Una mica de música

Sense paraules

Souvenirs

Com qualsevol ésser humà de gènere i condició diversa, conservo memòria de fets i/o vivències que es van produir en aquell espai boirós i llunyà que en diem infantesa.

Per exemple: el primer dia que vaig anar a escola, a la tarda vaig marranejar perquè no volia tornar-hi; el meu avi tenia unes orelles enormes i portava gavardina; quan els Reis em van portar una pilota i mitja dotzena de llibres, vaig optar pels llibres; a l'amic que tenia li vaig badar el cap sense voler-ho; de tant en tant havia de fer llit i tothom deia que era perquè feia una estirada. I això.

I podria seguir enfilant banalitats. No sé fins a quin punt han contribuït a la formació del meu caràcter, que té una certa tirada tardoral últimament. Per això he recollit aquest matí aquesta fulla de plàtan que s'havia quedat a esperar-me a l'entrada de casa.

El meu carrer acaba en una casa que té un jardí amb tres arbres notables: un xiprer, una palmera i un plàtan. El plàtan és especialment esplèndid, li porto una especial voluntat. Quan perd la fulla, m'agradaria que el meu carrer quedés encatifat de fulles seques.

Quan era menut, m'entretenia esbarriant les piles de fulles que encatifaven els carrers i potser encara ho faria si s'escaigués. Sembla que ja no és possible, la Barcelona que trepitjo ja no és la ciutat dels plàtans. Potser la vegetació ha canviat, potser ja no trepitjo els mateixos carrers.

Ara he rescatat una fulla seca. No sé massa per què. O potser sí, però ja no tinc ganes d'explicar-ho.

Si la barqueta tomba...

Qui no té feina...

...el gat pentina.

I és portat per aquesta vocació perruquera que aquest 1 de desembre m'he entretingut a a furgar entre bressols i sepultures.

Acte 1 - Remenant prestatges

Estiro el braç i arreplego un volumet que grogueja. L'obro a l'atzar: pàgina 24. Pere March:

AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que ho naix comença de morir,

e morint creix, e creixent mor tot dia,

que un pauc moment no cessa de far via,

ne per menjar ne jaser ni dormir,

tro per edat mor e descreix a massa,

tant que així vai al terme ordenat,

amb dol, amb guaig, amb mal, amb sanitat,

mas pus avant del terme null hom passa.

Acte 2: Francisco de Quevedo

Al punt em vénen al cap unes paraules: "la cuna es sepultura y la sepultura cuna de la postrera vida". (Cap misteri: el dia que els va llegir la mestra a classe, me l'escoltava i em van cridar l'atenció.) Però ara no sé de qui són. Cap problema: m'encomano a sant Google i ho pesco. Això de La cuna y la sepultura és de Francisco de Quevedo:

Son la cuna y la sepultura el principio y el fin della, y con ser al juicio del divertimento las dos mayores distancias, la vida desengañada no sólo las ve confines, sino juntas con oficios recíprocos y convertidos en sí propios, siendo verdad que la cuna empieza a ser sepultura y la sepultura, cuna a la postrera vida.

Acte 3: Luís de Góngora

Inevitablement, imagino Quevedo (lleig, miop, coix i amb una certa tirada als bons vins) i recordo les fantàstiques invectiques que intercanviava amb Luís de Góngora: un compendi de mala llet elevat a l'enèsima potència, és a dir, una delícia. Això em porta a remenar els Sonetos completos de Góngora, editats per Biruté Ciplijauskatité:

Cierto poeta, en forma peregrina

cuanto devota, se metió a romero,

con quien pudiera bien todo barbero

lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,

en cuanto suya, de un hermoso cuero,

su báculo timón del más zorrero

bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua, navega.

Este sin landre claudicante Roque,

de una venera justament vano,

que en oro engasta, santa insignia, aloque,

a san Trago camina, donde llega:

que tanto anda el cojo como el sano.

Acte 4: Reflexión, oración y cierre.

El gat continua despentinat, però he passat una estona distreta.

Kavafis

Pàgina 189, per exemple:

DINS DEL MATEIX ESPAI

Voltant de casa, de centres, de barri,

que miro i per on giro i rodo; anys i anys.

Us he creat en mig d'alegria i en mig de penes;

amb tantes circumstàncies, amb tantes, tantes coses.

I t'has tornat sensació tot plegat, per a mi.

Hemoglobina històrica

Una possible variació sobre l'origen de les barres:

Sí, ja sé que n'hi ha massa...

