Reconstrucció

A les 12.45 PM l'home cansat entra al bar. N'hi ha més al seu abast, però aquest li dóna el gruix de pols i l'alè de ranci que li agraden. Sempre ha fugit dels bars llampants, asèptics, massa nets per poc viscuts.

Qui atén la barra és la filla de l'amo: malgirbada, cridanera i amb una tirada entendridora a la conversa banal. L'altre dia el va obsequiar amb una acolorida descripció de com el seu nòvio (quatre anys de convivència no l'han pogut corregir) escampa els kleenex gastats pels llocs més inversemblants. També el va posar al corrent de la poca condícia que el paio practica a la cuina i de com només l'excel·lent paella que cuina fa que se li perdoni l'escampall de pellofes i plats bruts amb què corona la seva executòria als fogons.

Li ha servit una canya de dubtosa frescor en un got de netedat qüestionable, just allò que li fa peça. Arreplega del taulell un diari esportiu més o menys de la data i s'entreté amb els sants. Ronaldos i Messis van en dansa, la prosa florida dels cronistes en lloa o en blasma els avatars. El temps corre.

Uns altaveus misteriosament dissimulats entre els prestatges polsosos vomiten una cançó, potser de moda, ell no ho sap. El vocalista enfila una comparació que li talla l'alè: "Me siento como el esperma en el tubo de ensayo". El got amb la cervesa s'ha quedat a un dit dels llavis. Para l'orella: "Congelado, pero vivo".

És un moment definitiu. Un punt d'inflexió en la seva existència. Des d'ara tot serà diferent.

A què treu cap deixar l'ànim en suspens davant un vers que digui, posem per cas:

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga un sol ponent.

I la mà freda de la tardor posa

una mica d'or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

si setanta-dos anys després que s'hagin escrits aquests mots algú pot perpetrar posant-li música una comparació tan llardosa com la de la cançó?

Se sobreposa i es tira coll avall la resta de cervesa. Li sembla que amarganteja un punt més que abans, però són cabòries.

L'home cansat deixa el seu euro amb deu al costat del got buit i se'n va. Educat de mena llença un adéu-siau que ningú no li retopa.

Al carrer, una tropa eixordadora de canalla vessa de la porta d'una escola. Molts avis i alguns pares i mares arrepleguen el futur. S'acosta l'hora de dinar i cal peixar els qui d'aquí no massa escamparan les nostres cendres.

Que bon profit els facin. Qui sap si algun d'ells ha vingut entre nosaltres després que escuressin l'esperma congelat del cul d'algun tub d'assaig.

L'ordenació de la tecla

Tinc una pèssima memòria pels acudits. Les gràcies amb recepta sempre m'han produït una mena de col·lapse: les ric, perquè de petit em van ensenyar a donar les gràcies i jo vaig deduir que també calia celebrar-les per ser polit, però no deixen de suscitar-me un encongiment de cor davant del patetisme que testimonien.

Això no vol dir que no guardi en la memòria algun acudit. De fet, solc emmagatzemar aquells que m'asseguren que ningú no me'ls riurà. Hi juguen dos factors: un, que no solen tenir cap espurna de gràcia; dos, que si goso reproduir-los, ho faig amb la mateixa malaptesa amb què un elefant esmicola delicades porcellanes en un elegant establiment de classe alta.

Pregunta: Saps quin és el negoci que mai no té crisis?

Resposta: No.

Conclusió: Els cementiris: són l´únic negoci on el client hi posa la matèria primera.

Sempre m'ha agradat. Toca la cosa mortuòria, que a mi ja em va, és curtet, i em dóna garantia que qui el sent no li troba la més mínima gràcia. És perfecte.

El segon lloc del meu rànquing l'ocupa un de molt tronat.

Pregunta: Quin és el colmo d'un pianista?

Resposta: Tenir una dona que es digui Tecla i que tothom la toqui.

Fantàstic. Suma la imbecil·litat del contingut amb els masclisme reconcentrat que subjau en el supòsit que la Tecla de marres, propietat del marit cornut, no fa salts d'alegria davant de l'expectativa dels tocaments i, al damunt, ensorra en la més negra de les misèries del ridícul el seu amo i senyor.

Doncs això.

Amb tot, el que ha suscitat aquesta mena de tirallonga sense substància ha estat el fet que fa dies que vaig teclejant el meu ordinador per satisfer a pilota passada unes obligacions que si fos home assenyat hauria acomplert en el seu moment.

O séase, que ja començo a tenir determinades glàndules a vessar per haver de dedicar les meves hores a picar com un obsés per engiponar la quota de mentides suficients per no exhibir amb absoluta impúdicia aquests simpàtics glutis de què natura m'ha dotat.

