Rilke-Vinyoli (fragment)

Per a C.H.

Ara, ja, des del record.

Senyor, dóna a cad'u la seva pròpia mort,

el morir que prové d'aquella vida

on ell tingué sentit, amor, fretura.

Car no som més que l'escorça i la fulla.

La gran mort que en ell porta cadascú

és aquell fruit entorn del qual tot gira.

Retorn

I

Tries els records

com el cirurgià expert

que, vessant de sang,

separa vasos i vísceres.

I tu, xop d'enyor,

arringleres silencis.

II

Flairem vells perfums

i enterbolim els ulls foscos de nit.

De bat a bat neguem tota esperança.

Florim!

III

Potser diria el vent,

o els arbres i les cases.

Em deturaria al carrer

i a les places

i sabria el so de l'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em respondria l'alba.

Ella

En tout climat, sous tout soleil, la Mort t'admire

En tes contorsions, risible Humanité,

Et souvent, comme toi, se parfumant de myrthe,

Mêle son ironie a ton insanité.

Els romàntics escrivien fent puntetes, per semblar més alts. No consta als llibres, que no estan per aquestes banalitats, però em temo que deuria ser així.

Baudelaire, havent posat el punt i final a la seva Danse macabre, es deuria treure els coturns i potser se'n deuria anar a degustar alguna menja substanciosa. O no, que amb els genis mai no se sap.

La seva mort, però, no és la meva. Jo la sento més arran de terra, com qui no vol la cosa, d'estar per casa. Com una amable companyia que ens vindrà a fer visita algun dia i amb qui no cal gastar gaires compliments. Potser per això, si em donessin a triar, em quedaria amb Estellés:

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l'esperaré al replà de l'escala;

entre els parents que han arribat de l'horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu des de la porta, anant-me'n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m'ajudarà, agafant-me d'un braç,

la meua mort, en baixar per l'escala.

S'excusarà per si ha trigat massa;

però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Sé que la mort és una presència recurrent en el que escric. Una amiga molt estimada i a qui respecto profundament m'ho va diagnosticar: en parles i te'n rius perquè et fa pànic.

Potser és així. Però aquests dies era inevitable anar-hi a parar. La Dama ocupa les esbalandrades dissertacions que faig davant dels ulls somnolents d'uns alumnes que interiorment naveguen per mars (espero) de més alta consistència, i un company hi lliura una batalla que sembla que no té massa possibilitats de guanyar.

Per a ell, i també per a mi (que no tinc massa pressa per trobar-me-la) aquestes paraules.

Escrites el vint-i-sis de febrer de l'any dos mil deu a tres quarts de nou del vespre.

Petit conte idiota (17)

La dependenta ha tingut, aquesta nit, un somni eròtic. Li n’ha quedat un lleu tremolor de cames i la consciència clara que, si pogués, repetiria. És més: desitjaria posar una mica de carn a la festa, car la subtil matèria dels somnis l’ha deixada un si és no és amb la mel als llavis.

La dependenta, però, ignora que ha convocat perillosos fantasmes i que a hores d’ara l’espectre d’un galant forassenyat recorre passeigs i carrerons i no deixa botiga per verda. Ell també en vol més, i juga amb l’avantatge que un cop travessada la llinda d’aquest món sotmès a convencions i límits, sap que tot li està permès, fins i tot la gosadia de fer-la seva per sempre.

La campaneta de la porta ha repicat. So de festa o funeral, qui ho sabria?

Quan ha sortit de la rebotiga amb les capses a les mans i se l’ha vist dret davant d’ella, s’ha deixat endur per la lluentor dels ulls i la incitadora prometença dels llavis goluts.