Però entre la sang i la música, encara no tinc dubtes.

...o potser sí?

Accents

Perdolet, dit així, sense com ni per què, fa pensar en un nen eixerit, galtarodó i caravermell. I una mica trapella. I fins i tot un punt murri.

(Dono per fet que l'heu llegit com a paraula aguda i -si sou del dialecte central- amb la neutralització corresponent de la o, i amb la e oberta, com pertoca. Però s'admeten variants, ara no ens farem els centralistes.)

Només cal desplaçar l'accent, allargar la o i fer-la tancada, i tancar també la e, i el nen que saltironejava se'ns transmuda:

perdolet - doluit - 2 impers: fer molt de mal, afligir-se, lamentar-se molt.

I és que no hi ha com anar a un diccionari llatí per trobar la crua realitat que s'amaga sota la vana aparença de les coses.

Parèntesi

L'home del peix

L'home del peix navega només per mars interiors. Un matí va capbussar-se i va notar una pessigolla a l'orella. No en va fer cas, però amb el pas dels dies el crani se li omplia d'ecos estranys, potser cants de sirena. Per sort o per desgràcia ell s'havia lligat al pal major i no es deixava portar per res. Només es delia per tornar a casa i no estava per cabòries. Uns certs ressons de velles lectures li recomanaven a més no prestar atenció a melodies sempre inintel·ligibles. I així va seguir, ignorant l'hoste que emergia. Ara el tragina amb una certa angúnia, però amb posat indiferent. Quan es creua amb els coneguts, els saluda i passa de llarg. Sap que murmuren i s'interroguen sobre l'estrany fenomen. S'ha anat quedant més sol que no estava, però això no l'atabala: l'home del peix només navega per mars interiors.

I ara ho fa en companyia: la seva mort serà de sal. Un dia clar, al pic de migdia.

Eleccions

S'acosten les eleccions

temps de festa i alegria.

Els qui aspiren als escons

treuen pit: qui no ho faria?

Si escolteu els candidats,

tots diran belles paraules.

Per a uns grans veritats,

altres les prendreu per faules.

L'Artur Mas hi és a tocar,

en Montilla no es refia,

Puigcercós no ho té gens clar,

l'Herrera fa cara pia.

La Camacho brama fort,

en Rivera va de tort

i en Laporta posa un "pero"

a l'opció d'en Carretero.

Tot plegat fa molta gràcia.

Visca el dia vint-i-vuit!

Quan ja tot serà ben cuit,

que sigui lo que a Déu plàcia...

Dialèctica

TESI

A la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, unes monges s'encarreguen d'endreçar l'altar i d'eixugar els regalims de la unció.

L'opinió pública i publicada se n'exclama: l'Església ha ensenyat el llautó i s'ha de criticar i denunciar el paper assignat a la dona (a l'alçada del betum, com acredita la fotografia) dins d'aquesta baluerna obsoleta. Si anem oferint aquests models cavernícoles, ho tenim ben pelut (en la cosa de la igualtat i de la dignitat de la dona, s'entén).

ANTÍTESI

Se celebra la desfilada de Victoria's Secret. Informatius i premsa en van plens: imatges i comentaris admiratius. Ni un bri de circumspecció. Somriures còmplices de locutors i locutores. Baves a dojo.

SÍNTESI

En ocasió d'alguna propera cerimònia en què calgui fer una mica d'endreça, potser convindria que l'Església es posés al dia. Si més no en les aparences:

A veure si hi ha sort.

NIC

Si no vaig mal informat aquest dies paren per la bonica ciutat de Barcelona els bonics representants del bonic Cirque du Soleil.

Tanta boniquesa m'embafa, la veritat.

A mi, els saltimbanquis solars em fan venir com ois. Amb tot, em vaig deixar arrossegar fa uns anys i vaig presenciar amb un posat elegant i admiratiu l'ínsipid repertori d'aquesta mena de circ asèptic, dissenyat per a petits burgesos amb ínfules de cultura popular sofisticada. Però em tiren més les crostes d'elefants que llagrimegen i el recompte sistemàtic de costelles de lleons decrèpits i mal alimentats.

De fet, cadascú és cadascú i malgrat tot el sol s'entesta a treure el nas cada dia.

Tot plegat deu venir que quan era petit distreia les meves solituds amb la tecnologia punta del cine NIC. No aconseguia esborrar l'avorriment, és clar. Però a ulls dels qui s'entestaven a pensar que ja m'entretenia, la mecànica disciplina amb què feia girar la maneta i les estones que hi esmerçava els produïa un gran alleujament.

