He d'admetre que en determinats moments del meu deambul·lar per aquest món de mones en què tinc el dubtós honor de subsistir, cada dia em vaig assemblant més a la gàrgola de referència.
El fet en sí no el considero excessivament rellevant, però un comentari que m'han fet aquest mati em porta a pensar que potser m'excedeixo a l'hora d'adoptar aquest posat petrificat i que arribarà el moment que el meu entorn haurà de triar entre ignorar-me o girar-se a contemplar Sodoma en flames per assimilar-se al meu tarannà.
Si m'admetessin un consell (debilitat que molt sincerament no els recomano) jo els decantaria per cedir a la tafaneria. En determinades circumstàncies, una pirueta pels territoris del clorur sòdic és la porta que obrim a paradisos interns de consistència molt més mòrbida.
En fi, que Déu us conservi bonets.
1 comentari:
Fustiga'm! Confessaré...
Publica un comentari a l'entrada