Els daus estaven jugats i el misteri amanit: veïnes adelerades i policies avorrits mai no podrien escatir quin esvalotament extrem de luxúria desfermada havia capgirat maniquins i prestatgeries, ni el com ni el perquè del rictus feliç de la dependenta difunta.

això no és un gat

evidentment

però és el meu gat

un entre tants

amb l'avantatge que en temps de crisi i penúria energètica

m'obsequia

i jo li ho agraeixo

amb un considerable estalvi de llum

que consti en acta

i que sigui a l'acte

amén

Divagacions

No tinc opinió formada sobre Subirachs. El fet que grimpés a la Sagrada Família no me l'ha fet ni més proper ni més llunyà. Però no puc deixar d'agrair-li que un bon dia perfilés aquest bonic gravat que il·lustra l'edició commemorativa del Centenari del Centre Excursionista de Catalunya.

El volum en qüestió es titula D'una vella i encerclada terra i combina el text de Salvador Espriu (amb una gènesi prolixament detallada per l'autor a la presentació) amb els gravats de Subirachs.

No recordo com el llibre va arribar a les meves mans, però crec que no m'erro si escric que el vaig arreplegar algun diumenge al matí al mercat de Sant Antoni. Era el temps que em dedicava a adquirir tot el que havia publicat Espriu, autor per qui sento una decidida inclinació.

D'aquesta flaca en són testimonis transparents l'avatar que gasto (oi que també puc passar per modernet?) i les paraules que l'acompanyen, que vaig demanar prestades a la digníssima Antígona. Cal que reconegui que la princesa, enfundada en dilemes morals de molt alta volada, em va atorgar la llicència sense, però, concedir-me ni una engruna d'atenció.

No sé si som especialment justos amb els nostres autors. De fet, tampoc no gosaria afirmar que sigui justícia el que demanen, qui sap si només una mica d'amor i de respecte. En tot cas, em produeix una certa incomoditat constatar que prima que és la nostra memòria pel que fa als noms amb què ens omplíem la boca no fa pas gaire.

No he de rescabalar ningú, Déu me'n guard, però em ve de gust copiar una mica de paraula d'Espriu. Si voleu llegir-ne més, podeu anar a la pàgina 71 del volum en qüestió:

Cançó beneita de la Mort

Sense mèrit. Al meu pas,

se m'arrepleguen deixalles:

quins camins se'm barraran?

Els savis em tanquen les portes.

M'enriolo sota el nas,

tan obert que tothom entra

per la boca del forat.

Xisclen, corren, s'esderneguen,

no fugen del meu aguait.

No m'enganyaran disfresses,

cosmètics, adorns d'afait.

Volten rares dimensions

entorn del finit govern

de la corba sense límits.

No sóc un poder etern.

Disfresses

Més enllà de la que porto habitualment, mai no m'he sentit temptat per les disfresses. Fa molts anys vaig cometre l'error de creure que si m'enfundava en una sotana i sortia a la cerca d'una estona d'esbarjo, xalaria. Fos per l'afegitó eclesiàstic o per la meva escassa propensió a la cosa festiva, me'n queda un difuminat record d'avorriment reconsagrat. Amb tot, no dono l'experiència per perduda: l'empirisme ja les té aquestes coses.

Ve a ser com la meva relació amb els caragols. Em va costar superar la repugnància natural a menjar un ésser que repta, però m'hi vaig decidir, seduït per les lloances dels qui en són devots (i que crec que apliquen a la difusió del seu estrany costum una tenacitat digna de millor causa). Engolit el cinquè gastròpode, vaig saber amb absoluta certesa que no hi reincidiria.

Això no obsta perquè no trobi molt encertada la propensió dels meus congèneres a llançar-se aquests dies a expansions de gran luxe i consideració. Una de les manifestacions d'aquest costum és guarnir els plançons (no sé fins a quin punt amb la seva aquiescència) i passejar-los metamorfosats en gats, bruixes o pirates. De les conseqüències que això pot tenir en la fractura generacional, no sé si en consten estadístiques.

