Que tingueu una bona sortida...

...de l'entrada i de les seves tèrboles conseqüències, ja en parlarem més endavant.

Conte (breu escrit el dia) de Nadal

A la vella pregunta “Què vols ser quan siguis gran?” només se li acudien tres respostes: saltataulells, pixatinters i menjacapellans.

Havent-se vist rebutjat pel gremi de la dependència i també pel de l’administració, que mai no van saber assimilar els seus hàbits massa literals, es va haver de decantar per l’antropofàgia eclesial.

On va excel·lir. Ho atesten les estadístiques.

BON NADAL A TOTHOM I A TOTHOMA!

Futur

Jo sóc de gats, vagi aquesta veritat per davant. 

Però això no obsta perquè guardi un racó de privilegi per al gos de Goya, una de les pintures que salvaria cas de produir-se aquesta amena fi del món que de la mà dels maies ens distreu els ocis fins a la ratlla del Nadal.

Ja sé, ja sé, el món no s'acabarà. Eps, i que no començarà una nova era, no fotem! Encara no és el cas que em vegi en la necessitat d'acollir-me a coartades de pa sucat amb oli, que tampoc no estic tant a les últimes....

Si anem a mirar, jo crec que -cas de produir-se- hauríem de mostrar una certa alegria per tenir el privilegi d'assistir a la fi del món. Tantes ossades que han traspassat sense com ni per què, en una discreta extinció individual, sense la companyia d'un holocaust comunitari, s'han hagut de sentir, no sé com dir-ho, una mica estafades. Posats a triar entre una mort anònima i una escabetxina col·lectiva amb grans efectes de pirotècnia, no crec que hi hagi res a debatre.

Accepto doncs que allargarem les molt diverses agonies que Nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ha tingut a bé d'obsequiar-nos. 

Gràcies li siguin donades, faltaria més.

Més enllà de la meva petita cripta on regnen la pau i l'harmonia, el món que m'envolta m'obsequia puntualment amb destrets a cor què vols i desastres a balquena.

I d'això infereixo que l'aclaparament que esclafa el gos de Goya, aquest caparró que ensuma el desastre ocre que l'embolcalla, pinta amb exacta certesa el futur que m'espera.

Doncs aquí estic. Com el gos. Com tots.

Amén.

Aniversari

En la hipòtesi dubtosa que algun dia m'interessés ressuscitar, aquesta imatge em suggereix un dels pocs escenaris que considero plausible.

Barbara

Li tinc una flaca, ja em dispensareu.
I és que jo reto culte a l'obsolescència. No hi ha res que em faci més il·lusió que saber-me a la perifèria de la realitat.
Contra el color, el blanc i negre. Contra Shakespeare, Racine. (que ja em sap greu enfrontar dues mòmies, però és el que hi ha).
I fixeu-vos en el perfil dels ulls. Llapìs gras, traç segur.
I el posat.
Res no és el que era.
Res no serà el que és.

i mentre esperem que algú ens buidi la copa, brindem.

Espanya fa plorar (JC I)

Lo bon rei que de viatge

a les Índies se’n va anar

no podent estar en silenci,

per la boca va parlar:

“Si la miro des de dins,

oh Espanya!, em fas plorar;

si et veig de part de fora,

rialler em fas estar.”

Com que jo no en vull de penes

ni per reis ni per ningú,

gosaria suggerir-vos

un bell exili oportú.

Hi ha països plens de bèsties

que són belles de matar,

amb donzelles a balquena

que fan de bon festejar.

I si temeu enyorar-vos,

volteu-vos de cortesans

que us riuran totes les gràcies,

des dels petits als més grans.

En Rajoy i la Camacho

feliços seran amb vós:

ell us carregarà l’arma,

ella us tibarà el gos.

A Rubalcaba el sarró

li plauria de portar,

i en Bono té gran traça

quan ve l’hora d’escorxar.

Perquè en Rivera i la Díez

ni plorin ni es fereixin

Oferiu-los, oh magnànim!,

Algun càrrec que es mereixin.

