El nostre pa de cada dia.

El tèrmit rosega la biga i la casa va i s’enfonsa. Els ídols -les idoles també- tenen els peus de fang i s’entrebanquen. Les orelles se m’embussen de tanta idiòcia galopant. Els culs que hem llogat no ens deixen seure a lloure. Però remenem galtes ben llustroses per embadocar badocs que baden. O que diuen: “A bodes em convides” o “Afarta’m i digue’m moro”, amb permís de sant Yamal, passeu-me la incongruència. El soroll constant ofega la raó. Vals el que et paguen i tot s’hi val per engruixir la bossa. Ho vull tot ara i aquí. El meu crit pot ofegar la teva veu. Si parles fluix et deixo, si aixeques el gallet, t’escapço. Jo tinc la veritat i la força. La força és l´última raó de la veritat.

I anem fent. Fent la viu-viu. De mica en mica. Amb la pica sempre buida.

Perquè el desguàs s’ho empassa tot. El dia i la nit. La vida i la mort.

Sobretot la mort.

Vaga a l'obaga

Prou cansats de viure a l'ombra i de coure's a foc lent

van els mestres a la vaga, tots plegats, fent-se el valent.

Ja me'ls criden a capítol, de  promeses reben mil.

Uns escolten i s'ho pensen, altres van fent la viu-viu

Ben llegida la cartilla i sospesant el que s'hi cou

dues colles es despengen i ja estan per dir que prou.

Una ratio un pèl més curta i un sou que serà més gran

fan prou feix perquè s'accepti la proposta que rebran.

També tenen molt en compte que si van a pasturar

amb canalla ben desperta i amb ganes de xalar,

algun extra a la paga la nòmina engreixarà.

Hi ha però qui no subscriu un conveni tan joiós

i com que és el cap de colla i amb el seu cul seu quan vol

pensa allargar la batalla fins que pugui dir que prou.

Esperem doncs amb paciència i vivint en santa pau

que la història no s'acabi com el magnífic sarau.

Laus Deo.

Anys i panys

El dibuix que teniu aquí al damunt és del 1985. Em va venir a trobar una d'aquestes tardes que decideixes fer endreça i neteja i que remates amb tot l'escampall entestat a retornar a carpetes i arxivadors per seguir criant pols i alimentant peixets de plata (Lepisma Saccharina pels amics).

Alguna cosa li deuria veure a l'engendre que em va portar a amnistiar-lo de la fosca i la humitat i convidar-lo a compartir alguna engruna de la contaminació que ens va embetumant els pulmons. 

Però quan me'l mirava no em semblava especialment content. I això m'inquietava. "De malagraïts l'infern n´és ple. El trec a passejar i em fa morros. Si l'estripava li donaria una bona lliçó..."  

Però què hi voleu, tinc el cor tendre i em pot més la pietat que la crueltat i vaig cometre l'error d'interrogar-lo.

 "No t'adones -em va respondre- que em veig pansit, que groguejo, que no puc dissimular els anys que em pesen. M'hauria estimat més que no destorbessis el meu repòs. Per què, a més, m'has privat de la companyia d'altres gargots que tenen la sort encara de dormir el son dels justos? Val realment la pena que una nostàlgia mal entesa i perfectament inútil com la teva m'hagi condemnat al suplici de la llum?"

Hauria pogut ignorar els retrets, fins i tot concedir-li una engruna de raó en la diatriba, però el que em va acabar els quartos és que titllés la meva nostàlgia d'inútil. 

I va ser aleshores que vaig decidir el càstig que es mereixia i el vaig emborratxar de coloraines i difuminats. I no satisfet encara vaig decidir que l'exposaria a la vergonya pública.

No tinc cap dubte que això li haurà servit d'escarment.