Com que no vull ser menys i l'única descendència de què disposo té dues dimensions i la guardo en carpetes, he dedicat una estona de lleure a acolorir-ne una per donar-li un aire festiu d'acord amb la diada. I al damunt, la trec a passejar, que tampoc no es tracta d'estalviar-li la vergonya pública.

Acomplert aquest deure, ja em quedo tranquil. Només em queda la lleu inquietud de saber si amb nocturnitat i traïdoria s'abraonarà damunt meu i em passarà comptes per la meva gosadia.

Que mai no se sap quines conseqüències nefastes poden derivar-se de fets poc meditats.

solució

punt coma coma coma punt punt punt punt coma coma punt punt coma punt punt coma punt coma coma coma punt coma coma coma punt punt

i final

exercici de puntuació

que la terra sigui rodona com una pilota o plana com una post de planxar m’és absolutament indiferent admeto això sí que si observo com un veler treu el nas per la banda dels pals abans que no em mostri el buc tindré una bella demostració de les veritats més elementals de l’esfericitat d’aquest bonic planeta que té l’honor d’aixoplugar-me en el benentès que mai tingui l’absurda pensada de plantar-me ran de mar i em dediqui a considerar amb ulls de tòtil l’horitzó però m’ho van dir de petit i sempre he estat boncreient hi ha setmanes que et vénen de cara i altres que es complauen a mostrar-te l’ignominiós darrere mig tanco una setena que s’ha complagut a enlluernar-me amb la rotunditat d’unes natges potents ostentoses gairebé ofensives bon profit ens faci els animals es llepen les ferides els humans probablement també uns i altres però es distingeixen per la metàfora la natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia i això entre pere i vicent avui per avui em quedaria amb vicent mengem solemnement cullerades de res sortosament cauen les borses i els grans estadistes esmorzen i resen i ja són legió els afamats del plutoni i retallarem nous mapes per multiplicar miracles mentre el gruix de les galtes creix i s’aferma i en donarem gràcies perquè som discretament vius i prometem no destorbar no fos cas que ara que ja ens ho han dit no volguéssim descobrir les delícies dels pastissets de llot

Llur i llurs

Atès que hem renunciat a l'ús d'aquests discrets possessius (els francesos i altres gents de malviure s'entesten a no modernitzar el llenguatge llur i en conserven la mena, ja m'explicareu la poca-solta) hi ha moments que la simple lectura d'un paràgraf em fa somriure:

"Nois i noies del meu poble, que malcobreixen llur groga nuditat sota gases de tendres colors subtils, juguen cada capvespre a la plaça. Llur veu hi ressona com en un celler, i els ocells s'hi acosten per escandallar amb llur bec els blavosos estanys de llurs ulls. L'altre dia, tot estrafent la veu amb un megàfon, vaig intentar de barrejar-me en llur joc; però, nois, noies i ocells, eren ombres entre ombres. Davant meu, entre la plaça deserta i el cel, s'elevava, tràgicament delator, un filferro en espiral."

Això publicava el 1956 J.V. Foix a Diari 1918.

Incomparablement inferior al "s'ha caigut i s'ha anat donant un portasso perquè havia nens i nenes i nois i noies que es reien", que és -i no admeto discussions- d'una expressivitat i eficàcia comunicativa guai i d'una correcció política impecable.

amb una certa simpatia i una engruna de nostàlgia

Memento

En la cosa de les pantalles, cada casa és un món. O no, que tampoc no discutirem per això.

Avui em plau de compartir amb vosaltres l'amic que em dóna el bon dia quan a hores petites connecto la màquina. El vaig triar perquè té un somriure deliciós i la positura exacta per encabir-hi el bonic rellotge que canta els quarts i les hores. A banda que això de no perdre de vista la precisa dimensió del futur que m'espera, m'ajuda a sentir-me ben instal·lat en el món a l'hora que em disposo a deixar que m'engoleixi i, endemés, afegeix un extra de dolçor al te que em desvetlla.

