Estiu 25. Fragments.

Dijous 14 de juliol

Je me suis arrossegué pendant dècades regurgitant una nouvelle que és una merdessèque lligada amb un cordill i je considère tal dia com aujourd’hui que és arribada l’hora de prendre una decisió, c’est à dire, de faire un coup de tête.
J’ai dit et je rubrique
El jo de moi-même

Divendres 15 de juliol

Però ja ha passat un dia i estic una mica més deshidratat i de tot el que escrivia ahir, avui se me’n fot. El que sí que mantinc encara i que ahir no en vaig dir res és que m’agrada escriure a mà, vull dir amb ploma.
J’ai écrit et je rubrique

Dimecres 27 de juliol

To morrow will be another day. To morrow you’ll shave me. To morrow. Tus morros.
Aquest verà he descobert què vol dir viure en un perpetu bany maria. No paro de rajar. Les nits són un suplici i vaig rebregant llençols humits.
Afortunadament, la gata fa els seus esgarips a hores convingudes i això alegra la vigília.
J’ai écrit et je rubrique (mentre j’escolte un disc de Marin Marais) (Jordi Savall est qui rasque la viole).
Prends châtaigne, mon vieux.

Diumenge 31 de juliol

Nihil novo sub sole. Però sole és llenguado. I de llenguado a Llenguadoc només hi va una lletra. Perquè jo he estat a Tolosa i hi vaig escriure “sota l’ombra esponerosa de Sant Serní de Tolosa”. Només aquest vers (et c’est comme ci i no hi ha res a riposter) justifica una existència. I sort d’això, perquè de la resta (littéraire, evidemment) no me’n refio ni un pèl.
La gata (que is very very clever) (i perhaps sensitive) ha captat des de sota el llit les vibracions de la poque-solte, o del nonsense, o del què sé jo que no sé res. I miola. A la seva manera desesperada, per donar-me a entendre que més val que plegui. Que si no es té res a dir, el millor és callar.
J’ai escrit et je rubrique.

Diumenge 7 d’agost

Si sis scies scient sis cigars, sis cents sis scies scieront sis cents sis cigars.
Regla de tres, exacta i precisa.
What annoys an oister? A noise annoyed annoys an oister.
No es pot dir amb més precisió. Si parléssim només amb embarbussaments desterraríem els malentesos.
J’ai érit et je rubrique.

Dilluns 8 d’agost

Cada dia que passa em fa més angúnia trepitjar el carrer. Faig camí cap a l’agorafòbia? Diria que no, tot i que en un cert grau jo diria que ja la pateixo. I en frueixo, que tot és qüestió de punts de vista.
J’ai écrit et je rubrique (que del maó en diuen brique)

Dijous 11 d’agost

En aquesta fausta diada de l’11 d’agost he canviat l’orientació de la meva taula (mea mensa), cosa que faig de tant en tant. No se m’amaga que és un canvi que dissimula altres canvis (changes) que podria fer. Però és el cas que cap canvi que vagi més enllà de l’epidermis no m’interessa.
Dit això, deixaré constància que la calor desaforada i sostinguda que hem de comportar me touche la poire i non de qualsevol manière sinon que ho fa a deux mains, amb la qual cosa tinc la cosa dels baixos encetada, escaldada i perfectament inútil per a cap altra cosa que no sigui l’abocament d’orins a la tassa de vàter, tot i que amb escassesa perquè la big quantitat de water que expulso via porus m’eximeix de visitar el comú amb assiduïtat.
I això.
J’ai écrit et je rubrique (que a banda de diamants, cors i trèbols tenim les piques) (és idiota, però no hi ha res a dir.)
J’ai écrit et je rubrique (que si cou és com que pique)

Divendres 12 d’agost

Je suis un peu mouche perquè c’est la deuxième fois (sí, la segona) que je m’achète un book que ja he llegit o que juraria que ja he llegit.
Il n’y a res a faire, però ça me touche les couilles. Però si fos une personne méthodique i m’apuntés les lectures això no passaria.
O sí, perquè compro els llibres sense to ni so, a empentes i rodolons, aquí caic i allà m’aixeco, i tant pis, c’est comme ça i if la Mila does midó, I se’n fot.
J’ai écrit et je rubrique (comme el fill d'en Dominique)

Dijous 1 de setembre

Août is death i september ja ha tret el nouse. Aquest verà que ja ha passat (és un dir) serà recordat comme la shit més big du monde mundial. Ahir va fer una bona pluja i avui la vida és més vivible. No tinc confiança que duri massa, tinc per mi que aviat començaré a rajar com la Fontana de Trevi. O les Fonts de Montjuïc. O l’aixeta de la cuina. I és que gat escaldat de l’aigua tèbia fuig. I moi je suis una gat escaldé.
I perquè consti je rubrique (et je me rasque perquè ça pique)

Dansa

Una taca de tinta pot ballar i suggerir algun racó amagat d'una cova oblidada. 

