Interiors

Que sóc més donat als dintres que als fores és indiscutible. Però en això, com en tot, hi ha una bella contradicció: els únics dintres que em fa mandra explorar són els meus propis de mi mateix.

Traduït a l'esperanto, això vol dir que no solc practicar el noble esport de la introspecció. Covard de mena, potser temo haver-me d'acarar amb no se sap quines sorpreses que s'amaguen als meus amagatalls secrets. I, vistos els riscos (bonica al·literació) concloc (terrible cacofonia) que més val no embolicar-se en comeses que poden deixar més pèrdues que guanys.

Conseqüència: sóc el més il·lustre desconegut amb qui comparteixo aixopluc i pitança. I ja m'està bé que sigui així.

Potser per aquesta mena de llei de compensació que escapa als propis designis, heus ací que avui han visitat el meus interiors -o alguna part d'ells (que tot de cop seria excés)-, i fins han gosat demanar-me en préstec algunes engrunes per sotmetre-les a acurades observacions. Jo, que no tinc mai un no per a ningú, no hi he oposat pas resistència, i fins i tot he intentat -sense èxit- extreure del passeig alguna espurna de plaer.

Sigui com sigui, ara no em queda més que l'obedient espera al moment que un missatger dels il·lustres visitants em reveli els intríngulis del què, del com i del per què. La mica de neguit que el lapse em reporti donarà un polsim d'esbarjo al lliscar monòton dels dies i em permetrà amenes divagacions sobre el ventall de possibilitats que l'esdevenidor em depara.

I amb aquestes esperes i una altra de mot més feliç que s'acosta al seu acompliment entretinc les meves hores.

I així com és i de manera clara i transparent m'ha plagut de posar-ho sota la vosta molt docta i amable consideració.

A reveure.