He dit. I fins una altra.

DIEC 966-967

Com que fa dies que no passava per aquí (mig per feina, mig per mandra, mig per sequera) vaig i em dic que podria escriure alguna coseta, per allò que no sigui dit, i això, i allò, i potser allò de més enllà.

Posat a enfilar algun estirabot, em refugio en el meu cementiri preferit, que és el de les paraules, i com és de llei, és a dir, a l'atzar, ensopego amb aquestes boniques pàgines del molt amable Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (Segona edició).

El panorama se m'obre entre "instal·lador" i "insuperable" i m'ofereix un bell recorregut puntejat per "instantó" (Partícula hipotètica emprada en cromodinàmica quàntica.), "instruït" (Que ha rebut, que té, instrucció. És una persona instruïda.), "insuflador" (Que insufla. Instrument insuflador.)

De totes les alternatives que la mica de lectura em regala, he decidit que em quedaré amb "instil·lar". Per dues raons fàcilment justificables:

a) Perquè a mi, i no em dol confessar-ho, les geminacions em fan perdre el seny. Aquesta breu reduplicació de la ela m'enamora. Li trobo una sensualitat especial, un punt de picardia , com una instantània picada d'ullet fonètica, no sé com dir-ho...

b) Perquè els molt saberuts redactors del diccionari hi posen un exemple de molt mèrit: "Paraules que instil·laven l'esperança en el cor dels joves".

I, què voleu que us hi digui, en aquests temps tan costeruts que tinc l'honor de traginar, ja m'està bé que siguin les eixutes paraules d'un diccionari les que em donin una mica de confiança i d'esperança en un demà millor.

(Ha quedat bonic, oi? Cago'n cony! M'ho hauré de fer mirar!)

Concerto per flautino

Pensava: "Em deixaria tallar una mà per tocar aquest concert". I tot seguit s'adonava que, fet el sacrifici, es trobaria manc i, al damunt, amb cara d'idiota. Per això es limitava a sentir-lo o, simplement, el recordava.

O el desempolsegava del prestatge dels bits màgics per fer-ne regal.

Perquè hom mira de compartir allò que li plau i té la certesa que una mica de música

és una bella manera de tancar un parèntesi.

O d'acompanyar el silenci.

Aigua passada

circumspecte.

disciplinat.

quasi boví.

basta que una pedra dibuixi cercles per capgirar la vertical del pou.

hi ha sospita de sol.

o de núvol

tant li fa.

sol i de dol i amb vetusta gonella

és quan plou que ballo sol

foix rima amb moix

però també amb coix i toix.

m'és ben igual.

cada mot és un regal.

Mirada

equilibris sobre una corda de violí

(potser la nota?)

o la trista vida del penjat

: “tu!, surt d’aquí! fas nosa!”:

(((jo noc, tu nous, ell nou, nosaltres noem, vosaltres noueu, ells nouen)))

és una bella conjugació,

sí,

però noure no és destorbar

–error evident malgrat la consonància–

és fer mal

(a alguna cosa o a algú: qui noïa? el bon noïdor que bé noeixi bon noïdor serà)

ara, ressons arnats:

el cielo está entarabintanticulado, ¿quién lo desentarabintanticulará?

a l’entremig la brisca, el braser i l’elena francis,

més equilibris sobre la corda fluixa,

cal un equilibri molt especial, no tothom n’és capaç

–diuen–

però és cert:

la distància més curta entre dos interrogants segueix sent el silenci

Una mica de bestiari

Sempre fa bo fer visita als vells coneguts. Saps que tindran una paraula amable i una reflexió escaient per ajudar-te a no perdre de vista la justa proporció de les coses.

ELS CORBS

Mor el dia,

l'aire calla;

ja no sona

la batalla.

(Hi ha en el camp, ajaguts,

vencedors i vençuts).

Munta un núvol

sangonent

per la serra

de ponent.

¿Qui cap glòria

se n'ha dut?

Uns i altres

han perdut.

Sense fressa

ni destorbs,

els que guanyen

són els corbs.

Pere Quart, Bestiari (1964)

tururut

... o potser ...

Sigui com sigui, qui gemega ja ha rebut.

Sic transit gloria feriarum.

Però no per sabut fa de més bon traginar.

1,65x2,60

Quatre vint-i-nou.

Quand on est con, on est con.

Silenci tossut, obstinat, circular.

L'ombelico dil mondo.

El bou a la sínia interroga la petjada que es repeteix.