No sé que us retopa la vostra màquina quan us hi encareu. Fins i tot concedeixo que l'actitud més adient és no concedir-hi la més mínima importància i conformar-se amb el blau convencional o el cromlech tan socorregut. Em sembla plausible. Però deu ser que jo sóc dels qui tenen una certa tendència a marcar territori i també m'agrada que el rectangle amb qui dialogo sigui una mica casa meva.

I és que, si anem a mirar, qui no té feina (¿?) el gat pentina.

Qui no es conforma...

Desoint l'evident escepticisme de la meva assessora literària i potser per portar-li una mica la contrària (fatal, la rima!), he cedit a la temptació i m'he firat un bonic giny electrònic d'aquests que pots traginar amb un gavadal de lletra sense perjudicar la carcanada.

Admeto que els viatgers impenitents o els partidaris de l'interiorisme minimalista tipus consulta odontològica poden justificar la bondat de l'invent. A uns els permet acompanyar-se d'interlocutors muts en les expedicions llurs i als altres els estalvia el farrigo-farrago d'una colla de volums que -si han optat per un look casolà tan bèstia- tampoc no els deuen fer massa falta.

Jo, que en qüestió de viatges sóc la ruïna del negoci i en matèria de decoració tendeixo al barroquisme i a l'horror vacui, he trigat alguns dies a trobar-li justificació a la despesa sumptuària. Però me n'he sortit i n'estic més que cofoi.

És el cas que els meus àpats solen transcórrer en una soledat monàstica, encara que no en la pau dels claustres sinó en un bar de mala mort, que són els que a mi m'agraden. Hi vaig amb la mateixa disposició que els ardits cavallers medievals: cada dia m'enfronto a tota ultança a l'àvol cuiner, que malda per destrossar la mica d'estómac que em queda, i en surto vencedor. I tampoc no em derrota "La ruleta de la fortuna", malgrat l'estultícia refinada del presentador i dels diversos concursants que hi exhibeixen la seva finesa intel·lectual.

L'escut que em guarda de tot mal és el llibre amb què m'abstrec d'un entorn tan esbarjós. Fins ara, havia de fer autèntics equilibris amb el plat, la copa, els coberts, la mà o el colze per mantenir oberta la pàgina sense que el macarró se m'escorregués a mig camí de la boca o la patata fregida decidís que s'estimava més fer un doble salt mortal sense xarxa fins a terra que sotmetre's a una masticació que imagino humiliant i un pèl dolorosa.

I heus ací que la tècnica m'ha resolt el problema. La cosa aquesta del llibre electrònic ocupa un espai discret, s'aguanta soleta i no té iniciativa pròpia per passar al capítol anterior. Una meravella.

Només hi ha un perill que m'inquieta: si per atzar es bolqués la copa i el vi i la gasosa (evidentment) sollessin aquesta andròmina, se li col·lapsarien els circuits i em quedaria a l'escapça?

I és que tan veritat és que qui no es conforma és perquè no vol com que mai no podem tenir-ho tot.

Som víctimes de la saviesa popular.

De padrons i cementiris

Vagi per davant que em sento immensament feliç que el senyor Guardiola hagi compromès la seva paraula i que tots puguem dormir tranquils sabent que de cara a la propera temporada el millor entrenador de tots els temps seguirà a càrrec del millor equip del món.

Buf.

I que consti que no tinc res contra el senyor Guardiola ni contra l'equip que molt dignament entrena. Al contrari, he d'admetre que aquest míster de cognom tant procliu a l'estalvi em sembla una bellíssima persona, dotada d'un cert sentit comú i d'una certa contenció, virtuts davant les quals mai no dubtaré a fer barretada. Però el que ja m'estava resultant insuportable era l'obsessió maníaco-compulsiva amb què, posés la ràdio a l'hora que la posés, un locutor amb un vague coneixement de la llengua que compartim s'entestava a informar-me de l'estat de la qüestió.