O, com qui no ho vol, tenir aspiracions de pintura moderna i dir-se filla d'un geni incomprès fins que van descobrir-lo marxants espavilats. 

O tenir aspiracions d'ombra i enyorar bells cossos adolescents que interposen cabrioles entre la lluna i el mur.

Un taca de tinta ho pot tot. Fins morir en el silenci i fingir que no existeix.

Minotaure

Si hem de creure Espriu, quan Teseu va topar amb el Minotaure, va exclamar: "¡Qué peludo eres!" 

La resposta de l'engendre va ser: "Ink mry rmt". Després, vist que Teseu no les tenia totes i li tirava en cara que tothom el detestava, va suplicar: "Tw- íjï. tj sd. k wj". La súplica de poc va servir perquè Teseu era home d'idees fixes i anava per feina: "He vingut de lluny per destruir-te".

Qui més qui menys sap com va acabar la història. Com sap també la trista fi que va fer Ícar (guardeu-vos, fills meus, de l'eixelabrada supèrbia!). Dèdal, son pare, artesà de totes prendes que igual et feia una pista de ball, que una vaca de fusta o un laberint envitricollat, va acabar anant a petar a Sicília on encara va tenir esma de veure com escaldaven Minos.

En fi.

A mi, aquestes històries ni em van ni em venen. Són falòrnies d'un passat que cada dia és més remot. Si alguna vegada havia somniat submergir-me en això dels mites fins que harpies, tritons, esfinxs i sirenes em fossin familiars, ara hauria de dir "va a ser que no". (Si Teseu ha obert la porta a Cervantes no seré pas jo que se n'estigui.)

Amb tot, no em puc desfer del tot de vagues influències clàssiques, i en algun revolt del fil de tinta que neix d'una ploma desvagada s'hi fa present l'amic banyut. Admeto -com no pot ser d'altra manera- que li tinc una simpatia especial. Fet a parracs, tancat entre pedres i a la mercè del glavi inclement del portador d'un fil lliurat per una aranya... 

Mare de Déu, quin embolic!

Entre gandula i tumbona

 

A casa teníem cama turca i si vèiem que algú anava de baixa dèiem que anava de capa caída. També obríem les ampolles amb sacatapos i si escrivíem alguna carta l’enviàvem amb un sello i a mi, que era el menut, em tocava anar-la a tirar al busson. Cert és que vam esquivar el cenissero i el metxero. No en va a casa gastàvem mistos i l’únic que fumava era l’avi que cargolava la cigarreta amb caldo de gallina, val a dir “Ideales”, fins que deuria prosperar una mica i es va passar al “Rumbo curt”.

Coses de la memòria, ja veieu.

Tanmateix, a casa no “ens quèiem”. Quèiem i prou. I si s’esqueia, rebíem un clatellot o una galtada, no una colleja. I si els diumenges ens mudàvem una mica i un cop empolainats ens ruixàvem amb colònia, no dèiem que oloràvem bé sinó que fèiem bona olor. Si la mare ens preguntava si havíem comprat el pa, li responíem que no, que encara “n’hi havia” al calaix i que aniríem al forn l’endemà i “en portaríem” quatre barres... i la torna, evidentment.

Fet i fet, jo no vaig trepitjar el castellà fins als set anys. L’escola era en francès i la casa i el carrer eren en català. Però com que a l’horitzó es perfilava el Bachillerato i havíem de fer l’examen d’Ingreso, cap a aquesta edat van començar a encarrilar-nos cap a horitzons més imperials.

Va ser aleshores que en un projecte d’immersió avant la lettre alguna ment brillant de la família va decidir que un dia a la setmana parlaríem a casa en espanyol. Afortunadament érem gent de seny i l’experiment no va arribar a durar ni una hora. El ridícul era tan evident i estrepitós que vam tornar a la normalitat i vam confiar que l’escola i la ràdio (l’avi ens engaltava “el parte” cada dia a l’hora de sopar) farien el fet.