So then I am not lame, poor, nor despis'd,

Whilst that this shadow doth such substance give

That I in thy abundance am suffic'd,

And by a part of all thy glory live.

El sostre és alt. Deu ulls i vuit potes. Tenacitat.

Oh folla amor, en l'hom molt desitjós

caber no pot en ell sats coneixença;

sa passió li torba sa sciença,

e majorment lo qui és amorós.

El senyor Dinou torna a casa

Federico

L’escriptor de diumenges a la tarda volia escriure un conte on hi sortís un esquelet, però tenia dubtes. No sabia si fer que l’esquelet fos el protagonista o donar-li un paper secundari, tangencial. D’altra banda, la seva experiència amb els esquelets era més aviat limitada i, per acabar-ho d’adobar, no en tenia cap a mà per passar-hi consulta. Això l’entrebancava, però tenia un punt de tossuderia que l’empenyia a no deixar-ho córrer.

Amb aquestes i altres va sortir a passejar pel seu barri. El seu barri feia festes, era agost i tocava. El fet li comportava unes certes molèsties, això no ho podia evitar, i no era la menor un subtil tuf de pixum que surava en l’aire del matí, tribut inexcusable a la tensió a què les abundants libacions sotmetien les bufetes dels visitants peripatètics. Era així i no calia donar-hi més voltes.

La botiga de tatuatges feia cantonada. Passava sovint per davant, però se la mirava poc. Fos per la dèria mortuòria o per qualsevol altra circumstància fortuïta, de cua d’ull va descobrir que al racó de l’aparador hi feia estada un senyor esquelet que entretenia les hores mortes entomant pols. La seva presència era congruent amb l’aire un pèl tenebrós i desastrat del local.

Una breu negociació i una quantitat certament desorbitada esquitxada bitllo-bitllo van determinar el canvi de domicili del munt d’ossos. La qüestió del transport, descartat el laboriós procés de desmuntatge i reconstrucció subsegüent, es va resoldre amb una passejada insòlita i trontolladissa. Per sort, el trajecte era breu i l’arquitectura sòlida: en Federico (el bateig es va imposar amb absoluta naturalitat en un moment de repòs dictat per un semàfor impertinent) va prendre possessió de la seva nova llar a les dotze en punt, feliç coincidència que va subratllar el rellotge del menjador amb una cadència que va semblar més solemne.

La casa ja era un pèl enfarfegada i per donar-li acollida va caldre desplaçar un peanya amb un gerro de Manises amb flors seques. Interrogada la buidor de les òrbites, va semblar que ho aprovaven. Com que, a més, en Federico no abandonava el seu franc somriure, l’encert no podia ser posat en dubte.

Amb l’esquelet a casa, l’escriptor de diumenges a la tarda no tenia cap dubte que podria resoldre a pler el seu repte literari. Però els dies subsegüents ho van desmentir. Assegut al cap de taula amb un full impol·lut, la ploma a la mà i en Federico a l’angle oposat, el diàleg no s’encetava. Les muses feien la becaina i el mutisme de l’ossada era obstinat. Les paraules no fluïen i el rellotge ho subratllava amb batallades sarcàstiques.

El tu a tu es va allargar ben bé quinze dies. El full seguia en blanc i l’escriptor es migrava, ja dubtava de la seva capacitat per ocupar –fins ara no n’havia tingut cap dubte– un lloc destacat a l’Olimp dels contistes. Potser per això va començar a covar un odi irracional per aquell sant baró que, dret al seu racó, s’obstinava a desmentir la rendibilitat de la inversió feta en un moment d’exaltació.

Decidit a desfer-se’n, va intentar recol·locar-lo a la cofurna dels tatuadors, però va descobrir no sense una certa sorpresa que el negoci havia passat a millor vida i el local es llogava. Aleshores va optar per desarticular l’esquelet i entaforar en Federico a una bossa per llançar-lo al contenidor. Bon ciutadà com era, va triar el de la brossa orgànica i va dipositar-hi l’embalum, l’autoestima literària i la confiança en la humanitat un divendres a quarts d’onze.

Va ser el diumenge al pic de les vuit que els Mossos van trucar a la seva porta. Va començar aleshores un laboriós procés per demostrar la seva innocència, al llarg del qual, i per aquest ordre, el van ajudar l’absurditat de la història, prolixes explicacions un punt hil·larants i que localitzessin el tatuador a la Bordeta consumint un nou període d’impagament que l’orientava cap a nous horitzons itinerants.

