Ad majorem Pagelli gloriam

-Buenos días!
-Manzanas traigo.

-...i sí, amic, sóc jo, en Corc. Cansat de melis, faigs i algun roure escadusser, heus ací que m'ha abellit de clavar la dent en una carn eixarreïda com la teva. Tot i que, i no te m'enfilis, no et pensessis ara que ets un plat de grans diades.

-I aleshores?

-Ui, ui, ui.... Estàs despert? Gran notícia! Ja em pensava que t'havíem extraviat per sempre més...

-No em diràs ara que et mancava?

-Mancar-me, mancar-me... no. Però no t'amagaré que una certa inquietud em procuraves. Vista la teva darrera incursió, m'havia arribat a afigurar que et teníem perdut en una selva tropical evangelitzant ignars.

-Veig que no has perdut el gust pels substantius polsegosos. Em reconfortes. De vegades penso que l'únic que m'uneix a tu és l'arqueologia.

-Vols que excavem una mica? Tinc per mi que alguna te'n passa i que ens convindria una petita expedició pels racons que et complaus a amagar-me.

-Jo? Mai no ho faria! Tinc a gala la transparència. I més als teus ulls.... No serà que perds la vista?

-Cosa dels anys, insinues? Em retopes els teus tòpics? Temps que perds, Geperudet. Mal que et pesi -i a desgrat de les al·literacions- no pots perdre de vista que sempre seré, pel cap baix, uns instants més jove que tu.

-Ho dius perquè t'he de pensar?

-Per exemple. Jo no sóc si tu no m'alletes, per bé que (i mal m'està el dir-ho) cap infantament no ha estat tan fulgurant com el meu propi.

-El teu propi de tu mateix?

-Exactament de l'exactitud mateixa.

-Em reconforta veure com em dupliques. Si clonen, que ho facin, però mai no arribaran a ensumar la delicada precisió de la simbiosi que ens procurem. Me'n dono les gràcies.

-A tu mateix? M'exclous?

-Mai no ho faria. Sé del cert que els miralls són inútils si no m'hi miro.

-Ja saps que en retopar-te no acato una llei física sinó un plaer.

-Que n'ets de llagoter...

-Probablement. Tinc bon mestre....

-Cert, el millor. Al capdavall, a què trauria cap amagar-nos que som en tot moment i per sempre el melic universal?

-Ara m'agrades: que et reconeguis com el que ets.

-Ho sento, amic... Ens han desbancat.

-Verge santíssima! Ara tremolo...

-Fes-ho si vols. Però gira la roda i ve que hom descobreix melics més dolços que el propi....

-Ai, ai, ai... Ara sí que tremolo. I amb fonament de causa. Si teoritzes sobre els melics, et diria enamorat.

-Fins al moll dels ossos, estimadíssim Corcó, no sé com t'ho diria.

-Bondat divina... Ara ja m'explico tantes coses...

-Me les estalvies, doncs... El meu pudor agraeix la teva subtilesa.

-Prescindiràs de mi? Un és el desert, dos la mesura justa, tres... una multitud engavanyadora. Ja em veig sacrificat!

-Te'n doldries?

-Home... Com t'ho diria? Si m'enclaustres és el no-res, la nit més negra... No la voldria per a tu!

-Ho consideraré. I encara més, et fio a una mans més altes que les meves. Si pledegen per tu, viuràs. Si no és així... heus ací el nostre comiat.

-Ajupo el cap i no llagrimejo. Vençut sí, indigne mai! Que els déus em siguin propicis.