Descansem en pau i celebrem-ho.

I és el tema del descans etern el que em porta a destorbar una mica la vostra atenció. Una polèmica que sura una mica per damunt de la contingència és el de quin serà el destí del cementiri nuclear que sembla que cal posar en solfa. Tinc per mi que aquest serà un debat que farà vessar rius de tinta, alguna llàgrima i que es prestarà a queixalades polítiques i sentimentals diverses.

A mi, això dels cementiris, em tira. Són llocs de repòs, amb estadants d'una quietud exemplar i que es presten sense estridències a la meditació i la tranquil·litat. Qui en dóna més?

El que ja no tinc tan clar és si en la seva versió atòmica em sentiria massa convidat a tenir la mateixa mirada benvolent per a aquests llocs. I és que potser no em fan figa les cames si penso en una corrua d'esquelets fent "uuuuuhhhhhhhh" en una nit de lluna més o menys plena, però si que se m'eriça el borrissol si penso a veure'm contaminat per una radiació invisible o m'imagino enlairat per una pirotècnia diabòlica desencadenada per una reacció en cadena imprevista i no desitjada.

Si aquesta desgraciada circumstància la creuem amb la difícil ubicació legal dels qui no tenen papers, potser caldria arriscar-se a incloure en la molt diversa gamma dels suborns que l'Estat ofereix al municipi que assumeixi el repte de conservar l'urani en trànsit de defunció activa un plus extraordinari d'aportació pecuniària per tots el empadronaments que faci.

Eps, i que jo el primer. De papers en tinc, però m'assignen un codi que m'engavanya i potser consideraria la possibilitat de ser censat com a apàtrida en un municipi fluorescent. I fins i tot em prestaria voluntari a encarregar-me de tenir cura de flors i làpides al peu d'un bidó que suquegés.

Que més tèrboles maneres hi ha de passar la trista vida....

Pudors bíblics

Si això no hagués passat:

"I sentiren la remor de Jahveh Déu que es passejava pel jardí a l'oreig del capvespre, i l'home i la seva muller s'amagaren de la vista de Jahveh Déu entre els arbres del jardí. Jahveh Déu cridà l'home: On ets?, li digué. I ell respongué: He sentit la teva remor pel jardí i he temut, perquè vaig nu, i m'he amagat. I li digué: I qui t'ha fet adonar que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre, del qual et tenia manat que no mengessis! La dona que m'has donat per companya, m'ha donat fruit de l'arbre, i he menjat."

Ara no caldria això:

Desprovistos d'aquest engavanyador sentit del pudor que empara això del dret a la intimitat, els feliços viatgers eteris s'arringlerarien convenientment despullats a la porta d'embarcament i no hauríem de suportar plúmbies disquisicions sobre si cal o no cal, si és millor ser escanejat en terra o esmicolat en ple vol.

Una vegada més es demostra que la dona, esca de tots els pecats, ens complica l'existència....

Amb tot, he de confessar que posats a triar entre Cranach i la radiografia no tinc cap dubte. I no diré cap on em decanto. No vull ofendre a ningú.

Llibres electrònics

Com que estic en el dubte de si adquirir un artilugi d'aquests modernets que sembla que se'n diuen llibres electrònics, he convocat la meva assessora literària per demanar-li consell.

En sentir la pregunta se m'ha girat un pensament i s'ha quedat reflexionant amb aquesta carona.

No ha dit res, però tinc la sensació que seguiré llegint en paper. Ja veurem.

