a cendres, continua present entre nosaltres: MIXA (c. 1989-2004). De tant en tant la sacsejo, i és com si la sentís roncar.
.JPG)
2 comentaris:
Bé per la Mixa! Per cert, què se n'ha fet de la quarta espurna?
Pel que en sabem, ha esdevigut parella de fet d'una gata blanca com la neu. I això, abans de les reformes legals en qüestió de matrimonis. Augurem imminents esposalles formals. Si hi ha convit, us hi farem forat.
Publica un comentari a l'entrada