N’hi ha més, la llista és llarga.

Tindreu cort, serà lluïda.

Tots riureu, no hi haurà penes.

Feu-me cas, és gran partida.

Si ho va fer na Isabel

I n’Alfons la va tastar

no us plauria a vós la mel

d’altres terres degustar?

Que nosaltres, des d’aquí,

mirarem d’anar fent via.

I si un dia heu de venir

-de visita- que ens plauria,

que ho trobeu tot endreçat,

polidet, ben agençat,

sense llondros ni cabuts,

enzes, dropos ni barruts.

Lloat sia Déu.

Si teniu sis minuts i cinquanta-tres segons...

Si no els teniu... comenceu-vos a amoïnar.

Aquesta la cantaran els escolars...

...després del Cara al sol.

Gastronomia recreativa (o de l'ou a la truita passant per l'urna)

Si aquí tenim el present:

I aquí el futur cap on anem:

A veure si endevineu quin dels ous inquieta els espanyols:

Collboni

No me'n sé estar: us vull felicitar ben cordialment perquè ens heu ofert la més patètica compareixença davant   els mitjans de comunicació de què tinc memòria.

De tota manera, no us desanimeu: a mesura que van desfilant els portaveus dels altres partits, la vostra intervenció, si no millora, es va diluint en la grisor dels discursos mecànics, de les lliçons preestablertes, dels prejudicis inamovibles....

I és que estic que m'hauran de pessigar: o es canvien les antenes, o aquests prohoms de futur acabaran per fer de Mas el borni en el país dels cecs.

I no sé si me n'he d'alegrar massa.

En fi, que de la bóta en raja el vi que hi ha.

I no hi ha més.

Primícia!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ens ha arribat (de fonts molt i molt ben informades) un fragment del Manual de Historia de España que està preparant l'equip del Ministro Wert i que serà "de obligada genuflexión" així que entri en vigor la reforma del sistema educatiu.

No cal ni dir que exultem. Ja era hora que amb pols ferm, claredat de mires i objectius diàfans hi hagués algú que agafés el toro per les banyes i posés els punts sobre les is.

Al·leluia!

Felipe de Borbón el Animoso

Y el  Quinto de este nombre, hace dichoso

El Cetro Soberano,

Que empuña su Real piadosa mano.

Los Reynos que mantiene,

Y que su Augusta sangre le previene,

Sin que al derecho la razón resista,

Hoy los hereda, luego los conquista.

Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,

Valencia, y Aragón, después Vizcaya,

Sin que Brihuega falte en la memoria,

Eternamente cantarán su gloria.

El catalán se gozará rendido

Menos a un Rey, que a un padre enternecido.

Relámpago, o Aurora Luis se huye:

Y el sol que nos cubrió, nos restituye,

Segunda vez Orán es conquistada,

Nápoles a Don Carlos entregada.

Don Felipe el Valiente,

Si la mina revienta felizmente,

Haciendo al Piamonte hoguera, o Troya,

Dará la ley a toda la Saboya.

Quiéralo Dios; y quieran sus piedades

Que en eternas edades

Logre el Cetro Español años completos

En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.

No cal ni dir que la precisió, l'exactitud i la finesa de l'anàlisi d'aital síntesi històrica, degudament absorbida per les ments àvides de saber dels discents ben nascuts, contribuirà com un torrent imparable a:

• a) la desaparició ipso facto del fracàs escolar
• b) l'eliminació d'aquests particularismes perversos que com a llavor de zitzània han empestat les nostres aules
• c) el reforçament de la claredat de mires i d'esperança de futur que tots volem que ens garanteixi les essències

BENVINGUT SIGUI EL DESITJAT RETROBAMENT 

AMB LA VOLUNTAT DE SER ALLÒ QUE SOM: 

"UNA UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL"

Nari nan (que no se us arronsi el melic)

L'esposa desmaridada serà de joy vestida, Turmeda Prof. xxxv

Com  que el símil matrimonial dóna molt de joc aquests dies 
i la cosa va de divorci

Com que Rajoy rima amb joi i els trobadors m'encanten

Com que estem abocats a les urnes

Com que Turmeda l'encerta

Com que els dubtes i les divagacions diverses sembla que miren de treure 
el nas

jo em limito a la citació

i us convido

homes i dones

nens i grans

a tenir clar 

(és històric i ho diu la ciència)

que als femers hi neixen flors.