Combinat

Diu Joan Margarit: "La poesia no té fi perquè la realitat tampoc no en té. Cada poeta, si troba la seva pròpia veu, podrà aportar un matís diferent d'aquesta realitat. Aquests matisos i aquesta veu són els que sempre són nous. No hi ha cap bon poema que no inclogui d'alguna manera els poemes del passat. Un bon poema és la part visible d'un iceberg que deu el seu equilibri a la seva part més profunda i oculta, formada per substàncies artístiques anteriors, a vegades pròximes, a vegades molt antigues. I sempre parlant del dolor, de la mort, de l'amor, el mal, la felicitat, la por, la culpa, amb matisos diferents". (Joan Margarit, Noves cartes a un jove poeta, Els llibres de l'Óssa Menor, 309, Edicions Proa, Barcelona, 2009.)

Escriu Garcia:

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,

a qui los de or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria

del coll que, ab son contrari, més campeja

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que ab estremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m'alterava

i, temerós de alguna gran desgràcia,

de pendre'ls treves ganes me venien.

Parla Ferrater:

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me'n recordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda i feia vent.

Meditació (snif) del dia

Paneroles

Tinc per Gregor Samsa una simpatia molt especial. Potser perquè em va costar fer-me'n amic, aquesta és la veritat veritable de bon de veres vertadera.

A diverses represes havia intentat tirar-me coll avall allò de La transformació i no podia superar una mena d'angúnia que em prenia d'imaginar amb tota mena de detall el bellugeig de les potetes així que jo encetava el relat i en Gregor es deixondia. Breu, que ho deixava per a millor ocasió i arringlerava el llibre a la lleixa dels que m'han anat derrotant. (Sigui dit de passada, hi ocupen un lloc de preferència el Paradiso de Lezama Lima, A la recherche du temps perdu de Proust i l'Ulisses de Joyce; però no hi fa res, de més verdes en maduren.)

Però va venir un dia que vaig anar tirant, tirant i tirant, i heus ací que no em raca de proclamar que em sento ben incapaç d'esclafar cap escarabat. I no pas pel crec-crec inevitable, que també, sinó perquè mai no em sabré estar de reverenciar l'implacable artilugi narratiu que et porta del fàstic inicial a la més devota tendresa de les últimes pàgines.

Ja sé, ja sé, que Kafka hi diu molt més. Però què hi voleu, a mi em basta d'admirar-lo per ser la mena de cervell que et pot obligar a estimar una panerola.

És per això que quan em vaig topar amb aquesta il·lustració de J.J. Grandville, vaig comprendre que havia fet coneixença amb un tipus que m'interessava. Pel que en sé fins ara, es deia Jean Ignace Isidre Gérard i va viure entre 1803 i 1847. La processó que em dóna peu a escriure aquestes ratlles és del 1829 i forma part de Les métamorphoses du jour. Cosa que vol dir que s'avança 86 anyets a les transformacions que a mi em delecten.

Tot plegat fa que aquest 2010 se m'afiguri un any atrafegat: no tan sols he de furgar en la cosa del patacot, sinó que a més m'he d'il·lustrar en la coneixença d'un il·lustre il·lustrador que aportarà llustre a la vastitud de les meves molt diverses i acreditades ignoràncies.

Ves per on, Peret...

Seguint les amables indicacions que heu tingut a bé fer-me arribar i amb la inestimable col·laboració de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (diuen que s'ha de citar la font i com que és dia de Reis i sóc obedient així ho faig) dono la benvinguda entre les meves amistats als gegants Peret i Mandinga.

En el benentès que això no acaba de resoldre els meus dubtes metafísics: ara em queda per esbrinar com s'ha pogut transliterar un Peret en un Patacot. Que ja és transliteració, si anem a mirar... Però l'any és jove encara i em comprometo a perseverar en la comesa fins al punt de poder aclarir a plena satisfacció els dubtes que m'aclaparen.

Amb tot he d'admetre que em pregunto amb un punt d'inquietud si no valdria més resignar-me a admetre que no puc anar més enllà d'aclarir els parentius dèrmics i cornis, amén dels glútics i escatològics. Però hi ha alguna cosa que m'empeny als territoris encara verges, vet-ho ací.