Corbs

Atesa la consistència tenaçment asfàltica del meu periple vital, us he de confessar que a penes si distingeixo coloms de canaris. I bàsicament me'n surto considerant que uns s'obstinen a deixar el testimoni de les seves funcions digestives a peu de la meva porta, mentre que algun dels altres refila des de la seva cel·la del tercer segona. Ja veieu, doncs, quines són les meves limitacions naturalistes.

Això no obstant, he de confessar una debilitat pels corbs.

No tots els passeigs demanen l'ús de les cames, i en alguns d'aquests periples que em complac a fer des de la butaca, he ensopegat amb corbs prou interesssants que he decidit que avui podia compartir amb vosaltres.

El primer que va venir a grallar a la meva orella, és un que encara avui es penedeix d'haver estat presa fàcil de l'afalac i la llagoteria:

Maître Corbeau sur un arbre perché,
Tenait en son bec un fromage.
Maître Renard, par l'odeur alléché,
Lui tint à peu près ce langage:
"Et bonjour, Monsieur du Corbeau,
Que vous êtes joli! que vous me semblez beau!
Sans mentir, si votre ramage
Se rapporte a votre plumage,
Vous êtes le Phénix dels hôtes de ces bois."
A ces mots, le Corbeau ne se sent pas de joie;
Et pour montrer sa belle voix,
Il ouvre un large bec, laisse tomber sa proie.
Le Renard s'en saisit, et dit: "Mon bon Monsieur,
Apprenez que tout flatteur
Vit aux dépens de celui qui l'écoute.
Cette leçon vaut bien un fromage, sans doute."
Le Corbeau, honteux et confus
Jura, mais un peu tard, qu'on ne lui prendrait plus.

Anys a venir, ben sedimentades les reflexions que sens dubte em suscità La Fontaine (i que no ho dubteu he sabut esprémer per activa i per passiva), vaig poder ampliar els meus coneixements sobre la gastronomia dels còrbids gràcies a l'amic Villon:

La pluye nous a debuez et lavez,
Et de soleil dessechiez et noircis,
Pies, corbeaux, nous ont les yeux cavez,
Et arraché la barbe et les sourcis.
Jamais nul temps nous ne sommes assis;
Puis ça, puis la, comme le vent varie
A son plaisir sans cesses nous charrie,
Plus becquetez d'oiseaulx que dez a coudre
Ne soyez donc de notre confrairie,
Mais priez Dieu que tous nous veuille absouldre!

Ja amb aquest bagatge, vaig tenir la fortuna de topar més endavant amb Poe, el qual em convidà a compartir amb una au tan literària una certa inquietud tenebrosa:

"Be that word our sing of parting, bird or fiend!" I shriecked, upstarting -
"Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door!"
Take thy beak from out my heart, and take thy from from off my door!"
Quoth the raven, "Nevermore."

And the Raven, never flutting, still is sitting - still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seemeing of a Demon that is dreaming
And the lamp.light o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow lies floating on the floor
Shall be lifted - nevermore!

Tot això serien foteses si no hagués lligat amistat més tard amb Espriu. De fet va ser ell qui em va fer girar la vista enrere i adonar-me de la consistència poètica de l'ocellot. A més, també em va fer evident que la persistència de la memòria era un bon istrument per lligar caps i consolidar horitzons interpretatius de lectura.

Posats, doncs, en antecedents, espero que la lectura dels poemes que us proposo a continuació, us sigui de profit.

El primer bascula entre el XVII i el XIX. Què són dos o tres segles de distància per a uns ulls ben entrenats?

EL CORB

Els erudits cavallers de l'Islam, quan han passat ràpidament per Oxford, es reuneixen a caçar la llebre amb nobles falcons -en el nom d'Al·lah! Al·lah és gran!- i conten amb repòs al voltant de fogueres:

Després de perdre el formatge,
abandonà Mestre Corb
la dolça terra de França
i volà vers les muntanyes
que s'alcen prop del desert.

Meditant dintre d'una cova,
passava somnis de segles,
ple d'enorme saviesa
i freda malignitat.
Un sol cop sortí del cau,
a dir "Mai més". L'ocasió
la recorda prou tothom.

Un dia d'ensopiment,
el lleó s'encaminà
a visitar-lo. Volia
aprendre filosofia,
com els poderosos fan:
en dos mots i amb cap turment.

"Revela'm en solitud,
ocell de plomatge negre:
algun jorn podré saber
on l'amor fidel m'espera?"
El corb li respon: "Mai més."

"Al lluny del temps trobaré,
lluminós, per retenir-lo,
l'instant que fuig tan de pressa?"
El corb contestà: "Mai més."

"Quin és l'últim fonament
de la mort i de la vida?"
El corb repetí: "Mai més"

El glaç d'aquelles paraules
estremí l'ànim del rei:
"No pots donar-me consol
d'un enllà sense temença,
quan no vegi més el sol?"

En la tenebra esclatà
una dolenta rialla.
Cantava el corb: "Fa molts anys,
del bec em queia un formatge."

Ara ens caldrà una mica més de paciència, ja que haurem de consumir cinc segles d'espera per veure com en règims dietètics -especialment en bestioles de plomatge- no hi valen nouvelles cuisines:

KNOWLES, EL PENJAT, S'HO MIRA A CINC PAMS DE LA BRANCA

És llàstima, bonica, que no t'hagis
gaudit avui d'aquesta meva força
darrera, de l'alegre dansa
del teu humil i segur servidor.
Passen amunt del cel lentíssims núvols,
i el vell escarabat, i veus estranyes
del vent, i moltes hores buides,
quan sóc fora del temps.
Després vindran els corbs, als quals agraden
els ulls, sobretot: abans de perdre'ls,
assenyat ballarí, mira, mira
aquest teu món, l'estimada, petita,
senzilla terra que tan bé domines
des de l'altura d'una fràgil branca.

I ja no us destorbo més.

Encara que, si algun altre dia teniu paciència, rebreu notícies -a propòsit d'aquest últim poema- de les virtuts vigoritzants de la mandràgora, Georges Brassens, una visita a les ribes del Nil i, qui sap, si a la simbologia del Tarot amén d'altres beneiteries que ajuden a passar la vida.

Que d'això es tracta... O no?