Vaga a l'obaga

Prou cansats de viure a l'ombra i de coure's a foc lent

van els mestres a la vaga, tots plegats, fent-se el valent.

Ja me'ls criden a capítol, de  promeses reben mil.

Uns escolten i s'ho pensen, altres van fent la viu-viu

Ben llegida la cartilla i sospesant el que s'hi cou

dues colles es despengen i ja estan per dir que prou.

Una ratio un pèl més curta i un sou que serà més gran

fan prou feix perquè s'accepti la proposta que rebran.

També tenen molt en compte que si van a pasturar

amb canalla ben desperta i amb ganes de xalar,

algun extra a la paga la nòmina engreixarà.

Hi ha però qui no subscriu un conveni tan joiós

i com que és el cap de colla i amb el seu cul seu quan vol

pensa allargar la batalla fins que pugui dir que prou.

Esperem doncs amb paciència i vivint en santa pau

que la història no s'acabi com el magnífic sarau.

Laus Deo.

Anys i panys

El dibuix que teniu aquí al damunt és del 1985. Em va venir a trobar una d'aquestes tardes que decideixes fer endreça i neteja i que remates amb tot l'escampall entestat a retornar a carpetes i arxivadors per seguir criant pols i alimentant peixets de plata (Lepisma Saccharina pels amics).

Alguna cosa li deuria veure a l'engendre que em va portar a amnistiar-lo de la fosca i la humitat i convidar-lo a compartir alguna engruna de la contaminació que ens va embetumant els pulmons. 

Però quan me'l mirava no em semblava especialment content. I això m'inquietava. "De malagraïts l'infern n´és ple. El trec a passejar i em fa morros. Si l'estripava li donaria una bona lliçó..."  

Però què hi voleu, tinc el cor tendre i em pot més la pietat que la crueltat i vaig cometre l'error d'interrogar-lo.

 "No t'adones -em va respondre- que em veig pansit, que groguejo, que no puc dissimular els anys que em pesen. M'hauria estimat més que no destorbessis el meu repòs. Per què, a més, m'has privat de la companyia d'altres gargots que tenen la sort encara de dormir el son dels justos? Val realment la pena que una nostàlgia mal entesa i perfectament inútil com la teva m'hagi condemnat al suplici de la llum?"

Hauria pogut ignorar els retrets, fins i tot concedir-li una engruna de raó en la diatriba, però el que em va acabar els quartos és que titllés la meva nostàlgia d'inútil. 

I va ser aleshores que vaig decidir el càstig que es mereixia i el vaig emborratxar de coloraines i difuminats. I no satisfet encara vaig decidir que l'exposaria a la vergonya pública.

No tinc cap dubte que això li haurà servit d'escarment.

Nihil novo

Ara que els therians passegen les seves ínfules anaimalístiques per xarxes i carrers, potser val la pena reclamar la presència de l'amic Peire Vidal qui, per l'amor que portava a la Louve de Penaultier, s'abillà amb pell de llop i es feu caçar.

No importa saber si aital feliç (per dir-ne alguna cosa) idea li valgué (a banda d'una descomunal esterracada) la correspondència de la dama, però pot servir d'esquer perquè aquests que se senten gossos, lleons o zebres es posin a la cua dels senglars per la banda de Collserola. Un cop enllestida la feina en pro del control de la pesta porcina potser algun cartutx desnortat els farà retrobar la passió per la humanitat. 

Mentrestant podeu entretenir-vos abb aquesta bella cançó del trobador de marres:

Docs això.