Conservo, degudament arrenglerades i entomant la pols del silenci, la trentena de pel·lícules que feia desfilar davant dels meus ulls absents. La que encapçala aquestes paraules em remet a paisatges convenientment oblidats.

Avui, però, m'ha vingut bé de rescatar-ne una del pou de la memòria.

Perquè sí, que tampoc no cal adduir raons més sofisticades.

T.I.C.

Duos habet et bene pendentes

Si la wikipedia no menteix (i espero que no faci, jo confio cegament en aquest pilar de la cultura occidental) el lamentable episodi protagonitzat per la Papessa Joana va introduir un amè costum en la cort pontifícia: per garantir la virilitat del Papa electe, un eclesiàstic s'encarregava d'examinar manualment els atributs sexuals del nou pontífex a través d'una cadira convenientment foradada. Un cop certificada la masculinitat pontifícia, exclamava: "Duos habet et bene pendentes".

I allà va que trona!

Tot i el caràcter llegendari d'aquesta esbarjosa manipulació (especialment esbarjosa, no cal dir-ho, per a l'aspirant a la trona de Sant Pere), trobo que té tant d'encant que si no es fa, caldria convertir el ritual en obligatori i -ja sé que és difícil, però de més verdes en maduren- d'obligada retransmissió per tots els canals de televisió disponibles. Tinc la sospita que despertaria gran expectació i que els ingressos per publicitat que generaria omplirien a vessar les arques d'aquest petit Estat que d'aquí unes hores ens cedirà per unes ídem el seu gentil cap d'ídem. (Passeu-me l'ídem, és per evitar repeticions.)

Si sou de mena tafanera i no estàveu al cas dels avatars de la Papessa Joana i si la cotilla de la wikipedia us estreny la neurona, permeteu-me recomanar-vos la novel·la d'Emmanuel Royidis sobre la vida i miracles de la dona-papa. Lawrence Durrel en va fer una traducció i adaptació (1954). Estela Canto la va passar al castellà i Edhasa la va publicar (1977).

Passareu una bona estona. Tant o més bona que la que farà tremolar les carns de la feligresia durant les dues o tres hores que en Benet XVI consagrarà la nostra Basílica a mig coure.

Que hi hagi sort.

P.S. Que consti que a mi em sembla estupend que vingui en Benet i que la Sagrada Família sigui consagrada amb tots els ets i tots els uts. L'únic que em preocupa és saber si, tractant-se d'un temple expiatori que costa una mica d'acabar, estem expiats del tot gràcies a l'actuació del Papa, anem a mig expiar o -perdoneu-me la gosadia- a aquesta mena de cafarnaüm en què ens entretenim a convertir Barcelona, no hi ha Déu que l'expiï.

Eclecticisme

Si l'infern dels terrissaires té un forn roent on es coguin per tota l'eternitat els qui han insultat el noble art de la terra cuita, podeu tenir per segur que s'hi carbonitza el senyor Lladró, flanquejat per tots els impresentables que han seguit la seva estel·la obscena.

A casa, que tenim una certa debilitat per la ceràmica, un bon dia va arribar aquesta mena d'engendre amb boqueta de pinyó, ales esteses i posat de demanar un parell d'hòsties ben donades. Com que qui ens l'oferia ho feia amb una càndida bona intenció i amb la certesa que havia aconseguit l'encert de la seva vida, nosaltres, que som de mena pacífica i conciliadora, vam buscar a l'instant un racó de lluïment per exhibir-lo. (Mai no se sap si les visites repetiran l'escomesa, i no és de bona criança que trobin a faltar,degudament instal·lat, l'obsequi amb què ens han volgut demostrar l'estima que ens tenen.)

Per allò de la llei de la compensació, vam aposentar la fràgil fada sota l'aixopluc contundent de les mamelles d'un càntir de molta més solvència que presideix el lent degoteig de les nostres hores domèstiques. Qui sap si ens animava l'esperança que una mica de la gravidesa matriarcal de la mestressa vigilant acabés per espavilar la fingida fragilitat de la neòfita sense substància.

Heus ací, però, que han passat els anys i ni l'una ni l'altra han fet el mínim gest: la matrona segueix exhibint els seus atributs sense ni una engruna de recança i no ens consta que la nouvinguda hagi variat ni un pensament el seu posat de fingida innocència.