Tot això ve a tomb perquè fa dies que contrasto “gandula” amb “tumbona”. A banda de considerar que, en qüestions de mandra, català i castellà ens parlen en femení (no sé si atribuir-ho a maldats de l’heteropatriarcat o a misteris de l’etimologia que se m’escapen), veig en el contrast una ombra de la distància que separa el “sinvergüneza” del “pocavergonya”.

Em direu que són matisos sense massa transcendència, i hauré de concedir-vos que teniu força raó. Però avui que ja l’agost crema els seus darrers cartutxos, una discreta disquisició sobre els noms dels mobles que acullen la nostra galvana m’ha semblat una bonica i amena manera de passar pàgina abans de submergir-nos en el setembre.

En el benentès que a la França dels francesos en dirien “chaise longue”. I bé haurem d’acceptar que no hi ha debat possible..

Hipotètic avantpassat més o menys ressuscitat

Els designis del Senyor són inescrutables. 

Com ho són les giragonses que fan els dibuixos que perpetro. 

Aquest va néixer per aprofitar la bescara d'un full on havia començat un esbós d'autoretrat. Com és de tota evidència, el paper no va poder contenir la insuportable bellesa de la meva efígie i, sense pietat ni remissió, vaig abandonar la comesa. 

És el cas, però, que sóc de mena rata i em dolia esquinçar el full sense donar-li una segona oportunitat. Va ser aleshores que vaig girar el paper i el revers va acollir aquesta mena de bunyol apatatat que semblava justament condemnat a la brossa. 

La meva natura múrida va fer aleshores la segona embranzida i amb una mica d'aigua, un pensament d'aquarel·la i una mica de retoc a l'ordinador vaig aconseguir infantar aquest "hipotètic avantpassat més o menys ressuscitat". Perquè aquest va ser el nom amb què vaig abocar l'engendre a l'atzar de les xarxes per a gaudi o desplaer d'ulls devagats que hi ensopeguessin.

Ha anat fent el seu camí i dits amics li han adjuntat el petit cor que és de rigor. 

Accepto la gentilesa i la regracio, però no sé amagar una inquietud que m'aclapara: com diantre m'he pogut firar un avantpassat i mig ressuscitar-lo sense atorgar-li la gràcia d'unes esveltes orelles?

No m'ho sé acabar.

De fanals i mosques

 Això de quedar-se sense llum té la seva gràcia. Per a més d'un (o d'una o d'uni) ha representat fer-se càrrec de la pòpia fragilitat. 

Per a mi -que de tan fràgil que em sé visc de fa temps embolicat en plàstic de bombolles- no ha tingut més virtut que fer-me venir a la memòria una mena de versets que vaig aprendre qui sap quan i de qui sap qui.

Els transcric de manera més o menys fonètica:

Xo tenia un fanalé

i un grapaé de moque.

Se va trencar el fanalé 

i no vam quedà a le foque

xo, el fanalé i le moque

Sé que és poca cosa, que no fa per a una lírica més afinada, però què hi voleu, un hom ve d'on ve i cada cop té més clar que no l'enquimera saber on anirà a petar.

Però si teniu aspiracions i la cosa dels dípters us tira, feu-vos una passada pel Bestiari de Pere Quart. Amb Mosques i mosquits quedareu ben satisfets.

Teoria dels accents

Se'ns ha hagut de morir un Papa perquè -gràcies sien donades a l'honest gremi dels serveis lingüístics- els locutors d'aquest país hagin abordat sense empatx l'àrdua tasca d'abandonar el "cònclave" per fer seu el "conclave" nostrat.

Em direu que la cosa dels accents poca importància té. I tindreu raó: tant li fa si el fan sant, sigui formiga o elefant. 

Però a mi m'agrada que la tònica no es desplaci, i que si el nen té acne, no li plantifiquem l'acné. Ja en té prou fent-se esclatar pústules que regalimen sense que li escatimeu la plana i li engalteu una aguda.

Agraïm doncs els avenços prosòdics que ens regala l'il·lustre difunt i adrecem-li un res: ara que tenim agençada l'ordalia dels papables allibereu-me d'una dèria que m'aclapara: per bandejar la "tortícolis" i fer nostra la "torticoli", caldrà colltorçar alguna testa?

Que jo no hi tinc cap mania, entenem-nos.

 

Si n'era un dragonet...