Això és una quimera

I que sembla cosina germana dels llucets, que es mosseguen la cua....

Em fa por?

Jo no em veig pas 

perseguint-la.

M'acovardeix?

Jo no sento

que les cames

em tremolin.

Me l'escolto, el reietó?

Em fan riure ses paraules,

perquè són tan previsibles,

que em diuen que la trona

on diposita les anques

li trontolla,

ja es belluga,

i fa que ja sospiti

que el regne

que enllardufa

dia a dia,

se li escurça

Ah, però...

Si s'acara als elefants

-entre rebrec i rebrec 

de llençols de la Germània-

me l'hauria d'escoltar

amb fingida reverència?

Fuig, fuig, amic meu,

vell Eumolp,

que amb tanta faramalla,

t'atabalen,

t'inquieten, 

et fan perdre

temps i hores,

i et distreuen

-santa paciència-

de l'únic final

que desitges:

l'esperada

independència.

Fatiga d'Espanya

Ara que ja han passat prou dies i que tothom ha pogut fer les interpretacions degudes del com i el perquè uns hi eren i els altres no (i dels que hi eren de cos present, d'ànima present però de cos absent, i dels qui hi eren i què els hi duia, i de totes aquestes diverses i amenes circumstàncies que justifiquen -és un dir- la nòmina dels opinadors de torn,

Ara que el que toca és endreçar les urgències per establir els objectius i els calendaris,

Ara que ja ha parlat qui ho volia fer i calla qui no sap massa què dir,

Em permeto de posar-hi cullerada:

Jo només trobo un denominador comú (m.c.d.) que unia tots els passejants del dia onze: la fatiga d'Espanya, d'aquesta enorme, feixuga, avorrida, plúmbia, enervant càrrega que no ens queda més remei que traginar cada dia de cada dia els 365 de l'any (amb una propina de vint-i-quatre hores els anys de traspàs).

Perquè Espanya cansa, com hi ha món que cansa! Cega i sorda. Ignorant i prepotent. Orgullosa i ofensiva. Obstinada a munyir la vaca per alimentar vanitats sedimentades sobre un gruix de privilegis de mal justificar. Incapaç d'entendre què és, decidida a no voler saber què som, inflada com un gall en el corral que desertitza.

El catalanisme (amb totes les variants i matisos que hi vulgueu posar) ha mirat des dels orígens de creure's que podia modificar aquesta baluerna que en diem Estat per tallar-hi un vestit on no li tibessin les costures. I sempre n'ha sortit escaldat i ensenyant les vergonyes.

Ara és l'hora que s'entengui que ens cal un vestit a mida: de seda o de roba de sac, és igual, però que ens permeti de caminar a pler i al nostre aire.

I aquest vestit no el trobarem a la Castellana. 

Donem-los la llibertat d'una vegada, concedim-los la independència. Ells no ens aguanten i a nosaltres ens atipen.

Cadascú a casa seva i que sigui per molts anys.

L'endemà

Com que en política els temps i les maneres tenen una certa rellevància 

i com que sempre és bo tenir models de referència a l'hora de prendre decisions delicades

en l'ús de les meves facultats de suggerir elements de reflexió que no serveixin positivament de res

proposo

que

considerem les alternatives que ens obsequia el món de la faràndula

hops!

Opció 1: Vinga va, que ja em triga!

Opció 2: No bufeu que m'encostipo

Dit això (que és bella locució de gran moda entre els opinadors), us puc ben certificar que, descomptant-me a mi, eren 1.499.999.