Les lletres, sens dubte, hi van sortir guanyant. L’escriptor de diumenges a la tarda va abandonar les seves dèries i, en justa contrapartida, va desenvolupar una passió pels sudokus que el tenen entretingut i lluny d’aventures que, no per inversemblants, deixen de ser autèntiques.

En donem testimoni fefaent.

Gat d'agost

M'han plantat aquí, llagrimejant. Com que és ben sabut que els gats no plorem, ho admeto com una llicència poètica fruit d'un dimarts de segona quinzena. Envejo el cocodrils, que diu que ploren post prandium. Heu de saber que jo no he bufat cullera. D'aquí la frase curta, gairebé telegràfica. Poca força, gens d'esma. Ni de capgirar l'ampolleta. La sorra quieta inquieta, però dóna quietud. Hi ha qui ha de marxar al desert, jo me'l fabrico. Hi ha gent per a tot, paraula d'esclau. Que rimo? Em plau, si no m'aprimo. He nascut sense gruix i no em puc permetre alegries, que em fondria. Ho faig, desaparec.

Per més voltes que li dono...

...no n'acabo de treure l'entrellat.

Apunt del natural..

... de la cara que faig cada cop que miro el calendari i comprovo com cauen els dies.

Em venia de gust...

Triàleg

Diu el senyor Rector:

"Tabac cast, tabac sant, tabac tan fort

Que de immortal dubte no té,

Puix venç lo Amor, i Amor venç a la Mort,

Lo que diu mal de tu no sap què és bé,

Falta-li enteniment, i fa la sort

Que no gos del tresor que de tu ve!

Pensa la Senyora:

"Mal anem si m'associen a una antigalla de set-cents. Haurien de prohibir que els desvagats sollessin la meva delicada imatge agermanant-la amb sonets ben oblidats. D'altra banda, el de Vallfogona parlava del rapè i jo, amb tota evidència, no l'ensumo pas el tabac: fixeu-vos amb quina amable displicència cargolo la meva cigarreta. Anys a venir, una que se les donava d'aspirant a cupletista faria popular allò del "fumando espero". Si us he de ser francs, ja fa temps que jo vaig abandonar inútils esperances. Però això no fa per vosaltres, sou massa moderns i, per tant, escassament dotats per a la quietud."

Replica la Veu:

Amic, et veig mot i molt malament. Ja fa temps que les brigades de la salut per decret t'han guanyat la partida. Cada vegada més sol, no fa? Per cada pecador que veu la llum i abandona hàbits nefands et guanyes una engruna en la meva consideració: persevera, company, persevera. Feia temps que no treia el nas per saludar-te ni reclamava una mica d'espai entre les teves (ja em perdonaràs: lamentables) deposicions. Però tens un racó reservat entre els meus afectes i m'entendreix veure com encara fas veure que respires.

No em triguis, amic, ja saps on sóc.

Quietisme

Amb permís del pare Molinos i sense cap intenció d'interposar-me entre Fénélon i Bossuet (Déu me'n reguard!) faig meva la paraula; això sí, en la seva accepció més elemental i descriptiva.

Ja ho sentia dir de petit per boca de veïnes secretament envejoses de la sort de la meva progenitora: "Quin nen més quiet!"

Anys de perseverança en l'assoliment de la perfecció m'han portat del quietisme a la immobilitat.

Amb tan digníssim entrenament espero Maât amb paciència, tot confiant, això sí, que la deessa hagi après com jo que res no s'ha de precipitar i que el nostre inevitable encontre ha de trigar, pel cap baix, tants anys com els que fa que vam concertar la cita.

Metàfora...

...d'un país a la recerca de mestressa.

La tardor ens portarà grans sorpreses. O no.

No arriba a conte, però és certament idiota

- Saps qui l’ha dinyada?

- ...

- En Jaume, el barber.

-...

- Sí, tu, m’ho va dir el Pep, el dels cigrons. Quina putada, tu. Se’n va anar al llit i ja no es va despertar.

- Doncs va tenir sort. Més val així. Et fots al llit tranquil·let i passi-ho bé que cauen gotes. Ja ho voldria per mi. Ara que per la dona... Trobar-te’l l’endemà sec com un bacallà ajagut al teu costat..., jo no sé si em refaria.

- I ca, tu, si va ser la dona, li va badar la closca a cops de mall.

I és que en qüestió de tòpics més val anar alerta: morir de nit no és sempre una ganga.

Tȟatȟáŋka Íyotake

Feu com jo i asseieu-vos.

Que la festa tot just comença.

Hi haurà dicteris, esgarips i grans paraules.

Però la roda seguirà girant

i arribarem on hem d'arribar.

A la vora del precipici.

I aleshores caldrà fer el pas.