I és que si ho vas a pensar, en això deu residir el secret de les llargues convivències: poder coexistir durant molts anys sense grans estridències i sense que cap dels implicats no es mogui ni un mil·límetre de les que són les seves realitats essencials.

Lliçons que ens dóna la circumspecta contemplació dels objectes que ens envolten, ens miren, callen, i es riuen de nosaltres.

La Lolita i el bisbe

El setmanari Presència (n. 2017, 22 a 28 d'octubre del 2010) m'obsequia amb una entrevista amb la senyora Lolita Bosch. Els en dono les gràcies perquè un servidor de vostès, que gasta una ignorància oceànica, no estava al corrent de l'existència d'aquesta escriptora.

En un moment de l'entrevista, la senyora Bosch emet opinió sobre la cosa aquesta de la llengua literària. Copio:

-[...] Quan vaig preguntar a l'Edgar Cantero què pensava de la literatura catalana, em va contestar amb una sola paraula. "Tabarra", va dir.

-I per què passa això?

-Perquè en aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño.

-Un corpiño?

-Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pel correctors lingüístics que he de passar pel català. I quan escric literatura infantil, encara és més estricte. No ho sé, saps què és fer un bisbe?

-Fer un bisbe és que dues persones diguin el mateix en el mateix moment.

-Doncs jo no he dit mai. Jo vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai. Una cosa és la llengua i una altra la literatura. [...]

He de confessar que la lectura d'aquestes paraules em va emocionar. Per diversos motius i raons:

D'entrada, voldria donar suport a la senyora Lolita i animar-la a perseverar en la ignorància de la cosa del bisbe. Un país que de tant en tant s'ha entretingut a cremar convents i a desenterrar mòmies, no pot més que sentir-se honorat que hi hagi una jove escriptora que fugi com de la pesta d'incloure en el seu repertori lèxic una expressió contaminada per una al·lusió clerical.

En segon lloc, he de retre-li homenatge per una sentència tan lluïda com la que ens anima a no barrejar llengua i literatura. Ve a ser com la cosa de l'oli i l'aigua, és evident, però és bo que alguna ment esmolada ens ho recordi de tant en tant.

En tercer lloc, i espero que sàpiga disculpar-me, potser pledejaria en favor del gremi dels cotillaires. No dubto que ser elevats a la categoria de "corpinyaires" els ha de produir una enorme satisfacció, per allò de la projecció internacional, però a mi (que tinc una flaca per les senyoretes vuicentistes) la cosa de la cotilla em tira més.

I finalment, voldria subscriure i aplaudir fervorosament aquesta voluntat que proclama d'escriure només en "el català que parlo". Tinc per mi que serà una autora d'obra curta i, en conseqüència, sàviament destil·lada.

Doncs això.

S.O.S.

Encara que els papers diuen que fa dos anys que els preus s'abaixen, la meva butxaca no dóna per a tant. M'han desnonat de la poma que ocupava i fa dies que vaig fent tombs. Breu: sóc un cuc sense sostre.

I ja fresqueja. Resumint, un desastre.

Fins ara m'he mantingut en la més estricta observança vegetariana. Però la fe em comença a trontollar: si el bon Jesús no hi posa remei, estic disposat a considerar ofertes de difunts.

La gana ens empeny a decisions que mai no hauríem cregut que contemplaríem.

Efemèrides

Sant Google em vol recordar que tal dia com avui sonaven per primera vegada els brams del senyor Lennon. Bé m'està.

És possible per allò de les generacions que el tal John hagués de representar alguna cosa en el repertori de les meves nostàlgies. No diré que no.

És el cas, però, que a mi la cosa dels Beatles sempre m'ha relliscat. No ho considero ni un mèrit ni una desgràcia, simplement ho constato.

A mi sempre m'ha tirat més la cosa gavatxa que l'anglosaxona. Coses de la vida.

És per això potser, o perquè tinc una certa tendència a escapar de qualsevol cosa que vulguin fer-me empassar, que -i espero que els valencians no me'n facin retret- posaré sobre la taula la meva efemèride del dia: tal dia com avui del 1978 ens passava al davant Jacques Brel.

Heus-lo ací, ben suadet i cantant un Tango funebre:

Celebració

Davant la perspectiva de quatre dies de cripta intensiva, no podia per menys que mostrar la meva satisfacció.

Debilitats. De la carn?

Això mai!

Ossos, sempre ossos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!