Eps, i que no se me'n va escapar ni un al recompte. En dono fe.

Perquè les fronteres no se'ns facin cotilles

lamoliner

Li tinc una flaca a la Moliner. M'empasso disciplinadament els seus Tovallons negres i paro l'orella l'estona que intervé a la cosa del Suplement (per on galopa sense brida, ni fre, ni mesura la Cóppulo, que Déu li minvi l'estridència).

La senyora Moliner té una virtut que m'agrada: no es para en barres i les aboca pel broc gros. En un país que consumeix quantitats ingents de paper de fumar (i no per cargolar cigarretes sinó per agafar-se apèndixs de nominació delicada) trobo que les seves intervencions oxigenen els espais mentals. 

La seva militància contra la correcció política controlada per la cúria de la progressia em mereix respecte i simpatia.

Res, que no puc deixar de pensar que és una persona que té el cap ben moblat i que l'administra amb un verb que es gronxa entre la ironia i el sarcasme, virtuts que em plau de reconèixer-li i de lloar-li.

Només li trobo una pega: a mi els Beatles ni fu ni fa i, pel que sembla, ocupen un lloc de privilegi a la capçalera de la senyora Moliner.

En fi, ja ho deien en aquella pinícula: ningú no és perfecte.

Arús amb Cuní

A la vanguàrdia de la comunicació (és una manera de dir, que no se'm malentengui i se'm porti davant del tribunal de can Fabra) hi ha icones diverses. Les que embelleixen aquesta deposició me les trobo de tant en tant quan el meu índex inquiet prem el botó adient. Viuen en franges distants (en l'horari i la intenció) i també ocupen franges distants en el ventall dels meus afectes. 

Pel primer he acabat covant una certa estimació. No m'interessa el que diu ni combrego amb la intenció del que fa, però li reconec un mèrit: no enganya i és coherent amb el propòsit. La lleugeresa del no res fa de bon pair.

El segon ha acabat per embafar-me i produir-me una irritació que arriba a ser insuportable: pagat de si mateix, inflat com un globus, autocomplaent i surant en el no res a mig pam per damunt del comú dels mortals. La seva simple imatge em suscita un malestar que és gairebé físic. I, per adobar-ho, amb una logorrea sintàcticament malgirbada que pretén passar per intel·ligent, aguda, penetrant i demolidora (per bé que normalment gairebé inintel·ligible).

Només si els Godó me l'instal·len en una trona o en un altar i imposen com a norma d'estil que els altres li retin la deguda reverència tornaré a visitar el seu programa. Fer-lo  seure al mateix nivell de la pobrissalla em sembla una indelicadesa d'una magnitud intolerable.

Ras i curt: pel poc que menjo en el plat comtal, més m'estimo un arusset bullit amb un gra d'all, que una cuixa de cuní que sempre sospito afectada de mixomatosi.

I que en fa de dies!

Certament, amic Eumolp, t'has agafat unes belles vacances. 

Eps, i que si les allargues et ben juro que ja m'està bé, que pel que ens véns a dir pots quedar-te al Regne de la Inòpia.

Si t'entestes, però, a allargar la teva presència entre nosaltres gosaria demanar-te un parell de coses:

1. que no ens amarguis la parpella amb aquesta mena de dibuixos. 
2. que et decideixis d'un cop a articular un discurs d'una certa intel·ligibilitat

Accepto, però, que per avui no passes de dir-nos: sóc aquí i tinc intenció de no marxar-ne.

Bé m'està. I quan tornis, mira de tenir en compte el que et suggereixo. O no, és clar.

No sé jo si...

...però mira, encara que no se sap podria ser que... o vés a saber. En fi, que potser sí o potser no: deixem-ho en mans de la margarida. 

Quan la tingui ben esfulladeta contemplaré l'última resposta i, probablement, faré just el contrari.

I mentrestant els arbres cremen, el precipici s'acosta, els llops esmolen els ullals...

Són temps estranys.